diumenge, 24 de febrer de 2013

De transicions i desmemòries

Que l'anomenada Transició espanyola és un relat mític que s'esquerda i resisteix pitjor el pas del temps que els gags del Tricicle és ja un fet que molt poca gent (mínimament informada) gosa qüestionar. No es pot perdre de vista, tanmateix, que persisteix encara la voluntat de continuar inoculant discursos edulcorats a una societat democràticament poc madura i a la qual se l'ha modulat per a l'acceptació d'un discurs oficial simple i autolegitimador.
Una de les abanderades de la voluntat de fer sedimentar fins la fossilització el relat oficial de la Transició és la periodista Victoria Prego, encimbellada després d'elaborar una sèrie documental titulada, justament, La Transición. La periodista en qüestió, és capaç de reclamar en una mateixa entrevista esperit crític a la professió a la qual pertany, lloar a Fraga per haver anul·lat l'extrema dreta i dir que el franquisme va ser una dictadura suau al final. No cal ni dir que els executats pel règim en la seva etapa senil, ja fos de forma oficial o extraoficial, celebrarien, si poguessin, que la dictadura que va acabar amb la seva vida fos tova.
Una de les persones assassinades durant aquest "procés modèlic" fou la militant d'esquerres Yolanda González Martín, l'assassí de la qual, Enrique Hellín Moro, és actualment assessor del servei de Criminalística de la Guàrdia Civil i imparteix cursos de formació a aquest mateix cos, a la Policia Nacional espanyola, al ministeri de l'Interior, a l'Ertzaintza i als Mossos d'Esquadra, segons publicava avui el diari espanyol El País. No és només l'autoindultació del poder, sinó un dels casos més sagnants i vergonyosos de la porta giratòria (en aquest cas de la que dóna accés a la claveguera). Segurament, a Xile, Hellín hagués hagut de patir una FUNA; a l'Espanya del feliç pas a la democràcia l'estat el premia amb càrrec i sou. També és cert que no és massa diferent del que va succeir a Grècia i a Itàlia després de la IIª Guerra Mundial i l'enquadrament al bloc occidental de la guerra freda d'aquests dos països quan funcionaris, militars i matons feixistes es reincorporaven a les administracions dels seus estats per tal de frenar les forces d'esquerres.
La principal i totèmica mentida és aquesta: la Transició fou una fase incruenta capitanejada per uns pocs homes, amb el tàndem Suárez-Juan Carlos I al capdavant, amb paper estel·lar per aquest darrer personatge en els fets del 23F de 1981, que graciosament i per la seva clarividència i ments preclares van concedir la democràcia al pueblo español, homologant-lo immediatament a qualsevol de les democràcies occidentals amb més solera. Resumits, els mites giren al voltant de set pilars, fonaments més o menys immutables de la ficció del consens espanyol.
Fixem-nos en el més terrible dels mites: el de la no-violència. En un article de fa uns tres anys, l'historiador Josep Fontana (qui fa més de deu anys ja ens avisava a una colla d'alumnes de la UAB que ens previnguéssim de les versions tramposes a l'estil Prego i que calia saber del cert el paper de la CIA i l'ambaixada dels EUA en tots aquells anys) xifrava en gairebé 180 els morts entre 1975 i 1982 com a conseqüència de la violència policial; uns crims, a més, que foren deliberadament no investigats. En aquest article, Fontana, també denunciava el gir a la dreta de les forces d'esquerra d'àmbit estatal que o bé van engayar, o bé van trair els seus militants i simpatitzants.
Aquest és el fil que condueix a les sopa de lletres del terrorisme d'estat (AAA, BVE, GAL...), una de les ramificacions del clavegueram no esclarida del tot; d'uns cossos policials i un exèrcit que no van notar la diferència l'endemà del 20N del 1975 (una situació que acabaria repercutint al nostre país via Operació Garzón, per citar un exemple).

Per això, l'exercici d'exercitar la memòria no només és saludable, sinó que en el nostre cas es imprescindible. Calen encara moltes restitucions i hi ha molts comptes per arranjar, i per començar caldria que, a aquestes alçades es plantegés seriosament de liquidar la llei d'Amnistia. I, fins i tot, per recordar a aquells a qui ara els sorprèn la guerra bruta d'un edifici estatal que van contribuir a edificar, que en l'ADN de l'Espanya democràtica (i perdó pels grinyols eixordadors del sintagma) que han mantingut amb convicció hi ha defectes d'origen que difícilment poden esmenar-se si no s'aterra la construcció sencera.
La paradoxa és que l'al·luminosi del postfranquisme potser ha fet evident que les condicions de vida sota el seu sostre eren ja insostenibles. Ara el que cal és que les noves edificacions tinguin en compte les experiències prèvies per alliberar els llasts i els dèficits vergonyants que ens han atenallat fins a dia d'avui. I per això esgrimim la memòria.


Foto: A Miquel assassinaren (Al Tall)

2 comentaris:

Roger ha dit...

He vingut a parar al post a través d'un tweet d'Eloi Mallafré.

Totalment encertat l'anàlisi, la referència a un savi com en Fontana i la imposició (i interiorització no conscient) de les "veritats" sobre la idíl·lica trancisió espanyola.

El 39è aniversari -ahir- de l'execució de Puig Antich i el 37è -avui- de la matança dels obrers a Gasteiz, m'ha fet rememorar la figura de l'il·lustre Manuel Fraga Iribarne.

L'any passat, en la seva mort, la majoria de les anàlisis polítiques i mediàtiques van obviar els punts foscos, fosquíssims, d'aquell franquista "reformat" (seguint l'habitual discurs amable sobre el nostre camí cap al règim democràtic que bé esmentes). He pensat que potser estaries interessat en l'anàlisi que en vaig fer aleshores: "Els valors de tenir valor" http://bit.ly/Y6Qs1L.

De Roger a Roger, un plaer!


Roger ha dit...

Roger,

gràcies per haver-hi perdut el temps i, a sobre, deixar-hi els teus suggeriments, entre els quals l'article sobre Fraga (que és excel·lent).

El plaer és meu,

salut!