dimarts, 24 de gener del 2012

Muntanyes regalades són les del Canigó...



Amb son germà lo comte de Cerdanya,
com àliga que a l'àliga acompanya,
davalla Tallaferro de Canigó un matí;
ve amb son fill de caçar en la boscúria,
quan, al sentir-hi mística cantúria,
se n'entra a l'ermitatge devot de Sant Martí.

Per cloure la Festa Major d'Hivern d'enguany a l'ínclita vila de Parets del Vallès, arribava una valenta/arriscada proposta teatral que fa a la vora d'un mes i mig va estrenar-se per primera vegada al nord del país. Era, esclar, la relectura de Canigó, l'epopeia mítica de Jacint Verdaguer segons la versió capitanejada per l'actor Lluís Soler.
I dic que la proposta és arriscada/valenta en dos sentits: era agosarat programar-ho en el marc d'una festa major, quan la parròquia probablement espera produccions més lleugeres; d'aquelles que, encara que siguin de qualitat, s'apropin més a l'epígraf per-a-tots-els-públics. I no cal dir (i aquí la segona vessant del risc de la proposta) que en aquest cas el muntatge deu haver espantat més d'un aficionat al teiatru: un text del vuit-cents que mitifica els orígens nacionals de Catalunya, en vers, reproduït en format monòleg per l'actor, acompanyat per unes pinzellades musicals i tot en una escenografia despullada de tot artifici.
Doncs ja planyo els qui s'ho van deixar perdre. En poc més d'una hora vam capbussar-nos en l'èpica verdagueriana transportats pel tremp poderós de la veu de Soler contrapuntada per les insinuacions musicals delicadíssimes del músic Eduard Iniesta. Rejovenits, els versos del poeta de Folgueroles van ressituar-nos 1000 anys enrere, enmig de la serralada mítica, i ens vam deixar seduir de nou, envoltats de fades per les esponeroses vessants del nostre Ararat particular.
Una tria acurada centra el focus en els passatges més romàntics, la història de Gentil i Flordeneu, cenyint-nos així al fil argumental que mena pels camins fantàstics traçats pel poeta, en detriment de la part en què Verdaguer aporta l'argumentari mític del nation-building català. En aquesta proposta escènica, les fades li guanyen la partida a Oliba (el Cant Onzè, dedicat al bisbe, és suprimit per complet). Tanmateix, aquesta tria és un encert si es volia traslladar Canigó al damunt dels escenaris.
Una prova: enmig de la sobrietat escènica, l'actor(às) ens fa vibrar en arribar al Cant Quart, Lo Pirineu, i ens arrossega amb els enamorats volant sobre la serralada i descobrint-ne els pics, les valls, i els llacs i, sobretot, manifestant l'enorme qualitat literària de Verdaguer qui, sense tenir a l'abast una llengua normativitzada, ni un conreu literari previ gaire ufanós, va servir-se de recursos i solucions només a l'abast d'un geni literari com el seu.
Una delícia.

(per comprovar que no sóc foll del tot, vegeu que l'amic Joan Pérez va venir a dir, més o menys, el mateix aquí)

dimecres, 18 de gener del 2012

Els de casa

Seguim, amigues i amics, amb la retroalimentació i l'autopropaganda amb la darrera peça que vaig fer arribar a la gent pacient i comprensiva de VallèsOriental.com. Són aquestes ratlles que vénen a continuació:

Els de casa

No és voluntat meva pontificar sobre res, déu me'n reguard, que per això hi ha gent i actituds més autoritzades. Per exemple, si volen seguir les recents (i preocupants) evolucions sobre la dreta populista i xenòfoba a casa nostra només cal que es fixin en qui ho segueix de prop. En aquest cas els remeto a Xavier Casals, veu autoritzada sobre el tema, i a Unitat contra el feixisme i el racisme, la plataforma que, a peu de carrer, fiscalitza les barbaritats que se senten en els nostres plens municipals i en les nostres campanyes electorals. No és per prendre-s'ho a la lleugera: el seu portaveu a Vilanova i la Geltrú va rebre algunes carícies del cap de llista de PxC, Gerard Bellalta, per això mateix. I aquest és només un exemple. Un.

Ara, amigues i amics, si el volguéssiu acabar de llegir, per aquelles coses que un no sap per què s'esdevenen, haureu de pitjar sobre aquest ull de poll.

dissabte, 7 de gener del 2012

Vagues de tramvia: dels fulls volants al twitter (i 2)

La vaga de 1957

En la mañana de hoy, como consecuencia de la campaña de hojas y excitaciones personales difundidas por los distintos sectores de la ciudad, han logrado los especuladores del desorden al amparo de coyunturas adversas o circumstancias desafortunadas, que el público no hiciera uso de los tranvías en la gran población de Barcelona, sin registrarse violencias ni producirse tumulto alguno. En el Metro y en los autobuses se ha registrado escasa disminución del tráfico.

En vista de ello, y de que la fuerza pública ha hecho presencia en las calles de la ciudad, a los simples efectos de respaldar y salvaguardar a los que quisieran utilizar los medios urbanos de transporte, se ha disminuido el número de vehículos y se asegura a todos el libre disfrute de las comunicaciones, encomendándose al sereno juicio de los barceloneses una ponderada y objetiva estimación del problema”


Aquesta era la nota que va difondre el 15 de gener de 1957, l'endemà de l'inici de la segona vaga de tramvies, el Govern Civil de Barcelona i que publicà el diari La Vanguardia en l'edició d'aquell dia. El record dels fets del 51 bé havia de fer neguitejar el règim, i era normal: l'hivern de 1956-1957 fou mogut i significà un abans i un després en l'antifranquisme amb la irrupció del moviment estudiantil com a focus d'oposició, una de les tres puntes del trident (juntament amb obrerisme i catalanisme) que a partir dels anys 50 plantaria cara a la dictadura en base a uns nous paràmetres estratègics (es passava de la resistència a l'oposició) i generacionals (aquella era la dècada de la incorporació de generacions que no havien fet o, ni tan sols, viscut la guerra).

El 6 de novembre de 1956 un grup d'estudiants es manifestà pel centre de Barcelona amb l'excusa de protestar per l'ocupació d'Hongria per part de les tropes soviètiques; la manifestació fou durament reprimida per la policia i això motivà una protesta, l'endemà, per part dels estudiants, que es concentraren davant l'edifici de la Universitat de Barcelona. Tot plegat acabà amb una nova acció repressiva per part de la policia, en aquesta ocasió dirigida in situ pel governador civil de Barcelona, Felipe Acedo Colunga (conegut popularment com la mula), i amb el tancament de la Universitat de Barcelona per part d'aquest, fet que li costà un conflicte amb el ministre d'Educació, ja que Acedo havia clausurat un centre dependent del Ministeri, en una extralimitació de les seves competències.


Paral·lelament, el 22 de desembre de 1956, s'anunciava una nova pujada de les tarifes dels tramvies de Barcelona (de 60 a 80 cèntims, un 33% d'increment), que motivà, com en 1951, un nou boicot. Aquells dies, a més, pujaven també el pa, el petroli, la carn i les patates L'esclat d'una bomba al monument a la Victòria de Barcelona fou aprofitat per Acedo Colunga per situar la policia als carrers i, de pas, fer efectiu l'increment de les tarifes el dia 9 de gener. Dies més tard es convocava una vaga per al 14 de gener, tot i que aquesta vegada, les organitzacions clandestines dugueren la iniciativa, fruit de l'experiència adquirida sis anys enrere. Prova d'això en són, per exemple, els diferents comitès tècnics organitzats en què participaren persones d'ideologia ben variada, a més de personalitats independents com Josep Benet o Jaume Vicens i Vives o els 20.000 fulls volanders que edità i distribuí, sense signar, el FNC per a la vaga, juntament amb els què elaboraren PSUC, CNT i les Juventudes Monárquicas. No fou fins el 25 de gener que la gent tornà a fer ús, mica en mica, del tramvia, després d'onze dies de boicot i de durs actes repressius per part del règim.

La vaga s'havia estès també al metro i, en contra del que deia la nota governativa, al migdia ja era total, reproduint-se la imatge d'una gernació circulant a peu cap als seus destins. En aquell moment es produïren ja enfrontaments entre els estudiants i la policia.

Els estudiants s'havien involucrat del tot en la vaga: l'endemà de l'inici del boicot s'enforntaren una altra vegada a la policia franquista i aquesta carregà durament dins el recinte universitari i practicà diverses detencions; la Universitat restà tancada entre el dia 15 de gener i l'11 de febrer, quan els centres reobriren de forma esglaonada. Els fets que seguiren a la vaga, dugueren als estudiants a la convocatòria de la Primera Assemblea Lliure el 21 de febrer al paranimf de la Universitat, en què s'exposaren diverses reivindicacions, llegides per l'estudiant carlí Domènec Madolell (retirada de mesures repressives, dimissió de les autoritats responsables, reconeixement del dret dels universitaris...). En aquest context, els militants universitaris de les forces polítiques clandestines actuaren amb sentit tàctic i repartiren fulls signats per les organitzacions universitàries, i no pas de propis, i participaren en els actes de protesta sense intentar assumir-ne el protagonisme. Una de les cèlebres pancartes que presidiren l'acte, en concret la que deia "Viva el Ejército" (col·locada a iniciativa dels militants que el FNC tenia a la Universitat) pretenia treure rendiment de l'enfrontament soterrat entre el Capità General de Catalunya, el destacat monàrquic joanista Juan Bautista Sánchez González, que s'havia mantingut al marge de tota la repressió contra les protestes populars d'aquells dies, i Franco. Amb això es pretenia que l'exèrcit rebés la impressió que els estudiants dissociaven els militars de la repressió exercida pel governador civil, Acedo Colunga, i alhora transmetre tranquil·litat als estudiants indecisos de participar en la protesta. Com ja és sabut, l'acte acabà amb múltiples detencions i altres tipus de mesures represives que afectaren, en conjunt, uns 500 estudiants: pèrdua de matrícula, pèrdua del curs acadèmic, tancament de l'entrada a la Universitat... Per altra part també va circular una carta dirigida al rector, signada per "Un grup d'universitaris catalans", de la qual se n'enviaren còpies a l'ONU i a la UNESCO, al ministre d'Educació, al governador civil, als professors universitaris i als directors dels instituts d'ensenyament secundari catalans. En ella es denunciava la manca de llibertats de les Universitats de tot l'estat espanyol i la discriminació de la llengua i cultura catalanes en la de Barcelona, així com l'exclusió dels intel·lectuals del país en la mateixa, fet que la convertia en una institució provinciana i desvinculada de Catalunya. Destacats intel·lectuals, al seu torn, adreçaren també una carta al ministre d'Educació demanant l'anul·lació de les sancions (signaren des de Marañón a Riba, passant per Azorín, Espriu o Oliver, entre d'altres).

Conseqüència de tot plegat doncs era la presa de consciència democràtica del jovent educat sota el franquisme, amb una presència i influència creixent de les forces d'esquerra (PSUC i MSC, creació de la Nova Esquerra Universitària, NEU, el curs 1957-58) en detriment dels moderats (FNC, FNEC, UDC), que, malgrat tot, prenien també posicions. Tanmateix, la vaga no havia aconseguit la retirada de l'increment de les tarifes: malgrat que els dotze dies de boicot suposaren unes pèrdues multimilionàries per a la companyia, la fermesa repressiva del règim acabà per generar el cansament de la població.

Caldrà veure doncs què succeeix el proper dia 10 de gener, quan les noves formes de comunicació s'hauran aliat amb velles formes de protesta. Sigui com sigui, l'existència de la iniciativa demostra la importància de la memòria col·lectiva i el coneixement del nostre passat, recent o no. Salvant les distàncies i comparant contextos (amb rigor i precaució) podrem veure i entendre què ha canviat en les formes de lluita, en les condicions de vida de les classes populars i en les estratègies del poder per assegurar el manteniment de l'statu quo.

Més referències a:

COLOMER I CALSINA, Josep M.: Els estudiants de Barcelona sota el franquisme (2 volums). Editorial Curial. Barcelona, 1978.

PRIMS I VILA, Roger: De la fosca al desvetllament. El Front Nacional de Catalunya a la dècada dels cinquanta. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 2008.

RIQUER, Borja de; CULLA, Joan B.: El franquisme i la transició democràtica (1939-1988). Edicions 62. Barcelona, 1989.

SOLÉ I SABATÉ, Josep M. (director): El franquisme a Catalunya (1939-1977). Edicions 62. Barcelona, 2005.

La foto en què apareix F. Acedo Colunga pertany al Diccionari d'alcaldes i alcaldesses del Vallès Oriental i correspon a una concentració de la Guardia de Franco a Granollers, el 1954.

dimecres, 4 de gener del 2012

Vagues de tramvia: dels fulls volants al twitter (1)


L'espectacular augment dels preus en les tarifes dels bitllets de l'Associació del Transport Metropolità (ATM) ha generat un profund malestar entre els usuaris i defensors del transport públic a l'àrea metropolitana de la capital del país. Només faltaria. L'augment és, per no fer servir paraules gruixudes, abusiu i carrega de nou l'esforç sobre les classes desfavorides i sobre qui més està patint els costos de la dura situació econòmica que patim de tres anys ençà: els que, en general, ja no lligaven els gossos amb llonganisses, fent servir una expressió del president autonòmic català, Artur Mas.

Aquest informe de l'associació per la Promoció del Transport Públic (PTP) en detalla força bé les claus i assenyala el discurs hipòcrita que es branda des de les administracions: si bé la retòrica oficial assegura defensar i promoure el transport públic (un dels pilars de l'estat del benestar, tal i com assenyala l'informe), la pràctica política se centra en beneficiar i incentivar l'ús del transport privat. Ara bé, per a súmmum de la hipocresia vegeu aquest vídeo en què l'actual Conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Lluís Recoder, denunciava l'augment de preus que es preveia per al 2009.

Tanmateix, el que més m'ha cridat l'atenció és una de les iniciatives proposades com a protesta per aquest encariment dels títols de transport: una vaga d'usuaris del transport públic, com a èmul de la que es va produir entre l'1 i el 8 de març de 1951, la primera de les dues “vagues del tramvia” (la segona es produí pel gener de 1957) que conegué Barcelona en aquella dècada. Un blog creat per a l'ocasió es fa ressò de les propostes per dur-la a terme i, en definitiva, és i serà l'eina de referència per a aquesta acció.

La vaga de 1951

Què van ser, però, les anomenades “vaga de tramvies”?

D'entrada, la vaga de tramvies de 1951 i la vaga general que la seguí de forma immediata, representaren les mobilitzacions més importants amb què topà el règim franquista després de la fi de la guerra civil: autèntics esclats populars de protesta que exterioritzaven el pòsit de descontentament general i frustració col·lectiva que regnava en aquella interminable postguerra.

El desembre de 1950 havien entrat en vigor les noves tarifes que aplicaria la Companyia de Tramvies de Barcelona, que significaven un increment del preu que havia estat vigent des de 1948. Aquest fet, una qüestió, en principi, puntual que podia haver generat malestar entre els usuaris per l'increment del preu, va acabar esdevenint la primera ocasió en què la població civil plantà cara al règim franquista, cansada com estava d'aquells anys desastrosos a nivell econòmic, amb restriccions energètiques constants, greus desequilibris socials i prepotència política per part d'uns governants que mai deixarien d'exercir com a vencedors de la guerra.

La protesta consistí en la negativa de la població a utilitzar el transport públic i a fer els seus desplaçaments a peu. La consigna per boicotejar el transport començà a circular ja el 8 de febrer, per mitjà de fulls volants anònims que foren copiats massivament; el 24 del mateix mes, els estudiants organitzaven una massiva apedregada de tramvies, en què resultaren trencats més de 3,000 vidres. L'1 de març començava el boicot amb un resultat espectacular: l'afluència d'usuaris es reduí en gairebé un 98%. Aquell mateix dia es produïen enfrontaments violents entre policia i piquets amb el tràgic resultat d'un nen ferit de mort. Els ànims s'encengueren més i el fet afegí més combustible a la protesta.

Les autoritats estaven desconcertades per la magnitud de la protesta popular i el dia 3 els presidents de les principals entitats econòmiques barcelonines ja demanaven un retorn a les velles tarifes, un fet que es produïa el dia 5, quan el Ministeri d'Obres Públiques aprovava el restabliment dels preus anteriors per als bitllets.

No s'ha de perdre de vista la tensió que presidia les relacions entre el governador civil de Barcelona, Eduardo Baeza Alegría (en ple desprestigi per les suposades relacions que mantenia amb l'aleshores cèlebre vedette Carmen del Lirio, a la imatge), i un important sector de la Falange barcelonina, i que contribuirien a enverinar la crisi, ja que el primer prendria represàlies en contra dels segons al considerar que estaven al darrera de la protesta, cosa per altra part que no era certa, tot i que els falangistes hi donaren suport. A banda d'això, un fet d'aquesta rellevància que s'havia escapat de les mans del règim, no va venir acompanyada d'una reacció acord amb la seva magnitud per part de les forces opositores (malgrat que el règim cerqués aquí els responsables). La vaga havia estat un fet espontani i d'entre els grups d'oposició “ningú va tenir la iniciativa de res, (...) però tothom, (...) es va sumar a la iniciativa ciutadana” (Fanés, 1977, p. 91). L'heterogeni grup dels opositors, entre els quals hi havia des del FNC fins a elements monàrquics joanistes, només arribaren a organitzar un comitè de vaga que començà a funcionar el dia 2 de març, l'endemà de l'inici del boicot, i es dissolgué quan aquest finalitzà, el dia 8 del mateix mes. El fet que transcorreguessin dos dies des del retorn al preu anterior del bitllet dels tramvies (0.50 pessetes, el 6 de març), fins que el nombre d'usuaris esdevingués, de nou, massiu (el dia 8), demostra la manca de vertebració de la protesta.

El que pot percebre és que aquest fet es traduí en un cert augment de l'autoestima de la població: el 6 de març es produí una reunió d'enllaços sindicals en un local de la CNS que acabà en una convocatòria de vaga pel 12 de març. Una convocatòria que naixia des d'una organització oficial del règim i que fou àmpliament seguida, però que, una vegada més, arrossegava els i les militants de les organitzacions clandestines, incapaços d'arribar a dirigir-la. Fruit d'aquests esdeveniments es va constatar, doncs, que els grups opositors al règim franquista, estaven en una situació de greu feblesa que els incapacitava a l'hora, no ja de posar en marxa protestes massives d'aquestes característiques, sinó, fins i tot, de fer-s'hi un lloc capdavanter. Així, a pesar de seva la magnitud “els fets de març [de 1951] no van representar cap capgirament social”(Fanés, 1977, p. 160), però inauguraren una nova etapa en les formes de resistència popular, que esdevenien de masses i es constatava que les instàncies oficials podien representar una via per a desenvolupar la lluita contra el règim. Es plantejaven, doncs, noves estratègies vinculades a reivindicacions més tangibles, més immediates, ja que la pretensió visible era la millora de les condicions de la vida de la població, però amb un rerefons prou clar: el qüestionament de l'ordre establert a partir de 1939.

Vegeu-ne versions més extenses i, per tant, amb més detall, a:

FABRE, Jaume: Vint anys de resistència a Catalunya (1939-1959). Edicions La Magrana, Barcelona, 1978.

FANÉS, Fèlix, La vaga de tramvies de 1951. Editorial Laia. Barcelona, 1977.

RIQUER, Borja de; CULLA, Joan B.: El franquisme i la transició democràtica (1939-1988). Edicions 62. Barcelona, 1989.