dimecres, 8 de desembre de 2010

I qui dia passa, any empeny?


Ningú més s'esgarrifa amb el què ha passat a l'estat espanyol els darrers dies?

És evident que això que dic no és del tot cert: hi ha, per exemple, l'editorial precisa d'en Vicent Partal del proppassat dia 4, les paraules d'en Jordi Martí en el seu blog o aquest i aquest altre apunt demolidors a la bitàcola d'en Xavier Díaz. Però, els opinòlegs oficials, els mitjans de masses i les seves línies editorials caminen marcant el pas, com aquells que van anar a controlar els aeroports ara fa quatre dies.

No crec que descobreixi res en absolut, però de vegades val la pena en insistir en algunes coses que la gent tendeix a oblidar.

Deixant de banda detalls (dels quals tothom parla, però ni es coneixen!) com ara quines són les reivindicacions dels controladors aeris i que el col·lectiu en qüestió ens pugui ser més o menys simpàtic; deixant de banda que les molèsties provocades han estat moltes, quantitativament i qualitativa; deixant de banda tot això: hi ha hagut algun mitjà de màxima difusió, públic o privat, que hagi posat més èmfasi en la resposta del govern espanyol que en l'afectació dels usuaris? És més, hi ha hagut algun mitjà de màxima difusió, públic o privat, que hagi posat el crit al cel per aquesta mateixa resposta del govern de Madrid? És a dir: necessitem més proves de que els mitjans de màxima difusió, públics o privats, responen a dictats de corporacions econòmiques i despatxos polítics (al seu torn també entregats al poder econòmic i per tant lacais de l'statu quo socieconòmic occidental) i que el que fan és passar-se per l'arc del triomf el rigor, la veracitat i el contrast de la informació en benefici de preparar el terreny i posar vaselina a la gent per entomar decisions gravíssimes preses pel poder polític per acontentar les línies que traça el poder econòmic?
És el mateix esquema d'esgrogueïment que s'ha seguit en d'altres ocasions, exactament el mateix guió. Si voleu hi ha gradacions relacionades amb l'impacte de les vagues en funció de quin és el col·lectiu que les fa, d'acord, però se segueix la mateixa pauta ara que quan un col·lectiu de treballadors va saltar a la pista del Prat o quan els conductors d'autobús de TMB van dur a terme les seves accions per reclamar els dos dies de descans setmanal: els ciutadans, convertits per l'art d'erosionar consciències capitalista en consumidors i usuaris, emprenyats i importunats en la seva rutina diària per culpa d'uns malandandos privilegiats, que, com a nens malcriats que han estat sempre, fan patir la seva rebequeria als pobres usuaris que no en tenen cap culpa. I vinga, traiem el pot de titanlux de l'armari i a pintar de groc amb brotxa: casos i casos de gent que s'ha hagut de fotre (i jo que els planyo sincerament) i expliqueu-nos pel Facebook i pel Twitter i pel pati de l'escala que putes que les heu passat, mentre anem colgant de terra l'origen de tot plegat, les raons que condueixen un col·lectiu a actuar de la manera que ho fa, i així ens anem oblidant que un dia ens pot passar a nosaltres i, de pas, esquerdem tot bri d'empatia que pugui sorgir amb el col·lectiu en lluita.
És prou simptomàtic que en la darrera vaga general un dels arguments que més tinta i saliva va fer córrer és el dret de la gent a treballar quan hi ha vaga i les afectacions dels perversos piquets. Però, i les raons que ens han dut a la vaga? I la gent que està a l'atur, que no en té de dret a treballar, o què? I les coaccions d'empresaris que no van deixar fer vaga als seus treballadors?
Però és que cada vegada més quan ens assenyalen la lluna amb el dit nosaltres mirem el dit com imbècils, o què ens passa? Doncs que, com diu en Quim Monzó, el personal va a toc de corneta.

A més, tal i com comenten els autors dels enllaços que he deixat més amunt, el govern espanyol fa experiments, ni més ni menys. Fa provatures per quan apliqui a fons els dictats en política econòmica que vénen d'Europa i recorda a tothom qui és l'amo del tros (és a dir, ni ells mateixos); per sort les lluites seran aïllades per l'entreguisme de les principals centrals sindicals espanyoles (i catalanes), ben aferrades a la menjadora. Però, malgrat tot, potser és un toc d'atenció als combatius i els díscols: a callar o ho arreglarem manu militari. Per què quina és la línia que marca el límit dels civils a militaritzar, quantes són les professions susceptibles de ser requerides a punta de pistola? Ja hem vist que a d'altres col·lectius altament antipàtics i amb sous desorbitats, i principals contribuïdors al desgavell socioeconòmic actual, no els han fet tastar la disciplina militar, oi?

I apa, la privatització dels aeroports servida per la porta del darrera, els drets laborals suspesos amb total impunitat i l'exèrcit al carrer a l'estat espanyol, una associació d'idees, aquesta darrera, que per si sola ja ens hauria de fer tremolar. Però no, aquí l'únic que ens ha de fer tremolar és el fred de les pistes d'esquí, no caldria sinó!

En Xavier Díaz admet en el seu blog que potser fa demagògia. Molt bé, i jo també; però m'afegeixo a la seva, a la minoritària. I com que estic ben avesat a estar amb minoria, no em ve de nou.

[Foto: Ara.cat]