El dia és xafogós, no cal dir-ho. Després d'haver quedat xops amb mesos i mesos de pluja, la calor ens assetja sense massa contemplacions des que s'han retirat els núvols i un blau metàl·lic s'ha escampat per tota la volta; tant se val, els viatges amb aire condicionat són insostenibles, però molt agradables. I sempre ho són més quan amaguen un propòsit d'aquells que t'empenyen a la carretera amb una mena de sentit de la responsabilitat (encara que sembli molt gruixut de dir-ho) i de passar-s'ho bé, que és el que mou, fonamentalment, la catalanitat militant. I millor que així sigui, que sinó això seria insuportable.
El cas és que cada vegada els intervals que passem sense visitar el nord del país, el nostre destí d'avui, són més curts. Pel nord del país em refereixo, esclar, al que per aquí en diem Catalunya Nord, els territoris que van quedar a l'altra banda de la ratlla de França (per nosaltres) després de 1659. De primer anàvem a fer-hi excursions esporàdiques o a la cloenda del Corellengua cada dos anys, i després ja va ser cada any; en la darrera edició ja hi vam fer parada i fonda i vam aprofitar per anar fins a Ceret l'endemà, i mig any després ja hi hem tornat a fer cap per mostrar el nostre suport moral, connacional i (modestament) econòmic a en Joan Miquel Touron, el responsable d'aquest miracle que és la Llibreria Catalana de Perpinyà.
La Llibreria Catalana, tal i com ens van explicar allà mateix, és un concepte de llibreria escàs a la capital rossellonesa (a les antípodes d'aquell tan proper, geogràficament, FNAC de la plaça Catalunya), i si hi afegim que exerceix de focus de catalanitat en un terreny ben advers, la seva singularitat esdevé ja majúscula. Això, per si sol ja es motiu de visita en qualsevol escapada a Perpinyà, com ja havíem fet altres vegades. Però si, a més a més, arran de sinistres episodis de mobbing la llibreria veu perillar la seva existència, doncs cal que, exercint de ciutadans nacionals (que diria Fuster) una vegada més, hi fem una visita expressa; exclusiva, fins i tot.
Després d'una primera alarma rebuda via Facebook (amb la creació d'un grup de suport per part dels escriptors Joan-Daniel Bezsonoff i Joan-Lluís Lluís, que ja ha aplegat milers de membres), el dissabte passat vam participar d'aquest peculiar Correllibres organitzat per tal de fer efectiu el suport a la llibreria i transformar el suport digital en ajut econòmic d'una forma lúdica.
De camí cap al nord, els peatges de la República ens van fer la guitza una vegada més: cues per guanyar l'altra banda, targetes de crèdit vàlides al sud que aquí no hi són benvingudes (deu ser allò de la grandeur)... Un cop allí, per sort, el nostre hoste va tenir la delicadesa de rebre'ns amb moscat, vi occità i barreja exòtica (el fuet s'havia exhaurit abans d'hora i en Touron ens va assenyalar el culpable d'aquest fet tan greu, tot i que en preservaré l'anonimat), i dos amics de luxe de la llibreria (Bezsonoff i Lluís) departien (i signaven) amb tothom qui va tenir la bondat (i la sort!) de treure el cap aquell dia en aquell espai de dignitat.
Un plaer, al capdavall, mostrar el nostre suport allà estant, conèixer en persona dos monstres de les nostres lletres contemporànies, parlar amb la resta de gent que vam compartir espai i experiència i, esclar, conèixer en Joan Miquel Touron i encomanar-nos de la seva eufòria i vitalitat, i riure amb la seva sornegueria a l'hora de mirar-se el país del capdamunt estant, tot amb un got de moscat a la mà i, en l'ànim, la satisfacció de saber que mai ens acabaran de doblegar les adversitats si, encabat, restem units. Els del nord i els del sud; els de terra endins i els de mar enllà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada