dimarts, 13 de setembre de 2016

El seny de Margallo

En la darrera entrada que vaig fer, ja deia que havíem d'acabar amb el franquisme d'una vegada perquè els arbres del règim sovint no ens han deixat veure el bosc del poder espanyol (les dinàmiques, estructures i persones i naturalesa que han configurat el disseny i domini de l'estat).
Aquesta darrera Diada mateix, el ministre espanyol d'Afers Exteriors i gibraltarenys, José Manuel García Margallo va escalfar l'ambient amb un estirabot lamentable: segons ell, la magnitud de la tragèdia del trencament de la unitat d'Espanya era superior als efectes d'un atemptat terrorista (que habitualment, recordem-ho, acostumen a incloure víctimes mortals i ferits). La dissolució d'Espanya, deia, era una mena de tragèdia irreversible (per la gent del PP, la longevitat d'Espanya supera l'edat geològica de la Terra). 
Però deixant a banda la frivolitat amb què Garcia Margallo va esbandir les conseqüències dels atemptats terroristes (silenci clamorós de la en d'altres ocasions ultraamatent Asociación de Víctimas del Terrorismo) i el fet que això mateix hauria de suposar la dimissió o el cessament immediat d'aquest individu (posem-lo a la cua...), malgrat tot això, deia, aquestes declaracions no deixen de ser simptomàtiques d'una determinada manera de pensar les coses per part del nacionalisme espanyol. Fins i tot, diria, és una reacció ben natural (cal recordar que, per sobre de qualsevol altra cosa, i des del llit de mort Franco va demanar al seu successor a la prefectura de l'estat, Juan Carlos de Borbón y Borbón, que mantingués la unitat d'España).

És ben cert que cap de nosaltres tria allà on neix i que ningú és responsable de les actes perpetrats per pares, avis i branques més enlairades de l'arbre genealògic. Però l'estirp Margallo, com tantes altres a l'estat espanyol, són un autèntic model de supervivència en el medi del poder. Encara més, en el seu cas, poca altra gent deu poder dir que té una guerra al seu nom: la Guerra de Margallo, un conflicte produït entre 1893 i 1894 entre tribus o cabiles rifenyes i la guarnició de Melilla, comandada pel governador Juan García Margallo, besavi del ministre i que va fer esclatar la tensió després de fer construir una fortificació al damunt de la tomba d'una persona santa per a les tribus de la zona. El Margallo d'aleshores morí en combat d'un tret al cap després de calibrar erròniament un moviment dels rifenys que deixà les seves tropes atrapades entre el foc enemic, fet que en suposà l'aniquilació. Bé, això digué la versió oficial: l'error de maniobra i l'escombrada dels seus homes hi fou; el tret al cap que liquidà Margallo, també. Però sembla que no és tan clar que la bala provingués del cantó rifeny: un jove tinent, de nom Miguel Primo de Rivera, li etzibà el tret indignat perquè els fusells amb què els rifenys estaven massacrant els soldats espanyols sembla que havien estat venuts de contraban per part de... Margallo.
Trobem un altre García-Margallo al Marroc, enmig d'un altre despropòsit militar espanyol: l'anomenat Desastre de Annual. En aquest cas fou el capità Juan García-Margallo y Cuadrado (besoncle del ministre) qui caigué en combat (i al costat d'un altre Primo de Rivera, per cert). 
El pare del ministre, Manuel García-Margallo Riaza, fou Inspector Tècnic de Timbre de l'estat i José Manuel García-Margallo mateix es va accedir al Ministeri d'Economia i Hisenda el 1973 com a secretari general tècnic. A més, és parlamentari (de forma intermitent) des de 1977. 


Margallo, buscant solucions al desafío secesionista


Així doncs, la patinada de Margallo s'ha de calibrar de forma adequada. Un alt representant públic d'un país civilitzat no pot empastifar amb declaracions com aquestes: la responsabilitat que se li pressuposa hauria de fer incompatible l'exercici del càrrec amb declaracions d'aquesta baixesa moral. I punt. Fora i que passi el següent. Ara bé, per Margallo això no és una relliscada: és un fotograma de la seva concepció del món. Representant el que representa, una nissaga on ressona amb força el dring de la faramalla marcial, on alguns dels seus mateixos representants han deixat la pell per una idea d'Espanya eterna i immutable, s'entén que, per a ell, la dissolució d'una finca per a l'exercici del poder i la impunitat on els morts ja els posen els altres sigui un autèntic drama existencial. Les bombes d'ETA mataven espanyols però no van matar Espanya, i a gent com ell li van servir de pretext per cohesionar la societat espanyola: cap problema, doncs. Ara, la possibilitat d'una trencadissa territorial que pot dur associat (també a Espanya) el qüestionament de l'status quo i la pèrdua de les xurriaques seculars, ja no és una cosa amb què es pugui fer broma. 

Article de Quim Torra: "Las guerras de los Margallo"
Pàgina dedicada a García-Margallo a Los genoveses



dijous, 1 de setembre de 2016

Acabem amb el franquisme (d'una vegada)

Aviat farà un any que vam superar les quatre dècades de la desaparició (física) del Dictador espanyol Francisco Franco, però hi ha una sensació força generalitzada entre les forces d'esquerres i no nacionalistes espanyoles (i estesa amb més força durant la darrera dècada) de què una Transició tancada en fals no va permetre realitzar la ruptura que calia. En gran mesura, això és cert: deixant ara de banda si el que es va fer és tot allò que es podia fer en aquell moment, el que és inqüestionable és que, de ruptura, no n'hi va pas haver. No es va passar comptes amb els criminals franquistes, l'estructura de l'estat va quedar institucionalment com havia disposat el Dictador i no es van depurar els organismes i institucions més implicats amb l'apuntalament del règim (policia, judicatura, exèrcit...); així mateix, el model territorial (aquest eufemisme per referir-se a la intocable unitat d'Espanya) va quedar com a inamovible i com a principal preocupació del dictador moribund, segons admetia el seu successor a la prefectura de l'estat Juan Carlos de Borbón y Borbón. I més d'un etcètera.
Tanmateix, és la dictadura franquista l'origen (amb la contribució de la Transició) de l'estat de coses a què ens enfrontem a hores d'ara? És evident que hi té part de culpa, però no crec pas que sigui així completament. Per començar, seria atribuir al franquisme un poder massa absolut, capaç de deturar les forces de la Història i els diferents contextos i conjuntures internacionals amb els quals ha conviscut. Som on som per moltes altres raons externes que geogràficament, políticament, econòmicament, etc., han anat modelant la societat en què vivim avui: aquest segon gran procés de globalització (o americanització, en aquest cas) que determina l'economia, la cultura, l'oci i tantes altres coses; la (llarga) crisi dels estats-nació supeditats a entitats supraestatals que obliguen a la cessió de prerrogatives fins ara reservades a aquestes institucions (la Unió Europea, per exemple); la crisi de les identitats i els seus processos de redefinició... N'hi ha moltes. Però a nivell idiosincràtic, espanyol i català, hi ha dos àmbits en què la presència i influència del franquisme és encara prou evident al marge de tot això altre i que fa urgent que ens proposem de liquidar-lo d'una vegada per totes.


Foto: bbc.com


En primer lloc és urgent superar i sentenciar els mals intrínsecs heretats del règim: liquidar les seves pàgines d'horror no resoltes que ara agrupem sota l'epítet tan mal·leable (i tant estiregassat) de "memòria històrica". O dit d'una altra manera més concreta, tot allò que s'aplega sota l'anomenada (i també cada vegada més genèrica) "querella argentina" que acabarà per convertir-se en un autèntic memoràndum de les violacions dels Drets Humans perpetrades a l'estat espanyol entre 1939 i 1977: tortures, violacions, robatoris d'infants, assassinats, desaparicions... Al mateix temps, però, la querella argentina servirà per certificar la vergonya internacional que representa l'actuació (o la no actuació per ser més precisos) davant dels crims del franquisme per part de la democràcia espanyola: impunitat per a criminals i abandonament de les víctimes. 
No pas per casualitat les tasques de recuperació d'aquest passat sepultat per l'amnèsia i el silenci col·lectius imposats des del 1939 (i no pas des del 1978) han partit des de l'àmbit privat: la querella argentina neix de la constatació d'aquest miserable paper institucional espanyol, que ha deixat desemparades milers de persones que s'han decidit a actuar pel seu compte, cercant la justícia i la reparació pel seu compte i fora de l'estat; al mateix temps, la iniciativa del Banc d'ADN, neix d'aquesta mateixa situació (i malgrat la urgència, o potser en part per això mateix, i perquè la sensibilitat és cada vegada més alta, sobretot a Catalunya, sembla que pot tenir algun èxit institucional important).
Fins i tot (i això no és l'àmbit estrictament privat, però tampoc és una iniciativa política pública i institucional), la repercussió de la bona feina dels documentals de Montserrat Armengou i Ricard Belis a TVC (hi ha evidentment més gent que a fet bona feina en l'àmbit de la investigació periodística, però ningú amb l'impacte dels documentals d'aquest equip emesos en prime time a la televisió pública catalana) és deguda a la profunda impressió que ocasionen en una audiència que, en la seva immensa majoria, desconeixia el robatori de nens o els maltractaments en els centres "d'acollida" de dones i de menors del règim.
Això, tot plegat, només són alguns exemples de la cara més fosca d'un règim que no en va tenir cap de massa amable, malgrat els esforços en fer exercicis de nostàlgia edulcorada que ens intenten presentar aquells anys que per a tanta gent foren de misèria, exclusió i repressió moral i política, com una mena d'aquellos maravillosos años en versió cañí; o de relativitzacions irresponsables de periodistes amb ínfules d'alguna cosa més que han presentat el règim (en la seva fase final) simplement com una mena de caserna col·lectiva on, qui més qui menys, es podia escaquejar de l'estreta cotilla repressiva. M'imagino que les germanes de Salvador Puig Antich, la canalla de les Llars Mundet o l'Auxilio Social, les noies del Patronato o els familiars de les víctimes dels Fets de Vitòria (el dictador ja era mort aleshores) en discreparien una mica.
Com deia, tot això només és una mostra perquè tota la dimensió de la repressió franquista, exercida durant quatre dècades i que afectà la població a nivell social, econòmic polític i psicològic, òbviament, no és possible d'encabir-la aquí. I els seus efectes directes són els que són més urgents de resoldre: les fosses, els internats, els crims de l'Església a l'empara del règim, les tortures... Tot això és el que requereix justícia de forma més imperativa: en primer lloc per a les pròpies víctimes, que han de poder recuperar la seguretat en elles mateixes, la dignitat i els anys robats, a través de la reparació oficial i pública; però també perquè els fonaments democràtics de l'actual societat espanyola sempre trontollaran si es continuen assentant sobre l'oblit i el menyspreu dels greuges patits per les víctimes del franquisme. Fa, com a mínim, dubtar de la salut democràtica de l'estat espanyol si desenes i desenes de milers de morts continuen abandonats en pous, fosses, rases i vorals de les carreteres. És una vergonya internacional inadmissible.

Però, alhora, i durant massa temps, fa la sensació que el franquisme i el sedàs de la Transició han actuat com una colla d'arbres que no ens han deixat veure del tot el bosc. Parafrasejant Antonieta Jarne, que ja explicava això mateix en un article de fa mesos, ni la Transició ni el franquisme no són l'origen de tots els mals que patim aquí (ni a la resta de l'estat). Més aviat, la dictadura franquista va amplificar fins al paroxisme alguns dels elements que configuraren la naturalesa de l'estat modern espanyol i, sobretot, de la visió nacional sorgida del desastre del 98 (quan es vertebra com una religió monoteista d'estat per dir-ho en paraules d'en Xavier Díez). Que l'Església espanyola rebutgés tot el que havia passat al món, com a mínim, des de Galileu no era culpa del franquisme sinó de la seva pròpia idiosincràsia i de la seva relació amb l'entorn: en el franquisme no va tenir altra cosa que un vehicle i uns mitjans excepcionals per a imposar la seva visió i les seves pràctiques més retrògrades, venjatives, hipòcrites i corruptes. El franquisme va ser, entre d'altres coses però això també, un mecanisme de perpetuació d'unes elits que ja havien dominat l'estat abans d'aquesta dictadura: el règim es pot llegir, també, com un relat de com mantenir el poder (ja vaig dir que això era una de les qüestions que em suscitava la lectura d'El franquisme que no marxa, d'en Lluc Salellas, en el qual hi veiem famílies que no és que manin des de la dictadura franquista: manen, almenys, des de la de Primo de Rivera). Les oligarquies agraristes antimodernes que van impedir la reforma agrària i la modernització econòmica de l'estat per tal de mantenir la seva estructura de poder molt abans ja del règim de Franco van contribuir a què, encara avui, les regions del sud d'Espanya es comptin entre les més desafavorides d'Europa. No cal dir, que la persecució de la dissidència nacional, l'al·lèrgia fundacional a la diversitat de l'estat, no és un invent de Galinsoga, i que la persecució de les llengües i cultures no castellanes té unes arrels pregones que foren un dels motors (no pas conseqüència) de la rebel·lió militar del juliol de 1936.
El franquisme va amplificar, aprofundir, molts dels mals de l'estat espanyol: no va innovar en el fons; en tot cas, en la forma, fent ús de les possibilitats de control i de garantir l'estatus quo que oferia el seu temps. La Transició no va desballestar res d'essencial i va tenir (i té) com a text sagrat, autèntica epifania per a alguns, una constitució en què alguns articles van ser dictats directament des de les casernes i es consagrava el caràcter atemporal de la nació espanyola (única i veritable), que es revelava prèvia a tota fórmula d'organització de l'estat.

En definitiva, és urgent acabar d'una vegada per totes amb el franquisme: per totes les injustícies que encara arrossega; crims no resolts que són una autèntica vergonya democràtica inacceptable per a ser homologat amb qualsevol democràcia consolidada i de qualitat. Però també perquè la seva no liquidació no ha permès d'enfocar correctament la naturalesa de l'estat espanyol, que arrossega llasts que no provenen dels quaranta anys centrals del segle XX, sinó de molt més enrere. 
A Catalunya la via majoritària proposada per al trencament explícit (la independència) és, sens dubte la més efectiva per liquidar el franquisme, la seva herència i tot el pes i les inèrcies seculars anteriors. De pas, liquidarà el victimisme regionalista tradicional per manca d'excuses i enfrontarà els catalans al repte (no pas petit) de construir una societat alliberada de tots aquests vicis. Però, al mateix temps, pot ajudar al que quedi de l'estat espanyol a liquidar, al seu torn, tot aquests greus defectes estructurals: perquè s'haurà de repensar i tindrà l'oportunitat de fer-ho democràticament.