Ja fa un any del Primer
d’Octubre (suposo que ja ho sabeu), una diada que serà
inesborrable de la nostra memòria col·lectiva, que quedarà com a
una fita ineludible en la història catalana. De com vagin les coses
i de com se n’aprofiti i n’interpreti el que va ser i el que va
suposar dependrà del caràcter que acabi fixant-se’n en el temps.
I com sabeu, fins i tot el passat, que és un autèntic camp de
batalla, és dinàmic i canvia la forma amb el temps i els ulls de
qui se’l mira.
En tot cas, un any després
seguim fent teràpia emocional. Individualment i col·lectiva. I és
normal, perquè tot el que va suposar es viu poquíssimes vegades a
la vida, potser hi ha qui no ho viu mai. Aquí a Catalunya hi ha
molta gent que no el va «viure», l’1-O, perquè malgrat que
afectava tothom, els graus d’implicació i acceptació van ser
diversos. El període per a mi més intens i il·lusionant va ser des
de la Diada i fins al dia del referèndum; el 3 d’octubre ja va ser
una altra cosa, amb un altre estat d’ànim, i ja no parlem de tot
el mes d’octubre i de com la muntanya russa va esdevenir, per
moments, més vertiginosa.
Caldria que més d’hora que
tard, rebéssim explicacions que, en general, tothom qui va tenir un
alt grau de responsabilitat política, està defugint o ho explica de
forma parcial i interessada per fer-se perdonar davant la massa
social independentista. Ja n’hi ha prou de no tractar la gent com a
adulta: amagar la informació sobre com estaven les coses abans i
després del referèndum, i dir que no es va defensar la proclamació
per evitar que ens fessin mal és insultant, és tractar la gent amb
un infantilisme inadmissible. Encara ara seguim distrets amb
victòries parcials i anecdòtiques (on eren les urnes, com van
arribar,...) que expliquem amb pèls i senyals com si mai més
haguéssim de necessitar moure’ns a l’ombra. Ho esbombem tot,
enmig d’una guerra, però al mateix temps ens amaguem explicacions
necessàries: explicacions que s’haurien de donar sobre estructures
d’estat fantasma, sobre fantasmes com Santi Vila que eren al Govern
en aquells dies, sobre el paper de Puigdemont, d’en Junqueres o de
la Marta Rovira... Sobretot exconvergents i republicans són qui s’ha
d’explicar. Eren ells i no uns altres els que eren al Govern.
Malgrat que altres actors tenen coses per dir (la CUP, Òmnium,
l’Assemblea...). La naturalesa dels errors d’aquells dies (coses
de les quals en dèiem «jugades mestres», en alguns casos) ens
ajudarien a prendre la mida d’algunes de les febleses que arrossega
l’independentisme avui: sobretot una desorientació que va de la
tàctica immediata a els objectius a mitjà termini. Mobilitzacions
«fins què?», que deia en Xavier Antich a la Garriga aquest
dissabte. I diagnòstic sobre l’octubre passat que ensenyi cartes:
que hi hagi líders amb la valentia suficient per dir si l’1O ens
permetia fer la declaració d’independència o no, si és que
creuen que no (jo crec que no, però no sóc cap líder polític), o
que, en tot cas, diguin que la postura que passa per creure que «el
referèndum ja el vam fer» i que per tant ja no en cal cap més, ni
és adequada, ni, honestament vàlida (també ho crec així), i que
beu més del voluntarisme deutor de les solucions miraculoses que han
envernissat l’independentisme màgic que d’una anàlisi reposada
dels fets i dels reptes. Calen terrenys compartits i tangibles en
l’espai d’allò que en diem «el relat», ara molt menys comú
que abans de l’1-O
Clarificar punts de partida i
horitzons, amb més cartes sobre la taula i amb un joc intel·ligent
que defugi els fangars on ens vol encallar l’espanyolisme,
aprofitant, al mateix temps l’immens capital humà de què
disposem, les xarxes construïdes, la gran potència, en definitiva,
que té encara l’independentisme. No és pas senzill i la feina és
ingent i llarga, però ningú no la farà per nosaltres.
1 comentari:
Publica un comentari a l'entrada