divendres, 4 de gener de 2019

Un llibre sobre Auschwitz


De literatura sobre l’Holocaust n’hem tingut i en tenim molta, i de molt bona. El ventall és ampli, i la nòmina de testimonis en primera persona que han estat capaços de transmetre l’experiència de l’horror concentracionari és alta i en molts casos d’un valor literari molt notable i reconegut. Probablement els noms més coneguts són els de Primo Levi, Imre Kertész o Jorge Semprún, però existeixen molts altres relats igualment esfereïdors, que ens ajuden a donar forma a un horror inimaginable que mai ningú hauria d’haver experimentat i que mai més ningú no hauria d’experimentar. En aquest sentit, i només per destacar-ne alguns més, val la pena conèixer el «K.L. Reich» de Joaquim Amat-Piniella o, des d’una perspectiva documental/periodística, «Els catalans als camps nazis» de Montserrat Roig, els dos títols que posen la perspectiva contextual més propera a la nostra comprensió (si és que amb els camps això és possible); també, per dir-ne un que probablement no és tan conegut, «Cròniques d’un altre món», de Paul Steinberg, que si bé se situa també en els paràmetres del testimoni en primera persona, ofereix un retrat despullat de tota amabilitat, de més duresa i que s’endú els criteris de judici moral «normals» a una altra banda, perquè aquí no funcionen.
Finalment, no em puc estar de recomanar «Maus», la novel·la gràfica d’Art Siegelman que biografia l’experiència del seu pare Vladek supervivent de l’Holocaust a la Polònia de la Segona Guerra Mundial i que va guanyar el Pulitzer (l’únic còmic que ho ha fet encara, a dia d’avui). A més de la història de la progressiva deshumanització dels jueus fruit de l’antisemitisme no només nazi, però exacerbat per Hitler, que va conduir al gueto i després a Auschwitz, el còmic és innovador i interessant pel tractament dels efectes de l’Holocaust a llarg termini sobre el caràcter i la personalitat dels supervivents, i de retruc sobre els seus descendents: les fòbies, les manies, les obsessions, el sentiment de culpa... Encara més, l’ús d’un gènere narratiu amb unes convencions tan particulars fa que la potencialitat de difusió del tema tingui perspectives no previstes i que la mirada sigui completament diferent de la majoria d’històries que s’han acostat al genocidi dels jueus, amb elements metanarratius molt interessants que reflexionen sobre la transmissió d’una història com aquesta: es pot «entendre»? Es pot copsar el dolor i l’horror que van viure milions de persones a mans del totalitarisme nazi? Es pot escriure/dibuixar/filmar sobre això?


Maus va guanyar el Pulitzer el 1992


Doncs bé, suposem que l’escriptor Arturo Pérez-Reverte volgués qüestionar tot això amb els seus tuits frívols sobre la literatura dels camps, cosa que em genera dubtes tenint en compte que ell i Sabina reien plegats davant de càmera quan parlaven d’executar els milions de catalans independentistes per «acabar amb el problema» (també se’n podria dir «solució final»). El cas és que no només va anar per mal camí frivolitzant amb l’Holocaust com a mer artefacte ficcional, sinó que cegat per la supèrbia (quina novetat) va negar-se a admetre que els seus tuits van generar tot de comentaris d’encara inferior to sobre la qüestió, traient-se del damunt amb insults indirectes a la gent del Memorial d’Auschwitz. Pretesament, Pérez-Reverte volia denunciar la banalització del record dels camps i de l’Holocaust per, segons ell, l’excés de literatura sobre el tema. D’acord. En canvi, tan eixerit i tan espanyol, ell, no s’ha qüestionat públicament sobre la manca de literatura dels camps de concentració franquista i el paper que hi tingueren feixistes com el doctor Antonio Vallejo-Nájera, el «Mengele español», enlluernat pel nazisme, admirador de Heinrich Himmler, que va dur a terme tot d’experiments per aïllar el «gen rojo». Fa més gràcia fer-se l’esnob des d’una talaia pretesament intel·lectual que enfangar-se a desenterrar memòries i ossos a les cunetes.
Tanmateix, en el que sí que estic d’acord amb l’escriptor és en la seva decisió de negar-se a escriure un llibre sobre Auschwitz, Treblinka o Sobibor. Hem d’agrair que ens l’hagi estalviat.


Cap comentari: