dilluns, 26 de desembre del 2011

Accidentalisme independentista


La massiva extensió de l'independentisme sociològic a la Comunitat Autònoma Catalana (CAC) s'ha produït en un lapse de temps prou curt. Tinc la sensació que, traslladades en un gràfic, les dades que proporcionen les enquestes en relació a l'acceptació de què gaudeix la independència política d'aquest tros del país, ens indicarien un creixement exponencial a partir de la darrera aventura intervencionista espanyola (frustrada), això és, el darrer procés de reforma estatutària. No sé si algú s'ha entretingut a elaborar aquest hipotètic estudi de creixement o no, però fóra prou interessant veure'l i adjuntar-hi una interpretació amb la influència de factors endògens (la dinàmica pròpia de la CAC) i exògens (els elements que des de l'estat espanyol, fonamentalment des del Madrid polític, han contribuït a tibar tant la corda que fins s'està esfilagarsant).

Així, amb un enfocament del tot apriorístic (ho admeto d'entrada), m'atreviria a dir que l'esclat actual respon a un brou de cultiu al qual hi han contribuït la retirada de Jordi Pujol i l'entrada d'ERC al Govern de la Generalitat (de dalt) el 2003 (amb la càrrega de normalització política per a l'independentisme que això suposava), la trajectòria de Josep-Lluís Carod-Rovira entre 2003 i 2004 (Perpinyà, boicot als productes catalans, coincidència temporal amb la darrera etapa Aznar al Govern espanyol), la frustració generada després de l'arribada d'un govern amic a Madrid que, paradoxalment, s'ha trobat amb les manifestacions més multitudinàries fetes en clau nacional a Barcelona: les de la PDD i, sobretot, la cèlebre riada humana del 10 de juliol del 2010. Fou aquesta darrera la que semblava certificar un punt de no retorn en les relacions Catalunya-Espanya, fruit de la constatació que la reforma d'Espanya via modificació de les prerrogatives estatutàries era ja un camí eixorc, com es van assegurar de deixar escrit per a la història en una sentència judicial els no menys cèlebres membres del Tribunal Constitucional espanyol. Enmig, tot d'iniciatives reactives recurrents (a les puntuals agressions més visibles que les institucions espanyoles van dispensant al poble català i a la seva miraculosa existència) i alguna de proactiva d'original (sobretot les Consultes sobre la independència, una de les primeres iniciatives més o menys genuïnes que deu haver fet el poble català abans que no la fes el poble basc d'ençà de la mort del dictador espanyol Francisco Franco).

Així, després d'aquesta succinta i esbiaixada perspectiva històrica, tenim al davant un escenari en què l'independentisme, o almenys la qüestió nacional, han anat obrint un forat cada vegada menys negligible en l'agenda política de la CAC. Fruit de la ràpida extensió social de la predisposició de dotar la CAC d'un estat propi ha aflorat un nou independentisme, o, almenys, una nova manera d'entendre'l; un fenomen natural, d'altra banda, quan les files independentistes s'han nodrit tan ràpidament (i massivament) de nous efectius. El sobiranisme ha acabat per germinar tant en pujolistes (regionalistes espanyols amb una ambigua ficció de país) com en els qui mantenien viva la il·lusió federal (allò que he anomenat alguna vegada “espanyolisme amb rostre humà”), passant per gent que no s'adscrivia a una banda ni a l'altra. I, esclar, això ens ha ofert contingents notables d'independentistes utilitaris o pràctics (la motivació econòmica) i fins i tot, d'una militància friqui (sovint vinculada al nacional-barcelonisme), molt voluntarista, però que, de vegades (sinó sempre), ens acosta al ridícul. Tot al costat d'una militància històrica consolidada i també creixent, i, molt majoritàriament, amb un discurs d'esquerres (englobant-hi aquí, si se'm permet, des de la socialdemocràcia més light fins al marxisme de pedra picada).

Aquest estat de la qüestió explica, per exemple, la recerca messiànica, la sensació de ser un poble escollit a l'espera d'un gran líder redemptor de les masses: les experiències fallides de Carretero i Laporta o les esperances dipositades en un entrenador de futbol (sic). També l'aparició del que s'ha anomenat “independentisme exprés” (que havia de conduir a la CAC a la independència a principis de 2011) que lliga amb lemes com “tenim pressa”, nascut arran de la convocatòria de la manifestació esmentada del 10 de juliol de 2010 per part d'Òmnium Cultural.

L'acceptació de l'independentisme com a qüestió pràctica, doncs, sembla dur associat una mena de pragmatisme inherent. Inherent perquè, en el fons, del que es tracta és d'un autonomisme radical, que, òbviament, coincideix amb l'independentisme històric subscrit a determinades variables de la dinàmica principatina. És per això que, en moltes ocasions, no és ja que es renunciï a la nació completa, sinó que no s'és conscient que ens estem amputant ben bé el 70% del cos perquè hi ha qui no en considera les dimensions reals; més greu: no les coneix. Primer tanto per a Espanya i França, doncs.

Vinculat amb això, també ha començat a circular un accidentalisme independentista que sembla lligar amb aquell accidentalisme de què sempre ha fet gala el regionalisme català, des de la Lliga, fins al liberalisme nostrat actual. Potser és símptoma del despertar sobiranista en el liberalisme principatí; potser és justament això. La qüestió és que es discuteix l'oportunitat d'una CAC independent i monàrquica: dels beneficis que això suposaria en el concert de les nacions, via avantatges diplomàtics que la representació internacional borbònica ens reportaria.

És el “Monarquia? República? Catalunya!” de Cambó adaptat als nous vents del catalanisme; així d'explícit és, de fet, Alfons López Tena, defensor d'explorar aquesta via, i recentment així s'ha pronunciat també Xavier Roig qui en el seu dia ja va brandar allò de “Països Catalans? No, gràcies”.

Així doncs, pragmatisme, en el nostre cas, és sinònim d'introduir un argumentari utilitarista en el discurs independentista, fet que pot reportar-hi beneficis: és la qüestió del dèficit fiscal, que s'hauria de matisar i molt. Però, alerta perquè també hi amaguem renúncies que en cap cas són menors: acceptar determinats relats ens indicarà l'acceptació implícita de correlacions de forces que primaran models de societat i d'estat per damunt d'altres; que donaran per perdudes batalles (la del nom de la llengua està perduda, per exemple, al País Valencià) com la de la territorialitat; i que ens intenten fer assumibles dèficits democràtics com l'acceptació d'una monarquia (i quina una en particular!).

dissabte, 17 de desembre del 2011

Banalitats catalanes

Refregint materials i plataformes 2.0, respiració assistida pel blog. En definitiva, nova entrega al VallèsOriental.com o OpinióNacional, que mai sé com s'ha de citar correctament. És aquest article tan maco que us deixo, en un fragment i prou per fer-vos ennaiguar, aquí al dessota:


BANALITATS CATALANES


Catalunya país de banalitats. Què els sembla el lema? Innovador, si més no; almenys en el sentit de reconèixer-ho. Això m'ho podrien admetre i, fins i tot comprar. Ara, no voldria que l'accepció de banalitat que es prengués aquí fos del tot literal, no. No em refereixo a entendre-ho estrictament segons la definició del DIEC: Que no té cap originalitat o interès. Una conversa banal i vulgar. No. Tampoc a una segona accepció, que confereix a banal el sentit de relació a un ban, aquells edictes, comunicacions oficials, que les masses solen esperar amb candeletes, amb una pueril frisança de qui espera un gest d'aquell a qui afaiçonarà en somnis dolços i, tot sovint, humits.


Ara feu el favor d'acabar-vos-el de llegir marcant el 93 davant