No convenceràs

Vista «Mientras dure la guerra» (2019) d’Alejandro Amenábar em trobo com en les altres ocasions en què he pogut degustar una pel·lícula seva: no comparteixo l’opinió triomfalista generalitzada entre el públic i la crítica que celebra el treball del director espanyol, que una vegada i una altra – almenys en les peces que jo he vist, que no són pas totes – tenim algunes idees bones mal culminades i extraviades en un excés de pretensions que el realitzador no és capaç de formular amb èxit.

D’entrada vull remarcar que l’obra té elements certament notables que em sembla just d’assenyalar: interpretacions excel·lents com la de Karra Elejalde mateix – sempre n’he sigut incondicional – i d’alguns secundaris com Patricia López, Tito Valverde o Luis Bermejo. També la intencionalitat explícita de connectar i fer dialogar passat i present, sempre necessari i especialment oportú en un moment com l’actual a l’Estat espanyol, que viu una prova d’estrès potser definitiva per al model definit en l’anomenada Transició amb la crisi territorial i la reacció que ha suscitat per part del poder central – en sentit ampli, i l’ascens de Vox com a punta de llança de la dretanització general de la política espanyola, amb l’afegit de l’episodi de l’exhumació del Dictador a finals de l’any passat.

Contraposat amb el talent individual i algunes bones intencions hi ha justament i per començar alguna interpretació que no m’ha convençut en absolut, començant per Eduard Fernández, un actor el qual sempre em sembla que fa d’Eduard Fernández i que, conseqüentment, no aconsegueix fer-me veure ningú que no sigui Eduard Fernández a cap paper que li cau a les mans, per molt que, com aquí, es parapeti al darrere de les grotesques i distintives mutilacions de guerra de Millán Astray. Tampoc Santi Prego, en el paper d’un Franco més proper al Manel Lucas del Polònia que al Caudillo real, em sembla gens encertat: intueixo que el personatge del Dictador pretenia reflectir una certa complexitat, però no s’aconsegueix estirar-lo més enllà de la caricatura, un dirigent que regala moments còmics com la trobada amb els nazis o el retrat dalt del cavall, amanit, esclar, pel sempitern recurs de la veu aflautada. Fins i tot la crueltat extrema i la implacabilitat que el caracteritzaren queden acomboiats per la tendresa de l’afectuós pare de família i cristià sincer que, al capdavall, només volia el millor per a Espanya. D’altra banda, i malgrat Errejalde, la dimensió i complexitat de la figura històrica d’Unamuno tampoc és capaç de treure el cap davant l’aposta deliberada per la construcció d’un personatge entranyable, un vell rondineta que no vol admetre els seus errors fins que, feliçment, la seva històrica esmena el reconciliarà amb els seus.

Demanda massiva de taxis a la sortida d'Unamuno de la Universitat.

I és que, de fet, si hi ha algun protagonista en aquest film, per damunt d’Unamuno, Franco o Millán Astray, és precisament Espanya. La pel·lícula és una lliçó de nacionalisme banal que farà bé d’incloure Michael Billig en alguna de les segures reedicions que tindrà la seva obra tan cèlebre als Països Catalans i no tant – quina casualitat – a la resta de l’Estat. La pel·lícula s’obre i es tanca amb dues banderes espanyoles, una de republicana i una de monàrquica, onejant al vent. La darrera, això sí, ho fa esfilagarsada, quan la guerra i la brutalitat s’han imposat fatalment per damunt de la raó.

Heus aquí una altra oportunitat perduda. Enlloc d’universalitzar el missatge de la raó contra una barbàrie que a Europa s’amplificaria fins al paroxisme d’Auschwitz, el «venceréis, però no convenceréis» d’Unamuno – frase que, per cert, sembla que no és tan clar que pronunciés en aquell discurs que tampoc hauria anat com majoritàriament es pensa – no serveix més que com a punt de suport per al lament per l’Espanya que no ha pogut ser, una Espanya finalment tenallada per dos bàndols, i no pas un de sol, amb el bolxevisme i el feixisme/Millán Astray com a puntes de llança. La discussió d’Unamuno amb el company de tertúlia als afores de Salamanca és la mirada amable a aquest tarannà/condemna del «ser español»: discussió abrandada, però des del profund amor a la pàtria. Més enllà de la fabulosa escena de la substitució de la bandera espanyola tricolor per la bicolor instaurada per Carles III en què la Marxa Reial és una mena de campi qui pugui simfònic, i d’atribuir la condició de «separadores» als franquistes en relació al País Basc i Catalunya, la pel·lícula sembla anar molt en compte de demonitzar un bàndol per sobre de l’altre i sí que, en canvi, sembla insistir força a repartir responsabilitats entre la testosterona txusquera i el fracàs republicà.

En fi, una oportunitat perduda de fer cinema que brindi reflexió sense per això haver d'abandonar la claredat a l’hora de jutjar el conflicte, amb una sobrera càrrega de llagrimeta com va indicar l’Esteve Plantada en aquesta crítica. No és casualitat, en aquest sentit, que el director mateix ofereixi les respostes que ofereix en aquesta entrevista al diari Ara, que a més de molt reveladores ajuden a fer de guia de comprensió complemetària de què ens ha volgut dir al llarg d’aquest film. Val la pena destacar-ne algunes frases: «em va anar bé per conèixer millor la Guerra Civil, de la qual jo no en sabia res»; «En general no m’agrada ofendre»; «M’interessava confrontar el públic espanyol amb un símbol [la bandera espanyola] que, és cert, va ser recuperat per Franco, però és el que tenim»; «no volia retratar Franco com un ésser odiós. De fet, era un home molt afectuós amb la seva família, tractava bé els seus homes i volia salvar Espanya»; «A Espanya no ens queda més remei que conviure-hi tots els que hi som». En definitiva, el «yo no veo ni rojos ni azules, yo solo veo españoles» que va brandar el metafalangista Albert Rivera, parafrasejant el franquisme mateix, que plana en l'ADN de la gran majoria de veus públiques (i probablement privades) de l'Espanya espanyola.

Potser venceràs a la taquilla, perquè tens sobrada força comercial. Però no convenceràs.

Vaja, almenys a mi.

No es pot començar de nou, després de tot això. "Un cel de plom", de Carme Martí; vida de Neus Català.

Havia tingut llargament ajornada la lectura d'aquest llibre, cosa que he resolt aquesta setmana. 

 

M'ha agradat força, està ben escrit (hi ha alguna llicència formal a nivell literari que a mi m'hi sobra, però el conjunt està bé) i pensat com està per a un públic ampli, compleix el seu objectiu a la perfecció. Els (si no m'equivoco) 20.000 exemplars venuts, l'adaptació teatral que se n'ha fet i la conversió ara en còmic ho certifiquen amb escreix.

 

 

 

La història que s'hi explica, la vida de Neus Català, serveix per a il·luminar alguns aspectes poc i mal coneguts d'un dels moments més abjectes de la humanitat, els camps d'extermini del nazisme, però des d'una perspectiva singular sobre la qual cal aprofundir molt més encara avui. 

 

En primer lloc, la perspectiva femenina de l'experiència dels camps. Català explica com quan va trobar-se amb Montserrat Roig que estava fent feina de documentació i investigació per a Els catalans als camps nazis, l'escriptora va quedar estupefacta quan la primera li va dir que existien els camps femenins com el de Ravensbrück, on ella havia estat internada. Els homes que havia entrevistat havien dit a Roig que els camps de dones no existien! De nou la tasca de memòria en aquest cas és doble: recuperar i mantenir la memòria de les persones que van ser deportades com a deportades; recuperar i mantenir la memòria de les dones deportades en tant que dones. Només cal fer un cop d'ull als principals títols de la literatura dels camps i de l'Holocaust per constatar que, de nou, la referencialitat correspon als homes i que es coneixen pocs o cap relat de dones: Semprún, Levi, Kertész, Steinberg o Amat-Piniella.

En segon lloc, malgrat que les pàgines dedicades a Ravensbrück i Flossenbürg són les centrals, i són, sens dubte, l'episodi més important, trobo molt interessant que hi hagi un gruix notable que explica la vida de Català de després de l'alliberament dels camps. Com es retorna a la vida després d'estar-se quinze mesos al regne de la mort? Quines són les seqüeles del pas per les tenebres, de rebre en pròpia pell maltractaments diaris continus, de patir humiliacions, d'estar observant la vilesa més extrema com a vector de funcionament? Com es digereix tot el que passa al teu voltant, saber que portes roba o que fas servir sabó fabricats a partir dels cossos de víctimes com tu? La somatització de l'infern va ser per a moltes de les persones que van sobreviure, una nova experiència infernal. Moltes d'elles es van suïcidar: no van poder-ho aguantar, es van immergir en el sentiment de culpa per haver sobreviscut, el record d'allò inimaginable els va corcar per dins fins a destruir-los (un exemple d'això el tenim en el llibre del post anterior: Maus, que hi centra la segona part de l'obra). Neus Català també va sobreviure a la càrrega dels camps i ho va fer fins als 103 anys. Una mena de victòria moral pòstuma contra els nazis, si bé la més important que els va infligir és la de poder engendrar vida. Català es pensava que havia quedat estèril i va tenir dos fills.

Finalment, l'exemple de Neus Català també il·lustra l'exemple de tants i tants republicans espanyols i catalans que van lluitar contra Franco, contra els nazis, que van patir els camps, l'exili i la decepció perquè al final de la Segona Guerra Mundial la geopolítica va tornar a passar per davant de la justícia i va permetre la supervivència del règim franquista; i una altra decepció, encara, quan aquest acabava formalment per la mort al llit del Caudillo. Després de 1945 i fins a la mort del Dictador, gent com Neus Català van seguir de forma incansable la batalla contra el totalitarisme ranci que imperava a l'Estat espanyol.

Tot això enmig d'una vida llarga, que va travessar tot un segle (i que va tenir com a un dels darrers gestos la participació al Referèndum de l'1 d'Octubre, cosa que el llibre, acabat el 2011, lògicament no recull) i que inclou episodis com l'enfrontament del poble dels Guiamets, falç en mà i liderat per Català mateix, contra una patrulla de la CNT-FAI en defensa de les seves collites, o la proposta que es va fer a la militant catalana a l'exili de ser la tutora dels fills de Joan de Borbó a Suïssa (!) i que va rebutjar amb un eloqüent: "sóc comunista, jo!".

 

 

 

 

"Un cel de plom" fa justícia, doncs, al seu propòsit, el de donar a conèixer la vida de Neus Català, i la significació que aquesta vida té per al segle XX a Catalunya, l'Estat espanyol i Europa. Al mateix temps, compleix el propòsit de la protagonista, que va esdevenir la seva obsessió després de l'alliberament dels camps: mantenir viva la memòria de les deportades i assassinades en aquell regne ominós. "Jo parlo per donar veu a les dones i parlo per les dones que van morir". 

 

Un llibre sobre Auschwitz

De literatura sobre l’Holocaust n’hem tingut i en tenim molta, i de molt bona. El ventall és ampli, i la nòmina de testimonis en primera persona que han estat capaços de transmetre l’experiència de l’horror concentracionari és alta i en molts casos d’un valor literari molt notable i reconegut. Probablement els noms més coneguts són els de Primo Levi, Imre Kertész o Jorge Semprún, però existeixen molts altres relats igualment esfereïdors, que ens ajuden a donar forma a un horror inimaginable que mai ningú hauria d’haver experimentat i que mai més ningú no hauria d’experimentar. En aquest sentit, i només per destacar-ne alguns més, val la pena conèixer el «K.L. Reich» de Joaquim Amat-Piniella o, des d’una perspectiva documental/periodística, «Els catalans als camps nazis» de Montserrat Roig, els dos títols que posen la perspectiva contextual més propera a la nostra comprensió (si és que amb els camps això és possible); també, per dir-ne un que probablement no és tan conegut, «Cròniques d’un altre món», de Paul Steinberg, que si bé se situa també en els paràmetres del testimoni en primera persona, ofereix un retrat despullat de tota amabilitat, de més duresa i que s’endú els criteris de judici moral «normals» a una altra banda, perquè aquí no funcionen.

Finalment, no em puc estar de recomanar «Maus», la novel·la gràfica d’Art Siegelman que biografia l’experiència del seu pare Vladek supervivent de l’Holocaust a la Polònia de la Segona Guerra Mundial i que va guanyar el Pulitzer (l’únic còmic que ho ha fet encara, a dia d’avui). A més de la història de la progressiva deshumanització dels jueus fruit de l’antisemitisme no només nazi, però exacerbat per Hitler, que va conduir al gueto i després a Auschwitz, el còmic és innovador i interessant pel tractament dels efectes de l’Holocaust a llarg termini sobre el caràcter i la personalitat dels supervivents, i de retruc sobre els seus descendents: les fòbies, les manies, les obsessions, el sentiment de culpa... Encara més, l’ús d’un gènere narratiu amb unes convencions tan particulars fa que la potencialitat de difusió del tema tingui perspectives no previstes i que la mirada sigui completament diferent de la majoria d’històries que s’han acostat al genocidi dels jueus, amb elements metanarratius molt interessants que reflexionen sobre la transmissió d’una història com aquesta: es pot «entendre»? Es pot copsar el dolor i l’horror que van viure milions de persones a mans del totalitarisme nazi? Es pot escriure/dibuixar/filmar sobre això?

Maus va guanyar el Pulitzer el 1992

Doncs bé, suposem que l’escriptor Arturo Pérez-Reverte volgués qüestionar tot això amb els seus tuits frívols sobre la literatura dels camps, cosa que em genera dubtes tenint en compte que ell i Sabina reien plegats davant de càmera quan parlaven d’executar els milions de catalans independentistes per «acabar amb el problema» (també se’n podria dir «solució final»). El cas és que no només va anar per mal camí frivolitzant amb l’Holocaust com a mer artefacte ficcional, sinó que cegat per la supèrbia (quina novetat) va negar-se a admetre que els seus tuits van generar tot de comentaris d’encara inferior to sobre la qüestió, traient-se del damunt amb insults indirectes a la gent del Memorial d’Auschwitz. Pretesament, Pérez-Reverte volia denunciar la banalització del record dels camps i de l’Holocaust per, segons ell, l’excés de literatura sobre el tema. D’acord. En canvi, tan eixerit i tan espanyol, ell, no s’ha qüestionat públicament sobre la manca de literatura dels camps de concentració franquista i el paper que hi tingueren feixistes com el doctor Antonio Vallejo-Nájera, el «Mengele español», enlluernat pel nazisme, admirador de Heinrich Himmler, que va dur a terme tot d’experiments per aïllar el «gen rojo». Fa més gràcia fer-se l’esnob des d’una talaia pretesament intel·lectual que enfangar-se a desenterrar memòries i ossos a les cunetes.

Tanmateix, en el que sí que estic d’acord amb l’escriptor és en la seva decisió de negar-se a escriure un llibre sobre Auschwitz, Treblinka o Sobibor. Hem d’agrair que ens l’hagi estalviat.

La República no existeix, idiota!

Al meu poble hi havia una botiga de roba (ara es diria de complements o, vés a saber, de «solucions» d'alguna cosa) en què quan entraves a l'emprovador allò semblava la sala de miralls del Tibidabo. Sempre t'hi veies prim i tots els vestits t'hi quedaven bé: riu-te de la dieta de la carxofa i deixa't estar de comptar calories. En aquell emprovador, en un moment et solucionaven els tous del ventre amb una concavitat posada a l'alçada que toca.

Doncs bé, a l'independentisme li passa una mica el mateix. No és pas que es vegi guapo, al mirall, perquè l'agror interna que patim és considerable, però sí que diria que una bona part de l'independentisme rep una imatge deformada de si mateix.

(Font)

La imatge de la força. Un dels primers biaixos és el de la força que tenim. La força de l'independentisme és innegable, però al mateix temps és molt relativa. Depèn per a què la vulguem fer servir. Per contra una de les nostres debilitats és, precisament, no saber calibrar acuradament aquesta força. Si podem prendre consciència de quina és la magnitud actual de la potència de l'independentisme, sabrem fins a on podem arribar a curt termini, quins objectius hi podem associar i més o menys com de lluny, aproximadament, tenim l'objectiu final. Ens caldria fer les preguntes oportunes sobre això, també. D'entrada: l'independentisme català té prou força per imposar de forma unilateral la independència de Catalunya? És a dir, a partir de les pròpies forces i de les pròpies decisions com ara proclamar la independència política del territori català autònom sota administració espanyola, serà capaç de tenir prou consens intern per a fer-ho i, a més, de tenir prou consens com per a rebre l'embat de l'Estat espanyol (suposem que superior a l'aplicació d'un article de la Constitució com el 155, per molt desmesurat que ja fos en el seu moment) sense esperar ni un bri d'ajut (ni reconeixement internacional)? Realment hi ha capacitat de guanyar aquesta partida? Hi ha prou recursos humans, morals i econòmics per a això? Permeteu-me que en dubti. No crec que hi hagi un consens suficient, ni una capacitat per aplegar la força necessària perquè hi hagués cap possibilitat de sortir-nos-en. Els kurds de l'Iraq van fer un referèndum d'autodeterminació pocs dies abans del dia u d'octubre de l'any passat. Hi va participar molta més gent, percentualment, que aquí, el resultat gaudia d'una legitimitat quantitativa encara més ferma que la nostra, però el van fer de forma unilateral sense assegurar els suports posteriors. La seva situació és pitjor ara que la d'abans del referèndum. A més hi ha una altra raó: aquesta via ja la vam provar i ja vam fracassar. I ara som en fase de negació d'aquest fracàs. A més, permeteu-me que discrepi d'un altre dogma dels que circula ara: no vam fracassar per culpa de les elits del Procés, senzillament perquè no estàvem a la vora de la independència, ni de bon tros.

La traïció dels líders. Cíclicament la història ens regala moments d'aquesta mena (cosa que no vol dir que la història es repeteixi, perquè la història no es repeteix mai). En alguns casos hi ha elements veracitat indiscutible, però molt sovint resulta que el que succeeix és tot el contrari, i encara hi ha moltes altres vegades en què el resultat final s'hagués produït de la mateixa manera amb independència de l'actitud dels líders «traïdors» al poble.

La Transició espanyola és una mostra d'això: una oposició democràtica incapaç de derrotar el règim franquista que modula el discurs i s'acomoda al nou marc contradient els propis discursos i programes previs, ben sovint de forma mesquina i criminalitzant els qui feien surar i fer evidents aquestes contradiccions. Un exemple radicalment contrari és el discurs de la llegenda de «la punyalada per l'esquena» amb què els nazis van justificar la derrota militar alemanya a la Gran Guerra. Segons aquest mite brandat per Hitler i els seus, el Reich no hauria perdut la guerra pel col·lapse militar (cosa que efectivament succeí) sinó pel presumpte sabotatge perpetrat per conspicus enemics interns del völk alemany (bàsicament elements d'esquerres i jueus). Un tercer exemple és, ja som al cap del carrer, el del Referèndum de l’1-O, la nefasta gestió posterior del qual per part dels líders polítics independentistes catalans ha estat llegida pels sectors més abrandats i populistes (i no només) com una traïció en tota regla, segons la qual, la combinació del resultat del Referèndum, la repressió brutal patida aquell dia per la gent que votava i la resposta del 3-O haurien legitimitat sobradament la proclamació d'independència i, encara més, hauria també demostrat que es tenia prou força per sostenir-la, atès que hi havia una «finestra d'oportunitat» vinculada a la percepció que l'Estat espanyol estava en descrèdit a dins i fora de les seves fronteres i atordit per tot això mateix. Segons aquest fil d'interpretació dels fets, els polítics independentistes també es van veure superats per les circumstàncies: la magnitud de la repressió i, sobretot, la magnitud i fermesa de la resposta popular haurien superat totes les expectatives de mobilització i els hauria situat davant d’un escenari amb el qual no comptaven: haver de proclamar la independència tant sí com no. Com que, encara seguint aquest fil, els polítics catalans no tenien previst això (sobretot perquè no ho volien), es van veure forçats a fer una declaració que acontentés les expectatives dels independentistes, que havien votat enmig de la violència policíaca, però res més enllà dels focs d'artifici. És a dir, una simple aposta simbòlica i una mica de salt al buit a veure si algú ens agafa, perquè s'era en un escenari no previst, però sense que hi hagués cap voluntat final d'«arribar fins al final».

Hi ha part d'aquesta lectura que crec que no és errònia del tot. No tinc cap mena d'informació privilegiada, però sí que sembla que, tal com va anar tot, el que els líders del Procés esperaven era aconseguir un escenari que forcés l'Estat a negociar un escenari de sortida per al conflicte polític català. Cal recordar que poc abans del referèndum, s'havia fet una crida a concentrar-se davant de les portes dels col·legis electorals brandant les paperetes quan se'ns impedís votar i que la suspensió de la declaració d'independència del 10 d'octubre anava lligada a una demanda de negociació. No discuteixo pas que els nostres líders no estiguessin a l'alçada i la presumpta amenaça de morts que va posar sobre la taula l'Estat denunciada per Marta Rovira, per molt plausible que sigui (per a mi ho és del tot), sembla més una excusa per autojustificar-se que res més. És a dir, els polítics es van veure superats per l'escenari amb què es van trobar, amb una repressió espanyola més acarnissada del que es preveia i amb una determinació de la gent molt més obstinada del que imaginàvem. I a partir d'aquí l'error de gestió, al meu entendre, no va ser la manca de valentia per empènyer a la defensa de la república proclamada, sinó la manca de valentia per dir en aquell moment que no encara no havíem guanyat i no teníem les condicions favorables per proclamar la República. No era fàcil, no t'hi vulguis trobar, havíem construït, tots plegats, un escenari favorable a aquest estat d'ànim i de percepció molt abans ja de l’1-O, però a ells i elles els corresponia de prendre una decisió impopular que ens hagués permès de seguir endavant en unes millors condicions. I no en van saber o no s'hi van atrevir, o totes dues coses alhora, fet que ens va conduir al mateix resultat nefast.

El «mandat» de l’1-O. Per això sembla absurd apel·lar al «mandat del Primer d'Octubre». Amb tota la sinceritat i sense cap satisfacció, jo, de mandat, no en veig cap per enlloc. Hi ha l'esperit, la referència i l'exemple del que es va fer, que va permetre elevar el conflicte polític a escala internacional i va donar pistes de la potència de l'autoorganització popular, però per si sol no ens legitima per a proclamar la independència. Després de la declaració de finals d'octubre, amb presos i exiliats, tothom va decidir, per exemple, concórrer a les eleccions convocades sota el paraigua del 155, amb totes les denúncies d'il·legitimitat que es vulguin i amb totes les denúncies per la desigualtat de condicions en què s'hi va concórrer (totes elles certes, per descomptat). I hi va haver una participació com mai.

Si bé hi ha denúncies reiterades de «folklorització» del referèndum (no sense fonament), també caldria denunciar intents de «fossilitzar-lo», de convertir-lo en una mena de pot de les essències de l'independentisme, intocable, inqüestionable, si no es vol incórrer en un delicte de traïció, per al qual cada dia sembla haver-hi més candidats. Però no trair l'1-O, no perdre de vista el que va ser i el que s'hi va fer, no està renyit amb adaptar-se a les necessitats que imposen els nous escenaris: al contrari, de fet diria que és urgent, i que ja anem tard, molt tard, per aprofitar el capital que s'havia acumulat el 3-O. Si hem perdut una pila de capital polític, social i simbòlic, com caram hem de mantenir un suposat mandat d'aquell dia?

Noves necessitats (urgents). En Jesús Rodríguez, periodista de La Directa, deia en una piulada post 21D2018 que cal articular de forma urgent una proposta d'acció al carrer que sigui compartida, tenint en compte el nivell qualitatiu de la repressió que patim, i que sigui tangible i menys gesticuladora. No hi puc estar més d'acord. Els èxits de l'1-O van venir d'aquest marc: consens ampli, concreció, fermesa. Ara tenim tot el contrari. A l'independentisme no hi ha lideratges clars ni sòlids, fruit, comprensiblement, de la repressió patida. Però el més greu és que no hi ha acord en el camí que s'ha de traçar i això és, en gran part, perquè no hi ha una diagnosi compartida del que ha passat després del Referèndum. Que hi hagi actors del Procés que variïn el rumb també és comprensible i podria ser-ho més per a molta gent si no s'hagués fet d'una forma tan deshonesta, amb càlculs electoralistes, comptes personals o autojustificacions hipòcrites. Que els discursos abans de l'1-O puguin ser diferents dels de després és perfectament normal, el que no es pot fer és fer com si no s'haguessin proferit i, a sobre, acusar d'hiperventilats i no sé quantes coses més als qui els continuen sostenint després que tu mateix els animessis. Dir que si tens 68 diputats proclamaràs la independència i després canviar de parer es pot explicar perfectament, però traient a passejar un Sergi Sol que faci de pitbull del partit per mossegar de forma matussera i acusar tothom d'essencialista és just el revers complementari de l'exaltació de la claca cridaire puigdemontista o de la neosolidaritat per la independència del pinyol grauperista, i en el cas de republicans i postconvergents ens acosta més a la pugna autonomista dels vuitanta entre el pujolisme i el pessassé, que un nou marc d'entesa per a reprendre el camí cap a la independència que és i serà encara molt llarg. No cal insistir-hi més, i el paper galdós dels partits està repartit en funció del grau de responsabilitat que ha tingut cadascú, i això no exclou ningú (ningú de ningú).

Queda el paper del vector popular, sobretot via irrupció dels CDR, que han estressat la part civil del Procés, sobretot a una ANC molt desorientada que tan aviat sembla voler imitar-los com capitalitzar nous escenaris com el de les Primàries. Però també aquí hi ha més voluntarisme que estratègia (aquest 21D n'ha estat exemple clar com indicava Roger Palà en aquest article), més mobilització que serveix per canalitzar la indignació que objectius clars, àmpliament compartits i tangibles. Més divergència amb les forces polítiques que no pas entesa (i no pas per culpa majoritàriament de la banda «civil»), i fins i tot, divergències dins mateix dels moviments civils populars després que des de l'independentisme mediàtic i institucional s'hagi acabat assumint de forma vergonyosa el marc imposat per l'espanyolisme i la seva histèria sobre la violència (que justament és practicada de forma descarada pel nacionalisme, des de les institucions i fins a peu de carrer, i amb total impunitat).

Què cal fer. Ho lamento i admeto: jo tampoc ho sé. Reclamar eufemismes com la «implementació» o «desplegament» de la República només denoten la situació d'impotència i frustració en què ens trobem. No sé si hi ha cap lloc al món on tinguin una «República proclamada» pendent d'aplicar, com si tinguéssim un cotxe al garatge pendent d'estrenar, precintat i tot. Si es proclama la independència i es guanya no et queden repúbliques per implementar perquè s'implementen soles des del primer dia.

Reclamar que els partits al Govern, de cop i volta, «tirin pel dret» és absolutament il·lusori. No ho faran. I si ho fessin, en les circumstàncies actuals, algú creu que hi hauria més força ara per defensar una República proclamada de forma unilateral que la que es tenia el 3 d'octubre de 2017? Tristament un dels membres de l'impresentable cos de la BRIMO va reblar el clau contestant, novament aquest 21D, a un guarda forestal amb qui s'havia encarat: «La República no existeix, idiota!».

Que els passos que es facin siguin considerats com a passos enrere dependrà del diagnòstic pendent i compartit que ens cal de l'octubre de 2017. I potser alguns passos que ens cal fer són, objectivament passos enrere. Però és que venim d'una derrota, i no podem seguir com si els errors comesos no haguessin existit. L'escenari ha canviat, i ho ha fet en bona mesura per la repressió experimentada, que l'Estat espanyol aplica amb tot el sadisme que pot i una mica més dins els marges de permissivitat que es mou en el tauler internacional.

(Font)

Si volem avançar, en un camí que ha de ser encara molt llarg, més val que abandonem pirotècnies retòriques, sobretot per part de les persones amb més altes responsabilitats institucionals (sisplau) i ens dediquem urgentment a dissenyar aquesta estratègia àmplia en funció del que demanda el context més immediat sense perdre mai els objectius finals. Si no, ho allargarem encara més de forma innecessària.

Un dia que ja ha durat un any

Ja fa un any del Primer d’Octubre (suposo que ja ho sabeu), una diada que serà inesborrable de la nostra memòria col·lectiva, que quedarà com a una fita ineludible en la història catalana. De com vagin les coses i de com se n’aprofiti i n’interpreti el que va ser i el que va suposar dependrà del caràcter que acabi fixant-se’n en el temps. I com sabeu, fins i tot el passat, que és un autèntic camp de batalla, és dinàmic i canvia la forma amb el temps i els ulls de qui se’l mira.

En tot cas, un any després seguim fent teràpia emocional. Individualment i col·lectiva. I és normal, perquè tot el que va suposar es viu poquíssimes vegades a la vida, potser hi ha qui no ho viu mai. Aquí a Catalunya hi ha molta gent que no el va «viure», l’1-O, perquè malgrat que afectava tothom, els graus d’implicació i acceptació van ser diversos. El període per a mi més intens i il·lusionant va ser des de la Diada i fins al dia del referèndum; el 3 d’octubre ja va ser una altra cosa, amb un altre estat d’ànim, i ja no parlem de tot el mes d’octubre i de com la muntanya russa va esdevenir, per moments, més vertiginosa.

Caldria que més d’hora que tard, rebéssim explicacions que, en general, tothom qui va tenir un alt grau de responsabilitat política, està defugint o ho explica de forma parcial i interessada per fer-se perdonar davant la massa social independentista. Ja n’hi ha prou de no tractar la gent com a adulta: amagar la informació sobre com estaven les coses abans i després del referèndum, i dir que no es va defensar la proclamació per evitar que ens fessin mal és insultant, és tractar la gent amb un infantilisme inadmissible. Encara ara seguim distrets amb victòries parcials i anecdòtiques (on eren les urnes, com van arribar,...) que expliquem amb pèls i senyals com si mai més haguéssim de necessitar moure’ns a l’ombra. Ho esbombem tot, enmig d’una guerra, però al mateix temps ens amaguem explicacions necessàries: explicacions que s’haurien de donar sobre estructures d’estat fantasma, sobre fantasmes com Santi Vila que eren al Govern en aquells dies, sobre el paper de Puigdemont, d’en Junqueres o de la Marta Rovira... Sobretot exconvergents i republicans són qui s’ha d’explicar. Eren ells i no uns altres els que eren al Govern. Malgrat que altres actors tenen coses per dir (la CUP, Òmnium, l’Assemblea...). La naturalesa dels errors d’aquells dies (coses de les quals en dèiem «jugades mestres», en alguns casos) ens ajudarien a prendre la mida d’algunes de les febleses que arrossega l’independentisme avui: sobretot una desorientació que va de la tàctica immediata a els objectius a mitjà termini. Mobilitzacions «fins què?», que deia en Xavier Antich a la Garriga aquest dissabte. I diagnòstic sobre l’octubre passat que ensenyi cartes: que hi hagi líders amb la valentia suficient per dir si l’1O ens permetia fer la declaració d’independència o no, si és que creuen que no (jo crec que no, però no sóc cap líder polític), o que, en tot cas, diguin que la postura que passa per creure que «el referèndum ja el vam fer» i que per tant ja no en cal cap més, ni és adequada, ni, honestament vàlida (també ho crec així), i que beu més del voluntarisme deutor de les solucions miraculoses que han envernissat l’independentisme màgic que d’una anàlisi reposada dels fets i dels reptes. Calen terrenys compartits i tangibles en l’espai d’allò que en diem «el relat», ara molt menys comú que abans de l’1-O

Clarificar punts de partida i horitzons, amb més cartes sobre la taula i amb un joc intel·ligent que defugi els fangars on ens vol encallar l’espanyolisme, aprofitant, al mateix temps l’immens capital humà de què disposem, les xarxes construïdes, la gran potència, en definitiva, que té encara l’independentisme. No és pas senzill i la feina és ingent i llarga, però ningú no la farà per nosaltres.

Fatalment el pujolisme?

A Com una pàtria Jordi Amat hi ha fet una feina de barretada. Una biografia ben pensada, ben orientada, ben travada per fer arribar a port el seu propòsit: el traç clar, diàfan, del sentit de la vida d’una figura cabdal de l’antifranquisme català, que, al mateix temps, és una de les més mal conegudes (potser n'hauríem de dir la més injustament mal coneguda) de la resistència i l’oposició a la llarguíssima dictadura del general Franco.

Benet la va viure tota. Va travessar tot el túnel, amb el peatge previ de la guerra civil, un solc fet a la pàtria que l’acompanyaria i el marcaria de forma determinant tota la vida, una vida que era el seu activisme, el seu servei indefugible al país. Per això la seva vida política i intel·lectual és paral·lela i indestriable de la paràbola del catalanisme (per dir-ho amb una fórmula d’Amat mateix) entre la fi de la guerra i la Transició. Resistència, oposició, intrigues polítiques, xocs personals, estratègies de fons i girs audaços. Reformulacions i adaptacions necessàries, evolucions naturals que es compassaven a les transformacions socioeconòmiques i demogràfiques del país. Així es desenrotllà el catalanisme durant quatre dècades en un hàbitat hostil, de la catacumbial lluita per salvar els mots a l’esbós d’un programa de govern. Benet era enmig de tot, precari de recursos i fins i tot d’aparença física. Fatalment lligat també a una fragilitat emocional fruit d’una infància dura, amb episodis molt desgraciats. I amb una independència partidista que l’ajudaria tant a capitalitzar-se simbòlicament com contribuiria a barrar-li el pas en les hores decisives que es jugaven en taulers en què la moral i l’honestedat no són els trumfos determinants.

Foto: Edicions 62

Tot això sura al llarg de les cinc-centes pàgines d’ingent informació i d’intercalada reflexió que Amat teixeix sense que el relat se li’n vagi de les mans. Un relat que relliga la vida del personatge Benet a la del catalanisme dels anys centrals del segle XX, que és sinònim d’una opció que, a la fi, no seria triomfadora (malgrat l'evident terreny compartit entre moltes de les veus del catalanisme). Les raons es desgranen al llarg dels capítols de l’obra. La vàlua de la qual és, esclar, la que prové de l’anàlisi d’aquest camí que va protagonitzar Benet i, amb ell, una opció de país que va anar decantant-se progressivament cap a l’esquerra, malgrat no perdre mai de vista la necessitat de recosir, de salvar una transversalitat que cohesionés un país escindit, i que ho fes girant al voltant del fus de la identitat que havia sobreviscut malgrat l’intent deliberat d’anorreament. En tot això hi veig implícitament una qüestió que crec que Amat formula: un «què hagués passat si...?», en què, naturalment, la ucronia passa per imaginar un Benet com a estadant a la Casa dels Canonges en lloc de Pujol (és un dir, ja sabem que Pujol no la va «ocupar» mai com a llar). És impossible no pensar-hi, perquè el triangle que traça Amat amb Pujol, Tarradellas i Benet a cada banda té un clar perdedor en la cursa institucional i, sobretot, i cal no oblidar-ho, perquè la cursa existia. Probablement un perdedor que tenia tots els números per perdre, sí, però i si era el que, com a poble, ens mereixíem que guanyés?

Crec que la remor de fons de la pregunta existeix i hi és perquè el llibre sembla anar acompanyat d’alguna altra intencionalitat, també implícita. No és pas casualitat la prefiguració del Benet historiador, obsessionat amb l’ús de la història com a eina de construcció del futur, com a ciment del relat del projecte que es vol construir, una cosa que no s’ha cansat d’explicar un altre (un i no una, gairebé tot són homes: un bon retrat de l’època, també) dels il·lustres del llibre, recentment traspassat. Josep Fontana. Des del seu canònic Historia: análisis del pasado y proyecto social al seu darrer L’ofici d’historiador, passant per altres obres, el prestigiós referent i alumne de Jaume Vicens Vives, no s’ha cansat d’apuntar quin és el sentit d’historiar i amb quines finalitats s’ha fet servir arreu. Per això Amat branda Benet, em sembla veure. Per una banda, per passar comptes amb el pujolisme, sobretot en el seu tram previ a l’obra de govern, el de construcció de la figura Pujol que acabaria travessant la meta en primer lloc contra pronòstic el 1980. Una certa impugnació del símbol en la seva fase potser més indiscutida. També amb el tarradellisme, encara incomprès en el seu sentit profund i fossilitzat en una versió oficial edulcorada i folklòrica que no massa anys enrere s’ensenyava de forma acrítica en algunes facultats d’història contemporània. Però per una altra banda, diria que Benet també es contraposa al moment actual: transversalitat, consensos amplis i cohesió. Mires llargues i poques atzagaiades. La idea de no eludir el passat per saber cap a on es va i la crítica a un present que ha fet saltar pels aires unes quantes coses i que ha funcionat d’una manera que, si no m’erro, no té l’aprovació de l’autor d’aquesta biografia.

En tot cas, la pretensió, així consta al final del llibre (no és cap spoiler, no patiu), era la reconstrucció d’una època i l’exploració d’un caràcter i una personalitat al llarg del temps servint-se d’una escriptura lliure i posant la documentació al servei del relat. I en això el llibre excel·leix.

La revolució iraquiana de 1958

El 14 de juliol de 1958, un cop militar del qual sembla que no en tenia notícia cap de les dues grans potències que lideraven els bàndols de la Guerra Freda, acabava amb la monarquia iraquiana. Mentre els polítics eren tancats a la presó d’Abu Grahib (acabada d’estrenar), el rei era liquidat al Palau Reial. L’endemà el president Nuri al-Said, que hauria provat de fugir disfressat de dona, era executat pel cos d’Oficials Lliures, mutilat i arrossegat pels carrers de Bagdad. Una dia després el seu cos va ser desenterrat i fou tornat a arrossegar pels carrers de la capital. 

Com s'havia arribat a aquella situació?

L’acord Sykes-Picot (1916), en plena Gran Guerra, suposava una concreció sobre el mapa dels interessos a l’Orient Mitjà de Rússia, la Gran Bretanya i França, tot i que aviat ja no servirien: el 1917 Rússia es retirava arran del triomf de la Revolució bolxevic i el gener de 1918, el president dels EUA Wodrow Wilson en un discurs al congrés nord-americà donava a conèixer els seus «catorze punts» pels quals molts dels pobles sotmesos als imperis que es desintegraven veien legitimades les seves aspiracions nacionals (en concret el 12^è feia referència a les nacionalitats sobre domini turc). A finals d’aquell any, l’encarcarat i exhaust Imperi otomà signava l’armistici de Moudros amb els Aliats (30 d’octubre de 1918) i es veia obligat a retirar-se de totes les possessions no anatòliques, malgrat que la península d’Anatòlia mateix es veuria sotmesa a incursions per part de diverses potències estrangeres.

De la Conferència de Pau de París (la Conferència de Versalles, 1919) actualitzà les demandes de les potències europees (de França i Gran Bretanya) sobre les ja antigues possessions de la Sublim Porta i en sorgí el tractat de Sèvres (1920), pel qual es dividia oficialment l’Imperi otomà en zones d’influència, tot i que no entraria mai en vigor perquè les parts implicades no el ratificaren. A banda de dibuixar una Gran Armènia i de suposar la gran oportunitat perduda per als kurds, el tractat cedia el control del vilayet de Mossul als britànics.

Els turcs, amb Mustafà Kemal Atatürk al capdavant reconquerien Anatòlia i convertien Sèvres en paper mullat, imposant un nou tractat: el de Lausana, que se signaria el 24 de juliol de 1923. Aquest reconeixia el nou estat kemalista que resolia tots els contenciosos amb els seus enemics, excepte Mossul. Tanmateix, l’acabarien controlant els britànics (tota la seva estratègia de control territorial havia girat entorn del petroli de la regió).

La Gran Bretanya controlava des de 1920 el regne d’Iraq (la suma dels vilayets de Mossul, Bagdad i Bàssora) des que la Societat de Nacions li n’havia entregat el mandat. El 1921 hi nomenaren rei Faysal Ibn Hussain (que ja s’havia «entrenat» els dos anys anteriors fent de rei a Síria d’on havia acabat expulsat) i van deixar participar França i els EUA dels beneficis del petroli per tal d’evitar reivindicacions i altres suspicàcies.

L’octubre de 1932 Iraq es convertia en un estat sobirà i membre de la Societat de Nacions i viuria una vida política convulsa lligada als estira-i-arronsa per la sobirania del país amb els britànics. El Pacte de Bagdad (1955) entre Iraq i Turquia i al qual s’hi afegiria Pakistan, Iran i Gran Bretanya, acabà de decidir els sectors nacionalistes de l’exèrcit, agrupats en una rèplica del Moviment d’Oficials Lliures de Nàsser que el 1956 escollirien Qasim com a líder.

Abd el-Karim Qasim

El primer de febrer de 1958 Egipte i Síria s’unien en la República Àrab Unida traduint administrativament el panarabisme predicat pel rais egipci, mentre que Jordània i Iraq confluïen en una Federació Àrab. El 14 de juliol, Qasim que havia d’anar a atendre un crit de socors dels jordans amb unitats de l’exèrcit iraquià va virar el rumb i va dirigir les tropes cap a Bagdad, moviment que també va fer el coronel Arif, un altre dels líders del moviment. Diferents seccions de l’exèrcit van envoltar el domicili del fins llavors primer ministre Nuri al-Said i el Palau Reial. El primer ministre provà d’escapar sense èxit mentre el rei i un bon grapat de membres de la família reial foren executats. A dos quarts de set del matí Arif ja llegia la primera proclamació del nou règim i apel·lava al suport de la nació, després d’haver deslliurat el país de la colla de corruptes que l’imperialisme hi havia col·locat. La gent prenia els carrers i celebrava entusiàsticament la «Revolució», mentre s’acarnissava amb els cadàvers d’al-Said i del príncep hereu Abdallah i empaitava alguns estrangers (hi moriren tres nord-americans, entre d’altres).

Foto de grup dels líders de la Revolució de 1958. A la dreta de Qasim, el coronel Arif

Abolida la monarquia, Qasim prenia les regnes del govern amb Arif com a segon. L’orientació de la política exterior iraquiana va variar, tal com temien els EUA: Iraq s’acostava a Egipte i a la Unió Soviètica i abandonava el Pacte de Bagdad. També es feren algunes reformes econòmiques i socials, entre les quals una reforma agrària que, malgrat mancances evidents, aconseguí una certa redistribució de terres (de fet les reformes de Qasim funcionaren millor en àrees urbanes, fet que va fer que els pobres de les ciutats iraquianes no li retiressin el suport). Tanmateix, i en vista del que havia passat amb Mossadeq a l’Iran (1953) i amb el canal de Suez (1956), Qasim va ser prudent amb el control dels recursos petrolífers i va descartar una nacionalització que l’hagués conduït a un enfrontament amb els britànics, limitant-se a incrementar el control amb la substitució de tècnics estrangers per iraquians. Per contra, i en clau interna, la nova Constitució reconeixia per primera vegada els drets nacionals del poble kurd en el si de l’entitat iraquiana, es legalitzava el PDK i Mustafà Barzani, fins llavors exiliat a l’URSS, tornava a l’Iraq i era rebut per Qasim mateix.

El general Mustafà Barzani

Qasim va fer equilibris entre nacionalistes àrabs i comunistes, principals suports del nou govern. Arif havia estat destituït el setembre de 1958 pel seu acostament a Nàsser i se’l va jutjar i condemnar a mort (pena que es commutaria), fets pels quals els nacionalistes àrabs s’anaren distanciant de Qasim; tanmateix, espantat per la influència dels comunistes, va fer una campanya en contra d’ells l’estiu de 1959. Al mateix temps es girà contra els kurds i a partir de setembre de 1961 inicià una campanya de bombardejos contra el Kurdistan, fet que promourà la creació d’un Exèrcit Revolucionari del Kurdistan per liderar l’autodefensa i que acabaria controlant una gran àrea territorial. Paradoxalment, els comunistes iraquians li serien, malgrat tot, més fidels i li demanarien que entregués armes al poble quan es produí un cop contra Qasim el febrer de 1963. El líder de la jove república ho va rebutjar perquè temia que tot plegat provoqués una guerra civil. Això va deixar pas lliure als colpistes, que prendrien el poder i executarien Abd al-Karim Qasim el 9 de febrer de 1963. Arif tornava al poder i es desencadenava una onada de terror que seria especialment dura amb els comunistes.

Molts dies després, "Els dies kurds"

Com més va més es constata que la vida fa giragonses estranyes. Fa pràcticament deu anys vaig anar de viatge al país amagat més gran del món, el Kurdistan, a la zona septentrional o, per dir-ho a la catalanesca manera, al Kurdistan sota administració turca. Quan en vaig haver tornat vaig convertir les notes que havia pres durant aquells dies de viatge en un blog ("Els dies kurds"), que recollia les entrades com en un diari, amb el que en vaig anomenar "informes" (les notes preses a les trobades amb organitzacions i entitats de la zona) a banda. Un exercici recreatiu que al mateix temps tenia la voluntat de fer arribar i conèixer la causa kurda en llengua catalana (conscient que ho feia dins d'uns límits francament estrets).

Doncs bé, deu anys després, l'editor d'El Toll, Loïç Pérez-Muñoz va trobar aquell blog, hi va fer un cop d'ull i em va proposar de convertir-ho en un llibre. Hi vaig rumiar i vencent tot de prevencions i vergonyes vaig dir que què caram, que endavant les atxes, que era una manera de dir, que continuo aportant (conscient que que mantinc aquells límits francament estrets) un ínfim granet de sorra a la causa kurda, que és la causa de l'autodeterminació dels pobles, que és la voluntat de viure en pau i en peu d'igualtat.

A l'espera de què anirà donant de si aquesta història i aquest nou i imprevist recorregut de l'aplec de notes kurdes, miraré d'anar editant aquest post per tenir-ho aquí tot junt i endreçat i així oferir al sofert públic tot allò que li calgui saber (ara imagina't que hi ha algú que en vol saber alguna cosa) sobre el relat d'aquells dies.

A l'editorial El Toll hi trobareu informació abundant, i en aquest post hi ha una selecció fotogràfica perquè us en feu una idea: selecció fotogràfica "Els dies kurds".

Entrevistes

La primera entrevista, a RAP 107: és aquest podcast (em sembla que en diuen). 

Una altra entrevista, aquesta a Ràdio Silenci de la Garriga, al programa Això no és Älmuhlt. També n'han fet peça amb un bon resum a l'Infogar.

Notícia breu a VOTV, sí la tele comarcal (bé, una de les que tenim).

Entrevista al programa La tarda de La Xarxa: feu-hi cap aquí. 

Notícies

Notes informatives sobre el llibre a Som Vallès, a la Garriga Digital. 

Presentacions

L'estrena mundial, a la Garriga. Presentació d'Els dies kurds a la Biblioteca Núria Albó, a la web municipal i a la de la biblioteca.

  

N'hi ha hagut més, en dues intenses jornades a les biblioteques de Lliçà d'Amunt i Parets

On comprar el llibre

Si tot això us convencés d'alguna manera i dius, mira, que tinc aquella frisança de comprar-me el llibre, doncs ho podeu fer per aquí: "comprar un gavadal d'exemplars d'aquests dels kurds i els Prims"

I Jornada de presentació de TFG i TFM dels Estudis d'Arts i Humanitats de la UOC

Fa cosa d'un mes, potser una mica més, vaig tenir l'honor de poder presentar el meu Treball Final de Grau titulat «'Sí… Però, ara, ¿què faràs, aquí?' Estratègies narratives de plasmació de la immigració, l’alteritat i la subalternitat a La pell de la frontera, de Francesc Serés» a la I Jornada de presentació de TFG i TFM dels Estudis d'Arts i Humanitats de la UOC.

Per als que (encara) no ho sàpiguen aquest TFG té per objectiu abordar la literaturització del fenomen migratori en el marc del sistema literari català a partir de l’anàlisi de l'obra La pell de la frontera (2014), de Francesc Serés (Saidí 1972), l’obra més destacada dels darrers anys centrada en aquest tema i la primera en la qual la immigració dels països empobrits hi té un paper troncal. El va dirigir la doctora Teresa Iribarren, que dirigeix també el LiCMES, grup d'estudis de literatura catalana, món editorial i societat, i que justament té una veu de línia de recerca sobre veus subalternes.

El TFG es pot trobar per llegir íntegrament (o parcialment, això va a gustos) fent clic en aquest enllaç d'aquí: «Sí... Però, ara... etc.» (al final hi ha un enllaç per descarregar-lo). 

Pel que fa a la presentació, que és l'excusa d'aquest post, la meva intervenció ja penja a Can Youtube, per si algú li abellís sentir abans de llegir. En tot cas, convido vivament a llegir La pell de la frontera i tots aquells llibres que, com aquest, tenen una clara vocació de perdurabilitat i universalitat, la capacitat de generar qüestions sobre el món que ens envolta i que a més són d'una factura narrativa magistral.

«La Reixa»: solidaritat antirepressiva i construcció nacional

Que la història es repeteix, dit així com una mena d'automatisme o fatalisme determinista és una cosa que deu servir per a fer gala d'una certa erudició davant del públic de torn i que, en part, amaga (potser involuntàriament) una pulsió desmobilitzadora, una idea d'immobilitat que converteix en eixorc tot intent de transformar els ordres socials injustos. Les sentències com aquesta no me les he cregut mai gaire. En tot cas, si la prenem en un sentit més constructiu, el que ens pot indicar és que, més que repetir-se, hi ha elements estructurals que no és que es reeditin, sinó que no han canviat gaire; que encara no hem estat capaços de millorar-los o canviar-los d'una forma prou profunda o substancial. 

Així és més fàcil admetre que en contextos històrics de més profunditat, que reposen al damunt d'elements definitoris sòlids i arrelats, se succeeixen episodis similars o es produeixen respostes recurrents, sobretot quan hi ha forces que pretenen modificar l'escenari.

Un exemple n'és el recorregut de l'independentisme català en el marc de l'Estat espanyol. Si el catalanisme ja representava (en la seva articulació discursiva, política i orgànica) al tram finisecular del XIX una esmena al model d'estat que per a Espanya s'havia anat construint a trompicons des de Cadis (1810-12), l'independentisme català (naturalment minúscul, però no pas inexistent) era una proposta del tot destituent un ingredient de l'Antiespanya, un factor constitutiu de les heretgies que el nacionalisme espanyol combatria amb especial èmfasi després del desastre de Cuba (1898).

Justament per això, hi ha fets que exemplifiquen que ni el catalanisme és un invent de fa quatre dies, ni tampoc ho és l'independentisme. De la mateixa manera, la persecució i la repressió polítiques del moviment són fenòmens que són coetanis al seu naixement, i treuen el cap al mateix moment que cristal·litzen les primeres iniciatives més o menys organitzades. 

Per tant, la repressió contra el moviment independentista no és un invent del jutge Llarena, ni tan sols del jutge Garzón. Ni els grupuscles d'extrema dreta del nacionalisme espanyol és el primer cop que campen pels nostres carrers, la seva activitat també es remunta bastantes dècades abans de la Batalla de València (1976-1981, aproximadament). De la mateixa manera, és interessant remarcar  que les experiències antirepressives propiciades per la grapa (formal o informal) de l'Estat han estat llavors d'articulació orgànica i política del moviment. El cas que es considera fundacional en aquest terreny és el de «La Reixa», a principis del segle XX.

«La Reixa», primera organització antirepressiva del nacionalisme radical

L’Onze de Setembre de 1901 «diferents organitzacions realitzen vetlles de record als màrtirs de 1714» (Domingo, 2007: 211) amb discursos reivindicatius i una ofrena floral a l’estàtua de Rafael Casanova, on «es dipositen les corones que havien presidit les vetlles de record» (Ibídem). S'arribava a aquella data enmig d'un context de crisi estatal i d'expansió del catalanisme, amb reformulacions orgàniques i una creixent preocupació per la idea d'avenç social, que es concretava, per exemple, amb l'emergència de la figura del doctor Domènec Martí i Julià com a home fort de la Unió Catalanista. Aquell any, però, i per l’acció d’un confident de la policia, acabarien essent empresonades a la vora d'una trentena de persones, entre elles Josep M. Folch i Torres, i «processats per alteració de l’ordre públic i atacs a la unitat de la pàtria» (Colomer, 1995: 37), en la majoria de casos. Sembla que l'excusa oficial és que durant l'ofrena a l'estàtua de Rafael Casanova s'haurien proferit crits considerats contraris a la unitat d'Espanya.

Els fets comportaren diverses conseqüències en el sentit de reforçar el sentiment nacional: en primer lloc, una solidaritat que passaria per la lloança dels detinguts en els principals mitjans catalanistes (com La Veu de Catalunya) i desembocaria en una manifestació que aplegaria 15.000 persones; en segon lloc, la fundació de La Reixa, primera organització antirepressiva del catalanisme i punt de trobada per a aglutinar el catalanisme radical.

Foto de grup dels detinguts l’Onze de setembre de 1901. Font: Anoia Diari

L’Agrupació Catalanista La Reixa apareixia el 31 d’octubre d’aquell mateix any, aplegant orgànicament els «grups més radicals de la Unió Catalanista» (Rubiralta, 2004: 19) i dirigida a ajudar els catalanistes represaliats. Més enllà d’això «la transcendència de La Reixa rau en la labor de coordinació d’aquests modestos grups nacionalistes radicals» (Ibídem), tasca que continuaria quan l’organització es transformà en la Comissió Benèfica de la Unió Catalanista el 1903. Encara més, les entitats que formaren La Reixa col·laboraren amb altres grups per a engegar l’Aplec Catalanista, més polititzat, i per a la creació del setmanari satíric La Tralla, aquest mateix any 1903.

Si bé és cert que el nacionalisme radical no tenia encara uns contorns ideològics i programàtics definits i la seva incidència social era molt minsa, la creació de La Reixa és indicativa de com els canvis sociopolítics, demogràfics i econòmics creen noves condicions i necessitats de regimentació de la societat: la immigració interior catalana des del camp de joves treballadors provocà un reforç «dels signes de solidaritat grupal, tota una sèrie de símbols identitaris estructurats per mitjà del discurs nacionalista» (Rubiralta, 2004: 21), i un creixement de la consciència nacional. En aquest sentit, si bé molt concret, som davant d’un procés de cohesió de la comunitat imaginada i de reforçament de nació com a ideal més elevat: una organització que reconeix fonamentalment el sacrifici en favor de la pàtria.

És, a més, un primer pas cap a la modernització d’un espai polític que es coordina «gràcies» a la repressió de l’estat i al regeneracionisme que impera fruit del desastre colonial espanyol de 1898. Al mateix temps, s’introdueixen «tecnologies» de governança, d’autoorganització: es basteix una resposta coordinada per a fer front a una de les principals eines que té l’estat per al control social.

Bibliografia:

Colomer, Jaume (1995). La temptació separatista a Catalunya. Els orígens (1895-1917). Barcelona: Columna.

Domingo, Joan (2007). «L’impuls del catalanisme radical a principis del segle XX». A: DD.AA, Ier Congrés d’Història de l’Independentisme Català, pàg. 209-213. Reus: Edicions del Cercle de Lectura.

Rubiralta, Fermí (2004). Una història de l’independentisme polític català. De Francesc Macià a Josep Lluís Carod-Rovira. Lleida: Pagès editors.

Més info també a: «El moviment antirepressiu del nacionalisme radical a principis de segle (1900-1930)» (a Llibertat.cat).

No, el Règim no les té totes

Tot aquest moviment de la moció de censura contra el govern de Rajoy i el PP que ha impulsat el PSOE de Pedro Sánchez produeix, en el meu cas, tanta mandra com absència d’eufòria. Més enllà de constatar una certa satisfacció diguem-ne racional que es pot processar per l’expulsió de la comandància política de l’Estat (perquè per a la resta manen els mateixos) dels representants de la versió actualitzada del nacionalcatolicisme espanyol, tot plegat no em remou ni una engruna en el terreny emocional.

Potser perquè la indecència política del PSOE és prou paral·lela a la del PP i potser perquè allò de «s’ha de fer fora el PP» com a ressort acrític davant el més gran dels mals ja no val: ara ja s’ha bastit un recanvi des de la dreta, C’s, que dibuixa un horitzó manifestament pitjor per als drets i llibertats dels pobles i la gent de l’Estat (amb Catalunya com a primer objectiu on descarregar l’arsenal del nacionalisme espanyol més filofalangista que s’ha vist des de 1975). Potser també perquè, vist tal com raja, sembla contradictori que aquí ens dediquem a pensar dia sí dia també com resolem això d’aquesta República que tenim per implementar (com si fos un antivirus) i que al mateix temps destinem energies a resoldre la governabilitat d’Espanya.

Adéu, trempat!

 

Certament, el PSOE és, en tot allò que té de negatiu, tant Règim del 78 com el PP (no desgranaré ara la interminable llista de polítiques impulsades i defensades en el sentit d’apuntalar l’estatus quo per part del partit de González, Guerra, Zapatero o Sánchez), és tan 155 com el PP i davant el conflicte català havia entrat amb força per ser el líder de la cursa d’un patrioterisme espanyol més propi de la Guerra de Cuba que del segle XXI. El PSOE genera una confiança nul·la de cara a una resolució de les emergències socials i ja no diguem de cara a una sortida política del «problema catalán».

Ara bé, també és cert que, almenys en l’escenari inicial resultant, el bloc del 155 no és tan sòlid com abans de la moció i el ressentiment que el PP dispensarà a aquells que l’han desallotjat del seu lloc «natural» (el poder) pot ser dels que marquen època (Rafael Hernando, amb el seu to de menyspreu classista ja ha donat pistes de per on pot anar la cosa). Això va lligat al fet que Rivera i C’s veuen desbaratada l’estratègia d’anar a les urnes com més aviat millor per aprofitar el moment favorable que indiquen les enquestes. Ara, no només els pot passar el moment propici, sinó que no havent donat suport a la moció s’han quedat sols votant que no amb el partit més estigmatitzat per la corrupció (l’«a por ellos» a Espanya em temo que no penalitza gaire) que ells mateixos critiquen amb els seus habituals discursos prefabricats i simplificats. N’han sostingut el govern i han votat en contra de la seva caiguda, no pas poca cosa per a qui es ven com a renovació de l’invent.

Encara més, C’s pot ser víctima dels mateixos que l’han catapultat com a recanvi a l’instrument polític dels interessos de l’oligarquia espanyola. Davant d’una coalició de forces capitanejada pel PSOE que inclou la imatge renovada de l’Antiespanya (esquerres, separatistes, etarres...) el PP haurà de rearmar-se al mateix temps que renova algunes cares (començant per Rajoy) molt desgastades fet que brinda una oportunitat a les elits de l’IBEX per recuperar la seva eina d’intervenció política tradicional, cosa que converteix la força de Rivera en una joguina molt més prescindible i l’arracona a la incerta lògica de la volatilitat electoral.

Seria ingenu pretendre que amb aquest canvi, des de Catalunya, s’hi guanya res de forma automàtica. El PSOE és tan nacionalista espanyol i està tan esquitxat per la corrupció com el PP, és tan Règim del 78 com Florentino Pérez i Norma Duval. Però també és cert que aquest nou acte no és merament un recanvi del Règim en el sentit que no garanteix un recorregut estable per als propers mesos, més aviat al contrari: en surt un govern més feble en suport electoral i parlamentari que tindrà com a principal oposició una dreta espanyola ressentida i radicalitzada. A les mans de l’independentisme català representat a Madrid hi havia la possibilitat de contribuir a la inestabilitat (com així s’ha fet) davant l’alternativa de votar com C’s o posar-s’hi de cantó (opcions que a nivell propagandístic eren notablement pitjors perquè, entre d’altres coses podien mantenir el PP al poder). Naturalment, tot això s’hauria de saber aprofitar des de Catalunya, una eventualitat davant la qual em permetreu que també em mostri, com a mínim, escèptic.