divendres, 28 d’octubre de 2016

Política performativa


En aquest darrer Ple ordinari a la Garriga, el govern municipal i el principal  grup polític que el sustenta ens va sorprendre amb un exercici performatiu. Doblement performatiu, podríem dir. M'explico.

D'una banda, diguem-ho així i forçant el concepte, en un sentit lingüístic: el govern municipal es pensa que els fets es duen a terme en el mateix moment que s'enuncien. Per posar un exemple concret, i referit a la polèmica del darrer Ple, quan el govern anuncia "diàleg", que "dialoga amb l'oposició", que "dialogarà de tal cosa o tal altra", es pensa que, pel sol fet d'enunciar-ho (i anunciar-ho) ja s'ha produït. Per això mateix deu ser que no s'acostuma a anar més enllà de l'enunciat. Ja està fet, no cal esforçar-s'hi més. Així ha succeït amb les Ordenances Fiscals per al 2017, però també amb tantes altres coses amb encara no mitja legislatura esgotada: els comptes, les obres del carrer Calàbria, el desastre del carrer del Negociant, la reforma de l'espai infantil del Parc de la Sínia...
Doncs mireu, no. Ho havíem avisat moltes vegades, i la darrera havia estat feia just un mes, quan vam votar negativament als comptes per una qüestió purament formal, de procediment: que les coses no es fan així i ja n'hi ha prou. Que transmetre informació rellevant, complexa i voluminosa amb un escàs marge de temps és com si no te l'haguessin donat. Que la participació real i la col·laboració amb l'oposició, si es vol efectiva, és més que un eslògan o més que tuits tronats, rancorosos i extrets del manual del tertulià-com-cal de 8TV o RAC1 com els que a mig ple emetia amb urgència i vehemència el compte de la secció garriguenca del partit dels tres-cents noms. 

El community del PDECat garriguenc és molt ocurrent, però no sap massa què s'empesca


Intentem ser una oposició propositiva i constructiva per al bé comú garriguenc, no uns putxinel·lis folklòrics que de tant en tant presenten una moció per marcar paquet ideològic.   

En segon lloc, l'exercici performatiu va venir, també, per la performance que hi havia preparada: el govern va volia escenificar una idíl·lica negociació a partir de la qual s'havia d'arribar a una aprovació d'unes Ordenances per a l'exercici següent. Una bassa d'oli, com sempre: amb el tarannà habitual, molt atent a les formes [sic] i després d'haver-ho parlat a bastament amb l'oposició [demà m'afaitaràs]. Aquesta, i no una altra, és la performance que es va veure dimecres. Però vet-ho aquí que tampoc, que l'escenificació va fer llufa perquè els grups de l'oposició pràcticament en ple (nota verda dissonant) vam dir prou apujant un grau la manera de dir prou que havíem tingut fins ara i vam abandonar la sala de Plens per no participar d'aquest punt de l'ordre del dia.

Moment en què regidora i regidor cupaires se'n van a prendre l'aire.

Aquest és el punt on som ara, doncs. Tips de la recepció deficient de la informació i de les dificultats per a poder-la treballar, atès l'escarransit marge temporal que ens ofereix la nostra dirigència municipal, vam apostar per una manera més efectista de cridar l'alto. Però vistos els gestos, els comentaris capciosos i les cares emmurriades em temo que més que entendre el missatge, el govern, segur de si mateix en unes formes escandalosament millorables (per dir-ho d'una forma molt generosa), es refermarà en la seva manera de procedir. Tanmateix, s'acosta l'aprovació dels pressupostos (serà aquest desembre) i hi haurà una bona (una nova) oportunitat per veure-ho. Confiarem en què, superat el dol, s'hagi entès (ara sí) la demanda.  

dimarts, 13 de setembre de 2016

El seny de Margallo

En la darrera entrada que vaig fer, ja deia que havíem d'acabar amb el franquisme d'una vegada perquè els arbres del règim sovint no ens han deixat veure el bosc del poder espanyol (les dinàmiques, estructures i persones i naturalesa que han configurat el disseny i domini de l'estat).
Aquesta darrera Diada mateix, el ministre espanyol d'Afers Exteriors i gibraltarenys, José Manuel García Margallo va escalfar l'ambient amb un estirabot lamentable: segons ell, la magnitud de la tragèdia del trencament de la unitat d'Espanya era superior als efectes d'un atemptat terrorista (que habitualment, recordem-ho, acostumen a incloure víctimes mortals i ferits). La dissolució d'Espanya, deia, era una mena de tragèdia irreversible (per la gent del PP, la longevitat d'Espanya supera l'edat geològica de la Terra). 
Però deixant a banda la frivolitat amb què Garcia Margallo va esbandir les conseqüències dels atemptats terroristes (silenci clamorós de la en d'altres ocasions ultraamatent Asociación de Víctimas del Terrorismo) i el fet que això mateix hauria de suposar la dimissió o el cessament immediat d'aquest individu (posem-lo a la cua...), malgrat tot això, deia, aquestes declaracions no deixen de ser simptomàtiques d'una determinada manera de pensar les coses per part del nacionalisme espanyol. Fins i tot, diria, és una reacció ben natural (cal recordar que, per sobre de qualsevol altra cosa, i des del llit de mort Franco va demanar al seu successor a la prefectura de l'estat, Juan Carlos de Borbón y Borbón, que mantingués la unitat d'España).

És ben cert que cap de nosaltres tria allà on neix i que ningú és responsable de les actes perpetrats per pares, avis i branques més enlairades de l'arbre genealògic. Però l'estirp Margallo, com tantes altres a l'estat espanyol, són un autèntic model de supervivència en el medi del poder. Encara més, en el seu cas, poca altra gent deu poder dir que té una guerra al seu nom: la Guerra de Margallo, un conflicte produït entre 1893 i 1894 entre tribus o cabiles rifenyes i la guarnició de Melilla, comandada pel governador Juan García Margallo, besavi del ministre i que va fer esclatar la tensió després de fer construir una fortificació al damunt de la tomba d'una persona santa per a les tribus de la zona. El Margallo d'aleshores morí en combat d'un tret al cap després de calibrar erròniament un moviment dels rifenys que deixà les seves tropes atrapades entre el foc enemic, fet que en suposà l'aniquilació. Bé, això digué la versió oficial: l'error de maniobra i l'escombrada dels seus homes hi fou; el tret al cap que liquidà Margallo, també. Però sembla que no és tan clar que la bala provingués del cantó rifeny: un jove tinent, de nom Miguel Primo de Rivera, li etzibà el tret indignat perquè els fusells amb què els rifenys estaven massacrant els soldats espanyols sembla que havien estat venuts de contraban per part de... Margallo.
Trobem un altre García-Margallo al Marroc, enmig d'un altre despropòsit militar espanyol: l'anomenat Desastre de Annual. En aquest cas fou el capità Juan García-Margallo y Cuadrado (besoncle del ministre) qui caigué en combat (i al costat d'un altre Primo de Rivera, per cert). 
El pare del ministre, Manuel García-Margallo Riaza, fou Inspector Tècnic de Timbre de l'estat i José Manuel García-Margallo mateix es va accedir al Ministeri d'Economia i Hisenda el 1973 com a secretari general tècnic. A més, és parlamentari (de forma intermitent) des de 1977. 


Margallo, buscant solucions al desafío secesionista


Així doncs, la patinada de Margallo s'ha de calibrar de forma adequada. Un alt representant públic d'un país civilitzat no pot empastifar amb declaracions com aquestes: la responsabilitat que se li pressuposa hauria de fer incompatible l'exercici del càrrec amb declaracions d'aquesta baixesa moral. I punt. Fora i que passi el següent. Ara bé, per Margallo això no és una relliscada: és un fotograma de la seva concepció del món. Representant el que representa, una nissaga on ressona amb força el dring de la faramalla marcial, on alguns dels seus mateixos representants han deixat la pell per una idea d'Espanya eterna i immutable, s'entén que, per a ell, la dissolució d'una finca per a l'exercici del poder i la impunitat on els morts ja els posen els altres sigui un autèntic drama existencial. Les bombes d'ETA mataven espanyols però no van matar Espanya, i a gent com ell li van servir de pretext per cohesionar la societat espanyola: cap problema, doncs. Ara, la possibilitat d'una trencadissa territorial que pot dur associat (també a Espanya) el qüestionament de l'status quo i la pèrdua de les xurriaques seculars, ja no és una cosa amb què es pugui fer broma. 

Article de Quim Torra: "Las guerras de los Margallo"
Pàgina dedicada a García-Margallo a Los genoveses