«La Reixa»: solidaritat antirepressiva i construcció nacional

Que la història es repeteix, dit així com una mena d'automatisme o fatalisme determinista és una cosa que deu servir per a fer gala d'una certa erudició davant del públic de torn i que, en part, amaga (potser involuntàriament) una pulsió desmobilitzadora, una idea d'immobilitat que converteix en eixorc tot intent de transformar els ordres socials injustos. Les sentències com aquesta no me les he cregut mai gaire. En tot cas, si la prenem en un sentit més constructiu, el que ens pot indicar és que, més que repetir-se, hi ha elements estructurals que no és que es reeditin, sinó que no han canviat gaire; que encara no hem estat capaços de millorar-los o canviar-los d'una forma prou profunda o substancial. 

Així és més fàcil admetre que en contextos històrics de més profunditat, que reposen al damunt d'elements definitoris sòlids i arrelats, se succeeixen episodis similars o es produeixen respostes recurrents, sobretot quan hi ha forces que pretenen modificar l'escenari.

Un exemple n'és el recorregut de l'independentisme català en el marc de l'Estat espanyol. Si el catalanisme ja representava (en la seva articulació discursiva, política i orgànica) al tram finisecular del XIX una esmena al model d'estat que per a Espanya s'havia anat construint a trompicons des de Cadis (1810-12), l'independentisme català (naturalment minúscul, però no pas inexistent) era una proposta del tot destituent un ingredient de l'Antiespanya, un factor constitutiu de les heretgies que el nacionalisme espanyol combatria amb especial èmfasi després del desastre de Cuba (1898).

Justament per això, hi ha fets que exemplifiquen que ni el catalanisme és un invent de fa quatre dies, ni tampoc ho és l'independentisme. De la mateixa manera, la persecució i la repressió polítiques del moviment són fenòmens que són coetanis al seu naixement, i treuen el cap al mateix moment que cristal·litzen les primeres iniciatives més o menys organitzades. 

Per tant, la repressió contra el moviment independentista no és un invent del jutge Llarena, ni tan sols del jutge Garzón. Ni els grupuscles d'extrema dreta del nacionalisme espanyol és el primer cop que campen pels nostres carrers, la seva activitat també es remunta bastantes dècades abans de la Batalla de València (1976-1981, aproximadament). De la mateixa manera, és interessant remarcar  que les experiències antirepressives propiciades per la grapa (formal o informal) de l'Estat han estat llavors d'articulació orgànica i política del moviment. El cas que es considera fundacional en aquest terreny és el de «La Reixa», a principis del segle XX.

«La Reixa», primera organització antirepressiva del nacionalisme radical

L’Onze de Setembre de 1901 «diferents organitzacions realitzen vetlles de record als màrtirs de 1714» (Domingo, 2007: 211) amb discursos reivindicatius i una ofrena floral a l’estàtua de Rafael Casanova, on «es dipositen les corones que havien presidit les vetlles de record» (Ibídem). S'arribava a aquella data enmig d'un context de crisi estatal i d'expansió del catalanisme, amb reformulacions orgàniques i una creixent preocupació per la idea d'avenç social, que es concretava, per exemple, amb l'emergència de la figura del doctor Domènec Martí i Julià com a home fort de la Unió Catalanista. Aquell any, però, i per l’acció d’un confident de la policia, acabarien essent empresonades a la vora d'una trentena de persones, entre elles Josep M. Folch i Torres, i «processats per alteració de l’ordre públic i atacs a la unitat de la pàtria» (Colomer, 1995: 37), en la majoria de casos. Sembla que l'excusa oficial és que durant l'ofrena a l'estàtua de Rafael Casanova s'haurien proferit crits considerats contraris a la unitat d'Espanya.

Els fets comportaren diverses conseqüències en el sentit de reforçar el sentiment nacional: en primer lloc, una solidaritat que passaria per la lloança dels detinguts en els principals mitjans catalanistes (com La Veu de Catalunya) i desembocaria en una manifestació que aplegaria 15.000 persones; en segon lloc, la fundació de La Reixa, primera organització antirepressiva del catalanisme i punt de trobada per a aglutinar el catalanisme radical.

Foto de grup dels detinguts l’Onze de setembre de 1901. Font: Anoia Diari

L’Agrupació Catalanista La Reixa apareixia el 31 d’octubre d’aquell mateix any, aplegant orgànicament els «grups més radicals de la Unió Catalanista» (Rubiralta, 2004: 19) i dirigida a ajudar els catalanistes represaliats. Més enllà d’això «la transcendència de La Reixa rau en la labor de coordinació d’aquests modestos grups nacionalistes radicals» (Ibídem), tasca que continuaria quan l’organització es transformà en la Comissió Benèfica de la Unió Catalanista el 1903. Encara més, les entitats que formaren La Reixa col·laboraren amb altres grups per a engegar l’Aplec Catalanista, més polititzat, i per a la creació del setmanari satíric La Tralla, aquest mateix any 1903.

Si bé és cert que el nacionalisme radical no tenia encara uns contorns ideològics i programàtics definits i la seva incidència social era molt minsa, la creació de La Reixa és indicativa de com els canvis sociopolítics, demogràfics i econòmics creen noves condicions i necessitats de regimentació de la societat: la immigració interior catalana des del camp de joves treballadors provocà un reforç «dels signes de solidaritat grupal, tota una sèrie de símbols identitaris estructurats per mitjà del discurs nacionalista» (Rubiralta, 2004: 21), i un creixement de la consciència nacional. En aquest sentit, si bé molt concret, som davant d’un procés de cohesió de la comunitat imaginada i de reforçament de nació com a ideal més elevat: una organització que reconeix fonamentalment el sacrifici en favor de la pàtria.

És, a més, un primer pas cap a la modernització d’un espai polític que es coordina «gràcies» a la repressió de l’estat i al regeneracionisme que impera fruit del desastre colonial espanyol de 1898. Al mateix temps, s’introdueixen «tecnologies» de governança, d’autoorganització: es basteix una resposta coordinada per a fer front a una de les principals eines que té l’estat per al control social.

Bibliografia:

Colomer, Jaume (1995). La temptació separatista a Catalunya. Els orígens (1895-1917). Barcelona: Columna.

Domingo, Joan (2007). «L’impuls del catalanisme radical a principis del segle XX». A: DD.AA, Ier Congrés d’Història de l’Independentisme Català, pàg. 209-213. Reus: Edicions del Cercle de Lectura.

Rubiralta, Fermí (2004). Una història de l’independentisme polític català. De Francesc Macià a Josep Lluís Carod-Rovira. Lleida: Pagès editors.

Més info també a: «El moviment antirepressiu del nacionalisme radical a principis de segle (1900-1930)» (a Llibertat.cat).