"Estamos viendo un mapa rojo, rojito"

Aquest de dalt és el mapa de la Veneçuela prèvia a les eleccions d'ahir. Compareu-ho amb el de més avall, resultant de la contesa electoral que s'acaba de celebrar en el país caribeny i treieu-ne les conclusions que considereu pertinents. Qui ha guanyat el que des de l'exterior s'ha titllat de plebiscit?

La revolució alemanya, 90 anys després del seu inici

Com és habitual, cada nou any que comencem ve farcit de noves efemèrides que ens recorden fets del nostre passat que ens han configurat com a poble (els 800 anys del naixement de Jaume I que es commemoraren el 3 de febrer d'enguany, els 100 del de l'escriptora Mercè Rodoreda el 10 d'octubre, o la doble efemèride de la nostra bandera de llibertat, l'estelada, en les seves dues versions més importants, per citar alguns exemples) o fets que, per exemple i pel que aquí ens ocupa, ens ajuden a entendre l'esdevenir de la història europea recent.

El novembre de 1918 concloïa la Gran Guerra, el conflicte més sagnant que la humanitat havia conegut fins llavors, amb la derrota de les anomenades Potències Centrals, capitanejades per l'Imperi alemany. El col·lapse germànic va comportar no només la derrota bèl·lica del país, sinó l'expectativa d'una transformació interna d'una certa envergadura, que aniria creixent de forma exponencial al llarg dels mesos següents. L'abdicació i exili del kàiser Guillem II, l'arribada al poder dels socialdemòcrates d'Ebert (SPD) i la voluntat de pau que majoritàriament desitjava la població alemanya van conduir a una situació de reformulació nacional que, amb el seu desenllaç certament inesperat, van acabar per donar forma a algunes de les llegendes que proporcionarien base social al nazisme aleshores minúscul del caporal llicenciat Hitler.

El novembre de 1918 un motí favorable al govern socialdemòcrata aniria derivant en una revolta que s'acabaria per convertir en una revolució. Una revolució socialdemòcrata, convé no oblidar-ho, ja que les masses que la sustentaven se sentien representats pels parlamentaris i el govern del SPD. Mai les les organitzacions situades a l'esquerra d'aquest partit van ésser capaces de liderar el procés que s'havia encetat, ni l'escindit USPD (els socialdemòcrates independents) ni la corrent espartaquista que acabaria per constituir-se en el partit comunista alemany (KPD), liderat per Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg. Res tenia a veure, doncs, amb la revolució que Lenin havia liderat un any abans i que havia posat fi a l'imperi tsarista.

Però encara hi ha altres elements que fan única la revolució alemanya de 1918-1919. El més curiós, i tràgic, de tot plegat és que la revolució que va començar “des de baix” volia reforçar la que abans s'havia encetat “des de dalt”. Es volia pau i democràcia i es percebé que els poders tradicionals no ho volien així i, per tant, calia actuar per defensar el nou govern d'Ebert, el govern que es percebia com a propi. El problema fou que Ebert odiava la revolució “amb tot el seu cor”, com la resta de dirigents socialdemòcrates alemanys (i, segurament, de tot arreu), li agradava el Reich; fins i tot preferia la monarquia a la república, i el que es va dedicar a fer, des del primer moment, fou combatre la revolució que havien iniciat els seus seguidors, frenant-la des dels consells primer (que escollien paradoxalment representants del SPD) i ofegant-la amb sang, després, amb l'ajut dels Freikorps, els cossos paramilitars de dreta que més endavant intentarien cops d'estat contra Ebert mateix. Tampoc Berlín paga traïdors.

Si bé sobre l'autoria material dels fets no hi ha cap dubte, és també al SPD i a la burgesia a qui es pot atribuir l'autoria intel·lectual del sagnant i repugnant assassinat de Liebknecht i Luxemburg, justament perquè eren ells qui representaven més que ningú la revolució que tant temien els socialdemòcrates i les altres elits dirigents retrògrades del moment.

Tot el desenvolupament de la revolució i del cas específic de la República dels Consells de Baviera, que va tenir característiques prou diferents, tot i que també finalitzà amb un bany de sang propiciat pel SPD, es pot resseguir en la magnífica obra que Sebastian Haffner va escriure als anys seixanta i que el 2005 ens va arribar aquí traduïda al català de la mà d'Edicions de 1984.

Haffner (1907-1999) va néixer a Berlín, on va estudiar Dret. El 1938, en considerar-se una víctima ària del nazisme, va emigrar a Anglaterra on va treballar a The Observer. El 1954 va tornar a Alemanya i va seguir col·laborant amb diferents diaris a banda de deixar-nos algunes obres de gran vàlua per a comprendre l'Alemanya d'entreguerres o el nazisme. Aquests dies és un bon moment per rellegir Haffner i per rellegir aquest fosc episodi de la història d'Europa i per entendre de qui cal no refiar-se en contextos com els que se'ns presenten avui dia.

La ciutat dels nostres dies

No sóc barceloní, ni mai m'ha passat pel cap de ser-ho, però Barcelona és per a mi la meva gran ciutat de referència: és la capital dels Països Catalans (a pesar d'ella mateixa) i, per tant, del meu país i és un espai físic que per mil raons més m'és força proper (de vegades massa i tot, pel meu gust). És per això que la seva deriva postissa i desarrelada em preocupa força, l'actual model de ciutat imposat des del poder econòmic i dels seus camàlics polítics, en poques paraules.

I ha estat curiós com, rellegint a Josep Fontana (una cosa que s'ha de fer regularment), he tornat a topar mentalment amb aquesta versió cosmoguay que es construeix des de ja fa anys a l'urbs catalana per excel·lència. Diu Fontana:

"La gran obra de l'arquitectura catalana d'aquests anys [1808-1868] és la construcció de les noves ciutats: l'enderrocament de muralles, la realització de places, passeigs i jardins espaiosos, i la construcció de les dues menes d'edifici públic que simbolitzen les noves funcions de la ciutat, i el paper creixent que la menestralia i les capes populars tenen en la vida social dels nous temps: mercats i teatres. (...)
Pel que fa a la remodelació de la ciutat vella, es tracta d'un procés que ha avançat al marge de qualsevol planejament fet des de dalt, esperonat per les reivindicacions populars que han fet que es donés un ús públic als solars dels convents i que s'enderroquessin muralles i fortaleses que oprimien el creixement urbà. (...)
És a dir, que no hi ha uns arquitectes, urbanistes o polítics que planegen una ciutat diferent per a una societat nova, sinó una societat que ha canviat i que força la ciutat a anar-se adaptant a les seves exigències. (...) Són canvis que lliguen amb la nova ciutat industrial i burgesa, però també amb el paper creixent de les capes populars, que han guanyat espais per al passeig, l'oci (...) i la manifestació política".

De La fi de l'Antic Règim i la industrialització (1787-1868), Edicions 62

No cal dir que la manca de mobilització, de capacitat de decisió, l'excés d'alienació i d'individualisme que afecten avui les classes populars fa que aquest procés no es doni avui ni a Barcelona, ni pràcticament a cap de les nostres ciutats i pobles, on les iniciatives per a construir espais per viure, gaudir de la cultura i el lleure adaptats a la majoria de la població (això és, les classes treballadores) es veuen agredides des del poder i des dels seus portaveus i òbviament en dificulten l'èxit. Tot parafrasejant a Fuster, mai està de més recordar que tot model de ciutat que no fem nosaltres serà fet contra nosaltres.

José Luís, em fots una mica de basarda

Sí, sí, em sap greu confessar-t'ho.

No és res personal, no et pensis. Més que res perquè no ens coneixem personalment, cosa de la qual tampoc en tinc ganes.
Però mira, sí, em fas bastanta angúnia política i no només perquè siguis el cap d'una de les administracions estatals que fa segles que s'entossudeix en oprimir el meu poble, a intentar aniquilar la seva llengua i la seva cultura; a intentar trossejar-nos territorialment per fer-ho efectiu de forma més ràpida i eficient. Tu en això ets dels pitjors, si vols que t'ho digui, perquè ets dels que en saps més. Des que has arribat al poder, ens has ajudat a veure, amb el teu somriure un pèl grotesc, que darrera una façana amable hi ha una formidable fermesa en la defensa de l'Espanya inamovible, eterna. Ens has ajudat a veure també les misèries de la classe política de la Comunitat Autònoma Catalana i com n'és de provinciana. L'actitud dels teus vassalls del PSC (sic), la lamentable predisposició a la foto dels de CiU, la migradesa d'una ERC descolorida o la patètica tossuderia seguidista d'ICV-EUiA, en són una bona prova.
Però no és només això, no. Tot això, a un bon president espanyol se li suposa. L'aprofundiment de la minorització de les llengües perifèriques, la il·legalització d'opcions polítiques, la silenciació de veus incòmodes, la criminalització de moviments populars, el zel repressor... tot això ha d'estar al teu ordre del dia, no en tenia pas cap dubte.

Que eres un hipòcrita sense vergonya també ho tenia bastant assumit. No em ve de nou. I ara.
A la populista retirada de tropes d'Iraq hi vas respondre reforçant el contingent de l'Afganistan, que ens vols fer creure que són conflictes de naturalesa totalment diferent. Es veu que una agressió imperialista per assegurar el control dels recursos energètics a Occident amb el vistiplau de Nacions Unides és molt diferent a una que no el té. És clar, tu ens vols fer creure que Nacions Unides és un organisme del tot independent que no esta subjecte als interessos de les grans potències (aquelles que hi tenen dret de veto, per exemple), oi?

Però és que els últims dies he hagut de canviar de canal o apagar la ràdio quan parlaven de tu, noi. M'has fet agafar vergonya aliena i tot.
Veure't arrossegant-te per aconseguir una cadira per poder assistir a la pretensiosa reunió per refundar el capitalisme que se celebrarà a Washington... home, això ha estat molt patètic. Voler que se't reconegui si-et-plau-per-força com algú en l'exclusiu grup de la G, suplicant a l'infame Bush, a en Sarko l'americáin o a en Lula que et deixin seure entre els rics, entre els poderosos... Quin egoisme més llastimós, quina postura tan obscenament interessada. Ja sé que la resta dels presents són també una colla d'interessats; interessats en primer lloc en conservar els privilegis econòmics i les estructures de dominació del nord vers el sud, en tornar a engegar la maquinària que condemna a centenars de milions de persones arreu del món a la fam i a la misèria. Però tu, expert mentider com ets, em semblava que faries servir alguna fórmula en què no se't veiés tant el llautó. No se t'ha acudit res més que erigir-te en portaveu de les reivindicacions de l'Amèrica Llatina? Quina barra que tens! Què t'hi has dedicat a fer en aquell continent a part de defensar els grups empresarials espanyols que fa anys que es dediquen al'expoli com Repsol, Telefònica o els teus amics de Prisa. No se't va acudir de dir que en aquell cony de reunió hi havia de ser tothom? Que no podia ser que quatre tornessin a asseure's per decidir els destins de milions? Per perpetuar l'esclavatge econòmic de milions?

No m'hauria imaginat mai que perdria el temps dedicant-te un post, però aquí el tens. M'has fet llàstima i t'ho havia de dir.
Bé, ara ja ho has aconseguit, ja t'han donat una cadireta. Que et faci profit.
Nosaltres, per la nostra part, seguirem combatent-te, a tu i a tots els teus amics.

Acte final del Correllengua 2008 a Perpinyà

Un any més, coincidint amb la signatura de l'ominós tractat dels Pirineus (7 de novembre de 1659), el Correllengua en curs arriba a a la seva fi a Perpinyà. Aquí us deixo l'article que ha fet per a l'ocasió l'activista nordcatalà Hervé Pi, membre fundador de l'associació catalanista Aire Nou de Bao, a la web de catnord.cat, en què de forma breu i contundent ens il·lustra sobre el resultat de la partició estatal de la nació catalana.

La data simbòlica del 7 de novembre, encara massa poc coneguda, és una Diada important. El 7 de novembre del 1659 representants del reialme de França i del reialme d'Espanya, van firmar un Tractat que havia de portar la pau en aquestes terres. El Tractat posava fi a la terrible guerra dels Trenta anys. Presentat així el fet podria semblar positiu i segurament que unes entitats i institucions pensaran celebrar el 2009 el 350è aniversari d'aquest tractat.

La realitat és més complexe, al Principat de Catalunya (històricament els Comtats del nord fan part del Principat) hi havia unes Corts sobiranes. El Tractat va ser negociat i firmat pels representants dels reis espanyol i francès sense consultar mai les Corts catalanes, ni tampoc els habitants dels territoris afectats. Aquest Tractat va partir Catalunya, va partir Cerdanya, va partir Molló i Prats de Molló, va partir famílies... entre dos reialmes.

Va resultar que durant anys els catalans dels Comtats annexats al reialme de França van resistir i conspirar contra els separatistes per a unir-se de nou al Principat. Les conseqüències d'aquesta resistència va ser desastrosa per Catalunya nord, els resistents van ser empresonats, torturats, assassinats... els seus béns confiscats, van ser tractats com ho eren els oposants al rei totpoderós de les hores.

Les conseqüències del Tractat dels Pirineus també van ser desastroses i ho són encara avui dia pel conjunt de la Nació. El Tractat dels Pirineus va ser l'inici de la partició de Catalunya. El 1708 el País Valencià queia a mans del reialme d'Espanya i Catalunya va perdre-ho tot l'11 de Setembre del 1714.

Detallar aquí totes les conseqüències desastroses per Catalunya Nord del Tractat seria impossible. Resumirem explicant que el reialme de França no ha respectat mai el Tractat que ha redactar i firmat. El Tractat va donar els Comtats del nord a un rei absolutista, els usos i costums van ser menyspreats, l'economia maltractada, la llengua prohibida ...

Avui Catalunya nord és el departament més pobre de l'estat francès, avui tenim la darrera frontera d'Europa on dia rere dia podem veure policia amb mitralladores, avui Catalunya nord és l'únic territori de llengua catalana on la llengua no té cap oficialitat, on l'ús oficial de la llengua hi és encara prohibit.

El 2009 entitats i institucions podrien tenir ganes de celebrar l'aniversari d'aquest Tractat. Sols els pobles colonitzadors són capaços de celebrar els crims comesos. El 1959 el prefecte dels Pirineus Orientals tenia la intenció de celebrar els 300 anys del Tractat, el Josep Deloncle s'hi va oposar. El 2009 trobarem molts fills del Josep Deloncle si alguns s'atreveixen.

"De la fosca al desvetllament..." es presenta a Granollers

Efectivament, aquest dijous 6 de novembre a les 19:00 presentaré "De la fosca al desvetllament. El Front Nacional de Catalunya a la dècada dels cinquanta" a l'Anònims de Granollers (c/ Ricomà, 57).
Descomptant el llibre sobre les escoles nacionals de Parets, el Col·legi Lluís Piquer, que era una obra col·lectiva i d'encàrrec (en el qual em sento orgullós d'haver-hi particpat, sigui dit de passada), aquesta serà la meva primera incursió en una presentació d'un llibre en què no hi assiteixo com a públic.
Doncs res, si algú no té res a fer i decideix de perdre el temps escoltant-me una estona, fer observacions sobre el text o, fins i tot, sobre la samarreta que porti demà passat, doncs serà benvingut, no cal dir-ho.

Abdullah Demirbas ens visita

Vam tenir el privilegi de conèixer l'Abdullah aquest agost passat a Diyarbakir a la seu de districte del DTP.

L'Abdullah era l'alcalde d'aquest districte de la ciutat fins el gener de l'any passat quan el van inhabilitar. El terrible delicte que va cometre: fer imprimir uns panflets turístics del seu districte, la part vella de la capital històrica del Kurdistan ocupat per Turquia, en diferents llengües. Entre elles hi havia el kurd i també l'armeni, llengües anatemitzades per la república fundada per Mustafà Kemal Atatürk. Tant era que també estiguessin editats en turc i en anglès, entre d'altres. L'han inhabilitat i punt. La resta de membres de l'Ajuntament de districte ha dimitit en mostra de solidaritat i ara una gestora s'ocupa de no fer res i bloquejar tots els projectes, els voluntariosos projectes d'una ciutat de més d'un milió d'habitants però amb un pressupost equivalent a una població qualsevol de 20.000 dels Països Catalans.

Abdullah Demirbas té una quinzena de causes obertes d'origen similar, és a dir, totes relacionades amb un exercici del govern municipal que cerca la normalització de la vida política, social i cultural dels i les kurdes. Així és el Kurdistan, però, sobretot, així és Turquia, la República amiga de la monarquia espanyola i de l'Europa Occidental. El país que, juntament amb Israel i Colòmbia, més ajut militar rep dels Estats Units d'Amèrica.

Els kurds de Turquia no són els bons, no són els kurds de l'Iraq, als quals es podia fer servir per derrocar Saddam Hussein i, amb els àrabs xiïtes del sud del país, justificar una invasió militar que assegurés el control de les segones reserves mundials de petroli.

Els kurds de Turquia són un poble oblidat, que viu un conflicte silenciat on un membre de l'OTAN, candidat a entrar a la UE i impulsor juntament amb el govern espanyol del vaporós concepte d'Aliança de les Civilitzacions, es dedica a torturar i assassinar gent, a destruir-ne els pobles, a desballestar-ne el medi físic, a prohibir l'ús de la llengua, a ofegar-los econòmicament... Tot amb el vist-i-plau de les instàncies occidentals.

Així és el Kurdistan i així és Turquia, però, sobretot, així és el món occidental.

Aquest dimecres un actor del conflicte ens visita, per explicar-nos com és allí la vida, un escenari ben allunyat de com hauria de ser-ho si la grapa de la república turca amb l'ajut de les potències occidentals deixés d'estrènyer el poble kurd.

Dimecres a les 20:00 a l'auditori del CIEMEN el podreu venir a escoltar.