La República no existeix, idiota!

Al meu poble hi havia una botiga de roba (ara es diria de complements o, vés a saber, de «solucions» d'alguna cosa) en què quan entraves a l'emprovador allò semblava la sala de miralls del Tibidabo. Sempre t'hi veies prim i tots els vestits t'hi quedaven bé: riu-te de la dieta de la carxofa i deixa't estar de comptar calories. En aquell emprovador, en un moment et solucionaven els tous del ventre amb una concavitat posada a l'alçada que toca.

Doncs bé, a l'independentisme li passa una mica el mateix. No és pas que es vegi guapo, al mirall, perquè l'agror interna que patim és considerable, però sí que diria que una bona part de l'independentisme rep una imatge deformada de si mateix.

(Font)

La imatge de la força. Un dels primers biaixos és el de la força que tenim. La força de l'independentisme és innegable, però al mateix temps és molt relativa. Depèn per a què la vulguem fer servir. Per contra una de les nostres debilitats és, precisament, no saber calibrar acuradament aquesta força. Si podem prendre consciència de quina és la magnitud actual de la potència de l'independentisme, sabrem fins a on podem arribar a curt termini, quins objectius hi podem associar i més o menys com de lluny, aproximadament, tenim l'objectiu final. Ens caldria fer les preguntes oportunes sobre això, també. D'entrada: l'independentisme català té prou força per imposar de forma unilateral la independència de Catalunya? És a dir, a partir de les pròpies forces i de les pròpies decisions com ara proclamar la independència política del territori català autònom sota administració espanyola, serà capaç de tenir prou consens intern per a fer-ho i, a més, de tenir prou consens com per a rebre l'embat de l'Estat espanyol (suposem que superior a l'aplicació d'un article de la Constitució com el 155, per molt desmesurat que ja fos en el seu moment) sense esperar ni un bri d'ajut (ni reconeixement internacional)? Realment hi ha capacitat de guanyar aquesta partida? Hi ha prou recursos humans, morals i econòmics per a això? Permeteu-me que en dubti. No crec que hi hagi un consens suficient, ni una capacitat per aplegar la força necessària perquè hi hagués cap possibilitat de sortir-nos-en. Els kurds de l'Iraq van fer un referèndum d'autodeterminació pocs dies abans del dia u d'octubre de l'any passat. Hi va participar molta més gent, percentualment, que aquí, el resultat gaudia d'una legitimitat quantitativa encara més ferma que la nostra, però el van fer de forma unilateral sense assegurar els suports posteriors. La seva situació és pitjor ara que la d'abans del referèndum. A més hi ha una altra raó: aquesta via ja la vam provar i ja vam fracassar. I ara som en fase de negació d'aquest fracàs. A més, permeteu-me que discrepi d'un altre dogma dels que circula ara: no vam fracassar per culpa de les elits del Procés, senzillament perquè no estàvem a la vora de la independència, ni de bon tros.

La traïció dels líders. Cíclicament la història ens regala moments d'aquesta mena (cosa que no vol dir que la història es repeteixi, perquè la història no es repeteix mai). En alguns casos hi ha elements veracitat indiscutible, però molt sovint resulta que el que succeeix és tot el contrari, i encara hi ha moltes altres vegades en què el resultat final s'hagués produït de la mateixa manera amb independència de l'actitud dels líders «traïdors» al poble.

La Transició espanyola és una mostra d'això: una oposició democràtica incapaç de derrotar el règim franquista que modula el discurs i s'acomoda al nou marc contradient els propis discursos i programes previs, ben sovint de forma mesquina i criminalitzant els qui feien surar i fer evidents aquestes contradiccions. Un exemple radicalment contrari és el discurs de la llegenda de «la punyalada per l'esquena» amb què els nazis van justificar la derrota militar alemanya a la Gran Guerra. Segons aquest mite brandat per Hitler i els seus, el Reich no hauria perdut la guerra pel col·lapse militar (cosa que efectivament succeí) sinó pel presumpte sabotatge perpetrat per conspicus enemics interns del völk alemany (bàsicament elements d'esquerres i jueus). Un tercer exemple és, ja som al cap del carrer, el del Referèndum de l’1-O, la nefasta gestió posterior del qual per part dels líders polítics independentistes catalans ha estat llegida pels sectors més abrandats i populistes (i no només) com una traïció en tota regla, segons la qual, la combinació del resultat del Referèndum, la repressió brutal patida aquell dia per la gent que votava i la resposta del 3-O haurien legitimitat sobradament la proclamació d'independència i, encara més, hauria també demostrat que es tenia prou força per sostenir-la, atès que hi havia una «finestra d'oportunitat» vinculada a la percepció que l'Estat espanyol estava en descrèdit a dins i fora de les seves fronteres i atordit per tot això mateix. Segons aquest fil d'interpretació dels fets, els polítics independentistes també es van veure superats per les circumstàncies: la magnitud de la repressió i, sobretot, la magnitud i fermesa de la resposta popular haurien superat totes les expectatives de mobilització i els hauria situat davant d’un escenari amb el qual no comptaven: haver de proclamar la independència tant sí com no. Com que, encara seguint aquest fil, els polítics catalans no tenien previst això (sobretot perquè no ho volien), es van veure forçats a fer una declaració que acontentés les expectatives dels independentistes, que havien votat enmig de la violència policíaca, però res més enllà dels focs d'artifici. És a dir, una simple aposta simbòlica i una mica de salt al buit a veure si algú ens agafa, perquè s'era en un escenari no previst, però sense que hi hagués cap voluntat final d'«arribar fins al final».

Hi ha part d'aquesta lectura que crec que no és errònia del tot. No tinc cap mena d'informació privilegiada, però sí que sembla que, tal com va anar tot, el que els líders del Procés esperaven era aconseguir un escenari que forcés l'Estat a negociar un escenari de sortida per al conflicte polític català. Cal recordar que poc abans del referèndum, s'havia fet una crida a concentrar-se davant de les portes dels col·legis electorals brandant les paperetes quan se'ns impedís votar i que la suspensió de la declaració d'independència del 10 d'octubre anava lligada a una demanda de negociació. No discuteixo pas que els nostres líders no estiguessin a l'alçada i la presumpta amenaça de morts que va posar sobre la taula l'Estat denunciada per Marta Rovira, per molt plausible que sigui (per a mi ho és del tot), sembla més una excusa per autojustificar-se que res més. És a dir, els polítics es van veure superats per l'escenari amb què es van trobar, amb una repressió espanyola més acarnissada del que es preveia i amb una determinació de la gent molt més obstinada del que imaginàvem. I a partir d'aquí l'error de gestió, al meu entendre, no va ser la manca de valentia per empènyer a la defensa de la república proclamada, sinó la manca de valentia per dir en aquell moment que no encara no havíem guanyat i no teníem les condicions favorables per proclamar la República. No era fàcil, no t'hi vulguis trobar, havíem construït, tots plegats, un escenari favorable a aquest estat d'ànim i de percepció molt abans ja de l’1-O, però a ells i elles els corresponia de prendre una decisió impopular que ens hagués permès de seguir endavant en unes millors condicions. I no en van saber o no s'hi van atrevir, o totes dues coses alhora, fet que ens va conduir al mateix resultat nefast.

El «mandat» de l’1-O. Per això sembla absurd apel·lar al «mandat del Primer d'Octubre». Amb tota la sinceritat i sense cap satisfacció, jo, de mandat, no en veig cap per enlloc. Hi ha l'esperit, la referència i l'exemple del que es va fer, que va permetre elevar el conflicte polític a escala internacional i va donar pistes de la potència de l'autoorganització popular, però per si sol no ens legitima per a proclamar la independència. Després de la declaració de finals d'octubre, amb presos i exiliats, tothom va decidir, per exemple, concórrer a les eleccions convocades sota el paraigua del 155, amb totes les denúncies d'il·legitimitat que es vulguin i amb totes les denúncies per la desigualtat de condicions en què s'hi va concórrer (totes elles certes, per descomptat). I hi va haver una participació com mai.

Si bé hi ha denúncies reiterades de «folklorització» del referèndum (no sense fonament), també caldria denunciar intents de «fossilitzar-lo», de convertir-lo en una mena de pot de les essències de l'independentisme, intocable, inqüestionable, si no es vol incórrer en un delicte de traïció, per al qual cada dia sembla haver-hi més candidats. Però no trair l'1-O, no perdre de vista el que va ser i el que s'hi va fer, no està renyit amb adaptar-se a les necessitats que imposen els nous escenaris: al contrari, de fet diria que és urgent, i que ja anem tard, molt tard, per aprofitar el capital que s'havia acumulat el 3-O. Si hem perdut una pila de capital polític, social i simbòlic, com caram hem de mantenir un suposat mandat d'aquell dia?

Noves necessitats (urgents). En Jesús Rodríguez, periodista de La Directa, deia en una piulada post 21D2018 que cal articular de forma urgent una proposta d'acció al carrer que sigui compartida, tenint en compte el nivell qualitatiu de la repressió que patim, i que sigui tangible i menys gesticuladora. No hi puc estar més d'acord. Els èxits de l'1-O van venir d'aquest marc: consens ampli, concreció, fermesa. Ara tenim tot el contrari. A l'independentisme no hi ha lideratges clars ni sòlids, fruit, comprensiblement, de la repressió patida. Però el més greu és que no hi ha acord en el camí que s'ha de traçar i això és, en gran part, perquè no hi ha una diagnosi compartida del que ha passat després del Referèndum. Que hi hagi actors del Procés que variïn el rumb també és comprensible i podria ser-ho més per a molta gent si no s'hagués fet d'una forma tan deshonesta, amb càlculs electoralistes, comptes personals o autojustificacions hipòcrites. Que els discursos abans de l'1-O puguin ser diferents dels de després és perfectament normal, el que no es pot fer és fer com si no s'haguessin proferit i, a sobre, acusar d'hiperventilats i no sé quantes coses més als qui els continuen sostenint després que tu mateix els animessis. Dir que si tens 68 diputats proclamaràs la independència i després canviar de parer es pot explicar perfectament, però traient a passejar un Sergi Sol que faci de pitbull del partit per mossegar de forma matussera i acusar tothom d'essencialista és just el revers complementari de l'exaltació de la claca cridaire puigdemontista o de la neosolidaritat per la independència del pinyol grauperista, i en el cas de republicans i postconvergents ens acosta més a la pugna autonomista dels vuitanta entre el pujolisme i el pessassé, que un nou marc d'entesa per a reprendre el camí cap a la independència que és i serà encara molt llarg. No cal insistir-hi més, i el paper galdós dels partits està repartit en funció del grau de responsabilitat que ha tingut cadascú, i això no exclou ningú (ningú de ningú).

Queda el paper del vector popular, sobretot via irrupció dels CDR, que han estressat la part civil del Procés, sobretot a una ANC molt desorientada que tan aviat sembla voler imitar-los com capitalitzar nous escenaris com el de les Primàries. Però també aquí hi ha més voluntarisme que estratègia (aquest 21D n'ha estat exemple clar com indicava Roger Palà en aquest article), més mobilització que serveix per canalitzar la indignació que objectius clars, àmpliament compartits i tangibles. Més divergència amb les forces polítiques que no pas entesa (i no pas per culpa majoritàriament de la banda «civil»), i fins i tot, divergències dins mateix dels moviments civils populars després que des de l'independentisme mediàtic i institucional s'hagi acabat assumint de forma vergonyosa el marc imposat per l'espanyolisme i la seva histèria sobre la violència (que justament és practicada de forma descarada pel nacionalisme, des de les institucions i fins a peu de carrer, i amb total impunitat).

Què cal fer. Ho lamento i admeto: jo tampoc ho sé. Reclamar eufemismes com la «implementació» o «desplegament» de la República només denoten la situació d'impotència i frustració en què ens trobem. No sé si hi ha cap lloc al món on tinguin una «República proclamada» pendent d'aplicar, com si tinguéssim un cotxe al garatge pendent d'estrenar, precintat i tot. Si es proclama la independència i es guanya no et queden repúbliques per implementar perquè s'implementen soles des del primer dia.

Reclamar que els partits al Govern, de cop i volta, «tirin pel dret» és absolutament il·lusori. No ho faran. I si ho fessin, en les circumstàncies actuals, algú creu que hi hauria més força ara per defensar una República proclamada de forma unilateral que la que es tenia el 3 d'octubre de 2017? Tristament un dels membres de l'impresentable cos de la BRIMO va reblar el clau contestant, novament aquest 21D, a un guarda forestal amb qui s'havia encarat: «La República no existeix, idiota!».

Que els passos que es facin siguin considerats com a passos enrere dependrà del diagnòstic pendent i compartit que ens cal de l'octubre de 2017. I potser alguns passos que ens cal fer són, objectivament passos enrere. Però és que venim d'una derrota, i no podem seguir com si els errors comesos no haguessin existit. L'escenari ha canviat, i ho ha fet en bona mesura per la repressió experimentada, que l'Estat espanyol aplica amb tot el sadisme que pot i una mica més dins els marges de permissivitat que es mou en el tauler internacional.

(Font)

Si volem avançar, en un camí que ha de ser encara molt llarg, més val que abandonem pirotècnies retòriques, sobretot per part de les persones amb més altes responsabilitats institucionals (sisplau) i ens dediquem urgentment a dissenyar aquesta estratègia àmplia en funció del que demanda el context més immediat sense perdre mai els objectius finals. Si no, ho allargarem encara més de forma innecessària.