Fatalment el pujolisme?

A Com una pàtria Jordi Amat hi ha fet una feina de barretada. Una biografia ben pensada, ben orientada, ben travada per fer arribar a port el seu propòsit: el traç clar, diàfan, del sentit de la vida d’una figura cabdal de l’antifranquisme català, que, al mateix temps, és una de les més mal conegudes (potser n'hauríem de dir la més injustament mal coneguda) de la resistència i l’oposició a la llarguíssima dictadura del general Franco.

Benet la va viure tota. Va travessar tot el túnel, amb el peatge previ de la guerra civil, un solc fet a la pàtria que l’acompanyaria i el marcaria de forma determinant tota la vida, una vida que era el seu activisme, el seu servei indefugible al país. Per això la seva vida política i intel·lectual és paral·lela i indestriable de la paràbola del catalanisme (per dir-ho amb una fórmula d’Amat mateix) entre la fi de la guerra i la Transició. Resistència, oposició, intrigues polítiques, xocs personals, estratègies de fons i girs audaços. Reformulacions i adaptacions necessàries, evolucions naturals que es compassaven a les transformacions socioeconòmiques i demogràfiques del país. Així es desenrotllà el catalanisme durant quatre dècades en un hàbitat hostil, de la catacumbial lluita per salvar els mots a l’esbós d’un programa de govern. Benet era enmig de tot, precari de recursos i fins i tot d’aparença física. Fatalment lligat també a una fragilitat emocional fruit d’una infància dura, amb episodis molt desgraciats. I amb una independència partidista que l’ajudaria tant a capitalitzar-se simbòlicament com contribuiria a barrar-li el pas en les hores decisives que es jugaven en taulers en què la moral i l’honestedat no són els trumfos determinants.

Foto: Edicions 62

Tot això sura al llarg de les cinc-centes pàgines d’ingent informació i d’intercalada reflexió que Amat teixeix sense que el relat se li’n vagi de les mans. Un relat que relliga la vida del personatge Benet a la del catalanisme dels anys centrals del segle XX, que és sinònim d’una opció que, a la fi, no seria triomfadora (malgrat l'evident terreny compartit entre moltes de les veus del catalanisme). Les raons es desgranen al llarg dels capítols de l’obra. La vàlua de la qual és, esclar, la que prové de l’anàlisi d’aquest camí que va protagonitzar Benet i, amb ell, una opció de país que va anar decantant-se progressivament cap a l’esquerra, malgrat no perdre mai de vista la necessitat de recosir, de salvar una transversalitat que cohesionés un país escindit, i que ho fes girant al voltant del fus de la identitat que havia sobreviscut malgrat l’intent deliberat d’anorreament. En tot això hi veig implícitament una qüestió que crec que Amat formula: un «què hagués passat si...?», en què, naturalment, la ucronia passa per imaginar un Benet com a estadant a la Casa dels Canonges en lloc de Pujol (és un dir, ja sabem que Pujol no la va «ocupar» mai com a llar). És impossible no pensar-hi, perquè el triangle que traça Amat amb Pujol, Tarradellas i Benet a cada banda té un clar perdedor en la cursa institucional i, sobretot, i cal no oblidar-ho, perquè la cursa existia. Probablement un perdedor que tenia tots els números per perdre, sí, però i si era el que, com a poble, ens mereixíem que guanyés?

Crec que la remor de fons de la pregunta existeix i hi és perquè el llibre sembla anar acompanyat d’alguna altra intencionalitat, també implícita. No és pas casualitat la prefiguració del Benet historiador, obsessionat amb l’ús de la història com a eina de construcció del futur, com a ciment del relat del projecte que es vol construir, una cosa que no s’ha cansat d’explicar un altre (un i no una, gairebé tot són homes: un bon retrat de l’època, també) dels il·lustres del llibre, recentment traspassat. Josep Fontana. Des del seu canònic Historia: análisis del pasado y proyecto social al seu darrer L’ofici d’historiador, passant per altres obres, el prestigiós referent i alumne de Jaume Vicens Vives, no s’ha cansat d’apuntar quin és el sentit d’historiar i amb quines finalitats s’ha fet servir arreu. Per això Amat branda Benet, em sembla veure. Per una banda, per passar comptes amb el pujolisme, sobretot en el seu tram previ a l’obra de govern, el de construcció de la figura Pujol que acabaria travessant la meta en primer lloc contra pronòstic el 1980. Una certa impugnació del símbol en la seva fase potser més indiscutida. També amb el tarradellisme, encara incomprès en el seu sentit profund i fossilitzat en una versió oficial edulcorada i folklòrica que no massa anys enrere s’ensenyava de forma acrítica en algunes facultats d’història contemporània. Però per una altra banda, diria que Benet també es contraposa al moment actual: transversalitat, consensos amplis i cohesió. Mires llargues i poques atzagaiades. La idea de no eludir el passat per saber cap a on es va i la crítica a un present que ha fet saltar pels aires unes quantes coses i que ha funcionat d’una manera que, si no m’erro, no té l’aprovació de l’autor d’aquesta biografia.

En tot cas, la pretensió, així consta al final del llibre (no és cap spoiler, no patiu), era la reconstrucció d’una època i l’exploració d’un caràcter i una personalitat al llarg del temps servint-se d’una escriptura lliure i posant la documentació al servei del relat. I en això el llibre excel·leix.