dimarts, 25 de juliol del 2017

El meu 92

Les efemèrides oficials recorden que tal dia com avui, 25 de juliol, s'inauguraven els Jocs de Barcelona 92. Per sort, a aquestes alçades, l'efemèride s'ha fet líquida, com els nostres dies, i la memòria oficial s'esquerda per tot arreu en favor de les històries subalternes, aquelles contrahistòries que de forma subterrània van conviure amb la "febre olímpica", l'"esperit del 92" i altres cursilades per l'estil que s'intenten recuperar una altra vegada per fer valdre apostes de pacificació política: aquells relats falsaris que dibuixen escenaris passats de factura pretesament immaculada per tal de desacreditar un present que no els agrada. El problema és això: que és fals.

Quan es van inaugurar els Jocs i les setmanes prèvies jo encetava les meves primeres vacances de l'institut: tenia 14 anys i m'acabaven de treure el guix de la cama. M'havia trencat els lligaments del peu dret al darrer entrenament de la temporada del Bàsquet Parets, el dia de la final de Wembley (vaig perdre'm part del partit però vaig arribar a temps a casa per veure el gol del Koeman, tranquils). El cas és que el meu record, el record real d'aquells dies, és força difús. I dic el record real perquè una cosa el que realment podria recordar d'aquells dies i el record construït, l'evocació del que representa tot allò per a mi a dia d'avui. Hi insisteixo una altra vegada: la memòria sempre es conjuga en present. I això, evidentment, val tant per a la memòria personal com per a la col·lectiva. La manera com una societat decideix i pot recordar una efemèride depèn de les coordenades de cada present en què es produeix aquest acte de record.

En fi, tornant a les vacances del 92, he de dir que la cosa olímpica havia estat rebuda a casa amb una antipatia intuïtiva: els meus pares van marxar conscientment de vacances ben lluny els dies de la inauguració; arribaven notícies inquietants d'independentistes detinguts i L'orquestra, programa de Catalunya Ràdio que seguíem a casa havia estat censurat. Veiem que l'independentisme era reprimit, que es tenyia el país d'una espanyolitat calculada per tal d'amagar Catalunya al món (separada d'una Barcelona nova, moderna i guai), que la torxa circulava militaritzada pels nostres pobles i ciutats i que a la capital hi havia una mena de projecte de neteja social i especulació urbanística bastant galdós. Recordo com vam enganxar adhesius de l'engendro del Cobi a la tassa del vàter per tal que ens inspirés en les nostres evacuacions gàstriques. Recordo perfectament la xiulada al Borbó i com després van fer-ne coincidir l'aparició a l'estadi amb Els Segadors per confondre els catalanets i que dubtessin perquè llavors semblaria que xiulaven el seu himne. Recordo que, paradoxes, vam gravar la inauguració amb VHS, però que vam acabar per no mirar.-la mai: hi vam gravar episodis de Bola de Drac al damunt. 
A casa tot allò dels Jocs ens va situar de la indiferència a l'antipatia declarada. Després ha estat diferent perquè la indiferència la vam abandonar ben aviat: a mida que vam conèixer la dimensió d'allò que s'ha acabat coneixent com a Operació Garzón. Els testimonis, les xerrades, els llibres d'en David Bassa... Tot primer subterrani i militant. Després cada vegada més a la intempèrie en un combat que no ha acabat, com ho demostra que fins fa quatre dies l'exjutge estrella de la progressia espanyola no va tornar a tenir cara a cara els que foren torturats amb el seu coneixement i connivència. Prevaricador i encobridor miserable. Hipòcrita. No has de poder descansar fins que la justícia sigui completa.

Tot allò ens va ensenyar, a tocar de casa, què era exactament l'estat espanyol, més enllà de la contingència dels seus gerents públics. L'estructura d'autodefensa, repressió i impunitat inherent a l'edifici ple d'aluminosi que van fer veure que construïen a partir de 1975. Una gran mentida; una façana postissa. Com els Jocs del 92.





diumenge, 16 de juliol del 2017

"Marca la Garriga": ens cal?


Hi ha un detall, o més ben dit, una iniciativa del «projecte» de poble (suposant que n’hi hagi) de l’actual equip de govern de la Garriga que va tornar aparèixer aquesta setmana en el Debat sobre l’estat de la Garriga o com s’hagi de dir el Ple extraordinari que vam perpetrar per a gaudi d’algunes forces polítiques i per a somnolència de la resta de la parròquia garriguenca.
Aquesta iniciativa és una encara difusa i etèria «marca la Garriga». Seguint el que diu el Pla d’Actuació Municipal, això consisteix en «la creació d’una imatge de marca conjuntament amb els agents econòmics i socials del municipi» (pàg. 12 i imatge d’aquí sota). 



Una de les seves traduccions pràctiques, per a fer-ho més entenedor, seria la Fira Gastronòmada (com es veu en l’altra imatge que hi ha més avall). No hi ha massa més concreció (i això sí que és marca... del govern de la Garriga), malgrat que la idea ja circulava el 2011 pels continguts programàtics d’almenys una de les forces del govern.



Caldrà veure com es va traduint i definint aquesta iniciativa, quines altres concrecions va prenent, però molt ens temem que això no va massa més enllà de promocionar des del turisme i el consum una marca estrictament comercial: un producte acabat i a punt de vendre, prèvia reïficació de la Garriga destacant-ne quatre tòpics bescanviables en «experiències», aquests nous souvenirs intangibles de la postmodernitat.
Malgrat l’evidència de la disparitat de realitats, l’epítet de «marca X» remet ràpidament a la marca per excel·lència del nostre país: la de Barcelona, sobre la qual s’ha construït una immensa operació de màrqueting que ha definit els contorns de la ciutat sencera per a ser venuda com a producte; tota ella. En aquests processos, llargs d’explicar i llargament explicats (per a Barcelona es pot veure això, o això altre), i per tant, lluny de l’abast d’aquest post, les ciutats acaben esdevenint un producte definit per a ser servit a la indústria de torn (fonamentalment la turística, però amb moltes d’altres que en són satèl·lits inherents) i queden, esclar, a mercè d’interessos especulatius que acomoden la ciutat al benefici econòmic. Som ben lluny d’aquells processos de remodelació urbanístics «al marge de qualsevol planejament fet des de dalt, esperonat per les reivindicacions populars que han fet que es donés un ús públic als solars dels convents i que s'enderroquessin muralles i fortaleses que oprimien el creixement urbà» com es feu a la Ciutat Vella barcelonina al XIX, com explicava Josep Fontana.
Tot això que dic pot semblar que queda lluny de la Garriga i, hi insisteixo, les diferències són evidents i profundes; però també crec que no ens podem deixar enganyar per les dimensions: per les de Barcelona, més absolutes, i per les del desastre, més relatives.
Traduït a la pràctica: si es reprengués el projecte de fer un balneari a Ca l’Espargaró com assenyalàvem en aquest ple, seria fàcil incloure-ho en aquest logo comercial per al municipi; això podria comportar un procés de revalorització (és a dir, especulatiu) dels terrenys del voltant, on hi ha un important jaciment romà; i això en un moment de redefinició del POUM. La Garriga vila termal, però d’esquena al veïnat garriguenc.
Em sembla, doncs, que som en un moment en què aquest tipus d’iniciatives promocionals estan en qüestió, vistes les conseqüències que han comportat per a desenvolupar una vida digna per a les classes populars, habitualment expulsades (o en procés d’expulsió) dels espais marca. I no és una cosa nova, perquè la depredació i la destrucció del territori, la gentrificació, l’especulació immobiliària i altres assots socials associats al desenvolupament capitalista, no són pas un invent dels dissenyadors del Model i Marca Barcelona, per molt que hagin excel·lit en preparar el terreny per al seu desenvolupament. És un model caduc, poc sostenible (per dir-ho de forma generosa) i amb uns beneficis limitats per al conjunt de la població. És un punt de partida desafortunat que compta amb l’avantatge de la desorientació i la lentitud del govern. No seria més interessant que la promoció de la Garriga passés per l'exercici de determinats valors i pràctiques com el combat contra les desigualtats, la coresponsabilitat en la gestió municipal, la transparència (i aquí hi ha bona feina feta), el respecte al patrimoni o l'acollida de persones que fugen de la violència política i econòmica? 
Caldrà veure de ben a la vora quina és la participació de la població garriguenca en el disseny d’aquesta marca, qui és que hi participa, quins objectius vol assolir i en què ens vol convertir. No fos cas que en temps de reivindicacions de governances col·lectives i compartides hi hagués parcel·les reservades