divendres, 25 d’abril de 2014

Grândola, Vila Morena

... i després de 43 anys d'autoritarisme, la Revolució va tornar a circular pels carrers de Lisboa. Parafrasejant l'historiador portuguès Fernando Rosas, això és el que succeí el 25 d'abril de 1974: el país posava fi a dècades de règim dictatorial i emprenia el camí de la democratització. Naturalment, ni les coses foren tant senzilles, ni es poden liquidar en dues línies (ni tan sols, afegirem, en un post d'un blog de tan prestigi com aquest).

Amb el "pronunciamiento" del general Manuel Gomes da Costa (una marxa sobre Lisboa iniciada el 28 de maig de 1926 a Braga i que no trobà resistència) se sentenciava la Primeira República i s'iniciava el procés d'establiment d'una dictadura militar i la construcció de l'Estado Novo, que tindria com a màxim dirigent a António de Oliveira Salazar. Després d'un procés d'acumulació de poder, Salazar prenia possessió, el 5 de juliol de 1932, com a president del Conselho, convertint-se en el primer civil que liderava l'executiu des del cop de maig de 1926. S'hi estaria 36 anys, fins que, pel setembre de 1968, un accident cerebral l'incapacitava per a l'exercici del poder. El més curiós és que l'omnímode dictador lusità va morir dos anys més tard sense saber que ja no era ell qui governava les regnes de Portugal: havia estat substituït en el càrrec, però ningú s'atreví a comunicar-li mai; de fet, els que el tractaren aquests darrers dos anys de la seva vida li feren creure que encara era ell qui tallava el bacallà. 

António de Oliveira Salazar, dictador portuguès (font)


Amb Salazar fora de joc, assumia la presidència Marcelo Caetano en un impasse que, com recorda José Miguel Sardica fou molt més que un "salazarismo sem Salazar". L'autodefinició que s'atorgà Caetano en la seva gestió sembla prou diàfana, amb una sinceritat lampedusiana que fa esfereir: "renovaçâo na continuidade": reformes que afluixaven el constrenyiment de l'Estado Novo, però per garantir-ne la continuïtat, al cap i a la fi. Així, malgrat unes tímides obertures "primaverals" (amb canvi de nom per a la temuda PIDE i tot), la dictadura portuguesa arribava extenuada als anys setanta, empantanegada financerament i humana en guerres a l'Àfrica pel manteniment de les colònies.
En aquest context, sectors de l'exèrcit, fatigats per la guerra i molestos per reivindicacions no ateses, fundaven el Movimento das Forças Armadas (MFA), el desembre de 1973, compost majoritàriament per capitans. Poc després, pel febrer de 1974, el general António de Spínola publicava Portugal e o futuro, on apostava per una via de solució política (federal, de fet) per al problema colonial.
Quedava clar que els militars ja no apuntalaven el règim i que Caetano s'estava quedant sol: el general Costa Gomes, l'almirall Bagulho i Spínola mateix decidiren no presentar-se a un acte de jurament de fidelitat al règim (l'anomenada, irònicament, brigada do reumático). El 16 de març es produïa una temptativa de marxa sobre Lisboa per part d'un regiment d'infanteria de Caldas da Rainha curtcircuitada per tropes encara fidels al règim. Però seria la darrera vegada.


El general António de Spínola (font)


A finals de març s'havia decidit posar data per donar el cop de gràcia al règim: seria el 25 d'abril i tindria Lisboa com a principalíssim escenari; el comandant de les operacions seria Otelo Saraiva de Carvalho. L'avís per a l'inici d'aquelles el donaria, com és ben sabut, la música: el primer, encara el dia 24 arribava a través de la tonada de "E Depois do Adeus", de Paulo Carvalho a Emissores Associados de Lisboa. L'altre, el que encimbellaria una cançó als llocs d'honor de la història, fou "Grândola, Vila Morena", de Zeca Afonso, emesa per Rádio Renascença a un quart i cinc d'una de la matinada del 25 d'abril. Aquesta darrera representava la indicació definitiva que tot anava tal com s'havia previst i que les operacions podien començar.
A partir de les dues de la matinada, que és quan es desencadenà l'operatiu militar, les tropes del MFA ocupen diverses infraestructures, emissores i edificis militars. El règim es mostrà inoperant, descoordinat; acabat, en una paraula. El certificat de defunció més explícit arribaria cap a les nou del matí quan part de les tropes lleials al govern que avançaven cap a la Praça do Comércio es passen als revoltats.
A quarts de dotze el poble prenia els carrers de la capital portuguesa i envoltava algunes de les seus de les institucions més emblemàtiques del règim. Poc després de les sis de la tarda, un Caetano aïllat i assetjat per les masses i els militars revoltats es rendia al general Spínola i prenia el camí de l'exili. La PIDE es rendia l'endemà, no sense haver obert foc contra la multitud el dia abans i provocar quatre víctimes mortals i desenes de ferits. El poble assaltava també les instal·lacions de la Censura i s'alliberaven els presos dels centres Caxias i de Peniche. Els clavells, repartits per la gent als militars alçats contra el règim seria la imatge recordada d'aquell dia. Acabava definitivament la dictadura més llarga d'Europa i començava un període revolucionari que no acabaria formalment fins l'aprovació de la Constitució d'abril de 1976.


Els clavells, la icona de la Revolució (font)



A Esquerda.net hi trobareu deu pel·lícules sobre la Revolució dels Clavells disponibles a Youtube, a banda de diferents continguts relacionats amb el 40è aniversari dels fets.

La RTP també ha dedicat un especial als 40 anys del 25 d'abril, i fins i tot hi ha pàgines dedicades a l'efemèride a Facebook.





Cap comentari: