dijous, 16 de juny de 2011

Dubtes



Finalment em veig obligat a confessar-me: estic confús, francament confús, des que, ara ja fa un mes va iniciar-se tot aquest moviment popular conegut com del 15M o dels i les indignades, manllevant el títol del pamflet (no ho prengueu en sentit pejoratiu, sinó pel gènere que efectivament representa) multivendes de Stéphane Hessel.

No he pogut ni seguir-ho ni participar-ne tant com voldria, vagi això per endavant, i per tant em guardaré molt de donar consignes i directrius revolucionàries estintolat a la barra del bar, mentre critico els qui, per fi, es mouen. Ni va amb mi, ni critico pas tot el moviment: simplement constato que m'envolten una sèrie de dubtes, fruit de la pròpia naturalesa del fenomen, heterogeni fins al paroxisme i poc cohesionat, i del bombardeig constant d'informació sobre la qüestió a què estem sotmesos els qui vaguem per xarxes socials diverses i mirem més enllà de la ratlla (vermella o no, ja no ho sé) que ens marquen els mitjans tradicionals que, a la seva manera i siguin de la corda que siguin, han esdevingut un tot prou compacte a l'hora de difondre determinats missatges d'una homogeneïtat que fa feredat. No puc pas obviar que, al mateix temps, també he rebut algun missatge tranquil·litzador que ha atenuat la meva sensació de solitud oceànica quan altres companys militants (no de carnet, vull dir d'actitud militant en la vida en general) han expressat reserves o bé han deixat ben clar que la seva no era una adhesió inquebrantable a la cosa. Fins i tot firmes més o menys destacades s'han posicionat en aquesta línia: l'escriptor Roc Casagran en aquest apunt, o el periodista Roger Palà en aquest altre amb voluntat, justament, de tranquil·litzar la parròquia independentista d'esquerres, que com tothom qui m'ha vist almenys una vegada a la vida, ja deu saber que és la meva.

Sense voler fer cap anàlisi del moviment, déu me'n guard, pobre de mi, l'esclat de fa un mes s'entén per la fatiga d'una població sotmesa a una crisi interminable, amb la franja més jove d'aquella com a gran damnificada (les escandaloses xifres d'atur ho certifiquen), una fatiga que s'ha acabat convertint en indignació després de topar de nassos amb la realitat: la naturalesa del sistema polític del postfranquisme, un sistema viciat de naixença i, per si amb això no n'hi havia prou, amb vicis adquirits després de 35 anys d'exercici i normalitat ininterrompuda (el 23F no va interrompre res, va corregir preventivament desviacions perifèriques) en la gestió d'un determinat tauler de joc socio-polític. Res a dir, més enllà d'un ja era hora: que les coses han de canviar ho sabem de fa temps; que un contingent més ufanós de personal ho veiés d'una punyetera vegada és motiu de satisfacció. “Alceu el cul i no tingueu vergonya!”, que dirien els Al Tall.

Malgrat tot, i si se'm permet l'anacronisme, tot va començar com una mena de neokraussisme: és a dir, una mena de moviment regeneracionista espanyol, amb voluntat de refer moralment i espiritual la nació espanyola; en definitiva, això és un moviment nacionalista espanyol. Ens pot semblar estrany, dit d'aquesta manera, però no tota la tradició nacionalista espanyola és txusquera, malgrat que aquesta darrera sigui aclaparadorament majoritària i es practiqui a tort i a dret. El més engrescador és que siguem capaços des del nostre país de marcar una agenda pròpia i un full de ruta genuí: el fet que ahir la protesta es dirigís cap al Parlament català és un bon símptoma (com assenyala Juli Cuéllar aquí), ja que indica que hi ha una conflictivitat específica, una problemàtica, si en aquest cas es pot dir així, més autocentrada (encara que molts no hi vegin més enllà de les ratlles de les comunitats autònomes). Ara bé, no es pot negligir l'esperpèntic i lamentable serial de la discussió i aprovació (finalment efectiva o no, ja no ho sé) del dret a l'autodeterminació en l'acampada de Barcelona, el cosmopolitisme provincià que impera en matèria lingüística (allò de “en castellano, que así nos entendemos todos”) o la presència destacada d'elements tèrbols com el supremacista espanyol Francisco Garrobo. O sigui que per qüestionar l'ordre establert, en la meva modesta opinió, no ho podem fer a mitges, i aquí l'odre establert és espanyol i capitalista.

Criticable o no, tampoc ho sé, ja he dit que tinc el cap farcit de confusió, cal abandonar una certa ambigüitat ingènua, que si bé aconsegueix ampliar la base social, o si més no les simpaties a l'entorn del moviment, també és cert que a la llarga sembla que no hagi de promoure res més que quatre cures pal·liatives a l'estat del benestar. Fins on estem disposats a arribar? Quin és l'objectiu final que mena els passos del moviment 15M? Si pel camí aconseguim derruir algunes injustícies, benvinguts els guanys, però és reformable el sistema? Percacem un capitalisme amb rostre humà, si és que això és possible? O estem realment per una revolució social? Ens seguirà tothom?

També hem de tenir clares altres coses: si això no passa d'una revolta resolta amb quatre retocs cosmètics, doncs tal dia farà un any (com la nostra casta dirigent anhela), però si ens arremanguem i ens hi posem a fons ens haurem d'habituar a més violència explícita. Algú creu, i prou greu que em sap de dir-ho, que serà possible avançar (avançar de debò, sense collonades) sense violència? Tan ingenus som per no veure que la violència ja és entre nosaltres, que la violència és estructural? Què són sinó els desnonaments, la reforma laboral, els camps d'internament d'immigrants, els migrats subsidis amb què malviu una bona part de la població o els recents pressupostos aprovats per la Generalitat de Dalt? Què era sinó aquella càrrega policíaca de plaça Catalunya (per cert, benvinguts els que han descobert els antiavalots i els secretots a les manis) sinó una expressió explícita d'autodefensa de l'ordre establert?

De cap de les maneres puc preveure com s'acabarà el moviment si és que realment s'acaba, però tot i els dubtes que tinc a l'entorn de tot plegat (que en són molts, ja ho he dit), podem estar ben segurs que si en sortim menys ingenus i més conscients (havent abandonat una determinada fraseologia tòpica i alguns gestos una mica irritants, que prou que convé de fer-ho), si hem estat capaços d'articular una capacitat de resposta de base popular (organitzada! i autocentrada!), si ja no ens deixem entabanar i participem activament i efectivament en la construcció del nostre dia a dia, haurem madurat i molt, i un cop madura, la victòria (la independència i el socialisme) caurà pel seu propi pes.

8 comentaris:

roger13berenguer ha dit...

Ei Roger, a pesar de la meva poca participació a través de la xarxa que sàpigues que encara llegeixo les teves "creacions" i t'he de dir que comparteixo de totes totes aquests dubtes i reflexions sobre el 15M. Felicitats i endavant les atxes! I molts records a la Txell i al petit Alguer.
El teu homònim per les terres kurdes.

Roger ha dit...

Moltes gràcies Roger!
Me n'he alegrat molt de trobar un comentari teu (i a més, coincidint, o sigui que collonut).
Fes extensius aquests records a la teva parentel·la i a veure si ens trobem un dia d'aquests i coneixem les descendències respectives!
Abraçades!

esteve ha dit...

En tot aquest tema del INDIGNATS , amb majúscula , i amb els que comparteixo molta o casi tota la seva quota de indignació, aplico la màxima del lluitador Malcom X per els drets de la gent de color i que en aquest dies crec que està de màxima actualitat.
Deia l'activista nord-americà : "Si no estem alerta, els mitjans ens faran odiar l'oprimit i estimar l'opressor.
I sembla que els mitjans i el poder ho estan aconseguint ...

Roger ha dit...

Esteve, gràcies pel comentari.

Jo el bàndol en el qual em situo el tinc clar de fa dècades. S'ha d'anar molt amb compte amb els mitjans, el que va passar l'altre dia al Parlament en fou una bona mostra: tsunami d'opinió cap a una sola banda amb petits matisos amagats a l'Ara i, com sempre, Vilaweb, a banda dels mitjans més petits i alternatius. Ho explica Joan Vila en aquest article a Mèdia.cat: http://www.media.cat/2011/06/17/matisos-dins-la-condemna/
Tenim a l'abast altres vies, que cada dia es demostren més necessàries, d'informació, tot i que tampoc s'han de sacralitzar, perquè és ben evident que no ens podem empassar tot el que circula per aquest gran safareig que és internet. Els mèdia, no és cap descoberta sensacional, són un instrument poderosíssim i vital per al manteniment de l'ordre establert de torn: control i creació d'estats d'opinió, a partir de la tria i valoració de la informació que ens arriba, creació de determinats espais de referència simbòlica (el darrer treball de Rosa Calafat em sembla imprescindible en aquest sentit), models d'entreteniment i intensitat en l'oferta d'aquests, etc.
La indignació era necessària, però crec que cal organització, fase propositiva d'accions concretes i, evidentment, situar-nos al mapa

Anònim ha dit...

Hola macu! Aquí en Pere Mallén.

Ja que toques aquest tema, comentar una miqueta.

Dir-te que, com sempre amb retard, com és senyal de la nostra relació, llegeixo les teves reflexions d'aquest blog.

Doncs sí m'esmero per informar-me, i sobretod informar-me de manera transversal, és a dir, des de totes les perspectives, i com més independents millor.

Tot i això el que he descobert és que realitats n'hi ha tantes com visions, i tenir una opinió crítica independent és una lluita esgotadora i contínua.

Dir respecte al 15m que vaig viure'l aquí a Madrid de manera intensa i amb bastantes reserves però amb el sentiment que m'havia de moure i veure'l també en i desde el moviment.

El meu temor era que més enllà del factor contagiant de la protesta, més enllà del pur "meme", què hi havia.

Ara mateix, la sensació es que el que queda és la mateixa poca gent amb esperit crític que hi havia abans. I també la meva decepció.

El problema som naltros.

Salut!
Pere

Roger ha dit...

Pere!
Gràcies per llegir-me, quina il·lusió!

Quan vaig fer aquest post estava sobresaturat d'informació: vaig fer com tu, i davant d'un moviment tant heterogeni i, en alguns aspectes innovador (i en alguns d'altres, grinyolant) vaig decidir anar a cercar opinions a tort i a dret, a banda de participar en algunes assemblees i parlar amb gent que hi participava més activament que jo. I després de tot plegat vaig escriure per ordenar-me una mica les idees, per dir-ho d'alguna manera.
Hi ha algunes coses inevitables que havien de succeir: una certa sensació d'esllanguiment de tot plegat (que deixa els qui eren conscients allà on eren abans, com deies, però amb alguna nova i ferma incorporació, això segur), intents d'instrumentalització per part dels partits polítics (del PP a UPyD, passant per ICV o IU i, esclar, el PSOE dels collons com va demostrar Rubalcava al discurs de l'altre dia) i una convivència amb els mitjans basada en la conveniència i oportunitat del moviment a judici dels darrers, entre moltes altres coses.
Hores d'ara encara és d'hora i no sé com ha acabat la cosa a la Villa y Corte, però aquí encara hi ha moltes assemblees actives (probablement amb gent que ja estava organitzada abans, però amb d'altres que no també) i això és un bon símptoma. Potser el problema és que les expectatives eren massa elevades i els guanys són complexos i el context molt, molt difícil; i t'ho dic sense perdre de vista que al darrera la protesta de Madrid, algun element tèrbol hi havia (com també n'hi ha hagut a Barcelona, però hi ha tanta gent...). Per això també parlava de dubtes: tenint el bàndol clar, mai ens hem de deixar encegar i prendre les coses tal i com vénen, siguin mogudes pretesament espontànies encara que molt guais, siguin mogudes indepes molt "transversals"... S'ha d'anar amb compte.
Un dia m'ho has d'explicar bé, com va anar tot això de "Madrit"

Abraçades!

Anònim ha dit...

Hola de nou!

En primer lloc disculpa la mala redacció, això d'escriure a correcuit potencia les meves llacunes educatives.

Aquí als Mandrils el moviment 15m s'ha transformat en les assemblees de barri, que estan molt actives, n'hi ha moltes i la veritat és que fan goig.

Evidentment sempre hi ha gent aprofitada, avantatgistes, manipuladors i també alguns infiltrats, però és com a tot arreu. En qualsevol organització de persones, ja sigui una assemblea, una empresa o un equip de futbol de barri hi passen aquestes coses per la senzilla raó de que hi participen persones.

I més encara en una iniciativa com aquesta, en la que mal que sigui tímidament es planta cara i es parla amb una mínima intenció de pensar més enllà de dogmes i realitats creades a base de repetir-les i provocar por.

Al meu barri, que té la marejant xifra de 150000 habitants, l'assemblea popular està activa, però igual la formen unes 100 persones. El % es esgarrifant. Tot i això, i tot i que potser jo no estic d'acord amb algunes coses, trobo que és admirable que una gent es preocupi per dedicar part del seu temps a pensar, opinar i intentar fer quelcom per aturar el què se'ns ve a sobre.

I el temporal que estem vivint és molt pitjor del què sembla, perquè estem en una caiguda dels drets dels treballadors brutal, en una descapitalització de la societat en favor del lliure mercat. I el futur que se'ns planteja és eliminar tot cost social per afinar la maquinària del neoliberalisme.

I no s'aturaran si no hi ha una resposta massiva, perquè no és la primera vegada que passa això (el documental "the shock doctrine" repassa la aniquilació dels drets socials a Xile, a Argentina, a Rússia) i si ha calgut, s'ha fet servir tota la violència necessaria.

Per això m'emociona que una sèrie de gent s'esforci en alçar la veu, tot i que potser certament no serveixi per aturar aquesta hecatombe social, però veient l'estat d'inacció, de crítica de sofà, i sobretot de molta gent que es va animar amb les manifestacions aquelles massives, però que ara tornen a la lletania de "aviam si em toca la loteria", frase amb la que resumeixo el discurs egoïsta de "tot val", jo, jo i jo, que ens ha portat fins aquí.

Tot això, sumat a l'estat de shock i de pànic en que gran part de la societat es troba, és un caldo de cultiu perfecte per colocar lleis que enviïn a la paperera els drets elementals dels treballadors, i que acabem pitjor del què ens imaginem.

De tot cor desitjo equivocar-me, que tot això sigui un miratge, però em temo que gran part de la població treballarà en unes condicions lamentables, si és que hi ha condicions, mentre se'ls apartarà dels media.

El fet de veure les assemblees fa que, per una estoneta, em tregui aquestes ulleres apocalíptiques i vegi que, potser, és possible que agafant-nos fort, i treballant, poguem fer que aquest futur es topi amb els seus futurs esclaus, i que ens n'adonem que si ens alliberem som molt més del que mai havíem imaginat.

Salut i records a la familia
Pere

Roger ha dit...

Pere,

gràcies per la panoràmica dels Mandrils. Subscric tot el que dius: la doctrina del xoc ja ha començat a ser posada en pràctica; a la Comunitat Autònoma Catalana va començar des que CiU va guanyar les eleccions. Les retallades, la llei òmnibus, són els passos que segueixen al discurs de la por, i tota la força que es pugui fer per aturar-ho benvinguda serà.
Ja ho he dit més d'una vegada, tots els que guanyem , tots els qui es despertin (i no es tornin a adormir mai més) seran petites victòries que sumaran per parar el cop.

Abraçades!