dilluns, 26 de desembre del 2011

Accidentalisme independentista


La massiva extensió de l'independentisme sociològic a la Comunitat Autònoma Catalana (CAC) s'ha produït en un lapse de temps prou curt. Tinc la sensació que, traslladades en un gràfic, les dades que proporcionen les enquestes en relació a l'acceptació de què gaudeix la independència política d'aquest tros del país, ens indicarien un creixement exponencial a partir de la darrera aventura intervencionista espanyola (frustrada), això és, el darrer procés de reforma estatutària. No sé si algú s'ha entretingut a elaborar aquest hipotètic estudi de creixement o no, però fóra prou interessant veure'l i adjuntar-hi una interpretació amb la influència de factors endògens (la dinàmica pròpia de la CAC) i exògens (els elements que des de l'estat espanyol, fonamentalment des del Madrid polític, han contribuït a tibar tant la corda que fins s'està esfilagarsant).

Així, amb un enfocament del tot apriorístic (ho admeto d'entrada), m'atreviria a dir que l'esclat actual respon a un brou de cultiu al qual hi han contribuït la retirada de Jordi Pujol i l'entrada d'ERC al Govern de la Generalitat (de dalt) el 2003 (amb la càrrega de normalització política per a l'independentisme que això suposava), la trajectòria de Josep-Lluís Carod-Rovira entre 2003 i 2004 (Perpinyà, boicot als productes catalans, coincidència temporal amb la darrera etapa Aznar al Govern espanyol), la frustració generada després de l'arribada d'un govern amic a Madrid que, paradoxalment, s'ha trobat amb les manifestacions més multitudinàries fetes en clau nacional a Barcelona: les de la PDD i, sobretot, la cèlebre riada humana del 10 de juliol del 2010. Fou aquesta darrera la que semblava certificar un punt de no retorn en les relacions Catalunya-Espanya, fruit de la constatació que la reforma d'Espanya via modificació de les prerrogatives estatutàries era ja un camí eixorc, com es van assegurar de deixar escrit per a la història en una sentència judicial els no menys cèlebres membres del Tribunal Constitucional espanyol. Enmig, tot d'iniciatives reactives recurrents (a les puntuals agressions més visibles que les institucions espanyoles van dispensant al poble català i a la seva miraculosa existència) i alguna de proactiva d'original (sobretot les Consultes sobre la independència, una de les primeres iniciatives més o menys genuïnes que deu haver fet el poble català abans que no la fes el poble basc d'ençà de la mort del dictador espanyol Francisco Franco).

Així, després d'aquesta succinta i esbiaixada perspectiva històrica, tenim al davant un escenari en què l'independentisme, o almenys la qüestió nacional, han anat obrint un forat cada vegada menys negligible en l'agenda política de la CAC. Fruit de la ràpida extensió social de la predisposició de dotar la CAC d'un estat propi ha aflorat un nou independentisme, o, almenys, una nova manera d'entendre'l; un fenomen natural, d'altra banda, quan les files independentistes s'han nodrit tan ràpidament (i massivament) de nous efectius. El sobiranisme ha acabat per germinar tant en pujolistes (regionalistes espanyols amb una ambigua ficció de país) com en els qui mantenien viva la il·lusió federal (allò que he anomenat alguna vegada “espanyolisme amb rostre humà”), passant per gent que no s'adscrivia a una banda ni a l'altra. I, esclar, això ens ha ofert contingents notables d'independentistes utilitaris o pràctics (la motivació econòmica) i fins i tot, d'una militància friqui (sovint vinculada al nacional-barcelonisme), molt voluntarista, però que, de vegades (sinó sempre), ens acosta al ridícul. Tot al costat d'una militància històrica consolidada i també creixent, i, molt majoritàriament, amb un discurs d'esquerres (englobant-hi aquí, si se'm permet, des de la socialdemocràcia més light fins al marxisme de pedra picada).

Aquest estat de la qüestió explica, per exemple, la recerca messiànica, la sensació de ser un poble escollit a l'espera d'un gran líder redemptor de les masses: les experiències fallides de Carretero i Laporta o les esperances dipositades en un entrenador de futbol (sic). També l'aparició del que s'ha anomenat “independentisme exprés” (que havia de conduir a la CAC a la independència a principis de 2011) que lliga amb lemes com “tenim pressa”, nascut arran de la convocatòria de la manifestació esmentada del 10 de juliol de 2010 per part d'Òmnium Cultural.

L'acceptació de l'independentisme com a qüestió pràctica, doncs, sembla dur associat una mena de pragmatisme inherent. Inherent perquè, en el fons, del que es tracta és d'un autonomisme radical, que, òbviament, coincideix amb l'independentisme històric subscrit a determinades variables de la dinàmica principatina. És per això que, en moltes ocasions, no és ja que es renunciï a la nació completa, sinó que no s'és conscient que ens estem amputant ben bé el 70% del cos perquè hi ha qui no en considera les dimensions reals; més greu: no les coneix. Primer tanto per a Espanya i França, doncs.

Vinculat amb això, també ha començat a circular un accidentalisme independentista que sembla lligar amb aquell accidentalisme de què sempre ha fet gala el regionalisme català, des de la Lliga, fins al liberalisme nostrat actual. Potser és símptoma del despertar sobiranista en el liberalisme principatí; potser és justament això. La qüestió és que es discuteix l'oportunitat d'una CAC independent i monàrquica: dels beneficis que això suposaria en el concert de les nacions, via avantatges diplomàtics que la representació internacional borbònica ens reportaria.

És el “Monarquia? República? Catalunya!” de Cambó adaptat als nous vents del catalanisme; així d'explícit és, de fet, Alfons López Tena, defensor d'explorar aquesta via, i recentment així s'ha pronunciat també Xavier Roig qui en el seu dia ja va brandar allò de “Països Catalans? No, gràcies”.

Així doncs, pragmatisme, en el nostre cas, és sinònim d'introduir un argumentari utilitarista en el discurs independentista, fet que pot reportar-hi beneficis: és la qüestió del dèficit fiscal, que s'hauria de matisar i molt. Però, alerta perquè també hi amaguem renúncies que en cap cas són menors: acceptar determinats relats ens indicarà l'acceptació implícita de correlacions de forces que primaran models de societat i d'estat per damunt d'altres; que donaran per perdudes batalles (la del nom de la llengua està perduda, per exemple, al País Valencià) com la de la territorialitat; i que ens intenten fer assumibles dèficits democràtics com l'acceptació d'una monarquia (i quina una en particular!).

dissabte, 17 de desembre del 2011

Banalitats catalanes

Refregint materials i plataformes 2.0, respiració assistida pel blog. En definitiva, nova entrega al VallèsOriental.com o OpinióNacional, que mai sé com s'ha de citar correctament. És aquest article tan maco que us deixo, en un fragment i prou per fer-vos ennaiguar, aquí al dessota:


BANALITATS CATALANES


Catalunya país de banalitats. Què els sembla el lema? Innovador, si més no; almenys en el sentit de reconèixer-ho. Això m'ho podrien admetre i, fins i tot comprar. Ara, no voldria que l'accepció de banalitat que es prengués aquí fos del tot literal, no. No em refereixo a entendre-ho estrictament segons la definició del DIEC: Que no té cap originalitat o interès. Una conversa banal i vulgar. No. Tampoc a una segona accepció, que confereix a banal el sentit de relació a un ban, aquells edictes, comunicacions oficials, que les masses solen esperar amb candeletes, amb una pueril frisança de qui espera un gest d'aquell a qui afaiçonarà en somnis dolços i, tot sovint, humits.


Ara feu el favor d'acabar-vos-el de llegir marcant el 93 davant

dilluns, 7 de novembre del 2011

Esquerres immergides

Bé, seguim fent servir el blog, que de moment reposa i es pren uns mesos sabàtics de producció genuïna (però sense dormir el son dels justos), per recordar que un servidor col·labora al renascut digital comarcal VallèsOriental.com.

Si voleu llegir el segon article que m'han acceptat amb tota la bona fe del món aquí hi trobareu les indicacions necessàries.

Esquerres immergides

A l'alcalde de Cànoves i Samalús, del pessacé, no li acaba de fer el pes el sistema d'immersió lingüística. Això ho tenim clar. Ho ha fet explícit en un ple del seu municipi en què el seu partit i el de Fraga van votar junts en contra d'una moció de suport al model educatiu que tenim en aquest tros del nostre país. I, després, home de conviccions, hi va tornar en una entrevista a Europa Press que, francament, no té pèrdua.

Hareu de continuar-ne la lectura clicant aquí.

dissabte, 15 d’octubre del 2011

Que ens tractin com adults

Finalment reprenc els articles d'opinió en un digital de la comarca. A partir d'ara (i mentre no me'n facin fora) seran a VallèsOriental.com, la franquícia de NacióDigital a aquesta banda de les nostres valls. La proposta va venir del seu director i amic, l'Eduard Mas; m'hi volia negar i no en vaig saber. Em va dir que si penjava els articles d'opinió del digital al blog seria una manera d'actualitzar-lo i, mira, em va convèncer. Aquí va el primer.

Que ens tractin com adults

D’aquí a no massa temps, farà 129 anys que Granollers emetia el seu primer eco. Sembla una efemèride una mica poca-solta, des del punt de vista numèric, almenys; però sí, el 3 de desembre de 1882, apareixia el primer exemplar de l'Eco de Granollers, una capçalera que es rematava amb l'epígraf “periódico semanal bilingüe de intereses y noticias de esta villa y su comarca”, que, tot sigui dit, faria les delícies d'algun del colonialistes més nostrats amb aquesta professió de fe bilingüe tan explícita.

Acabeu de llegir-lo aquí.

dijous, 11 d’agost del 2011

Balanços (i 2)


Francament, el fet d'haver promès una segona entrega en les meves confessions blogaires, em sembla, hores d'ara, una autèntica bajanada i una tocada de pebrots, perquè, si hem de ser sincers, el més important, les elucubracions que venien tal com raja, les reflexions pel broc gros, ja van quedar fetes en el primer volum de les memòries de l'estipendi. Però alguna cosa va quedar al pap i vaig pensar, i el pitjor de tot: anunciar, que sotmetria a tortura a qualsevol lector passavolant amb un altre post sobre la qüestió. I com que ho vaig dir, ho faré; prenent la precaució de fer-ho a mitjans d'agost, això sí, quan gran part de la parròquia inverteix el seu temps d'oci en d'altres coses de més profit. Som-hi, doncs.


Hi ha veus que diuen que el temps dels blogs és prest a caure, que diria en Saruman el Blanc: ja els ha passat el vol; el blog és mort, bramen. El món del 2.0 avança de forma vertiginosa i les noves tendències relacionals en l'àmbit virtual (i en la vida en general) ens ressituen a cada pas i ara sembla que l'epicentre de la moguda digital és la xarxa social twitter. El gran temporal de Facebook sembla haver amainat i les seves aigües són més somortes que fa una temporada, i tanmateix també caldrà veure què oferirà el Google+ i si es convertirà en l'amo del tros. La xarxa social de microblogging, magnificada des de l'esclat de les revoltes (més aviat infructuoses, per ara: són més a prop del coitus interruptus que del triomf, malgrat que tot això no s'ha pas acabat) del món àrab, sembla oferir aquesta anhelada immediatesa que cerca la societat de la sobreinformació actual, una magnificació sostinguda arran del moviment del 15M i dels tumults urbans al país Shakespeare i Benny Hill. El món es mou a una velocitat vertiginosa, més de pressa que mai, i ens arrossega en la seva frisança transformadora. Les xarxes i les diferents eines 2.0 actuen com a causa i efecte, són filles d'aquest temps líquid i convuls i alhora contribueixen a fer-nos córrer, a difondre, a escampar, de vegades a empastifar i, fins i tot, a alienar-nos. Pros i contres; per ara això resisteix qualsevol revolució, digital o manual, que es presenti a la cantonada: el pou sense fons d'internet és una poderosíssima eina si la sabem utilitzar adequadament, i un artefacte més per empudegar-nos enmig d'esquemes i inèrcies sòcio-econòmques que semblen sentenciades a resistir ben poc temps més. Ja ho veurem.

El cas és, i aquí ho lligarem de manera magistral, ja ho veureu tot seguit, que de forma fortuïta s'han trobat en aquest lapse temporal aquest estat de les coses, l'aniversari del Sense fruir de l'estipendi i la voluntat inicial de l'autor de tancar la barraca. Probablement fruit d'una, diguem-ne, fatiga 2.0 (que també n'hi deu haver) i d'algunes raons que lliguen amb aquell article antològic de la Marta Rojals a Vilaweb fa uns mesos, la intenció del qui signa era la desconnexió indefinida del blog i aprofitar l'efemèride per comunicar-ho. Plegar veles, abaixar la persiana, cantar-li les absoltes a la finestreta... digueu-li com vulgueu.

Però, ara us decebré, encabat, la cosa no anirà per aquí. El que t'empeny a engegar et priva d'aturar-te, en certa manera, i l'estipendi no tanca, encara que se'n va de vacances i no sap ben bé quan tornarà: potser al setembre, potser no. No és pas perquè jo sigui dels qui defensa que els blogs són morts, ni molt menys: encara tenen recorregut i ens calen les veus autoritzades (com les que citava en la primera entrega, per exemple) que ens ajudin a contrastar, a mirar-nos l'altra banda, que ens obrin móns que abans ens eren vedats i que ens expliquin coses més reposadament, més enllà dels 140 caràcters, de les fotos fetes amb filtres per a telèfons i dels vídeos del Youtube.

En aquest blog, ja ho sabeu, no hi trobareu res de tot això, déu nos en guard. Però, bé, alguna lleterada anirem oferint de tant en tant, això sí.


dimarts, 19 de juliol del 2011

Adéu, espieta


"Aquella Cataluña acabó; pero la Cataluña real, que diría vuestro y nuestro caro Charles Maurras, hoy, precisamente empieza a amanecer".
Aquest hoy de la cita precedent era, no és poca cosa, un hoy de l'any 1939, del 17 de febrer de 1939. La Catalunya real de la cita era la flamant Catalunya sotmesa a un exèrcit i un règim especial d'ocupació. Un règim especial d'ocupació que a Barcelona va encetar-se el 26 de gener de 1939 i que finalitzaria el primer dia d'agost del mateix any. És l'únic lloc on va succeir. S'havia "Aniquilado el criminal esfuerzo de los poderes que sojuzgaron a Cataluña para ponerla al servicio de siniestras e indignas maquinaciones", segons el florit llenguatge amb què les noves autoritats del Nuevo Estado farcien els bans d'ocupació de la ciutat.
La ciutat fou liberada el 26 de gener i amb la liberación van arribar una colla d'individus, una colla de personatges que havien vingut per quedar-se: un d'ells era l'autor de ¿Finis Cataloniae?, l'article d'on he extret la cita de més amunt: Carlos Sentís y Anfruns. 70 anys més tard, un 26 de gener, se l'homenatjava a la mateixa ciutat, com recordàvem en aquest mateix blog. Ara, 75 anys després de l'Alzamiento, Sentís ho deixa i se'n va a criar malves.
Comencen ara els exercicis cosmètics, els fer-se l'orni periodístics dels grans mitjans del país, la culminació de la tasca que el propi Sentís va començar i que tan bé ha funcionat en el cas de Samaranch. Ara, tota una colla d'opinòlegs en relativitzaran, o escombraran sota l'estora de la Transició, el passat d'home en nòmina del SIM, d'espia de Franco; ens diran que la vida és molt complexa i que en temps de guerra, encara és més fotuda. Ens diran que no va poder triar, malgrat que un moment abans ens acabin de dir que no tot és blanc o negre; ens diran que Sentís no només va ser el Sentís franquista, malgrat que quan ens en facin cròniques farcides de clamorosos oblits, del Sentís franquista no en diran ni mu.
I ves per on, aquests que relativitzen, que amaguen, que estafen, ens haguessin fet combregar amb rodes de molí cada vegada que un franquista reciclat en demòcrata-de-tota-la-vida la dinya si no fos perquè en aquest país sempre n'hem tingut alguns amb ganes de trencar el plat bonic, com en Ramon Barnils quan ens va dur a fer "Un tomb per la púrria" en 1, 2 i 3 parts; o el reportatge que en va fer La Directa amb motiu que a l'espión li pengessin la medalla; o en Xavier Montanyà, que li va recordar: Sentís: mentiràs, però no enganyaràs; o el que n'ha dit Xavier Borràs avui mateix al Nació Digital.
Ja ho veuen, el dol serà nacional i es lloarà el servei al país de l'interfecte. Potser ens el podria haver estalviat.

dissabte, 16 de juliol del 2011

Balanços (1)


Vet aquí que l'altre dia em vaig adonar que aquest blog tenia ja 4 anys de vida i, què cony, he decidit passar-me algunes de les meves pròpies normes per l'entrecuix i iniciar un bell i carregós exercici d'endogàmia. L'audiència més afecta, sens dubte ho agrairà i imprimirà aquest post en paper setinat per si algun dia un Jordi Tardà de la vida decideix eixugar les virolles de la parròquia en una d'aquelles cèlebres cerimònies de fetitxisme postmodern.
Essent una mica justos, i parlant d'això dels blogs, hem d'admetre que, ja d'entrada, la titularitat d'una pàgina personal requereix una component endogàmica inherent i unes bones dosis de vanitat i de pretenciositat: aquesta onada democratitzadora 2.0 ha permès que qualsevol persona obrís la seva pròpia finestra al món i així hem anat empantanegant la xarxa d'opinants de pa sucat amb oli (com el qui signa), de papanatisme digital, de gent que enlloc de parlar d'oïda, ara hi escriu, al costat això sí, de casos en què s'ha fet justícia i el lectorat ha premiat els qui tenien coses a dir i les deien ben dites i que mai han gaudit d'una tribuna més àmplia ja fos per mala sort, perquè mai s'havien atrevit a trucar a cap porta o perquè han mantingut sempre aquella qualitat més escasssa del que sembla: la dignitat de no menjar-se cap cigala per fer-ho (sí: cigales, encara som en una societat patriarcal i per escalar sense escrúpols bàsicament hom ha de fer encara ingesta de polles). Bé, internet és moltes coses, però és això, també, i com que ja he justificat l'exercici onanista de torn i tenim el personal avisat, ara ja ens hi podem capbussar sense més preàmbuls.

Deixeu-me (deixeu-me, que ho faré igualment) que en aquest primer episodi del balanç hi encabeixi les històries paral·leles i personals que han anat lligades a l'Estipendi (com alguns amics han batejat el blog), d'una manera o altra:
Sense fruir de l'estipendi té un blog germà que potser alguns no coneixeu (o sí i no us interessa: que us bombin, és allò d'internet que dèiem: si un vol, a més de dir bestieses, pot obrir setze blogs per dir-les si li surt del cap de la fava), que per la seva dimensió i especificitat calia que tingués recorregut propi: es tracta d'Els dies kurds, un relat de viatge complet (amb principi i final) i molt interessant (apa), amb dosis equilibrades d'emotivitat, humor i èpica i, fins i tot, un cert lirisme que n'enriqueix la vessant literària (fot-li). Els dies kurds és el meu diari de viatge pel, nostradament diríem, Kurdistan sota administració turca, amb els filoterroristes de Sodepau, que diria la Rahola.
Després hi ha hagut la cosa aquesta de l'AraVallès, on la dirigència corresponent, no sé per quin set-sous, va creure oportú donar-me màniga ampla un cop al mes, i així hem anat fent durant una temporada. No us penseu, que encara que puguis dir el que et rota (com ha estat el cas), la cosa no és el mateix i m'han fotut una feina de nassos de pensar cada trenta dies en algun tema que fos, almenys una mica, diferent de l'anterior per no caure en la redundància... i dubto haver-ho aconseguit, ho confesso.
Encabat hi ha hagut les paternitats: la biològica, una de compartida amb els Slim Bay Seals (a 5 € la còpia) fruit de la victòria en el primer Concurs de Blues de la Societat de Blues de Barcelona, i una altra en solitari en què vaig intentar explicar un fragment de la història de l'organització d'on arrenca el camí de l'independentisme contemporani, el FNC, als anys 50 del segle XX (aquest va a 13 € l'exemplar). Fins i tot en van fer crítiques (entenc que la pobra gent va tenir la paciència de llegir-se l'artefacte) l'Agustí Barrera al Llibertat.cat i en Fèlix Rabassa i Martí al seu blog La Renaixensa, fet que els agraeixo sincerament des d'aquí. Ah, també hi va haver allò del Primer Premi d'Assaig Literari Independentista, en què em van seleccionar un text en l'apartat de territorialitat i després el van publicar juntament amb tots els altres guanyadors i finalistes de les diferents categories, tot i que el llibre, jo, gairebé no l'he tingut ni a les mans. Culpa meva, això sí. I tampoc puc oblidar els ambiciosos Vallesos, que tot just comencen a caminar.

Per matar aquesta primera autoensabonada, i de pas, per alleugerir-la, deixo estampades unes linkacions, que diria l'amic Quartera Virlot. Són les dels companys i amics i altres categories de persona amb qui he compartit la voluntat d'empastifar la xarxa amb reflexions diverses i, en tots els casos, més encertades que les meves:

Qui té gana somnia pa i De matinada... són dos blogs de dos paios del gremi, és a dir, soferts historiadors, amb qui comparteixo moltes afinitats ideològiques, preocupacions corporatives, afició pel Barça de bàsquet i amistat. Ja n'he parlat més d'una vegada, però hi torno perquè em dóna la gana.
Del meu Vallès em quedo, esclar, amb els posts En defensa pròpia que publica l'amic senyor Fusté, amb qui comparteixo, a més, exili garriguenc, amb les escletxes per on es filtren les elucubracions poètiques i revolucionàries del ja citat company Quartera Virlot, l'univers agafat amb pinces d'en k de kuantic i la rica subtilesa amb què sol arribar-nos la Primavera des fred.
Sempre pendent d'en Vilalta a ponent, el sud el deixo en mans d'en Cucarella. La resta dels que segueixo i recomano, són al llistat de més avall.

De moment ho deixarem aquí, no sense advertir-vos de l'amenaça d'una segona i definitiva part d'aquest balanç que arrribarà en breu, i que de breu no sé si ho serà.

dimecres, 29 de juny del 2011

Oliver, Valor i els altres


Fa uns anys, uns vuit o deu, ara no ho sé, una colla d'amics ens havíem de dirigir a un carrer, ni llarg ni curt, ni amagat ni central, que es deia (i es deu dir encara) Joan Oliver-Pere Quart. Quan vam citar l'adreça, un dels meus amics va inquirir-nos, un pèl molest, als que semblàvem no haver-nos adonat d'un problema evident: el carrer es deia Joan Oliver, o bé es deia Pere Quart?
Una anècdota com aquesta, més enllà de plànyer l'amic en qüestió, em remet a aquell article d'en Ramon Barnils titulat Pere Calders, en què l'excepcional periodista se serveix de la trajectòria de l'irrepetible escriptor per a il·lustrar-nos què representa (què ha representat aquí) una (la darrera) dictadura. Sense fer de l'anècdota categoria (no sé si ho hem d'atribuir a un lamentable i intransferible analfabetisme cultural de l'individu en qüestió, a una herència de la mateixa dictadura que van conèixer Barnils i Calders o a la LOGSE), és prou significatiu que un jove nascut a finals dels setanta i vallesà (els versos de les Corrandes d'exili són l'himne oficiós per a molts vallesans), no conegui, no ja la vida i miracles de Joan Oliver/Pere Quart, sinó que Joan Oliver i Pere Quart eren la mateixa persona.
I em fixo ara en Joan Oliver pel sol fet de l'efemèride, que sempre és una bona excusa (el Correllengua d'enguany n'homenatja la figura), però potser en aquesta banda del país encara ens avergonyiríem més si preguntéssim a la parròquia per un home de Castalla anomenat Enric Valor, qui, per cert, va néixer enguany fa cent anys.
Siguin anècdotes o no, tot plegat ens situa sobre el mapa: ep! el que francesos i espanyols han anat dissenyant per a nosaltres (amb les complicitats autòctones corresponents) al llarg dels darrers segles, aquest mapa gens accidental, gens fortuït i que posseeix com a principal fonament les fronteres que s'hi han traçat, unes fronteres ben difícils de tòrcer: fronteres mentals.
Deixeu-me que us recomani el que en diu de tot plegat Rosa Calafat a Torcebraç entre dues cultures, un llenç prou elaborat del nostre culturicidi particular.

I sigui tot dit, de pas, també, per afegir-me al record al poeta en el vint-i-cinquè aniversari de la seva mort.

dijous, 16 de juny del 2011

Dubtes



Finalment em veig obligat a confessar-me: estic confús, francament confús, des que, ara ja fa un mes va iniciar-se tot aquest moviment popular conegut com del 15M o dels i les indignades, manllevant el títol del pamflet (no ho prengueu en sentit pejoratiu, sinó pel gènere que efectivament representa) multivendes de Stéphane Hessel.

No he pogut ni seguir-ho ni participar-ne tant com voldria, vagi això per endavant, i per tant em guardaré molt de donar consignes i directrius revolucionàries estintolat a la barra del bar, mentre critico els qui, per fi, es mouen. Ni va amb mi, ni critico pas tot el moviment: simplement constato que m'envolten una sèrie de dubtes, fruit de la pròpia naturalesa del fenomen, heterogeni fins al paroxisme i poc cohesionat, i del bombardeig constant d'informació sobre la qüestió a què estem sotmesos els qui vaguem per xarxes socials diverses i mirem més enllà de la ratlla (vermella o no, ja no ho sé) que ens marquen els mitjans tradicionals que, a la seva manera i siguin de la corda que siguin, han esdevingut un tot prou compacte a l'hora de difondre determinats missatges d'una homogeneïtat que fa feredat. No puc pas obviar que, al mateix temps, també he rebut algun missatge tranquil·litzador que ha atenuat la meva sensació de solitud oceànica quan altres companys militants (no de carnet, vull dir d'actitud militant en la vida en general) han expressat reserves o bé han deixat ben clar que la seva no era una adhesió inquebrantable a la cosa. Fins i tot firmes més o menys destacades s'han posicionat en aquesta línia: l'escriptor Roc Casagran en aquest apunt, o el periodista Roger Palà en aquest altre amb voluntat, justament, de tranquil·litzar la parròquia independentista d'esquerres, que com tothom qui m'ha vist almenys una vegada a la vida, ja deu saber que és la meva.

Sense voler fer cap anàlisi del moviment, déu me'n guard, pobre de mi, l'esclat de fa un mes s'entén per la fatiga d'una població sotmesa a una crisi interminable, amb la franja més jove d'aquella com a gran damnificada (les escandaloses xifres d'atur ho certifiquen), una fatiga que s'ha acabat convertint en indignació després de topar de nassos amb la realitat: la naturalesa del sistema polític del postfranquisme, un sistema viciat de naixença i, per si amb això no n'hi havia prou, amb vicis adquirits després de 35 anys d'exercici i normalitat ininterrompuda (el 23F no va interrompre res, va corregir preventivament desviacions perifèriques) en la gestió d'un determinat tauler de joc socio-polític. Res a dir, més enllà d'un ja era hora: que les coses han de canviar ho sabem de fa temps; que un contingent més ufanós de personal ho veiés d'una punyetera vegada és motiu de satisfacció. “Alceu el cul i no tingueu vergonya!”, que dirien els Al Tall.

Malgrat tot, i si se'm permet l'anacronisme, tot va començar com una mena de neokraussisme: és a dir, una mena de moviment regeneracionista espanyol, amb voluntat de refer moralment i espiritual la nació espanyola; en definitiva, això és un moviment nacionalista espanyol. Ens pot semblar estrany, dit d'aquesta manera, però no tota la tradició nacionalista espanyola és txusquera, malgrat que aquesta darrera sigui aclaparadorament majoritària i es practiqui a tort i a dret. El més engrescador és que siguem capaços des del nostre país de marcar una agenda pròpia i un full de ruta genuí: el fet que ahir la protesta es dirigís cap al Parlament català és un bon símptoma (com assenyala Juli Cuéllar aquí), ja que indica que hi ha una conflictivitat específica, una problemàtica, si en aquest cas es pot dir així, més autocentrada (encara que molts no hi vegin més enllà de les ratlles de les comunitats autònomes). Ara bé, no es pot negligir l'esperpèntic i lamentable serial de la discussió i aprovació (finalment efectiva o no, ja no ho sé) del dret a l'autodeterminació en l'acampada de Barcelona, el cosmopolitisme provincià que impera en matèria lingüística (allò de “en castellano, que así nos entendemos todos”) o la presència destacada d'elements tèrbols com el supremacista espanyol Francisco Garrobo. O sigui que per qüestionar l'ordre establert, en la meva modesta opinió, no ho podem fer a mitges, i aquí l'odre establert és espanyol i capitalista.

Criticable o no, tampoc ho sé, ja he dit que tinc el cap farcit de confusió, cal abandonar una certa ambigüitat ingènua, que si bé aconsegueix ampliar la base social, o si més no les simpaties a l'entorn del moviment, també és cert que a la llarga sembla que no hagi de promoure res més que quatre cures pal·liatives a l'estat del benestar. Fins on estem disposats a arribar? Quin és l'objectiu final que mena els passos del moviment 15M? Si pel camí aconseguim derruir algunes injustícies, benvinguts els guanys, però és reformable el sistema? Percacem un capitalisme amb rostre humà, si és que això és possible? O estem realment per una revolució social? Ens seguirà tothom?

També hem de tenir clares altres coses: si això no passa d'una revolta resolta amb quatre retocs cosmètics, doncs tal dia farà un any (com la nostra casta dirigent anhela), però si ens arremanguem i ens hi posem a fons ens haurem d'habituar a més violència explícita. Algú creu, i prou greu que em sap de dir-ho, que serà possible avançar (avançar de debò, sense collonades) sense violència? Tan ingenus som per no veure que la violència ja és entre nosaltres, que la violència és estructural? Què són sinó els desnonaments, la reforma laboral, els camps d'internament d'immigrants, els migrats subsidis amb què malviu una bona part de la població o els recents pressupostos aprovats per la Generalitat de Dalt? Què era sinó aquella càrrega policíaca de plaça Catalunya (per cert, benvinguts els que han descobert els antiavalots i els secretots a les manis) sinó una expressió explícita d'autodefensa de l'ordre establert?

De cap de les maneres puc preveure com s'acabarà el moviment si és que realment s'acaba, però tot i els dubtes que tinc a l'entorn de tot plegat (que en són molts, ja ho he dit), podem estar ben segurs que si en sortim menys ingenus i més conscients (havent abandonat una determinada fraseologia tòpica i alguns gestos una mica irritants, que prou que convé de fer-ho), si hem estat capaços d'articular una capacitat de resposta de base popular (organitzada! i autocentrada!), si ja no ens deixem entabanar i participem activament i efectivament en la construcció del nostre dia a dia, haurem madurat i molt, i un cop madura, la victòria (la independència i el socialisme) caurà pel seu propi pes.

dimecres, 25 de maig del 2011

Els trolls


Un dels titulars més destacats, resultats ja en mà, d'aquesta darrera contesa electoral que ha passat pel damunt de part del nostre país és la consolidació molt alarmantment a l'alça de la força xenòfoba de Josep Anglada, la Plataforma per Catalunya. Tant és així que, ves per on, el programa especial de TV3 va creure convenient passar per antena declaracions del líder del partit racista i obviar olímpicament una altra força emergent, la CUP, que amb més de 60.000 vots al sarró i 101 regidors s'erigia en una de les triomfadores de la nit. Però això ja ho comentarem un altre dia.
No es pot deixar de banda, tampoc, que altres forces han fet seu el discurs propi d'aquesta formació de l'extrema dreta populista i xenòfoba, fet que els ha acabat per resultar profitós electoralment. El cas més clar és el de Xavier García Albiol, en qui el PP ha trobat la manera, per fi, d'aconseguir la victòria en una gran ciutat del Principat, però també en Alberto Fernández i els seus penjaments gairebé extrets d'una concepció racial nacionalsocialista, que també s'han traduït en un augment significatiu dels suports a la capital del país.
Tothom qui tingui dos dits de front serà capaç d'entendre que els xaragalls amb què aquest discurs solca els camins de la vida democràtica i institucional d'aquesta banda de la Mediterrània, no tenen tant a veure amb la quantitat d'immigració rebuda, com amb les condicions socioeconòmiques amb què s'enfronta la nostra societat ara mateix. L'elevat índex d'atur, les dificultats a què s'enfronten moltes famílies catalanes, l'increment de la pobresa i de l'exclusió social estenen un terreny adobat per a cultivar-hi el populisme excloent i perillós que practiquen algunes forces polítiques i que saben que en transcendeix els seus propis límits ideològics formals. Digueu si no com PxC pot presentar llista en un municipi com Lliçà d'Amunt on els índexs de població estrangera són reduïts i, a més, han disminuït en els darrers anys, i a sobre flirtejar amb l'entrada al consistori durant bona part de la nit. O com s'explica que el número dos de PxC a Manresa (i, per tant i per desgràcia, regidor electe) sigui militant d'UGT, tal i com ha denunciat la CUP de la capital del Bages.
Tampoc sembla rellevant per a molta gent que se situa ideològicament extramurs de l'extrema dreta, la declarada trajectòria franquista de Josep Anglada; o que el terrorista neonazi Carlos Francisoud formi part del partit i encapçalés la llista a Badalona; o que Gerard Bellalta, el candidat de PxC a Vilanova i la Geltrú perpetrés una agressió contra el portaveu d'Unitat contra el Feixisme i el Racisme al Garraf en plena campanya electoral.
Tant li fa que PxC i aquells qui practiquen la simbiosi populista i irreponsable a la recerca del vot, basteixin un discurs amanit de tòpics, sense fonament, ple de mentides. Un discurs edificat sobre els fonaments de la rumorologia popular, que es retroalimenta amb el malestar social, perquè l'atia i hi respon amb allò que la gent vol sentir. Ofereix pinso a aquells qui voten amb l'estómac, obviant que una praxis elemental de la política responsable no és entonar cants de sirena, sinó ballar pel ball que toquen: el nostre demà més immediat no és senzill, però el responsable de tot això no s'individualitza en veïns pobres de les nostres poblacions.
Desmuntar els tòpics era senzill i breu com ho demostra aquest argumentari d'Unitat contra el Feixisme i el Racisme. O aquesta nota de premsa de l'Obra social La Caixa, que ens recorda que els immigrants aporten més del que reben.
I continua essent senzill. Només cal amarar-nos de realitat i qüestionar el recurs fàcil de convertir la xafarderia en categoria. I combatre'l, com va fer de seguida la gent d'Igualada amb aquest vídeo en resposta al cèlebre i insultant espot elaborat per PxC a la capital anoienca.
Combatre, ens pertoca ara, quan encara no és del tot tard, malgrat que els trolls es veien a venir han arribat, són ja entre nosaltres i s'han instal·lat a les nostres viles i ciutats per quedar-s'hi una bona temporada. Combatre, perquè encara hi ha temps, i no defallir, abans no sigui massa tard.

dilluns, 16 de maig del 2011

El biaix


D'uns any ençà ens han fet prendre l'habitud, si-et-plau-per-força, a aquest artefacte pretesament informatiu dels blocs electorals. El situa en la seva justa mesura el periodista Àlex Romaguera en aquest article al setmanari El Triangle. El que hi diu cau pel seu propi pes i tothom amb dos dits de front n'arriba a treure conclusions prou evidents: els blocs esdevenen un signe de la mala qualitat de la nostra democràcia, amb limitacions a la informació que ens proporcionen els mitjans públics, és a dir, aquells la gestió dels quals depèn dels governants de torn.
Però on Romaguera posa el dit a la nafra és aquí: a banda de la jugada perversa que representen els blocs (un club tancat en què accedir-hi esdevé una proesa), en l'article es denuncia "la feble resposta d'un gremi de periodistes que hauria de rebel·lar-se amb contundència per raons deontològiques". Com sabem, a cada contesa electoral els periodistes dels mitjans públics es limiten a la protesta (rebequeria?) de no signar les informacions que apareixen als blocs (les imatges dels quals són sovint proporcionades pels propis partits polítics, no ho oblidem), fet que certifica la disconformitat del gremi però que no altera en absolut les penoses i prescindibles performances dels personatges grotescos que les protagonitzen. De fet, no hi veiem informació: els blocs electorals són spam que eliminaríem sense vacil·lar si de nosaltres depengués i que només consumeixen amb èxtasi els acòlits més ferms de cada causa/paradeta.
Tanmateix, que no hi hagués blocs electorals (fet desitjable), garantiria una informació veraç i equilibrada? Ha variat substancialment la informació que hem rebut en clau electoral abans del període estricte de campanya? Doncs rotundament, no. La precampanya de les eleccions municipals d'enguany ha resultat eterna amb la presència ja de blocs oficiosos de propaganda electoral en què l'única diferència rau en la distribució del minutatge, però en què els actors han estat sempre els mateixos i s'han bandejat sense escrúpols altres forces que també concorren a les eleccions als nostres ajuntaments.
En definitiva, són moltes les coses que cal revisar, perquè el mal ve d'arrel, els vicis són antics, de primera hora i fins i tot s'encomanen a les televisions comarcals, que segueixen patrons de control similars als mitjans públics de més abast. Per sort, la fatiga es va convertint en ràbia i disposem de nous canals per a difondre i rebre informació, el potencial dels quals no hem explorat a fons. Cal anar-ho fent més sovint.

dijous, 12 de maig del 2011

Una multa contra tots: en solidaritat amb Acció Cultural

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.
Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.
Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.
Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

dijous, 5 de maig del 2011

Presumpcions d'innocència

En el fons les declaracions del conseller d'Interior de la Generalitat de Dalt, Felip Puig, defensant la presumpció d'innocència d'uns quants números dels mossos imputats per tracte de favor a un grup de narcotraficants no m'han sorprès. Ni els presumptes fets (quina novetat!) ni les declaracions del conseller, que de ben segur deu tenir com a consigna marcar paquet per tal de distanciar-se de la discutida gestió de l'anterior, el president de l'eco dels socialistes, Joan Saura. O sigui que cal alinear-se sempre amb els mastins, encara que tornin a casa amb el cap d'un antisistema (de fet, segurament, això encara mereix un os més gros).
Coses com aquestes, sobre les quals es passa ben de puntetes i ningú no ens hi fa fixar gaire, només serveixen per constatar la misèria moral i la mesquinesa dels qui ens governen. La casualitat (o la manca de) fa que dos casos ben recents ens permetin il·lustrar-ho: una noia se suïcida després de passar sis mesos a la presó acusada d'un delicte presumptament comès cinc anys enrere i del qual, primer, sempre se n'havia declarat innocent, i, segon, no hi havia proves que l'encausessin. Insisteixo, la noia és morta, es va suïcidar perquè tot plegat va poder amb ella. En segon lloc hi ha el cas d'en Jonatan Ivorra, que després d'una manifestació el 5 d'octubre de 2006 pel cas del "Forat de la Vergonya" de Ciutat Vella fou detingut pels mossos d'esquadra acusat de llançament de coets contra la policia i li van atribuir delictes de desordres públics, danys i atemptat a l'autoritat. Es va acabar per demanar 8 anys de presó per al jove i gairebé 5 anys després se l'ha absolt. La jutgessa qualificava l'acusació de "marasme confús" i de sorprenent l'actuació dels mossos. La sentència desarma l'Ajuntament de Barcelona i suposa una victòria per al moviment veïnal i les sinergies construïdes a nivell associatiu i demostra, com diu el mateix Jona en aquesta entrevista, que els encausats eren "només" uns cap de turc presos per pagar l'atreviment de plantar cara als plans de la ciutat oficial.
En aquest darrer cas, els encausats han passat un infern de més de 4 anys per gentilesa de la prepotència del poder; en l'altre, el de la Patri, tot ha acabat de la forma més tràgica: una noia innocent és morta. En cap dels dos casos, cap dels polítics de torn van posar-se davant de les càmeres per defensar la presumpció d'innocència que els encausats mantenien. En algun cas, que van mantenir fins a la mort.

dijous, 14 d’abril del 2011

No acabi aquí la teva gesta! Lluita! Lluita sempre!

Amb el dictador Primo de Rivera caigut en desgràcia, correspongué al govern liderat per Berenguer convocar unes eleccions municipals que havien de suposar un retorn a una certa normalitat, malgrat que, de forma efectiva, la contesa electoral es convertí en un plebiscit que hauria de decidir la continuïtat o no de la monarquia d'Alfons XIII. Com és ben sabut, aquelles eleccions municipals del 12 d'abril de 1931 donaren una àmplia victòria a les forces republicanes a les ciutats més importants de l'estat espanyol i convertiren la flamant Esquerra Republicana de Catalunya en la força hegemònica al Principat, amb Francesc Macià com a líder indiscutible de l'escena política, fet que quedaria del tot certificat quan es convertiria en el primer president de la Generalitat republicana.

Amb els resultats del 12 frescos, s'inicià un impasse d'eufòria que arribaria al clímax amb les proclamacions de la República de Companys (espanyola, des de l'Ajuntament) i de Macià (catalana, des de la Generalitat), i la posterior de Madrid.


Efectivament, el sentiment popular més generalitzat arran de la proclamació de la República fou l'eufòria i l'aurèola heroica i el prestigi de Macià no només l'acompanyaren els dos anys llargs que li quedaven de vida, sinó que l'han sobreviscut fins a dia d'avui.

Poc sabem de com es visqué realment, per exemple, l'adveniment republicà a pobles petits com Parets del Vallès. M. Àngels Massaguer ens en dóna indicis en el seu llibre Segona República, Guerra Civil i primer franquisme a Parets del Vallès (Ajuntament de Parets, 2007), com també en trobem en el d'història de les escoles de Parets (Escola Lluís Piquer. 75 anys. Ajuntament de Parets, 2004) que vam elaborar en Josep Comas, na Rosa Martí i jo mateix, malgrat constatar en ambdós casos que no n'ha quedat constància escrita. Sabem per exemple que la proclamació fou celebrada a l'escola, on una de les mestres de nenes (doña Cecília) exhortà a tothom a cridar visques a la República i on en Pepet Tomàs, el taxista, va penjar-hi una bandera republicana. Si volem imaginar-nos aquests fets a Parets o a la resta de la Vall del Tenes, avui és un dia d'aquells per burxar avis i àvies amb bona memòria.

D'on sí que en sabem més coses és de Granollers, gràcies als relats que en feu la premsa local. La brama, aleshores encara sense xarxes socials, va córrer com la pólvora i cap a primera hora de la tarda, al cafè de la Unió Liberal tothom estava pendent de Barcelona, d'on es rebien notícies de manifestacions al carrer i de les proclamacions de Companys i, sobretot, de Macià, a qui el poble aclamava com a president. Mica en mica, les notícies i els gestos (una bandera republicana fou llençada al pas de Granollers per un tren exprés de França) confirmaven els rumors ingents.

Avisats els candidats d'ERC i el president de la Unió Liberal, la gent començava a abandonar la feina i s'anà agrupant. Un obrer ferroviari, Joan Úbeda, feu arribar la bandera republicana a la seu de la Unió Liberal, on anava creixent el contingent de granollerins que s'hi aplegaven. Òbviament, el següent pas era la proclamació republicana a la ciutat i els qui no marxaren directament a Barcelona es dirigiren a la Porxada en manifestació; una marxa que obrien desenes de músics de totes les formacions locals i dirigits per Josep Mª Ruera i que presidien banderes republicanes.

Arribats a la plaça, els qui encapçalaven la processó republicana accediren a la Casa de la Ciutat i ja des del balcó es proclamà la República (les imatges més cèlebres, amb una Porxada plena a vessar, són del vell republicà pimargallià Sebastià Fontcuberta adreçant-se a la gernació) i es desplegà una gran bandera republicana, moment en què la improvisada banda arrencava la Marsellesa i la joia esclatava a plaça enmig de visques a la República. Des del balcó foren llançats daltabaix els retrats d'Alfons XIII i altres borbons, que foren trossejats i cremats.

Posteriorment es constituïa el Comitè Revolucionari, un episodi no exempt de tensió ja que els membres del Comitè (els líders d'ERC i de la CNT) ocuparen les dependències municipals i poc després hi arribaren membres de la Lliga amb els regidors electes de la candidatura del partit Catalanista Republicà, proper a ACR i guanyador de les eleccions del dia 12 a la ciutat. La tensió es resolgué amb una comunicació de Macià que comminava a acatar els resultats dels recents comicis.

El retrat que ens queda d'aquella jornada és força similar com es veu, per exemple, en aquesta narració dels fets del mateix dia a Igualada i ens permeten rememorar un moment únic, un esclat de joia popular en què afloraven els anhels de progrés social i nacional. Una esperança de millora es dibuixava en un horitzó immediat, una esperança que quedaria brutalment estroncada el 1939 i que, encara avui, en paguem les conseqüències en aquesta banda del país.


Pels fets de Parets del Vallès vegeu Segona República, Guerra Civil i primer franquisme a Parets del Vallès (Editat per l'Ajuntament de Parets, 2007), de M. Àngels Massaguer, i Escola Lluís Piquer. 75 anys (Editat per l'Ajuntament de Parets, 2004), de Josep Comas, Rosa Martí i Roger Prims.


Els de Granollers podeu seguir-los a les planes d'Inquietud i de La Gralla que trobareu a l'Arxiu Digital de Granollers. El títol correspon a una frase de la crònica elaborada pel redactor d'Inquietud i membre del Comitè Revolucionari, Andreu Fusté, un dels qui es dirigiren a la multitud de la Porxada des del balcó de l'Ajuntament.

dimarts, 12 d’abril del 2011

Història 2.0



Quan els de la meva promoció vam acabar la llicenciatura amb prou feines duiem mòbil. Bé, i me n'he resistit, de tenir-ne, fins que l'he hagut d'acceptar per imperatius vinculats a la perpetuació de l'espècie humana que em vinculaven d'una forma ineludible.


Poc temps després, recordo com per poder realitzar la meva primera activitat remunerada vinculada més o menys amb la història (de guia a la Casa-Museu l'Agustí, a Tagamanent), dues persones van assistir-me i guiar-me per obrir el meu primer compte de correu electrònic.


No és que faci catúfols: això que explico ha succeït tot just en el transcórrer dels darrers deu anys, en el transcurs dels quals alguns dels meus companys i amics, i jo mateix, hem arribat a ser capaços d'endinsar-nos, amb més o menys gràcia en el món 2.0: De matinada i Qui te gana somnia pa en són els exponents més destacats, mentre que servidor va explorant les vies blogaires en aquesta mateixa pàgina i en el relat de viatge Els dies kurds.


I vet aquí que la sacsejada tecnològica ha anat arribant al món de la Història; de l'estudi i la divulgació de la Història. Noves eines han anat apareixent que han anat possibilitant l'aprofitament de les noves tecnologies en benefici d'investigadors, divulgadors i aficionats en general.
Recordo que en vam parlar amb els dos autors dels blogs que he citat (suposo que no per casualitat tots tres n'hem acabat perpetrant un), però la cosa no va anar més enllà: els historiadors han d'incidir en el 2.0 (no era aquesta la terminologia emprada, esclar). Sigui com sigui, en Joan té bona vista: ha acabat passant, i un dels exemples més celebrats és la recent iniciativa al Twitter a través de l'etiqueta (hashtag, en diuen els entesos) #historiadors20 (és a dir, historiadors 2.0), de la qual se n'ha parlat fins i tot en 3cat24.cat, gràcies a la difusió d'Albert Sierra en el seu blog. Gràcies a la iniciativa, doncs, tenim un espai de conversa sobre la Història en una xarxa social, un espai d'intercanvi, de suggeriments, per reclamar suport o bé oferir-ne. O sigui que magnífic! Com els mateixos impulsors es proposen, cal donar una empenta a la difusió del coneixement de la ciència històrica i arrencar-la de la, a voltes escleròtica, dinàmica tradicional, que fa que no en transcendeixin molts dels seus fruits. En definitiva, adaptar el llenguatge d'una disciplina a la societat contemporània en la qual s'insereixen els qui s'hi dediquen d'una manera o altra. O és que no havíem quedat que cal conèixer el passat per entendre el present i transformar el futur? Doncs, això: el present és 2.0 (i bé n'havia de fer un retuït gegant).

Conegueu la feina d'alguns dels culpables aquí:

Jordi Bonvehí i Castanyer, Dani Cortijo, Xavier Carmaniu Mainadé, Ferran Vital, Arkpadoc

Són també els impulsors d'Histotube una base de dades de vídeos sobre història i patrimoni.

dilluns, 4 d’abril del 2011

Dels messies als redemptors


La velocitat a la qual circulen els esdeveniments en la nostra societat suscita des de fa temps tota mena d'estudis i reflexions, de les quals ha fet força fortuna, per exemple, la de la modernitat líquida de Zygmunt Bauman.
Si concentrem la mirada al tros de país nostre des d'on escric aquestes ratlles, la cosa encara és més diàfana: en un tres i no res hem passat dels messies independentistes que ens assenyalaven el camí (Carretero i Laporta) als gestos redemptors de vells autonomistes de pedra picada (el sí anticipat de Pujol en la consulta barcelonina del 10A).
La gran esperança de l'independentisme semblava passar fa tot just un parell d'anys per l'aposta unilateralista i transversal de Carretero i no gaire més enllà, la sort d'aquest tros de país va passar a dependre d'a què dedicaria el seu temps d'oci Joan Laporta quan abandonés la presidència del FC Barcelona. Si el de Puigcerdà i en Jan s'agafaven de les mans, res semblava haver-los d'aturar.
Bé, el temps, que sol ser malparit però ens ajuda a veure les coses amb perspectiva, ha deixat madurar les coses i enmig hi ha hagut intrigues entre partits què a ulls del gruix de la parròquia deien ben bé el mateix i, sobretot, unes eleccions autonòmiques (que molta gent es pren com a nacionals, quines coses). Amb aquest conjunt d'ingredients el que se'ns ha configurat és un paisatge ben diferent d'aquest sector de l'independentisme (cívic? del lliri a la mà?): els dos personatges estan desactivats i molts dels qui en reclamaven el guiatge ara blasmen els personalismes. Fantàstic. No entraré a valorar el per què no es van posar d'acord, perquè no ve al cas, no tinc els elements per fer-ho perquè no pertanyo a cap de les dues formacions (RCat i SCI) i, principalment, perquè em fa prou mandra. Però el cas és que aquí els tenim, tots dos aixoplugats sota el paraigües d'ERC, ironies del destí, i amb els seus actius força a la baixa davant el que mesos enrere havien de ser els seus votants potencials.
I vet aquí que, enmig de tot això, apareix un Pujol amb el seu habitual verb exasperantment prudent per dir-nos que ens dona permís per ser independents, perquè ell ja ho ha provat tot i no se'n surt. Doncs gràcies. No vull negar pas el poder del gest del president, ni la seva importància, perquè la té: el més emprenyador és que en aquest tros de país hi ha qui encara necessita el consell del pare (de la pàtria); a l'altra banda quedem els qui ja érem independentistes quan el feien español del año. Canviem messies per redemptors.

I n'hi ha uns altres que s'apunten al carro de la redempció col·lectiva amb força més barra, perquè, en el fons, l'evolució pujoliana no ha estat pas massa sorprenent a tenor de gestos més antics. Em refereixo ara a la confirmació final que a Can Godó es materialitzaran les ensabonades a la Casa Real en català. I ens n'hem d'alegrar, esclar: però no pas per La Vanguardia, sinó per nosaltres mateixos, que en som els artífexs, moltes vegades sense saber-ho i, sobretot, sense que el diari dirigit per l'inefable Pepe Antich ho admeti (un fet natural, d'altra banda).
Hi ha hagut presentacions de la nova edició en què les declaracions han estat per llogar-hi cadires: considerar el conde com un home digne de monument pels serveis prestats a la cultura catalana ja ho diu tot, però creure que La Vanguardia fa un gest altruista, de compromís amb el país on s'ha editat, on va néixer fa... 130 anys!, és d'una candidesa i ingenuïtat digne d'estudi.
Que el fet és important no crec que ho discuteixi ningú i no és just amagar-ne la importància real. En té. Però, com deia més amunt, la importància de debò rau en els qui empenyen: l'aparició de l'ARA, el canvi de context socio-polític amb la qüestió nacional ocupant una part essencial de la centralitat política... Perquè, canviarà el que ofereix el diari barceloní, o algú també és tan ingenu de creure que ja no tindrem espanyolisme i ordre, per molt que ens ho diguin en la llengua del país?

diumenge, 13 de març del 2011

En Ramon Barnils


Demà, 14 de març, farà 10 anys que es va morir en Ramon Barnils, un periodista que feia periodisme, i em penso que amb això ja ho diem gairebé tot. Sempre crític, sempre sorneguer, en les seves opinions escrites i parlades hi trobem un referent ineludible de compromís i catalanitat ("Un periodista CATALÀ", diu d'ell Rosa Calafat), amb un punt de vista lúcid, al·lèrgic a la genuflexió tan practicada entre els membres de la seva professió, carregat d'humor i amb un domini del llenguatge excepcional.
De fet, més que parlar d'ell, la millor manera de recordar-lo és sentir-lo a parlar a ell mateix. Però no només ara, amb l'encertada iniciativa del Grup de Periodistes Ramon Barnils, sinó sempre.

dimarts, 8 de març del 2011

Comunicat de la CUP de La Garriga amb motiu del Dia internacional de les dones

8 de març, Dia internacional de les dones
Comunicat CUP La Garriga 2011

Un any més recordem les companyes de la Cotton de Nova York i ens reapropiem de l’espai públic. Aquest any, en plena crisi econòmica i en un context de creixents retallades socials, cal més que mai tornar a dir en veu alta que el treball domèstic -el treball no remunerat, invisible i realitzat fonamentalment per les dones- representa el 40% del PIB del principat. Nosaltres, les dones, més enllà de patir nivells més alts de precarietat laboral, d’obtenir salaris el 30% inferiors i de tenir nivells d’atur similars als dels homes mantenim dobles i triples jornades laborals garantint, així, tots els serveis a les persones i la plena disponibilitat laboral dels homes.

Ja en tenim prou. Prou de polítiques d’ocupació centrades en l’atur masculí que ens segreguen als sectors amb més precarietat i ens ofereixen formació sense cap valor. Prou d’una llei de la dependència que -mancada d’ambició- no ha estat capaç de generar la professionalització de les cures i ens condemna a vides precàries, a nosaltres i a les dones migrades. Prou de polítiques socials que parlen de les dones com un col·lectiu desafavorit intentant ignorar que som el 50% de població i que la nostra situació no és individual sinó col·lectiva, que la desigualtat de gènere és estructural i relacional. Prou de reformes del mercat laboral i de les pensions que ens culpabilitzen per les nostres discontinuïtats laborals i ens abocarà a velleses dependents. Prou de feminismes institucionals que converteixen en anècdota la lluita contra el patriarcat.

Exigim, doncs:

La corresponsabilitat entre homes i dones en el treball domèstic i de cura.
El desplegament de la llei de l’avortament, amb tots els recursos necessaris.
La supressió de les reformes del mercat de treball i de les pensions.
La creació de polítiques d’ocupació amb perspectiva de gènere que tinguin com a objectiu la millora de la qualitat de l’ocupació, l’emergència de l’economia submergida, l’impuls de l’economia social cooperativa.
La regulació laboral dels sectors vinculats a la cura.
La millora de la qualitat i l’extensió dels serveis públics vinculats a la cura: infància 0-3, persones amb discapacitat i gent gran.

dijous, 17 de febrer del 2011

#sensesenyal

Xantatge


Quina és la ratlla que delimita la legimitat de les accions que emprèn un estat, o una de les seves administracions, de la prevaricació o del més mafiós dels xantatges?
L'estat espanyol i els seus tentacles semblen entestats en oferir-nos un catàleg de la seva deficiència democràtica, cosa que no fa més que recalcar el resultat fraudulent de la presunta transició democràtica.

Ho veiem en les traves, inadmissibles i impensables en una societat amb un mínim de cultura democràtica, que va trobant l'esquerra independentista basca per tal de poder concórrer a les elccions municipals de maig. I no és només això, esclar: admetre la legalitat de Sortu és avançar cap a la pau i cap a la solució del conflicte. No cal donar-hi gaires voltes per entendre-ho, i l'estat espanyol ho entén perfectament, només faltaria. Passa que s'hi barregen interessos electorals, mesquineses polítiques i genètica fundamental del movimiento. Les raons que s'esgrimeixen com a obstacles per a legalitzar la nova organització són tan ridícules que fa mandra comentar-les.

I no cal que ens movem del nostre país (no el de l'anunci d'Estrella Damm, el país sencer vull dir) per trobar alguns articles del catàleg. Segurament els exemples de més mal gust són els que se succeeixen un darrera l'altre al País Valencià on els governants més esperpèntics d'Occident (amb permís de Silvio Berlusconi), amb més tones de caspa troglodítica espanyola, s'obstinen en exercitar l'odi anticatalà d'una forma més barroera i, per desgràcia, impune. Què és sinó xantatge la darrera amenaça proferida per la Generalitat Valenciana a ACPV?

Però encara hi ha un cas més particular que sempre m'ha inquietat i fascinat alhora i que se circumscriu exclusivament a la política principatina i el seu esdevenir, més o menys carregós: Unió Democràtica de Catalunya. UDC, l'UDC de després de 1975, em vinc a referir, sempre m'ha semblat un artefacte tèrbol (i a Pallerols em remeto) i un autèntic paràsit polític: mai han volat sols i no en coneixem la força real, la força traduïda en vots, per exemple. Però el que és més greu és que tant en la llarga marxa pujoliana com en l'actual govern dels millors (sic) alguns dels seus homes i dones han acaparat càrrecs de molta responsabilitat i, també molt sovint, espais clau en la governabilitat de la comunitat autònoma catalana. Un cas per estudiar, sens dubte, però sobretot, un cas de xantatge polític si ens parem a pensar el poder que un personatge del perfil de Josep Antoni Duran i Lleida i el seu cercle acaparen: vicepresidència de la Generalitat de dalt, conselleries directes i de sotamà (la senyora Bozal és una jugada del d'Alcampell), presidència de la mesa del Parlament de la Ciutadella (que tampoc és que serveixi per a res, tot i que la solvència lingüística de la titular fa enyorar el Molt Honorable Pepe Montilla), la representació exterior del govern autonòmic català...
Paparres polítiques engreixades a l'ombra d'una de les bandes de la plaça Sant Jaume... i el que ens espera.