diumenge, 16 de febrer de 2014

Antonio Vallejo Nágera i el terror mèdic franquista

«Para imponer la esterilización legal de los anormales psíquicos necesitábamos probar rotundamente que la medida impide con seguridad la degeneración mental de las razas y que resultará eficaz para disminuir el número de los enfermos mentales en las generaciones futuras. Antes de promulgar una ley que afecta a la dignidad humana se requiere el firme convencimiento de la exactitud de las leyes de la herencia, y también que la esterilización de las personas con graves síntomas de deficiencia mental, o que padezcan trastornos psíquicos patológicos, resulta, en primer término, beneficiosa para ellos, y en segundo lugar para la raza..»

Aquestes eren paraules del doctor Antonio Vallejo Nágera en un article de gener de 1932 publicat a la revista Acción Católica, dirigida per Ramiro de Maeztu (fins que fou assassinat, l'octubre de 1936) i on hi col·laborava, entre d'altres, José Calvo Sotelo. El març de 1937, Su Excelencia el Jefe del Estado hi dedicava una nota autògrafa, que seria reproduïda amb gran orgull: 

«Acción Española, fiel a su título, representó en el transcurso de los últimos años el refugio donde encontraron asilo los esforzados paladines de la inteligencia puesta al servicio de la Patria.
En el martirologio nacional la sangre de aquellos pensadores y sus gestas heroicas hizieron [sic] más generoso el marcial grito de Santiago y cierra España.
Francisco Franco
Salamanca, Febrero, 1937.»
Vallejo-Nágera s'havia llicenciat en medicina a Valladolid el 1909 i aviat trià l'aplicació militar de la disciplina. Passà un temps a Alemanya, d'on en tornà amb la vocació per la psiquiatria i el filonazisme ja manifestats. Amb el cop d'estat militar de juliol de 1936 contra la República espanyola, i l'inici de la guerra civil, es convertí en cap dels Serveis Psiquiàtrics Militars del bàndol franquista, moment en què continuà divulgant les seves teories eugenèsiques i racials amb obres com "Eugenesia de la Hispanidad y regeneración de la raza" (publicat el 1937, malgrat que sembla que el tenia acabat abans de la guerra), on raonava en el sentit següent:

«Lejos de nuestro ánimo propugnar una política racial enfocada en el sentido endogámico de las sociedades primitivas. Nunca nos pronunciaremos en contra de la mezcla de las castas superiores e inferiores de nuestra raza. Pero abogaremos por una supercasta hispana, étnicamente mejorada, robusta moralmente, vigorosa en su espíritu. Para ello hemos de estimular la fecundidad de los selectos, pues en biología la cantidad no se opone a la calidad.» (capítol XXXVII, "Regeneración de la raza").

«La «standardización» cultural de los humanos mediante los métodos democráticos de educación termina por degenerar las razas.» (capítol XXXIX, "Proletarización de la cultura").


El Mengele espanyol (font)
A partir de 1939 aprofundiria en les seves teories, centrades en acabar amb la «barbarie roja», prèvia diagnosi de la malaltia d'Espanya, sintetitzada en la República. Així ho recorda Enrique González Duro: que la massa espanyola tenia una clara tendència a emmalaltir via patologia social. L'Alzamiento i la guerra no eren sinó instruments per a l'eugenèsia social que havia de conduir a la regeneració racial de la Hispanitat. A més de convèncer Franco de crear un gabinet per identificar les arrels psicofísiques del marxisme; de fet, va escriure obres com "Psiquismo del fanatismo marxista" i "La locura en la guerra. Psicopatología de la guerra española", ambdues del 1939. En aquesta darrera hi deia:

 «La idea de las íntimas relaciones entre marxismo e inferioridad mental ya la habíamos expuesto anteriormente en otros trabajos. La comprobación de nuestras hipótesis tiene enorme trascendencia político social, pues si militan en el marxismo de preferencia psicópatas antisociales, como es nuestra idea, la segregación de estos sujetos desde la infancia, podría liberar a la sociedad de plaga tan terrible».

El gabinet d'investigacions psicològiques rebria l'autorització expressa i explícita de Franco l'agost de 1938, i, així, Vallejo Nágera es convertia en director de l'artefacte: «Gabinete de Investigaciones Psicológicas de les Campos de Concentración», amb seu a Burgos. L'invent no era res més que la versió espanyola de l'Ahnenerbe creada per Himmler. Pel que sembla, Himmler, Reichsführer-SS, supervisà els experiments que es dugueren a terme en els camps de concentració espanyols, destinats a la detecció del  «gen rojo» per tal de poder purificar la raça espanyola. 
Els primers experiments de Vallejo Nágera es realitzaren amb brigadistes internacionals i preses malaguenyes. De l'anàlisi dels brigadistes en deduí la debilitat intrínseca (i conscient) del marxisme, a les files del qual s'hi agombolen gent absolutament incapaç de prosperar a la vida; la idea és ben clara, doncs, a través del comunisme, igualar a tothom per baix per tal de disfressar les carències dels revolucionaris. En el cas de les dones, l'adscripció al marxisme procediria de la seva característica debilitat en llur equilibri mental. A més, en aquest darrer grup d'experiments, no havia fet l'estudi "antropológico del sujeto, necesario para establecer las relaciones entre la figura corporal y el temperamento, que en el sexo femenino carece de finalidad, por la impureza de sus contornos". Tot plegat li servia per determinar que, efectivament, el marxisme era una malaltia i a les seves mans hi havia la possibilitat d'engegar els tractaments necessaris per eradicar-lo.
Pel que sembla, també hauria analitzat presoners nacionalistes bascos i catalans, els darrers dels quals li resultaven especialment interessants per aplegar el fanatisme marxista i l'antiespanyolisme.

Heinrich Himmler, una inspiració per a Vallejo Nágera (font)

Acabada la guerra, Vallejo Nágera fou nomenat professor de psiquiatria a la Universitat de Madrid, presidí el Primer Congrés Internacional de Psiquiatria (París, 1950) i fou escollit membre de la Real Academia de Medicina (1951). Però, per sobre de tot, el doctor Antonio Vallejo Nágera, es convertí en una peça essencial de la prefiguració ideològica del franquisme, una sòlida aportació als fonaments feixistes del règim: amb ell, l'oposició al Nuevo Estado adquiria carta de naturalesa, es feia servir la ciència per a la repressió política i social. Marxistes, anarcosindicalistes, nacionalistes perifèrics, es consideraven portadors de patologies, de la mateixa manera que s'aprofitava per psiquiatritzar i judicialitzar altres asocials (rodamons, alcohòlics...) o es revestia d'un vernís científic la pretesa inferioritat del sexe femení. 
Per si tot això no fos poc, el doctor Antonio Vallejo Nágera va proporcionar la quartada intel·lectual a una de les cares més fosques del ja de per si ominós règim franquista: el robatori d'infants (tractat, per exemple, en el documental "Els nens perduts del franquisme") com a eina de repressió política. Paràgrafs com un dels que he citat anteriorment ens deixen la prova d'una justificació explícita: «la segregación de estos sujetos desde la infancia, podría liberar a la sociedad de plaga tan terrible».

És per això que cal anar amb molt de compte amb la relativització d'un període històric com aquest. Quan se'ns presenten visions nostàlgiques, benevolents, d'aquests anys, convé recordar que se'ns parla d'una dictadura germinada en una guerra cruenta i instaurada sobre un procés continu de repressió, que va morir matant  i que va arribar al nivell de misèria moral que he intentat esbossar breument en les línies de més amunt. Si el triomf del franquisme i la resolució de la malanomenada Transició en un sentit impune han conduït a l'oblit molts noms dels que en foren víctimes d'una manera o altra, també ha contribuït, en el mateix sentit, a esborrar de les memòries (o a mantenir en el secret més absolut) els noms i trajectòries d'autèntics ogres feixistes com Vallejo Nágera, i episodis infames com el robatori de criatures, l'únic delicte de les quals era ser fills de gent que, en molts casos, va donar el millor de la seva vida (si no tota sencera) per combatre el totalitarisme franquista.

Per a qui en vulgui saber més:

González Duro, Enrique: "Guerra civil. Una psiquiatría para la represión".

Pérez Sales, Pau: "La psiquiatría en la guerra civil española: un estudio bibliográfico".

Vallejo Nágera, Antonio: "Eugenesia de la Hispanidad y regeneración de la raza". "Psiquismo del fanatismo marxista".

Petit recull de records sobre el robatori de nens aquí.

Documentals: "Els nens perduts del franquisme" i "TORNEU-ME EL FILL! Els nens robats del franquisme".

Cap comentari: