diumenge, 2 de setembre de 2018

Fatalment el pujolisme?

A Com una pàtria Jordi Amat hi ha fet una feina de barretada. Una biografia ben pensada, ben orientada, ben travada per fer arribar a port el seu propòsit: el traç clar, diàfan, del sentit de la vida d’una figura cabdal de l’antifranquisme català, que, al mateix temps, és una de les més mal conegudes (potser n'hauríem de dir la més injustament mal coneguda) de la resistència i l’oposició a la llarguíssima dictadura del general Franco.
Benet la va viure tota. Va travessar tot el túnel, amb el peatge previ de la guerra civil, un solc fet a la pàtria que l’acompanyaria i el marcaria de forma determinant tota la vida, una vida que era el seu activisme, el seu servei indefugible al país. Per això la seva vida política i intel·lectual és paral·lela i indestriable de la paràbola del catalanisme (per dir-ho amb una fórmula d’Amat mateix) entre la fi de la guerra i la Transició. Resistència, oposició, intrigues polítiques, xocs personals, estratègies de fons i girs audaços. Reformulacions i adaptacions necessàries, evolucions naturals que es compassaven a les transformacions socioeconòmiques i demogràfiques del país. Així es desenrotllà el catalanisme durant quatre dècades en un hàbitat hostil, de la catacumbial lluita per salvar els mots a l’esbós d’un programa de govern. Benet era enmig de tot, precari de recursos i fins i tot d’aparença física. Fatalment lligat també a una fragilitat emocional fruit d’una infància dura, amb episodis molt desgraciats. I amb una independència partidista que l’ajudaria tant a capitalitzar-se simbòlicament com contribuiria a barrar-li el pas en les hores decisives que es jugaven en taulers en què la moral i l’honestedat no són els trumfos determinants.


Foto: Edicions 62

Tot això sura al llarg de les cinc-centes pàgines d’ingent informació i d’intercalada reflexió que Amat teixeix sense que el relat se li’n vagi de les mans. Un relat que relliga la vida del personatge Benet a la del catalanisme dels anys centrals del segle XX, que és sinònim d’una opció que, a la fi, no seria triomfadora (malgrat l'evident terreny compartit entre moltes de les veus del catalanisme). Les raons es desgranen al llarg dels capítols de l’obra. La vàlua de la qual és, esclar, la que prové de l’anàlisi d’aquest camí que va protagonitzar Benet i, amb ell, una opció de país que va anar decantant-se progressivament cap a l’esquerra, malgrat no perdre mai de vista la necessitat de recosir, de salvar una transversalitat que cohesionés un país escindit, i que ho fes girant al voltant del fus de la identitat que havia sobreviscut malgrat l’intent deliberat d’anorreament. En tot això hi veig implícitament una qüestió que crec que Amat formula: un «què hagués passat si...?», en què, naturalment, la ucronia passa per imaginar un Benet com a estadant a la Casa dels Canonges en lloc de Pujol (és un dir, ja sabem que Pujol no la va «ocupar» mai com a llar). És impossible no pensar-hi, perquè el triangle que traça Amat amb Pujol, Tarradellas i Benet a cada banda té un clar perdedor en la cursa institucional i, sobretot, i cal no oblidar-ho, perquè la cursa existia. Probablement un perdedor que tenia tots els números per perdre, sí, però i si era el que, com a poble, ens mereixíem que guanyés?
Crec que la remor de fons de la pregunta existeix i hi és perquè el llibre sembla anar acompanyat d’alguna altra intencionalitat, també implícita. No és pas casualitat la prefiguració del Benet historiador, obsessionat amb l’ús de la història com a eina de construcció del futur, com a ciment del relat del projecte que es vol construir, una cosa que no s’ha cansat d’explicar un altre (un i no una, gairebé tot són homes: un bon retrat de l’època, també) dels il·lustres del llibre, recentment traspassat. Josep Fontana. Des del seu canònic Historia: análisis del pasado y proyecto social al seu darrer L’ofici d’historiador, passant per altres obres, el prestigiós referent i alumne de Jaume Vicens Vives, no s’ha cansat d’apuntar quin és el sentit d’historiar i amb quines finalitats s’ha fet servir arreu. Per això Amat branda Benet, em sembla veure. Per una banda, per passar comptes amb el pujolisme, sobretot en el seu tram previ a l’obra de govern, el de construcció de la figura Pujol que acabaria travessant la meta en primer lloc contra pronòstic el 1980. Una certa impugnació del símbol en la seva fase potser més indiscutida. També amb el tarradellisme, encara incomprès en el seu sentit profund i fossilitzat en una versió oficial edulcorada i folklòrica que no massa anys enrere s’ensenyava de forma acrítica en algunes facultats d’història contemporània. Però per una altra banda, diria que Benet també es contraposa al moment actual: transversalitat, consensos amplis i cohesió. Mires llargues i poques atzagaiades. La idea de no eludir el passat per saber cap a on es va i la crítica a un present que ha fet saltar pels aires unes quantes coses i que ha funcionat d’una manera que, si no m’erro, no té l’aprovació de l’autor d’aquesta biografia.
En tot cas, la pretensió, així consta al final del llibre (no és cap spoiler, no patiu), era la reconstrucció d’una època i l’exploració d’un caràcter i una personalitat al llarg del temps servint-se d’una escriptura lliure i posant la documentació al servei del relat. I en això el llibre excel·leix.

dissabte, 14 de juliol de 2018

La revolució iraquiana de 1958

El 14 de juliol de 1958, un cop militar del qual sembla que no en tenia notícia cap de les dues grans potències que lideraven els bàndols de la Guerra Freda, acabava amb la monarquia iraquiana. Mentre els polítics eren tancats a la presó d’Abu Grahib (acabada d’estrenar), el rei era liquidat al Palau Reial. L’endemà el president Nuri al-Said, que hauria provat de fugir disfressat de dona, era executat pel cos d’Oficials Lliures, mutilat i arrossegat pels carrers de Bagdad. Una dia després el seu cos va ser desenterrat i fou tornat a arrossegar pels carrers de la capital. 
Com s'havia arribat a aquella situació?

L’acord Sykes-Picot (1916), en plena Gran Guerra, suposava una concreció sobre el mapa dels interessos a l’Orient Mitjà de Rússia, la Gran Bretanya i França, tot i que aviat ja no servirien: el 1917 Rússia es retirava arran del triomf de la Revolució bolxevic i el gener de 1918, el president dels EUA Wodrow Wilson en un discurs al congrés nord-americà donava a conèixer els seus «catorze punts» pels quals molts dels pobles sotmesos als imperis que es desintegraven veien legitimades les seves aspiracions nacionals (en concret el 12è feia referència a les nacionalitats sobre domini turc). A finals d’aquell any, l’encarcarat i exhaust Imperi otomà signava l’armistici de Moudros amb els Aliats (30 d’octubre de 1918) i es veia obligat a retirar-se de totes les possessions no anatòliques, malgrat que la península d’Anatòlia mateix es veuria sotmesa a incursions per part de diverses potències estrangeres.
De la Conferència de Pau de París (la Conferència de Versalles, 1919) actualitzà les demandes de les potències europees (de França i Gran Bretanya) sobre les ja antigues possessions de la Sublim Porta i en sorgí el tractat de Sèvres (1920), pel qual es dividia oficialment l’Imperi otomà en zones d’influència, tot i que no entraria mai en vigor perquè les parts implicades no el ratificaren. A banda de dibuixar una Gran Armènia i de suposar la gran oportunitat perduda per als kurds, el tractat cedia el control del vilayet de Mossul als britànics.
Els turcs, amb Mustafà Kemal Atatürk al capdavant reconquerien Anatòlia i convertien Sèvres en paper mullat, imposant un nou tractat: el de Lausana, que se signaria el 24 de juliol de 1923. Aquest reconeixia el nou estat kemalista que resolia tots els contenciosos amb els seus enemics, excepte Mossul. Tanmateix, l’acabarien controlant els britànics (tota la seva estratègia de control territorial havia girat entorn del petroli de la regió).
La Gran Bretanya controlava des de 1920 el regne d’Iraq (la suma dels vilayets de Mossul, Bagdad i Bàssora) des que la Societat de Nacions li n’havia entregat el mandat. El 1921 hi nomenaren rei Faysal Ibn Hussain (que ja s’havia «entrenat» els dos anys anteriors fent de rei a Síria d’on havia acabat expulsat) i van deixar participar França i els EUA dels beneficis del petroli per tal d’evitar reivindicacions i altres suspicàcies.
L’octubre de 1932 Iraq es convertia en un estat sobirà i membre de la Societat de Nacions i viuria una vida política convulsa lligada als estira-i-arronsa per la sobirania del país amb els britànics. El Pacte de Bagdad (1955) entre Iraq i Turquia i al qual s’hi afegiria Pakistan, Iran i Gran Bretanya, acabà de decidir els sectors nacionalistes de l’exèrcit, agrupats en una rèplica del Moviment d’Oficials Lliures de Nàsser que el 1956 escollirien Qasim com a líder.

Abd el-Karim Qasim

El primer de febrer de 1958 Egipte i Síria s’unien en la República Àrab Unida traduint administrativament el panarabisme predicat pel rais egipci, mentre que Jordània i Iraq confluïen en una Federació Àrab. El 14 de juliol, Qasim que havia d’anar a atendre un crit de socors dels jordans amb unitats de l’exèrcit iraquià va virar el rumb i va dirigir les tropes cap a Bagdad, moviment que també va fer el coronel Arif, un altre dels líders del moviment. Diferents seccions de l’exèrcit van envoltar el domicili del fins llavors primer ministre Nuri al-Said i el Palau Reial. El primer ministre provà d’escapar sense èxit mentre el rei i un bon grapat de membres de la família reial foren executats. A dos quarts de set del matí Arif ja llegia la primera proclamació del nou règim i apel·lava al suport de la nació, després d’haver deslliurat el país de la colla de corruptes que l’imperialisme hi havia col·locat. La gent prenia els carrers i celebrava entusiàsticament la «Revolució», mentre s’acarnissava amb els cadàvers d’al-Said i del príncep hereu Abdallah i empaitava alguns estrangers (hi moriren tres nord-americans, entre d’altres).

Foto de grup dels líders de la Revolució de 1958. A la dreta de Qasim, el coronel Arif

Abolida la monarquia, Qasim prenia les regnes del govern amb Arif com a segon. L’orientació de la política exterior iraquiana va variar, tal com temien els EUA: Iraq s’acostava a Egipte i a la Unió Soviètica i abandonava el Pacte de Bagdad. També es feren algunes reformes econòmiques i socials, entre les quals una reforma agrària que, malgrat mancances evidents, aconseguí una certa redistribució de terres (de fet les reformes de Qasim funcionaren millor en àrees urbanes, fet que va fer que els pobres de les ciutats iraquianes no li retiressin el suport). Tanmateix, i en vista del que havia passat amb Mossadeq a l’Iran (1953) i amb el canal de Suez (1956), Qasim va ser prudent amb el control dels recursos petrolífers i va descartar una nacionalització que l’hagués conduït a un enfrontament amb els britànics, limitant-se a incrementar el control amb la substitució de tècnics estrangers per iraquians. Per contra, i en clau interna, la nova Constitució reconeixia per primera vegada els drets nacionals del poble kurd en el si de l’entitat iraquiana, es legalitzava el PDK i Mustafà Barzani, fins llavors exiliat a l’URSS, tornava a l’Iraq i era rebut per Qasim mateix.

El general Mustafà Barzani
Qasim va fer equilibris entre nacionalistes àrabs i comunistes, principals suports del nou govern. Arif havia estat destituït el setembre de 1958 pel seu acostament a Nàsser i se’l va jutjar i condemnar a mort (pena que es commutaria), fets pels quals els nacionalistes àrabs s’anaren distanciant de Qasim; tanmateix, espantat per la influència dels comunistes, va fer una campanya en contra d’ells l’estiu de 1959. Al mateix temps es girà contra els kurds i a partir de setembre de 1961 inicià una campanya de bombardejos contra el Kurdistan, fet que promourà la creació d’un Exèrcit Revolucionari del Kurdistan per liderar l’autodefensa i que acabaria controlant una gran àrea territorial. Paradoxalment, els comunistes iraquians li serien, malgrat tot, més fidels i li demanarien que entregués armes al poble quan es produí un cop contra Qasim el febrer de 1963. El líder de la jove república ho va rebutjar perquè temia que tot plegat provoqués una guerra civil. Això va deixar pas lliure als colpistes, que prendrien el poder i executarien Abd al-Karim Qasim el 9 de febrer de 1963. Arif tornava al poder i es desencadenava una onada de terror que seria especialment dura amb els comunistes.