dissabte, 1 de febrer de 2020

No convenceràs

Vista «Mientras dure la guerra» (2019) d’Alejandro Amenábar em trobo com en les altres ocasions en què he pogut degustar una pel·lícula seva: no comparteixo l’opinió triomfalista generalitzada entre el públic i la crítica que celebra el treball del director espanyol, que una vegada i una altra – almenys en les peces que jo he vist, que no són pas totes – tenim algunes idees bones mal culminades i extraviades en un excés de pretensions que el realitzador no és capaç de formular amb èxit.
D’entrada vull remarcar que l’obra té elements certament notables que em sembla just d’assenyalar: interpretacions excel·lents com la de Karra Elejalde mateix – sempre n’he sigut incondicional – i d’alguns secundaris com Patricia López, Tito Valverde o Luis Bermejo. També la intencionalitat explícita de connectar i fer dialogar passat i present, sempre necessari i especialment oportú en un moment com l’actual a l’Estat espanyol, que viu una prova d’estrès potser definitiva per al model definit en l’anomenada Transició amb la crisi territorial i la reacció que ha suscitat per part del poder central – en sentit ampli, i l’ascens de Vox com a punta de llança de la dretanització general de la política espanyola, amb l’afegit de l’episodi de l’exhumació del Dictador a finals de l’any passat.
Contraposat amb el talent individual i algunes bones intencions hi ha justament i per començar alguna interpretació que no m’ha convençut en absolut, començant per Eduard Fernández, un actor el qual sempre em sembla que fa d’Eduard Fernández i que, conseqüentment, no aconsegueix fer-me veure ningú que no sigui Eduard Fernández a cap paper que li cau a les mans, per molt que, com aquí, es parapeti al darrere de les grotesques i distintives mutilacions de guerra de Millán Astray. Tampoc Santi Prego, en el paper d’un Franco més proper al Manel Lucas del Polònia que al Caudillo real, em sembla gens encertat: intueixo que el personatge del Dictador pretenia reflectir una certa complexitat, però no s’aconsegueix estirar-lo més enllà de la caricatura, un dirigent que regala moments còmics com la trobada amb els nazis o el retrat dalt del cavall, amanit, esclar, pel sempitern recurs de la veu aflautada. Fins i tot la crueltat extrema i la implacabilitat que el caracteritzaren queden acomboiats per la tendresa de l’afectuós pare de família i cristià sincer que, al capdavall, només volia el millor per a Espanya. D’altra banda, i malgrat Errejalde, la dimensió i complexitat de la figura històrica d’Unamuno tampoc és capaç de treure el cap davant l’aposta deliberada per la construcció d’un personatge entranyable, un vell rondineta que no vol admetre els seus errors fins que, feliçment, la seva històrica esmena el reconciliarà amb els seus.

Demanda massiva de taxis a la sortida d'Unamuno de la Universitat.




I és que, de fet, si hi ha algun protagonista en aquest film, per damunt d’Unamuno, Franco o Millán Astray, és precisament Espanya. La pel·lícula és una lliçó de nacionalisme banal que farà bé d’incloure Michael Billig en alguna de les segures reedicions que tindrà la seva obra tan cèlebre als Països Catalans i no tant – quina casualitat – a la resta de l’Estat. La pel·lícula s’obre i es tanca amb dues banderes espanyoles, una de republicana i una de monàrquica, onejant al vent. La darrera, això sí, ho fa esfilagarsada, quan la guerra i la brutalitat s’han imposat fatalment per damunt de la raó.
Heus aquí una altra oportunitat perduda. Enlloc d’universalitzar el missatge de la raó contra una barbàrie que a Europa s’amplificaria fins al paroxisme d’Auschwitz, el «venceréis, però no convenceréis» d’Unamuno – frase que, per cert, sembla que no és tan clar que pronunciés en aquell discurs que tampoc hauria anat com majoritàriament es pensa – no serveix més que com a punt de suport per al lament per l’Espanya que no ha pogut ser, una Espanya finalment tenallada per dos bàndols, i no pas un de sol, amb el bolxevisme i el feixisme/Millán Astray com a puntes de llança. La discussió d’Unamuno amb el company de tertúlia als afores de Salamanca és la mirada amable a aquest tarannà/condemna del «ser español»: discussió abrandada, però des del profund amor a la pàtria. Més enllà de la fabulosa escena de la substitució de la bandera espanyola tricolor per la bicolor instaurada per Carles III en què la Marxa Reial és una mena de campi qui pugui simfònic, i d’atribuir la condició de «separadores» als franquistes en relació al País Basc i Catalunya, la pel·lícula sembla anar molt en compte de demonitzar un bàndol per sobre de l’altre i sí que, en canvi, sembla insistir força a repartir responsabilitats entre la testosterona txusquera i el fracàs republicà.
En fi, una oportunitat perduda de fer cinema que brindi reflexió sense per això haver d'abandonar la claredat a l’hora de jutjar el conflicte, amb una sobrera càrrega de llagrimeta com va indicar l’Esteve Plantada en aquesta crítica. No és casualitat, en aquest sentit, que el director mateix ofereixi les respostes que ofereix en aquesta entrevista al diari Ara, que a més de molt reveladores ajuden a fer de guia de comprensió complemetària de què ens ha volgut dir al llarg d’aquest film. Val la pena destacar-ne algunes frases: «em va anar bé per conèixer millor la Guerra Civil, de la qual jo no en sabia res»; «En general no m’agrada ofendre»; «M’interessava confrontar el públic espanyol amb un símbol [la bandera espanyola] que, és cert, va ser recuperat per Franco, però és el que tenim»; «no volia retratar Franco com un ésser odiós. De fet, era un home molt afectuós amb la seva família, tractava bé els seus homes i volia salvar Espanya»; «A Espanya no ens queda més remei que conviure-hi tots els que hi som». En definitiva, el «yo no veo ni rojos ni azules, yo solo veo españoles» que va brandar el metafalangista Albert Rivera, parafrasejant el franquisme mateix, que plana en l'ADN de la gran majoria de veus públiques (i probablement privades) de l'Espanya espanyola.
Potser venceràs a la taquilla, perquè tens sobrada força comercial. Però no convenceràs.
Vaja, almenys a mi.

Cap comentari: