dilluns, 1 d’octubre de 2018

Un dia que ja ha durat un any

Ja fa un any del Primer d’Octubre (suposo que ja ho sabeu), una diada que serà inesborrable de la nostra memòria col·lectiva, que quedarà com a una fita ineludible en la història catalana. De com vagin les coses i de com se n’aprofiti i n’interpreti el que va ser i el que va suposar dependrà del caràcter que acabi fixant-se’n en el temps. I com sabeu, fins i tot el passat, que és un autèntic camp de batalla, és dinàmic i canvia la forma amb el temps i els ulls de qui se’l mira.

En tot cas, un any després seguim fent teràpia emocional. Individualment i col·lectiva. I és normal, perquè tot el que va suposar es viu poquíssimes vegades a la vida, potser hi ha qui no ho viu mai. Aquí a Catalunya hi ha molta gent que no el va «viure», l’1-O, perquè malgrat que afectava tothom, els graus d’implicació i acceptació van ser diversos. El període per a mi més intens i il·lusionant va ser des de la Diada i fins al dia del referèndum; el 3 d’octubre ja va ser una altra cosa, amb un altre estat d’ànim, i ja no parlem de tot el mes d’octubre i de com la muntanya russa va esdevenir, per moments, més vertiginosa.



Caldria que més d’hora que tard, rebéssim explicacions que, en general, tothom qui va tenir un alt grau de responsabilitat política, està defugint o ho explica de forma parcial i interessada per fer-se perdonar davant la massa social independentista. Ja n’hi ha prou de no tractar la gent com a adulta: amagar la informació sobre com estaven les coses abans i després del referèndum, i dir que no es va defensar la proclamació per evitar que ens fessin mal és insultant, és tractar la gent amb un infantilisme inadmissible. Encara ara seguim distrets amb victòries parcials i anecdòtiques (on eren les urnes, com van arribar,...) que expliquem amb pèls i senyals com si mai més haguéssim de necessitar moure’ns a l’ombra. Ho esbombem tot, enmig d’una guerra, però al mateix temps ens amaguem explicacions necessàries: explicacions que s’haurien de donar sobre estructures d’estat fantasma, sobre fantasmes com Santi Vila que eren al Govern en aquells dies, sobre el paper de Puigdemont, d’en Junqueres o de la Marta Rovira... Sobretot exconvergents i republicans són qui s’ha d’explicar. Eren ells i no uns altres els que eren al Govern. Malgrat que altres actors tenen coses per dir (la CUP, Òmnium, l’Assemblea...). La naturalesa dels errors d’aquells dies (coses de les quals en dèiem «jugades mestres», en alguns casos) ens ajudarien a prendre la mida d’algunes de les febleses que arrossega l’independentisme avui: sobretot una desorientació que va de la tàctica immediata a els objectius a mitjà termini. Mobilitzacions «fins què?», que deia en Xavier Antich a la Garriga aquest dissabte. I diagnòstic sobre l’octubre passat que ensenyi cartes: que hi hagi líders amb la valentia suficient per dir si l’1O ens permetia fer la declaració d’independència o no, si és que creuen que no (jo crec que no, però no sóc cap líder polític), o que, en tot cas, diguin que la postura que passa per creure que «el referèndum ja el vam fer» i que per tant ja no en cal cap més, ni és adequada, ni, honestament vàlida (també ho crec així), i que beu més del voluntarisme deutor de les solucions miraculoses que han envernissat l’independentisme màgic que d’una anàlisi reposada dels fets i dels reptes. Calen terrenys compartits i tangibles en l’espai d’allò que en diem «el relat», ara molt menys comú que abans de l’1-O
Clarificar punts de partida i horitzons, amb més cartes sobre la taula i amb un joc intel·ligent que defugi els fangars on ens vol encallar l’espanyolisme, aprofitant, al mateix temps l’immens capital humà de què disposem, les xarxes construïdes, la gran potència, en definitiva, que té encara l’independentisme. No és pas senzill i la feina és ingent i llarga, però ningú no la farà per nosaltres.

diumenge, 2 de setembre de 2018

Fatalment el pujolisme?

A Com una pàtria Jordi Amat hi ha fet una feina de barretada. Una biografia ben pensada, ben orientada, ben travada per fer arribar a port el seu propòsit: el traç clar, diàfan, del sentit de la vida d’una figura cabdal de l’antifranquisme català, que, al mateix temps, és una de les més mal conegudes (potser n'hauríem de dir la més injustament mal coneguda) de la resistència i l’oposició a la llarguíssima dictadura del general Franco.
Benet la va viure tota. Va travessar tot el túnel, amb el peatge previ de la guerra civil, un solc fet a la pàtria que l’acompanyaria i el marcaria de forma determinant tota la vida, una vida que era el seu activisme, el seu servei indefugible al país. Per això la seva vida política i intel·lectual és paral·lela i indestriable de la paràbola del catalanisme (per dir-ho amb una fórmula d’Amat mateix) entre la fi de la guerra i la Transició. Resistència, oposició, intrigues polítiques, xocs personals, estratègies de fons i girs audaços. Reformulacions i adaptacions necessàries, evolucions naturals que es compassaven a les transformacions socioeconòmiques i demogràfiques del país. Així es desenrotllà el catalanisme durant quatre dècades en un hàbitat hostil, de la catacumbial lluita per salvar els mots a l’esbós d’un programa de govern. Benet era enmig de tot, precari de recursos i fins i tot d’aparença física. Fatalment lligat també a una fragilitat emocional fruit d’una infància dura, amb episodis molt desgraciats. I amb una independència partidista que l’ajudaria tant a capitalitzar-se simbòlicament com contribuiria a barrar-li el pas en les hores decisives que es jugaven en taulers en què la moral i l’honestedat no són els trumfos determinants.


Foto: Edicions 62

Tot això sura al llarg de les cinc-centes pàgines d’ingent informació i d’intercalada reflexió que Amat teixeix sense que el relat se li’n vagi de les mans. Un relat que relliga la vida del personatge Benet a la del catalanisme dels anys centrals del segle XX, que és sinònim d’una opció que, a la fi, no seria triomfadora (malgrat l'evident terreny compartit entre moltes de les veus del catalanisme). Les raons es desgranen al llarg dels capítols de l’obra. La vàlua de la qual és, esclar, la que prové de l’anàlisi d’aquest camí que va protagonitzar Benet i, amb ell, una opció de país que va anar decantant-se progressivament cap a l’esquerra, malgrat no perdre mai de vista la necessitat de recosir, de salvar una transversalitat que cohesionés un país escindit, i que ho fes girant al voltant del fus de la identitat que havia sobreviscut malgrat l’intent deliberat d’anorreament. En tot això hi veig implícitament una qüestió que crec que Amat formula: un «què hagués passat si...?», en què, naturalment, la ucronia passa per imaginar un Benet com a estadant a la Casa dels Canonges en lloc de Pujol (és un dir, ja sabem que Pujol no la va «ocupar» mai com a llar). És impossible no pensar-hi, perquè el triangle que traça Amat amb Pujol, Tarradellas i Benet a cada banda té un clar perdedor en la cursa institucional i, sobretot, i cal no oblidar-ho, perquè la cursa existia. Probablement un perdedor que tenia tots els números per perdre, sí, però i si era el que, com a poble, ens mereixíem que guanyés?
Crec que la remor de fons de la pregunta existeix i hi és perquè el llibre sembla anar acompanyat d’alguna altra intencionalitat, també implícita. No és pas casualitat la prefiguració del Benet historiador, obsessionat amb l’ús de la història com a eina de construcció del futur, com a ciment del relat del projecte que es vol construir, una cosa que no s’ha cansat d’explicar un altre (un i no una, gairebé tot són homes: un bon retrat de l’època, també) dels il·lustres del llibre, recentment traspassat. Josep Fontana. Des del seu canònic Historia: análisis del pasado y proyecto social al seu darrer L’ofici d’historiador, passant per altres obres, el prestigiós referent i alumne de Jaume Vicens Vives, no s’ha cansat d’apuntar quin és el sentit d’historiar i amb quines finalitats s’ha fet servir arreu. Per això Amat branda Benet, em sembla veure. Per una banda, per passar comptes amb el pujolisme, sobretot en el seu tram previ a l’obra de govern, el de construcció de la figura Pujol que acabaria travessant la meta en primer lloc contra pronòstic el 1980. Una certa impugnació del símbol en la seva fase potser més indiscutida. També amb el tarradellisme, encara incomprès en el seu sentit profund i fossilitzat en una versió oficial edulcorada i folklòrica que no massa anys enrere s’ensenyava de forma acrítica en algunes facultats d’història contemporània. Però per una altra banda, diria que Benet també es contraposa al moment actual: transversalitat, consensos amplis i cohesió. Mires llargues i poques atzagaiades. La idea de no eludir el passat per saber cap a on es va i la crítica a un present que ha fet saltar pels aires unes quantes coses i que ha funcionat d’una manera que, si no m’erro, no té l’aprovació de l’autor d’aquesta biografia.
En tot cas, la pretensió, així consta al final del llibre (no és cap spoiler, no patiu), era la reconstrucció d’una època i l’exploració d’un caràcter i una personalitat al llarg del temps servint-se d’una escriptura lliure i posant la documentació al servei del relat. I en això el llibre excel·leix.