dilluns, 21 de gener del 2008

Israel s'ha de defensar

Des del naixement de l'estat d'Israel, ara farà seixanta anys, totes i cada una de les accions bèl·liques en les que aquest ha participat, han estat defensives.
En el mateix moment de néixer, durant la crisi del Canal de Suez, els Sis Dies, el Yom Kippur, les Intifades, la destrucció d'una central iraquiana, els assassinats selectius, el mur, l'apartheid al qual se sotmet el poble palestí, les accions del Mossad arreu del Món i, per què no, la victòria, ja fa uns anys al Festival d'Eurovisió i les lligues europees del Maccabi de Tel Aviv.
Tot plegat defensa de la supervivència d'un estat enmig d'un ambient hostil; defensa en front de l'amenaça constant. I qui negui això, a part de ser un antisemita, és un esquerranós estúpid; sobretot estúpid, tal i com ens recorden dia rere dia els nostres conspicus intel·lectuals liberals com Vicenç Villatoro i Pilar Rahola, entre d'altres.
Com es pot criticar el bloqueig de Gaza i el tall del subministrament elèctric, com es pot criticar la construcció del mur? L'únic mur dolent era el de Berlín, si la Knesset decideix construir-ne un deu ser per alguna cosa. El senyor Ehud Olmert que només és una mica menys impresentable que Shimon Peres, un dels polítics més lamentables de la nostra història recent com a espècie, ha assegurat que només es bloquejarà l'entrada a Gaza d'articles de luxe; caldrà veure si, per exemple, el pa i l'aigua tenen aquesta consideració.
Perquè, tots aquests defensors del sionisme, que curiosament tot ostentant un liberalisme de pedra picada recorden com una de les gràcies d'Israel és que fou fundada per elements de tradició socialista (el mateix Ben Gurion), tots aquests, deia, que esgrimeixen aquest presumpte dret a la supervivència del modern estat israelià (tots els estats el deuen observar com a ben just aquest dret, no?), deuen trobar perfectament legítimes i lògiques les agressions militars dels EUA contra Afganistan i l'Iraq. Tot plegat, en el primer cas s'hi tornaven, i en el segon era per no haver-s'hi de tornar; la doctrina de la guerra preventiva (denostada fins i tot ja per Francis Fukuyama) s'assembla molt a aquest concepte defensiu tan peculiar del qual ha fet gala Israel.
Doncs jo francament, aquesta teoria no la comparteixo i a més no comprenc que pugui tenir una justificació moral i intel·lectual, i m'omple de ràbia constatar la paràlisi constant de la comunitat internacional davant de fets com aquests, davant de catàstrofes humanitàries com la que pateix, en aquest cas concret, el poble palestí i, a dia d'avui, sobretot, la Franja de Gaza. Segurament sóc un estúpid esquerranós que no comprèn que els herois d'aquesta història són els xicots del Tsahal, però potser també hi ha gent que defensa la postura contrària que no entén el per què les files de Hamas (a qui Israel va contribuir a crear, per cert) estaran ben nodrides molts i molts anys si el govern d'Israel segueix per aquest camí. I em sembla que això darrer no costa gaire d'entendre.

dimarts, 15 de gener del 2008

Jaume Martínez Vendrell

Segons llegeixo a Vilaweb, el fill de l'empresari Josep M. Bultó, executat presumptament per EPOCA el 1977, ha presentat una querella contra l'ex-batlle de Santa Coloma de Cervelló, Josep Comellas, per exaltació del terrorisme, pel fet que l'any 2002, quan Comellas presidia la corporació municipal d'aquesta vila, es va decidir de dedicar un carrer a Jaume Martínez Vendrell, el qual era natural de la Colònia Güell i persona amb una estreta vinculació al poble i que gaudia d'una gran estima per part d'aquells qui el van conèixer. La qüestió de l'exaltació del terrorisme ve motivada, lògicament, pel reconeixement públic a Martínez Vendrell, que va ser condemnat el 1982 pel Tribunal Suprem espanyol com a inductor de les morts de Bultó i de l'ex-batlle franquista de Barcelona Joaquim Viola.
Jo no he tingut el privilegi de conèixer Jaume Martínez Vendrell viu. N'he conegut la seva figura a través, sobretot, de l'estudi de la seva activitat i d'una de les organitzacions en les quals va militar: el Front Nacional de Catalunya. Quan m'hi vaig dedicar vaig tenir el privilegi de conèixer alguns antics militants de l'organització que ell, amb alguns altres, va fundar la primavera de 1940 a París per prosseguir la lluita contra el franquisme, aleshores ja victoriós. I si algun d'aquests militants em va saber greu no poder conèixer perquè ja era mort, aquest era, a part d'en Jaume Cornudella i Olivé i en Manuel Viusà, en Jaume Martínez.
D'en Jaume Martínez sempre n'he tingut una imatge positiva, d'algú que s'entrega en cos i ànima pels seus ideals, un exemple de compromís i de militància que no es va deixar arrugar ni per l'exili, la clandestinitat, la tortura ni la presó. Perquè ell hi va passar per tot això i mai es va deixar vèncer: ni quan reculava cap a França ferit després dels últims combats contra el feixistes, ni quan l'envoltaven els filats del camp de Sant Cebrià, ni quan el 1946 la caiguda de la branca militar del FNC, que ell dirigia, li va suposar tortura i presó fins el 1952. Perquè no es va rendir ni dins la cel·la i, ja fora, va tornar a reincorporar-se a la lluita fins els temps d'EPOCA, una de les organitzacions afluents de Terra Lliure. Un fet que li suposaria la persecució de l'estat espanyol fins la fi dels seus dies.
I qui coneix en Jaume Martínez, en Manuel Viusà o en Jaume Cornudella, tots ells herois de guerra a l'estat francès, per cert, pel seu paper durant la II Guerra Mundial? En Robert Surroca em va explicar que els gendarmes es quadraven en creuar-se amb en Jaume Cornudella a Pepinyà, on va residir des del final de la guerra civil; i aquí, qui ens en sabria dir res dels resistents independentistes catalans?
La tristesa de tot plegat es constatar que l'herència franquista, l'antes roja que rota i els vencedors de la Transición (l'establishment polític i social actual), que són els dirigents, garants i beneficiaris de l'ordre establert actual ens ha imposat l'oblit del que els és incòmode: els qui amb el seu record suposen un qüestionament rupturista d'aquest ordre, ja des de la banda nacional ja des de la social, per no parlar de totes dues alhora.
En memòria d'en Jaume Martínez i d'aquells qui han entregat la vida pels ideals d'alliberament social i nacional del nostre poble.