Jo també sóc dels que pensa que sí, que la CUP s'ha de presentar a les eleccions al Parlament de la Comunitat Autònoma Catalana.
Sempre he estat molt prudent en aquest tema, perquè sempre he cregut que no era per prendre-se'l a la lleugera: prendre-se'l a la lleugera en aquest context vol dir deixar-se endur per eufòries precipitades, per valoracions massa optimistes de les pròpies forces, per dependre en exclusiva d'una conjuntura determinada. Però com que per sort per la CUP, jo no en sóc militant per ara, sóc conscient que em puc afegir a la, a dia d'avui, llarga nòmina d'opinadors sobre la qüestió que dia sí dia també especulen sobre les bondats o no de decantar-se o no per aquesta opció estratègica, sense influir massa gens sobre el resultat final dels esdeveniments.
I ja que ho he citat, parlaré de la conjuntura, que resulta ser la mare dels ous de tot plegat. Em sembla evident, com també ho deu semblar al Secretariat Nacional de la CUP, que la conjuntura és favorable.
En primer lloc, salta a la vista que hi ha una tendència creixent en la implantació territorial de l'esquerra independentista, fruit és clar, del seu creixent pes social: ho demostra la determinació en la lluita contra la implantació del Pla Bolonya per part del SEPC, l'existència sostinguda i millorada de l'Accent, el creixement d'assemblees territorials de l'EI i, és clar, el resultat de la CUP en les darreres eleccions municipals, així com la gestació i aparició de nous nuclis que, a més, gaudeixen d'un important pes específic en localitats com Sant Celoni o Vilafranca del Penedès, per citar dos exemples, on la candidatura independentista revolucionària ha mediatitzat els governs municipals. És fruit del salt qualitatiu dels darrers comicis municipals (sense perdre de vista que s'han de valorar en la seva justa mesura) que la població principatina coneix, més avui que ahir, el moviment, perquè sobretot en coneix la seva marca electoral.
I en segon lloc, la corrent d'opinió favorable a la independència del país és cada vegada més potent. Ho posa de manifest la proliferació d'iniciatives i plataformes que van en aquesta direcció (la PDD, SiP, Cercle d'Estudis Sobiranistes, els DeuMil,...) i, al mateix temps, el desencís pel frau que ha suposat la trajectòria d'ERC al govern, fonamentalment després de la materialització del segon tripartit amb la sucursal catalana del PSOE i els seus acòlits d'ICV: la prova més contundent, la defecció de Joan Carretero.
Sóc plenament conscient que quan parlo d'aquesta corrent d'opinió, quan apel·lo a la sociologia favorable i a les plataformes que li donen cos, m'estic circumscrivint geogràficament al Principat. No ho faig per reduccionisme principatí, no; ho faig perquè és sobre les eleccions del Parlament del Principat que discutim aquí.
Encara cal que apuntem una altra variable: la CUP podria témer veure's beneficiada pel vot desencantat d'ERC, pel simple vot del desencant, pel vot de càstig, que és un vot de naturalesa promíscua, difícil de retenir. Doncs bé, això podria estar resolt ja si Joan Carretero dóna efectivament forma electoral a les seves desavinences amb la línia marcada per l'actual direcció d'ERC. Si Carretero es presenta, o presenta algú en nom de la seva difusa opció, la CUP serà dipositària dels vots d'aquells i aquelles que volen votar la CUP per sobre de qualsevol altra cosa. Que Carretero no fa llista i la CUP rep un contingent extra de vot: doncs s'aprofita el trampolí i es fa la política de la CUP, que mai s'ha amagat i no enganya a ningú.
També s'han fet força tombs sobre el fet que entrar a la Ciutadella sigui o no desitjable des d'un punt de vista estratègic: i per què no ho ha de ser? Entrar al Parlament és adquirir un altaveu si s'hi va amb ganes de fer-hi alguna cosa de profit. Ho dic perquè s'ha comparat un futurible (diputats de la CUP al Parlament) amb una experiència en curs: la trista figura dels tres ciudadanos amb escó. Siguem seriosos! Comparem l'esquerra independentista amb una colla de paranoics monodiscursius amb un perfil polític nul que s'han barallat des del primer dia? Va, home va. L'expectativa de la CUP ha de ser més elevada per la senzilla raó que es parteix del treball de base, del treball arrelat al territori i perquè s'ha d'entendre l'entrada a l'hemicicle del Principat com una eina, una simple (i poderosa si es vol) eina de combat que no implica (només faltaria!) l'abandó de les altres: de fet, abandonar la lluita per la terra, per la llengua i la cultura pròpies, pels drets dels treballadors, l'antipatriarcal, pels espais comunicatius alternatius, etcètera, a peu de carrer seria un suïcidi social per l'EI perquè entrar en el joc electoral per acabar quedant-se només en el joc electoral seria la fi del moviment, sinó definitiva, almenys sí durant alguna dècada.
Però tenint-ho clar, sabent que el Parlament és només un instrument, perquè no prendre'l?
Hi ha molts elements més de debat i sé que el tema seguirà fins que la CUP no digui blanc o negre i és ja prou significatiu que l'esdevenir de l'organització, l'opció que decideixi triar aixequi tantes expectatives. És aquest, probablement, allò que en diuen un moment històric i només el temps dirà si s'haurà obrat en conseqüència. Tant de bo que el pas definitiu ens acosti una mica més a la ruptura.
Sempre he estat molt prudent en aquest tema, perquè sempre he cregut que no era per prendre-se'l a la lleugera: prendre-se'l a la lleugera en aquest context vol dir deixar-se endur per eufòries precipitades, per valoracions massa optimistes de les pròpies forces, per dependre en exclusiva d'una conjuntura determinada. Però com que per sort per la CUP, jo no en sóc militant per ara, sóc conscient que em puc afegir a la, a dia d'avui, llarga nòmina d'opinadors sobre la qüestió que dia sí dia també especulen sobre les bondats o no de decantar-se o no per aquesta opció estratègica, sense influir massa gens sobre el resultat final dels esdeveniments.
I ja que ho he citat, parlaré de la conjuntura, que resulta ser la mare dels ous de tot plegat. Em sembla evident, com també ho deu semblar al Secretariat Nacional de la CUP, que la conjuntura és favorable.
En primer lloc, salta a la vista que hi ha una tendència creixent en la implantació territorial de l'esquerra independentista, fruit és clar, del seu creixent pes social: ho demostra la determinació en la lluita contra la implantació del Pla Bolonya per part del SEPC, l'existència sostinguda i millorada de l'Accent, el creixement d'assemblees territorials de l'EI i, és clar, el resultat de la CUP en les darreres eleccions municipals, així com la gestació i aparició de nous nuclis que, a més, gaudeixen d'un important pes específic en localitats com Sant Celoni o Vilafranca del Penedès, per citar dos exemples, on la candidatura independentista revolucionària ha mediatitzat els governs municipals. És fruit del salt qualitatiu dels darrers comicis municipals (sense perdre de vista que s'han de valorar en la seva justa mesura) que la població principatina coneix, més avui que ahir, el moviment, perquè sobretot en coneix la seva marca electoral.
I en segon lloc, la corrent d'opinió favorable a la independència del país és cada vegada més potent. Ho posa de manifest la proliferació d'iniciatives i plataformes que van en aquesta direcció (la PDD, SiP, Cercle d'Estudis Sobiranistes, els DeuMil,...) i, al mateix temps, el desencís pel frau que ha suposat la trajectòria d'ERC al govern, fonamentalment després de la materialització del segon tripartit amb la sucursal catalana del PSOE i els seus acòlits d'ICV: la prova més contundent, la defecció de Joan Carretero.
Sóc plenament conscient que quan parlo d'aquesta corrent d'opinió, quan apel·lo a la sociologia favorable i a les plataformes que li donen cos, m'estic circumscrivint geogràficament al Principat. No ho faig per reduccionisme principatí, no; ho faig perquè és sobre les eleccions del Parlament del Principat que discutim aquí.
Encara cal que apuntem una altra variable: la CUP podria témer veure's beneficiada pel vot desencantat d'ERC, pel simple vot del desencant, pel vot de càstig, que és un vot de naturalesa promíscua, difícil de retenir. Doncs bé, això podria estar resolt ja si Joan Carretero dóna efectivament forma electoral a les seves desavinences amb la línia marcada per l'actual direcció d'ERC. Si Carretero es presenta, o presenta algú en nom de la seva difusa opció, la CUP serà dipositària dels vots d'aquells i aquelles que volen votar la CUP per sobre de qualsevol altra cosa. Que Carretero no fa llista i la CUP rep un contingent extra de vot: doncs s'aprofita el trampolí i es fa la política de la CUP, que mai s'ha amagat i no enganya a ningú.
També s'han fet força tombs sobre el fet que entrar a la Ciutadella sigui o no desitjable des d'un punt de vista estratègic: i per què no ho ha de ser? Entrar al Parlament és adquirir un altaveu si s'hi va amb ganes de fer-hi alguna cosa de profit. Ho dic perquè s'ha comparat un futurible (diputats de la CUP al Parlament) amb una experiència en curs: la trista figura dels tres ciudadanos amb escó. Siguem seriosos! Comparem l'esquerra independentista amb una colla de paranoics monodiscursius amb un perfil polític nul que s'han barallat des del primer dia? Va, home va. L'expectativa de la CUP ha de ser més elevada per la senzilla raó que es parteix del treball de base, del treball arrelat al territori i perquè s'ha d'entendre l'entrada a l'hemicicle del Principat com una eina, una simple (i poderosa si es vol) eina de combat que no implica (només faltaria!) l'abandó de les altres: de fet, abandonar la lluita per la terra, per la llengua i la cultura pròpies, pels drets dels treballadors, l'antipatriarcal, pels espais comunicatius alternatius, etcètera, a peu de carrer seria un suïcidi social per l'EI perquè entrar en el joc electoral per acabar quedant-se només en el joc electoral seria la fi del moviment, sinó definitiva, almenys sí durant alguna dècada.
Però tenint-ho clar, sabent que el Parlament és només un instrument, perquè no prendre'l?
Hi ha molts elements més de debat i sé que el tema seguirà fins que la CUP no digui blanc o negre i és ja prou significatiu que l'esdevenir de l'organització, l'opció que decideixi triar aixequi tantes expectatives. És aquest, probablement, allò que en diuen un moment històric i només el temps dirà si s'haurà obrat en conseqüència. Tant de bo que el pas definitiu ens acosti una mica més a la ruptura.
9 comentaris:
Hola Roger:
Al final vens amb mi de que la CUP s'ha de presentar a les eleccions al Parlament. Millor dit, ha de ser present dins el Parlament de Catalunya. Una opinió, que com ja saps, he defensat des del primer moment. I així, podrà ser present en els anomenats mitjans nacionals de comunicació. Aixó vol dir que molta més gent pot conèixer que són les CUP de cara a les eleccions Municipals, que seran mig any després de les del Parlament. Fa pocs dies vaig llegir a no se quin portal de noticies a Internet, que si es presenta pot obtenir de 2 a 3 parlamentaris. suficients perque se'n parli- No ho creus?
Apa, siau.
Pere
jo també¡¡¡ m´agradaria veura la CUP al Parlament, Endevant¡¡¡
Pere,
jo crec que sí, que si la CUP es presentés obtindria representació. D'això no n'havia dubtat mai: era de l'oportunitat del moment que dubtava, i ara he canviat de parer i et dono la raó.
I 2 o 3 diputats combinats amb una bona feina ajudarien molt de cara a les properes municipals, això és innegable, i a dotar de més pes i força a tot el moviment, que és el que compta.
Salut
Ep Roger!!
Jo també hi estic d´acord. És hora que la feina que està duent a terme molta gent pugui sortir a la "superfície" i projectar-se a nivell parlamentari amb tot el que això pot implicar. Per tant, el repte és molt gran i encara que sigui una obvietat, caldran persones molt hàbils i preparades per desenvolupar-se en un entorn polític hermètic i gastat, que les rebrà amb hostilitat. Ja sabem com se les gasten.
Encara que l´horitzó i els objectius siguin clars i diàfans ens calen "molt bons" representants.
A veure.
Una forta abraçada!!
R.B.
Roger,
totalment d'acord, no és un aspecte a menystenir, l'arena de la Ciutadella és dura i hostil, però vaja, en Saura és conseller, no?
Una abraçada!
Tard o d'hora caldrà anar-hi però no soc tan optimista com per assegurar que ara mateix trauríem diputats.
Cal treure un mínim del 3% dels vots d'una circumscripció per optar a algun diputat i això, comptant amb la participació del les últimes eleccions al parlament, vol dir:
>60.000 vots a Barcelona
>8.000 vots a Girona
>5.500 vots a Lleida
>8.600 vots a Tarragona
Això és més del què s'aconsegueix mobilitzar els 11 de setembre. Però tampoc seria un problema greu no entrar al parlament i si hi ha possibilitats cal provar-ho.
El què em preocupa més és que els diferents posicionaments dins la CUP respecte a presentar-se o no i quin paper tocaria fer al parlament acabin amb la enèsima escissió dins de l'EI. Si el preu és aquest crec que no val la pena.
Però bé, això ja es cuinarà a on toqui i
quan muntem la CUP de la Vall del Tenes ja remenarem la marmita.
Salut!
Hola finès,
no sempre el suport popular es tradueix en capacitat de mobilització al carrer, hi ha gent que prefereix donar el suport de orma anònima i a través del vot i la massa de votants d'una formació no es correspon mai amb qui es pot arrossegar al carrer. A mi el que em fa més por és la segona part del teu comentari, és a dir, que si es pren una decisió, sigui quina sigui, tothom sigui prou madur per recolzar-la i anar tots plegats a una, sinó malament.
I bé, quan tornis a veure si ens mirem aquesta marmita!
Salut!
crec que s'ha de extendre la implantació territorial, hi ha llocs on encara no s'ha treballat prou el tema a nivell local... i podem trobar molt llocs... i una altra cosa que jo no descartaria és l'aliança amb altres formacions extraparlamentàries (com algunes que concorren dins iniciativa internacionalista) per tal de donar més pes a una possible candidatura...
Probablement sí, hi ha forces amb les quals es pordia comptar i s'han de tenir en compte. El model de confecció d'Iniciativa Internacionalista és un bon camí a seguir.
Salut
Publica un comentari a l'entrada