dijous, 26 de juliol del 2012

Ni cura ni mesura

Article publicat al NacióGranollers l'11/07/2012
L'imperialisme lingüístic és només un dels rostres de l'imperialisme polític. L'asseveració, que subscric, no és pas collita pròpia, sinó del sociolingüista Louis-Jean Calvet, que la va formular el 1974 a la seva obra Linguistique et colonialisme i que a mi em va arribar a través d'un text de Jordi Carbonell. El programa d'aniquilació (no cal que fem servir eufemismes edulcorats) de la nostra llengua va començar, fonamentalment, en dos temps als Països Catalans, fruit de la dispersió dels centres de domini polític: el tret de sortida per a la Catalunya Nord es donava amb el Tractat dels Pirineus, el 1659; i per a la resta de territoris al sud de l'Albera, l'inici de l'eliminació planificada s'engegava amb la victòria militar del bàndol borbònic en la Guerra de Successió (impasse britànic de Menorca, a banda).

La part positiva de tot plegat és que no hi han reeixit, en eliminar la nostra llengua. Prova d'això és que encara hi parlem, en català, jo hi escric aquest article, i milions de persones podrien llegir-lo i entendre'l. La negativa és que no hi han reeixit... de moment: els programes d'aniquilació encara són en marxa i els encarregats d'executar-los estan prement l'accelerador.

Remetem-nos, a tall d'exemple, a algunes de les darreres i combinades atzagaiades, capitanejades totes elles pel sector més abrandat i desacomplexat de l'espanyolisme: els destacaments del PP a les colònies, les avantguardes radicals de colons, blavers, gonelles, sectes neoespanyolistes (una de les més importants liderades per un vallesà, per cert) i altres còmplices per acció, omissió o negligència descarada.

Una de les més recents és la que hem patit a la Franja, on el nou govern autonòmic decidia derogar la Llei de llengües i ho feia, com recorda el sociòleg Natxo Sorolla, de la forma més dura possible: imposant el secessionisme (la raó de l'aragonès oriental, un triomf de la FACAO, i una nova estandardització) i no garantint-ne l'ensenyament. Una situació que, esclar, afecta també a la llengua aragonesa, en una posició globalment encara més fràgil que la catalana. Enmig de la mar, Bauzá i la seva tropa enceten una campanya inquisitorial per canviar denominacions de topònims i viles, l'eliminació de la llengua catalana com a requisit i mirant de reduir obstinadament la seva presència a les escoles; si convé amb nocturnitat i traïdoria.

Al País Valencià, l'enèsim atac a la llengua promogut des del govern autonòmic se sintetitza en el Decret sobre plurilingüisme, que margina la immersió i els programes en la llengua pròpia. Al Principat, el combat principal és també a les aules amb el Tribunal Suprem espanyol llançant una sentència de profunditat contra la immersió lingüística, tot i que a la consellera li sembla que les coses sempre són allà mateix (sic). I tot plegat, a més, enmig de la pressió habitual, amb vexacions franquistes per part de les forces i cossos de seguretat de l'estat espanyol, amb insults racistes, amb la dificultat (utopia?) de viure cada dia plenament en català.

Ara, desbocats, ja han perdut la cura i la mesura que demanava Felip V en la seva Carta del Rey a los Corregidores de 1717: "Pondrá el corregidor el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará providencias más templadas y disimuladas para que se note el efecto sin que se note el cuidado". Ara ja s'han arribat a creure allò que va dir no fa gaire un dels seus més conspicus descendents, terror de paquiderms africans: "Nunca fué la nuestra lengua de imposición sinó de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano". El més curiós és que, si s'hi fixen, a vint anys de la mort de Fuster, són els nostres enemics els qui tenen més clar el mapa que han d'esborrar.

Aquell estiu del 92

D'aquell 92 gloriós el que més en recordo són els compassos previs a l'estiu: el dia 20 de maig, mentre el Barça començava el mític partit que el coronaria campió d'Europa per primera vegada, a mi m'embolicaven la cama i m'esperaven cinc setmanes de calurosa expectació, tot frisant perquè els lligaments del turmell dret tornessin a connectar-se entre ells. Per això recordo més com em gratava la cama amb un regle de plàstic i les pintades dels companys al guix ("puto metge", "infermera truja", grafits fàl·lics i altres coses per l'estil), que no pas la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona. 
Bé, és lògic, d'altra banda: la cerimònia d'inauguració, i la de clausura, ja que hi som, no les he vistes mai. En el moment d'èxtasi màxim, de comunió mística de la societat catalunyesa, la perspectiva d'una cerimònia que reclamés l'atenció de la concurrència (in situ o via TV) durant una estona tan llarga, amb gent cantant i ballant, i aquells de la Fura dels Baus, que a casa duien l'epítet d'"aquells-que-tiren-pollastres-morts-al-públic", ens va fer una mandra a l'alçada del moment històric. Això sí, no sé de qui va ser la decisió, però a casa vam creure que el més adequat, ja que tothom deia que tot allò era taaaaan important, era enregistra-la en una cinta de VHS. I així ho vam fer. I la mandra va créixer i créixer i vam seguir sense mirar-la, fins que la vam esborrar per gravar-hi al damunt alguna pel·lícula que ens va fer més profit.
A casa meva hi havia una sensació de rebuig, cap a tot allò, que jo també vaig interioritzar. Era una cosa que, francament, no vèiem que hagués d'anar amb nosaltres. Probablement, per part meva, la cosa era ben instintiva: als meus catorze anys, la meva capacitat analítica era menor a la que posseeixo actualment, o sigui que feu números. El cas és que vam enganxar els adhesius d'en Cobi que regalaven als diaris a la tassa del vàter i que quan vaig veure a Granollers, just davant del Forn del Xamfrà, una pintada d'un "No!" en què la "o" era substituïda per les anelles olímpiques em vaig sentir acompanyat i recomfortat.
Tanmateix, del que s'ha acabat coneixent com a Operació Garzón, jo no en vaig saber res del cert. M'arribava l'ambient enrarit, alguna notícia -escassa- de detencions d'independentistes: una sensació que a l'independentisme se li barrava el pas. El que no sabia era que fos per tots els mitjans. Malgrat que a casa s'escoltava l'Orquestra i es llegia El Temps, a mi em va tocar tot d'esquitllada. Com els Jocs mateix, de fet, dels quals només vaig gaudir amb el bàsquet, veient com Angola apallissava la selecció espanyola. Quin riure.
Ara bé, la configuració dels records, de les referències, la construcció del passat personal té uns mecanismes ben particulars i a partir del moment en què vaig tenir coneixement dels fets (no massa temps després, de fet), la memòria del 92 ha anat sempre més associada a l'Operació Garzón i no als Jocs.
I vet aquí que, vint any després, hom pot percebre un relat similar: un relat oficial i una dissidència silenciada. Fa vint anys fou mitjançant la brutalitat de les tortures, per la negativa a investigar les quals fou condemnat l'estat espanyol el 2004 al Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg, que es va decidir d'assegurar-se la "pau olímpica", amb un model més proper a la "pau de cementiri" que no pas als valors que, teòricament, ha de transmetre l'olimpisme (tot i que enmig de publicitat, seguretat, especulació i repressió, la cosa ha quedat bastant estiragassada). El pretext de la seguretat, de la imatge d'una Catalunya més feliç i espanyola que mai, en comunió i al darrere (ben al darrere i ben amagada) d'una Barcelona que s'havia d'endur les medalles sense màcula, van obrir una via a l'objectiu polític de liquidar l'independentisme combatiu, cosa que, com salta a la vista i per la sort d'aquest país, no han pas aconseguit.
Però aquest 2012 l'esquema es vol repetir: és l'hora de la construcció del record oficial, d'erigir una imatge d'un triomf inapelable, d'un èxit immaculat que òbviament ja s'ha forjat a través dels anys i que arriba al clímax ara, a dia d'avui. Un relat que, esclar, torna a excloure tot allò que el podia tacar; significativament és l'episodi de l'Operació Garzón el que pot esmenar la plana amb més força: la constatació que una metodologia de dècades enrere persistia entre els cossos i forces de seguretat de l'estat, mentre a la llotja de l'estadi olímpic els guanyadors de la Transició i els demòcrates-de-tota-la-vida feien pinya en un exorcisme amnèsic de les misèries atàviques d'aquesta societat. Unes misèries que hi eren, però; i les patien ciutadans catalans en sòrdides cambres sota els auspicis d'un jutge estrella al qui la pròpia vanitat ha acabat per estimbar professionalment, poc abans de commemomar tota aquesta monumental impostura.
Malgrat tot, el granític domini mediàtic conté esquerdes, i les eines per acabar-lo d'esberlar hi són: el blog operaciogarzon creat ad hoc pel Centre de Documentació Maria Mercè Marçal i, sobretot, el documental Operació Garzón contra l'independentisme català, iniciativa de Llibertat.cat, resultats de l'obstinació per la justícia i per la llibertat de molta gent d'aquest país, que ha mantingut la fermesa i la dignitat al llarg de tots aquests anys malgrat la llosa del silenci oficial. És a tots ells a qui els cal l'homenatge.

[Imatge: Octaveta dels CSPC: "No ens aturaran!" a operaciógarzón]

diumenge, 1 de juliol del 2012

Sense senyal (bis)




Aquesta és una de les imatges més eloqüents i dures del que succeeix aquests dies al País Valencià, estiragassat per una socarrada monumental que avança impune. Dosaigües abans i després de l'incendi.

Sí, la gent del sud continua sense senyal: no hi ha cap senyal de responsabilitat política, perquè probablement amb una dotació i gestió adequada dels recursos s'hauria pogut evitar la dimensió monstruosa que han pres les flames a les comarques interiors; amb un mínim de dignitat que superés la simple nominalitat dels càrrecs, s'hauria superat el llindar colonial que en marca la mida.

Això és l'administració colonial, aquest n'és el resultat. Sembla profètic allò d'en Feliu d'"un dia serà cendra tot el que sobre cendra volguéreu construir", i obscenament explícit, però tant de bo que de les brases de la vergonya colonial a què sotmeten el sud dels Països Catalans, n'emergeixi la dignitat del País Valencià i que les flames s'enduguin també la misèria política i moral que mena les regnes del Consell.



Mentrestant, imagineu, com diu l'Eva al seu blog. I esgarrifeu-vos.