dimarts, 3 de setembre de 2013

Salvador Gibert, un anarco-nacionalista català


El juny de 1905, la Revista Blanca de Federico Urales es feia ressò (tal com havia anunciat en números anteriors) de l'incipient fenomen de l'anarquisme nacionalista que apareixia a Barcelona. Com era habitual en la revista, les pàgines estaven a disposició de tota orientació anarquista «sinceramente sentida», i, efectivament, així va ser amb el programa dels llibertaris catalanistes.
Salvador Gibert hi enviava un article (datat del maig d'aquell any) en què definia els contorns d'aquesta proposta, la del nacionalisme anarquista, d'impacte ideològic innegable, però presentada (i acollida per la revista de Federico Urales) amb tota naturalitat: hi presenta un catalanisme d'arrel rupturista, la seva naturalesa i les coordenades cronològiques en què s'havia gestat en definien un antipoliticisme inherent, atès que quedava fora de l'ordre jurídicopolític establert. Qualsevol implicació o participació, segons aquesta lògica, amb els marges constitucionals vigents suposava una desnaturalització, i és per això que, deia Gibert, les Bases de Manresa eren un error. L'antiestatisme implícit del catalanisme hauria atret joves que veien en l'abolició de l'estructura estatal el pas previ a la redempció humana universal.
Malgrat assenyalar aquests corrents interns (que tindrien arrels profundes malgrat ser minoritaris, com admet Gibert mateix), el predomini conservador hauria conduït a la creació de formacions polítiques mimètiques amb les espanyoles. Gibert aprofita aquesta situació per denunciar el que podríem dir-ne un segrest per part dels regionalistes, dels quals dubta que sigui lícit anomenar-los nacionalistes i que a més han empastifat l'«ideal» arrossegant-lo fins les urnes.
La voluntat de marcar perfil propi és el que explica el naixement de Progrés Autonomista, la formació anarco-nacionalista a la qual pertany Gibert, adherida al gran paraigua de la Unió Catalanista i que traballaria per a la divulgació dels "ideales libertarios, partiendo del principio autonómico de la región para alcanzar la total autonomía del individuo, y en ella se hallan afiliados los que no desconocen la patria natural, pero aspiran á la constitución de la patria universal, formada precisamente por el conjunto de regiones autonomizadas del mundo entero".
Gibert, sempre a les files radicals del catalanisme, explorà les seves dots d'agitador i propagandista des de les pàgines de la Tralla del Carreter i de Metralla i presidí el Centre Català de Mèxic, on s'havia exiliat i d'on tornà en l'època efervescent de la Solidaritat Catalana. Quan morí, el 1919, els seus companys i amics li dedicaren un número únic i monogràfic de Metralla que conserva la Biblioteca de Catalunya. Es té notícia de la seva participació, el 1904, en els actes de commemoració l'11 de setembre a l'Ateneu Obrer del Poblet i el que organitzà l'Associació Catalanista del Poble Sec. Comptat aquell dia entre els «incansables oradors de la causa catalana», els actes en què participà (de marcat to patriòtic) foren molt celebrats per l'«element obrer».



Malgrat les poques notícies que en tenim (o que n'he pogut trobar) i la repercussió i la dimensió reduïda que devia tenir Gibert i el seu grup, la seva existència posa de manifest la complexitat, riquesa i abast del moviment catalanista, que en el trànsit del segle XIX al XX ja s'afermava com un espai polític emergent i d'una potència formidable.
És, esclar, enfrontar-nos de nou a una de les obvietats més clàssiques que planen sobre el catalanisme, combatre l'etiqueta de «conservador» o «burgès» que des de posicions espanyolistes o d'una esquerra nostrada amb complexes d'inferioritat i un cosmopolitisme ridícul (o sigui cosmopaleta, per fer servir l'acurat neologisme mirmandià) han intentat desacreditar-lo en benefici de la deslegitimació de la lluita per l'alliberament del poble català. Causa, lògicament, fatiga haver de tornar a baixar cíclicament a l'arena per fer aquests desmentiments, però cal, tanmateix, fer-los quan toca.
Josep Termes, que a banda d'un gran mestre en la historiografia d'aquest país tenia la virtut de parlar clar, ja discernia entre l'anticatalanisme dels republicans catalans i el de Lerroux, entre l'anticatalanisme per se i el que ho era per oposició només a la Lliga Regionalista, entre Lerroux i la camarilla dirigent del Partit Republicà Radical i les bases i massa sociològica a què arribava el partit; o, fins i tot, entre el suposat progressisme maçó que veia els catalanistes com a rates de sagristia però que proposaven substituir convents... per casernes militars. O també, si convé, recordava que els republicans s'oposaven a la independència de les colònies mentre els catalanistes hi donaven suport. Termes es preguntava, irònicament, si l'anticatalanisme podria ser patrimoni de les classes populars catalanes i recordava que Lerroux disparava contra el catalanisme dels fabricants, quan ni els catalanistes eren fabricants ni la majoria de fabricants eren catalanistes. Per això assenyalava que els catalanistes de la Restauració «eren massa sovint etiquetats de reaccionaris per una historiografia progre simplificadora i miop».
Com recordava Jaume Colomer, el catalanisme radical de principis del XX es decantava cap al republicanisme i una pràctica obrerista que conduiria als «primers intents de connectar amb la tradició esquerrana i socialitzant». La «preocupació per fer penetrar les idees catalanistes entre els sectors obrers» hi era manifesta, es coordinaven iniciatives per instruir la classe obrera, a la qual s'apel·lava a la incorporació al catalanisme i molts es proclamaven obertament socialistes (encara que amb una idea vinculada al socialisme utòpic del vuit-cents).
Tant farcits estem de tòpics com d'exemples que els desmenteixen. En el camp de la historiografia ja ho van fer Termes, l'injustament oblidat Fèlix Cucurull o Pere Anguera, qui ja apuntava que no és que el catalanisme tingués una doble ànima fundacional, sinó que probablement només en tenia una: popular i d'esquerres (fet que li va valer crítiques ratllant la desqualificació personal per part de Joan-Lluís Marfany), i també Josep Fontana ha assenyalat el vigor de la catalanitat popular per damunt de la tradició jocfloralesca. Al davant de visions esbiaixades de la història fetes amb interès polític o directament partidista (que de vegades, estirant en sentit contrari, han fossilitzat determinades vision canòniques) hi ha les evidències que ho desmenteixen: de Josep-Narcís Roca i Farreras a Martí i Julià, de Jaume Compte a Andreu Nin, de Serra i Moret a Lluís Companys.
De vegades (de fet, sempre) les concepcions lineals de la història no ens pretenen ensenyar el passat, sinó legitimar l'ordre del present.

Fonts:

La Revista Blanca, juny de 1905, nº 167.
Metralla, 23 d'octubre de 1919, nº únic.
(les fonts hemerogràfiques és poden consultar a l'ARCA de la Biblioteca de Catalunya. Les imatges de Salvador Gibert són del número de Metralla citat). 

Anguera, Pere: L'onze de setembre: història de la Diada (1886-1938). Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 2008. Es pot trobar on-line aquí.
Colomer, Jaume: La temptació separatista a Catalunya. Els orígens (1895-1917). Columna, Barcelona, 1995.
Termes, Josep: De la Revolució de Setembre a la fi de la guerra civil (1868-1939). Edicions 62, Barcelona, 1999.

dissabte, 10 d’agost de 2013

L'horror d'agost

Era d'hora, les 08.15 del matí, quan l'Enola Gay obria les comportes de la seva panxa metàl·lica. En aquell precís moment aquest superbombarder B-29 planava sobre la ciutat japonesa d'Hiroshima. Només un minut més tard, Hiroshima havia estat esborrada del mapa, juntament amb 80.000 de les persones que hi vivien. Tres dies després, una altra ciutat nipona, Nagasaki, era igualment esbandida i es produïen entre 40.000 i 70.000 morts a l'instant.

La Segona Guerra Mundial tocava a la fi. Alemanya s'havia rendit el maig de 1945, però el Japó, no. Malgrat això els japonesos es replegaven i es preparaven per marxar de Xina (no sense continuar perpretant atrocitats contra la població civil, especialment les dones).
El Japó estava decidit a resistir fins a les últimes conseqüències... o, més concretament, l'Exèrcit Imperial pretenia combatre fins la mort, acompanyat, això sí, de tota la població civil, a qui es comminava a acompanyar-los al sacrifici (voluntaris armats, gent pressionada perquè s'immolés quan arribés el moment...). Però el cas és que l'ultimàtum ja era sobre la taula: el 26 de juliol d'aquell any s'havia produït la Declaració de Potsdam per la qual es comminava el Japó a rendir-se si no volia enfrontar-se a la destrucció de les seves forces armades i a la devastació del país. Dos dies després, el 28 de juliol, es feia oficial el rebuig japonès a la declaració i la sort del país asiàtic quedava en mans dels aliats.
Per la seva part, els Estats Units havien provat amb èxit aquell mateix mes la seva primera bomba atòmica. L'efectivitat de la nova arma els semblà la millor manera de doblegar els nipons. En efecte, vist com havia anat tot plegat a Okinawa, la invasió de l'arxipèlag es preveia massa cara en vides humanes: els nordamericans temien una resistència ferotge, amb un ús encara més massiu de kamikazes i comptaven amb un nombre de baixes civils que hagués superat de molt les que causarien les dues bombes atòmiques plegades. A més, els Estats Units volien demostrar la seva formidable potència a un Stalin reforçat per la seva victòria a Europa.
Així doncs, a les 08.15 del matí del 6 d'agost de 1945, l'Enola Gay escopia de les entranyes la Little Boy, la bomba atòmica amb què Truman volia fer rendir el Japó imperial. El comandant del bombarder, Paul B. Tibbets, confessà anys més tard que es moria de ganes de fer-ho i que, si es tornessin a repetir les circumstàncies, tornaria a deixar a anar la bomba. "I wanted to kill the bastards", sentencià. Es calcula que, quan la bomba va esclatar, la temperatura es va enfilar fins a un milió de graus centígrads. Hi hagué 80.000 morts de forma instantània i 70.000 persones ferides, però a finals d'any es calcula que els morts eren entre 90.000 i 140.000 persones pels efectes de la radiació i per les mancances mèdiques en l'atenció dels ferits. Al cap dels anys, el nombre de morts i de gent que patia seqüeles pels efectes devastadors de la bomba (càncers, malformacions...) va seguir augmentant.

Panoràmica d'Hiroshima, ja devastat per la bomba. sun.iwu.edu

Tanmateix, els japonesos no es rendiren pas, i el 9 d'agost, amb la Unió Soviètica declarant la guerra al Japó i entrant per Manxúria, els Estats Units deixaven anar la segona bomba, Fat Man, ara sobre Nagasaki. El Bockscar, pilotat per Charles W. Sweeney, i després de desestimar l'objectiu que s'havia triat primer (hi havia massa boira sobre Kokura), descarregava la bomba a les 11.01. Entre 40.000 i 70.000 persones van perdre-hi la vida de forma immediata. Probablement, alguns d'ells foren refugiats d'Hiroshima que havien fugit de la seva ciutat per escapar del primer bombardeig.

El bolet de Nagasaki. www.atomicarchive.com


Finalment, el 15 d'agost, l'emperador anunciava que acceptava la Declaració de Potsdam. El Japó es rendia i l'emperador es decidia a enregistrar un missatge radiofònic per fer-ho saber al seu poble, instant les seves tropes a desistir. El fet era insòlit, molts s'emocionaren i ploraren: no havien sentit mai la veu del qui per ells era una divinitat, l'emperador Shōwa, Hirohito.
El diví Mikado, Hirohito. biography.com



El film Hiroshima, mon amour, d'Alain Resnais (1959)




El bombardeig de Nagasaki


Web de l'Hiroshima Peace Memorial Museum.

Recull d'imatges de Iosuke Iamahata a  Remembering Nagasaki

dimecres, 10 de juliol de 2013

Orwell a la Garriga

Apartat de la primera plana digital del NacioGranollers, és moment que aquest article revitalitzi (és un dir) aquest blog entrenyinat.

Per si no ho sabeu és l'article dedicat a la denúncia falsa amb què ha estat obsequiat un company militant de l'assemblea local de la CUP a la Garriga en relació a la visita a aquesta vila del líder nacionalista radical Albert Rivera i de l'escarni (no realitzat).


No, no es pot estar tranquil: ni a recer del Montseny s'hi pot trobar aixopluc per a la teranyina orwelliana que s'escampa sibil·lina i silent, disposada a afermar el control i a fermar les voluntats. El tentacle cec de la repressió arbitrària i exemplaritzant, també s'enfila Congost amunt, sí. I dit així sembla gros. Però és que n'és.

Explicat, no sembla gran cosa (sic). Un militant de la CUP de la Garriga, en Bartomeu Mas, en Bartu, ha estat multat amb 200 euros de res per a un precari qualsevol, per participar en l'escarni nonat amb què s'havia de rebre en aquesta vila vallesana el campió de l'histrionisme victimista i conspicu neoespanyolista radical, Albert Rivera. Ben explicat, ja fa una mica més de por: la multa arriba un mes i mig després d'uns fets amb grans escarafalls i cap estrall (per sort), i situen en Bartu com allò que se'n diu «el cervell de la trama». A saber (i traduint del vergonyós informe de la Policia de la Generalitat de Catalunya, amb més faltes per centímetre quadrat que tifes de gos hi ha a les voreres garriguenques): en un acte no programat, el nostre company apareix com a organitzador del galliner ("tu cap aquí, tu cap allà!") i distribuïdor de les consignes destinades contra l'acte i el líder de Ciutadans. Organitzador d'una concentració no organitzada, vet-ho aquí.

Ara per seguir el fil de l'article, heu de dirigir-vos a La Camarga.

dijous, 25 d’abril de 2013

25 d'abril. Música per a la Història

Malgrat que els grans esdeveniments històrics i fets de grans transcendència acostumen a tenir música associada, probablement poques diades deuen tenir tantes cançons per parlar-ne, recordar-la i mantenir viu el tremp del seu simbolisme com la del 25 d'abril, i tot gràcies a efemèrides de signe ben diferent que encara deixen sentir amb força les seves repercussions a dia d'avui.


Quan el mal ve d'Almansa o música per recordar la Història.

La més antiga és la que, justament, ens toca més de ple: el 25 d'abril de 1707 les tropes borbòniques comandades pel duc de Berwick derrotaven a l'exèrcit austriacista a Almansa (actual província espanyola d'Albacete).
L'any 1706 havia començat francament malament per als interessos borbònics: hi havia problemes per als francesos a Itàlia i els Països Baixos, i Madrid havia caigut en mans dels aliats, amb l'arxiduc Carles proclamant-s'hi rei de Castella. Però l'alegria a la casa d'Àustria va durar ben poc i a l'agost, la Villa y corte retornava a mans de Felip de Borbó, gràcies al decidit suport que els absolutistes reberen des de terres andaluses i castellanes.
L'exèrcit aliat va prendre el camí de la retirada en direcció cap al País Valencià i plantà cara a les forces del Borbó a les portes del regne... amb el resultat d'una derrota decisiva per al curs de la guerra i per la sort de la Corona d'Aragó, que va començar a entendre el negre futur que s'atansava sota la bota d'un rei dement com Felip V (llegendari també per la seva manca d'higiene, diguem-ne, descomunal). Com recorda Joaquim Albareda, el bàndol austriacista es presentava al camp d'Almansa amb certa descoordinació (fruit de l'heterogeneïtat de les seves tropes), amb problemes interns pel xoc entre l'arxiduc i Joan Baptista Basset (partidari d'un programa antisenyorial) que desmotivà als sectors populars, partidaris d'aquest darrer.
La caiguda del País Valencià fou acompanyada d'una repressió ferotge, amb Xàtiva, probablement, com a paradigma: Felip de Borbó intentà esborrar literalment la ciutat del mapa cremant-la (els seus habitants es coneixen com a socarrats des d'aleshores), despoblant-la i canviant-ne el nom per Colonia Nueva San Felipe. Es pretenia que Xàtiva, aleshores segona ciutat del Regne, s'erigís com a exemple per a tots els valencians. El 29 de juny eren liquidats els furs valencians i aragonesos, tot un avís per al Principat que es faria efectiu a partir de la derrota de 1714.
I a banda de llegar-nos un nom per les comunes (Can Felip), la Guerra de Successió ens va deixar una dita: «quan el mal ve d'Almansa, a tots alcança», una mena de leit motiv que el grup valencià Al Tall (història viva d'aquest(s) país(os), ell mateix) va prendre per erigir una cantata històrica, en tots els sentits del terme. A Quan el mal ve d'Almansa (1979) el grup divulga, en la primera part del treball, l'etapa valenciana de la guerra (1705-1707), tot i que advertint (la dita mateixa que dóna nom a l'àlbum ho fa) que això era l'avantsala de l'urpada anorreadora que cauria sobre la nació sencera. Una manera de mantenir viva la pròpia consciència de ser un poble a base de recuperar la Història amb tot de gèneres musicals tradicionals, en un moment clau de la recent història del País Valencià.




Grândola, Vila Morena o la música feta Història.

El 25 d'abril de 1974 esclatava a Portugal, en paraules de José Miguel Sardica «um profundo desejo de liberdade e a espontânea e colectiva alegria da sua reconquista». Tot es precipità, segons Fernando Rosas, el febrer d'aquell any amb la publicació de Portugal e o Futuro, una obra del general Spínola que indicava la llum verda al cop militar contra l'Estado Novo. Després d'un primer cop fallit al març («Golpe das Caldas»), que tanmateix va servir d'assaig general pel que vindria el mes següent, el dia 25 d'abril es produïa la Revolució dels Clavells («Revolução dos Cravos»), en què el Moviment de les Forces Armades («Movimento das Forças Armadas», constituït el desembre de 1973) ocupava diferents punts estratègics a Lisboa i obligava Marcelo Caetano a abandonar el poder i entregar el comandament del país al general Antonio de Spínola. S'acabaven quaranta-vuit anys de dictadura per a Portugal, en bona part personalitzada en la figura d'António de Oliveira Salazar que havia mort el 1970 sense saber que ja no governava el país (el 1968 havia patit un accident cerebral irreversible i el president Américo Tomás va decidir destituir-lo).

La Revolució dels Clavells. Foto: Revistea.com

La nit del 24 al 25 d'abril, la música prengué protagonisme ja que es consignaren dues cançons per indicar les accions convingudes pels militars colpistes. A les 22.55 hores del 24 d'abril sonava E Depois do Adeus, de Paulo de Carvalho, per la qual s'encetava la primera fase de presa de posicions. A un quart i cinc d'una de la matinada del 25 d'abril arribava el senyal que indicava l'inici de les operacions plantejades, la cançó Grândola, Vila Morena de Zeca Afonso. Aquesta darrera ja ha passat a la Història com a himne resistent, de dignitat i sobirania del poble portugès: bona prova d'això és el seu simbolisme indiscutible a dia d'avui, quan ha esdevingut l'emblema de la contestació lusa a les receptes de la Troika.
(Com ja deveu saber, alguns dels nostres cantautors també van contribuir al record de la Revolució dels Clavells: Lluís Llach amb Abril 74 o Mª del Mar Bonet amb Abril).



Camí cap a la batalla. Camí cap a la posteritat.

El 24 d'abril de 1792, un capità de l'exèrcit del Rin, Claude-Joseph Rouget (Rouget de Lisle, després d'ennoblir-se a si mateix perquè li va donar la gana), rep l'encàrrec de l'alcalde d'Estrasburg, Friedrich Baron Dietrich, de compondre un himne patriòtic per enardir els soldats que l'endemà marxarien al camp de batalla.
Aquell mateix dia, arribava la notícia a Alsàcia: França havia declarat la guerra a Àustria i a Prússia. Hora greu, de sentiments exaltats: l'alcalde volia tensió patriòtica i coneixia Rouget i la seva relativa desimboltura amb la lírica. Aquest s'hi va aplicar tota la nit, la matinada del 25 d'abril, excitat pels efluvis de l'eufòria patriòtica (que una nit de gresca devien haver catalitzat), i va escriure un cant: el Chant de guerre pour l'armée du Rhin... que no va tenir un èxit esclatant, malgrat ser prou ben rebut. No fou fins a finals de juny que una colla de voluntaris aplegats en un banquet a Marsella es farà seu el cant que aviat prendria un nou nom fruit d'aquest episodi: La Marsellesa. I a partir d'aquí el contagi, ràpid com la pòlvora, gràcies al context bèl·lic, revolucionari i al poder d'exaltació d'un himne poderós i vibrant. Un himne que, recordem-ho, va ser patrimoni revolucionari durant tot el segle XIX i part del XX. Una bona prova n'és l'adaptació que Josep Anselm Clavé en va fer en la nostra llengua el 1871.


La Marsellesa. Foto: Institut Français

La versió més ben explicada d'aquest episodi correspon a l'irrepetible escriptor Stefan Zweig, que la va considerar un dels seus catorze Moments estel·lars de la humanitat, tot i que l'autor austríac situa el procés de creació entre el 25 i el 26 d'abril i no entre el 24 i el 25. I la d'aquí a sota deu ser una de les interpretacions cinematogràfiques més vibrants de l'himne de França. Hollywood no la podia pas obviar:




Que la humanitat no valdria la pena sense música ho demostra que, com el 25 d'abril, cap revolució, derrota o victòria fonamental resta sense la seva interpretació en una partitura. La música és una eina de consciència i de memòria, de transmissió i manipulació de la història i del present, quan convé. De comprensió dels fets i de les cultures dels pobles del món. Una poderosa arma, inalienable del gènere humà.

dijous, 18 d’abril de 2013

Insultant la memòria del FNC


Mig inquiet, mig perplex, però indignat al cap i a la fi, observo que reneix l'històric Front Nacional de Catalunya (FNC). Òbviament, no és el ressorgir d'aquestes sigles el que molesta (més enllà de la discutible utilitat que podria tenir l'enèsima plataforma-unitària(-transversal)-independentista en un moment com l'actual), sinó el projecte que sembla amagar-s'hi al darrere.

El nou logo del FNC
Si el seu manifest/crida/estirabot fundacional ja fa feredat, veient d'on provenen les crides a confluir-hi és fàcil certificar l'angúnia i el rebuig inicial. En efecte, el tèrbol populisme xenòfob filofeixista nostrat d'Identitat Catalana (IdCat), versió barretinaire de la PxC d'Anglada, n'és un dels promotors.
Per sort, el tinglado ha estat clissat a la primera (no hauria de costar gaire, francament) i els propis exmilitants de l'organització originària han desautoritzat la utilització de les sigles a través d'un comunicat on es remarca que sempre s'ha respectat l'autodissolució de 1990 i l'acord de que cap dels exmilitants utilitzaria les sigles en el futur, afegint, a més, que el més preocupant és que el discurs amb què es vol vertebrar el nou FNC està a hores llum de la ideologia progressista que sempre havia mantingut aquesta organització.

El logo del FNC històric. Foto: Viquipèdia
En efecte, el FNC nasqué a París el 1940 per combatre el franquisme, superar la "vella política" liquidada amb la guerra civil (les institucions autonòmiques, l'Estatut de 1932 i els partits republicans) i arribar a assolir la independència de Catalunya.
La nova organització s'implicà immediatament en la Segona Guerra Mundial, desenvolupant tasques de suport als aliats en matèria d'informació i d'evacuació de persones perseguides pels feixistes. A l'interior es desplegava una intensa tasca propagandística, desenvolupada sobretot per la Secció Militar de l'organització. Inicialment, la seva voluntat d'aplegar en un front el catalanisme antifeixista dugué a militants d'ERC, Estat Català, ACR i, fins i tot, CNT, a aixoplugar-se en aquest espai de lluita.
En el seu primer renaixement dels anys 50, el FNC s'esmerçà de la mà del seu líder, Joan Cornudella, en bastir des de les pàgines del Per Catalunya (el butlletí de l'organització) un corpus teòric propi que el situaven en l'òrbita de l'esquerra no marxista. En aquestn sentit, el FNC, que fou pioner en moltes coses, també destacà per abordar abans que ningú en el nacionalisme català la qüestió de la immigració espanyola a Catalunya; i ho va fer des d'una òptica integradora, tenint en compte les necessitats econòmiques i socials dels nouvinguts. Una concepció que topa frontalment amb els plantejaments excloents i racistes d'IdCat o aquest nou FNC.
Per acabar-ho d'adobar, el FNC té una connexió prou important amb l'independentisme revolucionari actual, ja que fou una escissió seva (la dels joves de l'ala esquerra) la que donà lloc al Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN) el 1968. I d'aquí podríem estirar un fil ben visible que ens mena a dia d'avui.

Matussera, interessada i fora de lloc. Només així es pot qualificar la utilització d'aquestes sigles històriques. Un autèntic insult a la memòria del FNC; però un autèntic insult, també, a la memòria col·lectiva de l'antifranquisme i el catalanisme.


dijous, 28 de març de 2013

Bananas

 El darrer article al NacioGranollers. Regressió anecdòtica de censures del passat per connectar amb escàndols comunicatius recents i ben propers. Hi descobrireu que tothom té coses a amagar, inclòs el que escriu l'article...
Foto: letsbraw.blogspot.com

Fa una colla d'anys (era a finals del segle passat, de fet) el director d'aquesta casa, Eduard Mas, i l'articulista de fireta que signa, feien un programa plegats a Rap 107, que és com es deia l'emissora municipal de Parets abans que Justo Molinero els envaís la freqüència i s'hi haguessin d'afegir el "punt tres" distintiu d'avui ja fa uns quants dies.

El programa en qüestió incloïa trucades "en conya" i una sèrie d'imitacions, a càrrec de la meva pròpia veu. Una de les trucades va consistir en contactar amb l'alcalde de Barcelona d'aleshores i conspicu paretà renegat, Joan Clos (recordat pel Fòrum, per anar en cotxe a Catalunya Ràdio el Dia Sense Cotxes, i per la seva oratòria piquiponiana, entre d'altres mèrits), fent-nos passar pel conseller de Sanitat d'aquells dies i actual alcalde de Barcelona (quines coses) Xavier Trias i Vidal de Llobatera.
Per seguir el fil, haureu de prémer sobre la vareta de Núria de Gispert.

dimarts, 5 de març de 2013

Do svidaniya, Stalin

Ara fa 60 anys, el 5 de març de 1953, abadonava el món socialista dels vius Iòssif Vissariònovitx Djugaixvili, més conegut pel seu sobrenom de guerra (i a fe de Déu Marx que en va donar molta), Iòssif Stalin, l'Home d'Acer (traducció literal del rus del seu sobrenom) o el Pepet del Gel (el sobrenom que va rebre a les terres que se saluden amb un bon dia).
No cal dir que parlar de tota la trajectòria vital i política de l'home fort de la Unió Soviètica durant tres dècades, amb un lideratge i un llegat que pesarien molts anys després del seu traspàs (controvertit fins a dia d'avui, de fet) excedeix de llarg un post d'un blog de pa-sucat-amb-oli com aquest. Ara bé, la significació del fet (la mort del personatge) transcendeix l'efemèride i ajuda a entendre, ni que sigui com a botó de mostra, com els poders absoluts poden acabar tendint en revertir-se en contra dels propis personatges que l'exerceixen. La fi del tsar roig posseeix innegables notes de patetisme i no se'n pot desvincular la pròpia naturalesa del seu poder sense límits: la por, el ressentiment i l'oportunisme van compartir cambra amb el cos moribund del líder soviètic i, probablement, van jugar papers decisius per tal d'accelerar-li el darrer alè.
Foto:  Was Stalin's father a Rothschild banker?
Stalin havia sortit, com la mateixa URSS, victoriós i esgotat de la Segona Guerra Mundial. La nova disposició en el tauler de joc de la geopolítica mundial de la immediata postguerra i les extremes condicions internes del seu país devastat, van coincidir amb la fase senil d'un dictador paranoic, envellit i malalt, que s'havia arribat a plantejar liquidar John Wayne.
La seqüència dels fets que envolten la mort del líder soviètic és prou coneguda. El 28 de febrer de 1953 havia passat la vetllada seguint el programa habitual (sessió de cinema al Kremlin i trasllat a la datxa personal de Kuntsevo per sopar i beure i fer-la petar fins a altes hores de la matinada) i envoltat del seu cercle íntim d'aleshores (Bèria, Kruitxev, Malenkov i Bulganin). Stalin, que s'havia mostrat prou animat se n'aniria a dormir i ja no es llevaria. Que Stalin no es llevés el matí següent era estrany, però hi havia ordres de Bèria de no molestar-lo, i no fou fins les 18.00 h d'aquell 1 de març que, finalment, va donar senyals de vida quan els guàrdies s'adonaren que hi havia llum a la seva habitació. Però aquesta fou l'única notícia que en reberen i cap a les deu o quarts d'onze de la nit un membre de la guàrdia, Peter Lozgatxev, es va decidir a treure el cap al dormitori del líder comunista i el va trobar estès a terra, xop, banyant-se en la seva pròpia orina i incapaç d'articular paraules amb claredat. Pel que semblava havia patit una hemorràgia cerebral quan havia provat de llevar-se i tenia mig cos paralitzat.
Els homes del cercle de confiança més proper de Stalin foren avisats, però fins la matinada del 2 de març no aparegué ningú. Fou Bèria, a més, qui donà ordres de deixar dormir tranquil a Stalin, afegint, però, que no s'informés a ningú del que li havia succeït. No aparegué cap equip mèdic fins la matinada següent, quan ja feia més de 12 hores des de l'atac i, a més, va resultar que el que es va presentar era la primera vegada que tractava Stalin: l'equip habitual era a la presó esperant judici i execució (fruit d'una campanya antisionista que, presumptament havia detectat una conjura de metges jueus per la qual, aquests pretenien enverinar a dirigents soviètics). Que el pacient fos nou, que fos precisament Stalin i que cada pas s'hagués de consultar als membres de la direcció del partit que fossin presents, no era especialment encoratjador ni facilitava, precisament, la tasca de l'equip mèdic.
Finalment, la nit del 5 de març, després de tres dies en coma, Iòsif Stalin moria al seu llit i cloïa una època per a la Unió Soviètica i per a la història mundial.
La notícia de la mort a ABC
 
Moltes han estat, tant per la dimensió del protagonista com per les circumstàncies del traspàs, les especulacions a l'entorn de la fi de Stalin i del paper d'aquest reduït cercle d'homes de confiança (tot i que aquest és un terme, com a mínim, agosarat quan parlem del líder soviètic). Les possibilitats apuntades passen des de l'enverinament amb warfarina per provocar-li l'hemorràgia fins a, senzillament, la mort natural. 
La causa exacta, de fet, encara no s'ha esclarit del tot, però, fos com fos, el que és ben clar és que el fet fou aprofitat ràpidament. Bèria, que temps després es vantaria "d'haver liquidat el monstre", i els altres dirigents destruïren documents el mateix 5 de març amb Stalin encara viu, decidint ja com es repartirien les funcions. Un cop traspassat, acabaren la destrucció dels documents comprometedors. Es diu que fins i tot Stalin temia a Bèria, amb massa poder en l'aparell de seguretat pel gust del líder soviètic, i estava pensant en liquidar-lo i que per això Bèria se n'hauria desempallegat. És prou sospitosa, si més no, l'actitud dels alts dirigents, que en tot moment s'inhibiren en el procés final del vell líder i si no l'enverinaren, es cuidaren que no se'n sortís, potser pel temor que fossin els damnificats en una nova purga.
El fet és que lluita pel control del Presidium situà a Bèria al capdavant de la Unió Soviètica... fins que el juliol fou detingut i executat per traïció, terrorisme i activitats contrarrevolucionàries durant la guerra civil russa.
Pel que fa a Stalin, el seu funeral fou celebrat el 9 de març. La concurrència massiva va provocar l'aixafament de molts dels assistents, amb el resultats de més de mil morts.


dissabte, 2 de març de 2013

Espanya, pim, pam, pum

Una altra reflexió en pocs dies que segueix el fil de la malanomenada Transició espanyola, assenyalant-ne els tres símptomes clars del seu fracàs (que ve del seu frau) i de com això porta a l'esfondrament de la parafernàlia del presumpte estat modern que en va sorgir. Dit així sembla una cosa arregladeta i molt pensada, però només és un altre article insubstancial en la línia de l'autor.


No sé si en som del tot conscients, encara, però estem vivint el final d'una època. És evident que ens haurem d'esperar a què el gremi historiogràfic, si se'm permet escombrar cap a casa, en tregui l'entrellat quan hi hagi prou perspectiva per fer-ho. Però, tanmateix, els símptomes són prou evidents i abans de veure-li el cul sabrem si és mascle o femella, sense risc d'equivocar-nos de gaire.

La idea d'Espanya ha fracassat i és insostenible. L'artefacte ja no s'aguanta i la darrera refundació, la postfranquista, fa aigües per tot arreu. Però fonamentalment, són tres els pets simultanis que estan esberlant els falsos consensos (poques redefinicions han estat exemptes del dring dels sabres) sobre els que s'ha erigit un estat que, de fet, mai s'ha paït a si mateix.


El pim, pam, pum, és el que ve ara. Si voleu saber de què va no cal que contracteu Método 3, només cal que premeu sobre el pòmul de l'Alícia Sánchez Camacho.

diumenge, 24 de febrer de 2013

De transicions i desmemòries

Que l'anomenada Transició espanyola és un relat mític que s'esquerda i resisteix pitjor el pas del temps que els gags del Tricicle és ja un fet que molt poca gent (mínimament informada) gosa qüestionar. No es pot perdre de vista, tanmateix, que persisteix encara la voluntat de continuar inoculant discursos edulcorats a una societat democràticament poc madura i a la qual se l'ha modulat per a l'acceptació d'un discurs oficial simple i autolegitimador.
Una de les abanderades de la voluntat de fer sedimentar fins la fossilització el relat oficial de la Transició és la periodista Victoria Prego, encimbellada després d'elaborar una sèrie documental titulada, justament, La Transición. La periodista en qüestió, és capaç de reclamar en una mateixa entrevista esperit crític a la professió a la qual pertany, lloar a Fraga per haver anul·lat l'extrema dreta i dir que el franquisme va ser una dictadura suau al final. No cal ni dir que els executats pel règim en la seva etapa senil, ja fos de forma oficial o extraoficial, celebrarien, si poguessin, que la dictadura que va acabar amb la seva vida fos tova.
Una de les persones assassinades durant aquest "procés modèlic" fou la militant d'esquerres Yolanda González Martín, l'assassí de la qual, Enrique Hellín Moro, és actualment assessor del servei de Criminalística de la Guàrdia Civil i imparteix cursos de formació a aquest mateix cos, a la Policia Nacional espanyola, al ministeri de l'Interior, a l'Ertzaintza i als Mossos d'Esquadra, segons publicava avui el diari espanyol El País. No és només l'autoindultació del poder, sinó un dels casos més sagnants i vergonyosos de la porta giratòria (en aquest cas de la que dóna accés a la claveguera). Segurament, a Xile, Hellín hagués hagut de patir una FUNA; a l'Espanya del feliç pas a la democràcia l'estat el premia amb càrrec i sou. També és cert que no és massa diferent del que va succeir a Grècia i a Itàlia després de la IIª Guerra Mundial i l'enquadrament al bloc occidental de la guerra freda d'aquests dos països quan funcionaris, militars i matons feixistes es reincorporaven a les administracions dels seus estats per tal de frenar les forces d'esquerres.
La principal i totèmica mentida és aquesta: la Transició fou una fase incruenta capitanejada per uns pocs homes, amb el tàndem Suárez-Juan Carlos I al capdavant, amb paper estel·lar per aquest darrer personatge en els fets del 23F de 1981, que graciosament i per la seva clarividència i ments preclares van concedir la democràcia al pueblo español, homologant-lo immediatament a qualsevol de les democràcies occidentals amb més solera. Resumits, els mites giren al voltant de set pilars, fonaments més o menys immutables de la ficció del consens espanyol.
Fixem-nos en el més terrible dels mites: el de la no-violència. En un article de fa uns tres anys, l'historiador Josep Fontana (qui fa més de deu anys ja ens avisava a una colla d'alumnes de la UAB que ens previnguéssim de les versions tramposes a l'estil Prego i que calia saber del cert el paper de la CIA i l'ambaixada dels EUA en tots aquells anys) xifrava en gairebé 180 els morts entre 1975 i 1982 com a conseqüència de la violència policial; uns crims, a més, que foren deliberadament no investigats. En aquest article, Fontana, també denunciava el gir a la dreta de les forces d'esquerra d'àmbit estatal que o bé van engayar, o bé van trair els seus militants i simpatitzants.
Aquest és el fil que condueix a les sopa de lletres del terrorisme d'estat (AAA, BVE, GAL...), una de les ramificacions del clavegueram no esclarida del tot; d'uns cossos policials i un exèrcit que no van notar la diferència l'endemà del 20N del 1975 (una situació que acabaria repercutint al nostre país via Operació Garzón, per citar un exemple).

Per això, l'exercici d'exercitar la memòria no només és saludable, sinó que en el nostre cas es imprescindible. Calen encara moltes restitucions i hi ha molts comptes per arranjar, i per començar caldria que, a aquestes alçades es plantegés seriosament de liquidar la llei d'Amnistia. I, fins i tot, per recordar a aquells a qui ara els sorprèn la guerra bruta d'un edifici estatal que van contribuir a edificar, que en l'ADN de l'Espanya democràtica (i perdó pels grinyols eixordadors del sintagma) que han mantingut amb convicció hi ha defectes d'origen que difícilment poden esmenar-se si no s'aterra la construcció sencera.
La paradoxa és que l'al·luminosi del postfranquisme potser ha fet evident que les condicions de vida sota el seu sostre eren ja insostenibles. Ara el que cal és que les noves edificacions tinguin en compte les experiències prèvies per alliberar els llasts i els dèficits vergonyants que ens han atenallat fins a dia d'avui. I per això esgrimim la memòria.


Foto: A Miquel assassinaren (Al Tall)

dijous, 24 de gener de 2013

Rebaixes

Aquest és el darrer publicat al NacioGranollers. Poc interessant com és habitual, tot i que aquesta vegada, fins i tot vaig tenir la decència de tocar un tema d'actualitat i amb un titular que no enganyava: Rebaixes. Sí, és el que té un titular que no enganya, que llavors el personal es pensa que va amb segones. I no, no parlava de declaracions de sobirania ni res, sinó de consum.

Heus-lo aquí:

Fa pocs dies, noticiaris de ràdios i televisions obrien (sí, obrien!) les seves edicions amb la tradicional inauguració de la campanya de rebaixes de gener. Com és habitual, no hi van mancar les resclosides imatges de la gernació que empeny el portal d'El Corte Inglés de cada any, metàfora obscena del consumisme més autòmata. Ara, també s'ha de dir que, enguany, i per mediació dels efectes de la crisi, aquesta allau humana ha menguat fins a dimensions de manifestació unionista.

I el cas és que se'n parla, de les rebaixes. Se'n parla per inèrcia conjuntural, com es parla la resta de l'any del futbol o del temps. I és per això, perquè ho assumim de forma mecànica, que els focus mai il·luminen altres variables que vindrien a tomb de ressaltar aprofitant que parlem de roba a preu d'escàndol. Perquè l'escàndol hi és, efectivament.


I ara, si el voleu acabar de llegir premeu aquí, que aquest l'enllaç sí que és vinculant.

Foto: www.hauteliving.com