La Transició i els usos de la història (1)

Mig afectat pel tedi, mig enyorat de la teòrica projecció professional per a la qual hom es preparava a consciència al bar de la facultat, sempre ve de gust sondejar la xarxa per veure si hi ha algun pou nou de recursos, una bestiesa monumental o qualsevol pàgina/lloc digne de fer-s'hi malbé la vista. I sempre, acomplint puntualment els millors auguris, de tot això, n'hi ha qui-sap-lo.

La darrera descoberta personal, que desconeixia (ho admeto), és la de la web de la Fundación Transición Española (FTE), dedicada a tot això que diu aquí baix (és a dir, presentació mateixa de l'entitat, amb destacats en negreta meus):

"El propósito fundacional de los promotores no es otro que el de contribuir a fomentar el conocimiento de la transición española, así como a conservar, divulgar y defender los valores y principios que la inspiraron. A tal fin, la Fundación impulsa y participa en toda actividad o iniciativa que tenga como propósito un mejor conocimiento de dicho proceso por parte de la sociedad española, así como de sus antecedentes y consecuencias, en sus facetas política, económica, social, cultural e internacional.

A los efectos de la actividad de la Fundación, se entiende que, aunque sus límites cronológicos precisos puedan ser objeto de debate académico y social, el concepto de ‘transición’ se refiere al intervalo que se produjo entre la desaparición del régimen autoritario previamente existente y la aparición de un nuevo sistema político plenamente democrático.

Finalmente, los promotores de la Fundación Transición Española entienden que la Constitución de 1978 representa un logro histórico sin precedentes en nuestro país, que ha permitido a los españoles alcanzar unos niveles de libertad, prosperidad, igualdad y presencia internacional sin parangón en nuestra historia contemporánea."

Ja ho veiem. D'entrada, la carta de presentació ens acota un relat que podem considerar canònic o tradicional, el qual, i abans d'endinsar-nos en els continguts més específics de la web, parteix d'un balanç netament en positiu (ningú promou valors i principis que considera negatius) i indiscutible... Bé, indiscutible no: s'admet l'existència d'un punt entorn del qual no hi ha consens, els límites cronológicos, que representa l'única concessió a la distorsió d'una imatge immaculada, modèlica i de la qual convé preservar-ne llegat i exemple. Òbviament, estirar-ne l'àmbit cronològic és un risc, a priori, menor que no té per què fer trontollar l'edifici ontològic que s'ha pretès legitimar al llarg de gairebé quatre dècades.
Una altra qüestió, per a mi no pas menor, és la terminologia, que tampoc mai acostuma a ser casual (descobrint la sopa d'all, sí). Segons la presentació, l'anomenada Transició s'enceta amb la fi d'un régimen autoritario que no pot ser pas res més que el franquisme, em sembla. No és pas l'únic cas recent en què el franquisme s'allibera de consideracions més explícites i adequades de la seva naturalesa (dictadura o règim totalitari): el 2011 es presentava el polèmic Diccionario Biográfico Español de la Real Academia de la Historia, en el qual Francisco Franco és prefigurat com a creador d'un règim "autoritario, pero no totalitario", i mai com a dictador, sinó com a catòlic, moderat i destacat per la seva audàcia militar. Tot plegat gràcies a la subvenció pública i a la semblança biogràfica elaborada per un historiador, Luis Suárez Fernández, vinculat a la Fundación Francisco Franco i autor d'obres de declarada modèstia patriòtica com Lo que el mundo le debe a España.
Parlant de terminologia i casualitat, un incís per exemplificar la manca d'innocència del llenguatge que trien les institucions: el Diccionari de la Real Academia Española (RAE) s'ha anat modificant al llarg d'aquest darrer lustre per tal d'encarar allò que el centripetisme mesetari en diu el desafío soberanista; en efecte el DRAE ha estat esmenat per tal de deslegitimar l'anomenat procés sobiranista català, tal com ha assenyalat gent que en sap molt (la Sílvia Senz i la Montserrat Alberte, vaja).
Finalment, en aquesta declaració d'intencions que ve a ser tota presentació, apareix el tòtem constitucional, en una línia d'absoluta coherència amb els propòsits que s'expressen en els paràgrafs precedents. Se'ns presenta, de nou, un plantejament unívoc: un èxit sense precedents i origen de les quotes de benestar de què han gaudit els espanyols aquestes darreres dècades. I punt. No sembla pas que aquesta divulgació de la Transició tingui com a punt d'arrencada un terreny de joc on es despleguin tots els matisos, les ombres i els desequilibris que acompanyaren, mediatitzaren i modelaren els contorns d'aquests guanys.
Centrant-me només, i ja d'entrada, en aquesta consideració de l'epifania constitucional que se'ns ofereix, permeteu-me que fiqui el dit a la nafra valent-me del puny i lletra de Carlos Taibo:

"Una de las supersticiones de las que conviene librarse cuanto antes es la que sostiene que la huella nacional, y nacionalista, del franquismo -y la de fórmulas anteriores- se desvaneció como por ensalmo al aprobarse en 1978 una nueva Constitución. Según esta percepción de los hechos, tal Constitución habría roto de manera drástica con el pasado, y ello pese a que no dudó en entronizar los mismos imponderables que no podían ser objecto de cuestionamiento, la misma trama territorial y buena parte de la simbologia empleada por el propio franquismo".

O hem de reduir l'abast d'aquest "logro histórico sin precedentes" o, si fou així, es partia de molt avall. I probablement, aquí hi ha una mica de tot.
El cas és que una fundació (o potser segurament hauríem de dir "tota fundació") dedicada a la promoció i estudi d'un període històric, ens presenta aquest passat sense qüestionaments ètics i adaptat a les necessitats polítiques d'un futur concret, i això passa, necessàriament, per una definició convenientment desproveïda d'arestes, a no ser que aquests arestes o distorsions siguin les mateixes que ens afecten col·lectivament en aquest present que es projecta cap a enrere. Això darrer té una lectura a nivell global: el règim del 78 s'esberla i cal defensar-ne el fet fundacional, i una de les amenaces percebudes com a més destituent d'aquest relat tancat és, esclar, el desafío soberanista catalán o, el que és el mateix, el qüestionament de l'ordre territorial i, per tant, de la unitat d'Espanya.
La FTE (i això, insisteixo, no és exclusiu del nacionalisme espanyol contemporani) tomba el cap a partir del 2007, moment, més o menys d'arrencada, de la seqüència commemorativa del període, i erigeix un discurs de legitimació del present. Coincidència commemorativa a banda, o justament per això, el record totèmic del statu quo del 78 comença a flaquejar, com evidencien símptomes com ara l'obertura de la caixa dels trons territorial amb el projecte de reforma estatutari català, o l'aprovació de la Llei de Memòria Històrica, que malgrat la descafeïnada aprovació final, no va obstar per a què la dreta política, social i mediàtica espanyola la considerés una extralimitació que posava en risc aquesta convivència, i aquest valors que brollaven de la Constitució.
Parafrasejant a la meva manera Hobsbawm, la FTE construeix/recull un relat mític que cal preservar per tal d'enfortir la cohesió del grup (de la nació espanyola moderna), legitimar les institucions que aguanten l'edifici (Constitució, monarquia, unitat d'Espanya) i inculcar els valors corresponents a la societat ("fomentar el conocimiento de la transición española, así como a conservar, divulgar y defender los valores y principios que la inspiraron"), amb algunes pràctiques ritualitzades que transcendeixen el clos estricte de la Fundació.

Per entendre tot això i per veure alguna traducció més pràctica de la tasca memorialística de la FTE, caldrà veure el personal que la impulsa i la conforma, les seves activitats i publicacions i el seu cronograma de fites principals.