Un ple, un llibre i una cabòria

En el que s'acostuma a conèixer com a darrer-ple-abans-de-vacances, és a dir, el ple municipal ordinari de juliol (en concret, el 29 de juliol de 2015), l'ajuntament de la Garriga va aprovar una moció de suport al banc d'ADN. Suport institucional, d'una banda, i presa de compromís per difondre'n la iniciativa a partir de diferents mesures (conferències, circulars, banners...), de l'altra.

Per a qui no conegui aquesta iniciativa en faig cinc cèntims: consisteix en una eina que mitjançant la medicina forense permetrà d'identificar els desapareguts durant la guerra civil espanyola. Una manera (potser de les darreres; en tot cas, prou fiable, segura i ràpida) de trobar, d'una vegada per totes, familiars desapareguts des de fa dècades i que omplen una de les (moltes) vergonyes d'aquesta democràcia coixa que és l'estat espanyol: les fosses comunes.

foto: Viquipèdia.

Tres notes breus i/o necessàries entorn això:

1- La moció (que presentava el grup d'ERC-Acord) es va aprovar per unanimitat, i, per tant, amb els vots del grup del qual formo part (la CUP). Una magnífica notícia i un granet de sorra més que ha d'empènyer a esquerdar aquell gran mur de silenci inherent a la constitució del règim actual.

2- La iniciativa parteix de l'àmbit privat, de ciutadans particulars que van determinar que no es podia defallir en la reclamació de dignitat i justícia. Particularment dos: Marc Antoni Malagarriga i Roger Heredia (entrevistat pel diari ARA aquí). Això és, esclar, una autèntica vergonya que serveix per veure amb quina mena de pasta es van fer els fonaments de la democràcia espanyola i (part de la) catalana. Han hagut de ser els familiars mateixos qui s'ha preocupat per idear iniciatives per posar fi a l'ominosa ombra de l'oblit que va imposar la dictadura o, el que és el mateix, l'àmbit públic no és qui ha endegat iniciatives decidides, no ha posat tots els recursos que té a l'abast, per eliminar les fosses i fer que la gent pugui enterrar els seus morts. S'ha perseverat en l'oblit, en el desconeixement del propi passat recent privatitzant l'interès col·lectiu i deixant en mans dels afectats directes l'exhumació no només dels cadàvers, sinó d'un capítol de la història que esdevé comú i essencial per comprendre la construcció de la societat actual. La història de la repressió franquista és un apartat ineludible de la nostra naturalesa com a societat (presumptament) democràtica. Ens interpel·la a tots.

D'altra banda, és evident que la iniciativa d'Heredia i Malagarriga mereix tot el reconeixement i el suport: és reconèixer i donar suport a un acte de reparació i de dignitat humana, però també representa un imperatiu ètic inajornable per continuar construint el futur. Per conèixer-ho millor: una notícia al diari ARA, el projecte explicat per la UB (que hi col·labora) i una breu descripció que n'explica el funcionament.

3- Reblem-ho, per si algú (segurament molta gent) encara no sap quines són les dimensions d'aquest drama. Per començar, cal tenir present que parlem d'una dilatada experiència repressiva, que abraça més d'una generació: del 1936 al 1975 (i una mica més enllà). Seguim amb les fosses comunes: n'hi ha més de 340 només a Catalunya, que afecten 4,600 famílies i que contenen uns 14,000 cadàvers; a tot l'estat espanyol en són més de 2,000, amb uns 115,000 desapareguts. La magnitud és esgarrifosa. Molt: l'estat espanyol és el segon del món amb més fosses comunes per obrir, només per darrere de Cambodja. I ni tan sols calia arribar fins aquí: una sentència de l'ONU obliga qualsevol país que ha patit una guerra civil a identificar-ne les víctimes i a lliurar-ne les restes als seus familiars.

Per conèixer-ho millor: mapa de fosses a Catalunya, mapa de fosses a l'estat espanyol; la historiadora Queralt Solé va publicar, el 2008, Els morts clandestins. Les fosses comunes de la Guerra Civil a Catalunya (1936-1939) (la seva tesi doctoral); Montse Armengou i Ricard Belis van elaborar-ne un documental: Les fosses del silenci.

És evident que hi ha un contingent social de gruix prou considerable que ha combatut des del minut zero aquest amnèsia col·lectiva, pretesa condició sine qua non per a aquests nous 40 años de paz. En són una bona prova les associacions dedicades a la recuperació de la memòria històrica, la tasca desenvolupada per una colla important d'historiadors i també de periodistes i, esclar, de diverses forces polítiques, sindicals, associacions culturals i de diversa índole.

Feliçment (que diria aquell que assegurava que tenia la clau), aquestes vacances vaig poder assistir a una presentació del darrer llibre d'en Lluc Salellas, El franquisme que no marxa. Allà mateix en vaig poder comprar un i cruspir-me'l en menys temps del que el president Mas convoca una cimera pel Procés.

Foto: llegirencatala.cat

El llibre, breu però concentrat, és com llançar una teia en un quarto fosc. Una manera concisa d'il·luminar la nòmina de jerarques franquistes que van exercir en dictadura, van modelar el pas al nou règim i s'hi van acomodar (perquè ningú els ho va impedir) per seguir exercint en democràcia: des del poder polític, econòmic, o des d'on els va fer gràcia. Aquest és el gruix del treball, i l'element essencial per bastir la denúncia. Prèviament una (massa) breu (suposo que les dimensions i la naturalesa de la tasca hi obligaven) mirada al franquisme que se centra en remarcar el caràcter totalitari i repressiu del règim, un caràcter que no es va abandonar i del qual van participar tots els que apareixen llistats a la darrera part; també hi ha un apartat molt suggeridor que es dedica a comparar els processos de transició de la dictadura a la democràcia que van experimentar Grècia, Portugal i Espanya, de coordenades físiques, ideològiques i cronològiques (força) coincidents. Una excel·lent aposta per la perspectiva historicopolítica que reforça la idea que la naturalesa de la Transició espanyola és absolutament contingent, ja que al mateix moment (de fet, just un moment abans) les coses s'havien resolt de manera diferent al cap del carrer del sud d'Europa.

Finalment, com deia, la tercera part, que és la més extensa, és dedica a constatar la pervivència del règim franquista en la societat espanyola i (una mica en menor mesura, però també) en la catalana. Ho fa amb els noms i cognoms dels qui, en el confort de la impunitat, van seguir menant l'estat des de diferents angles i amb prou discreció (en general), però també incidint en una qüestió col·lateral evident: no es van passar comptes. Els mateixos que carreguen amb crims a l'esquena, que van fer-se a si mateixos en un hàbitat antidemocràtic i reaccionari, són els que van participar del pas a un nou escenari. I això va poder ser així perquè van ser els que van guanyar la guerra i perquè els principals puntals del règim i del poder en general (exèrcit, església, monarquia, poder econòmic), també n'eren part (i part fundacional). 

Això ens condueix (almenys a mi) a una consideració afegida. Potser sense voler-ho (una mica ja em sembla que sí), el llibre no només representa una denúncia específica del cas franquista, sinó que representa un retrat (i un relat) del poder. De l'exercici i la retenció del poder; de com determinades elits sobreviuen en la seva condició al marge dels canvis que pateix l'entorn. I de com aquests mateixos canvis, si no passen d'allò cosmètic, o arrenquen la tija i deixen les arrels, profundes i enterrades, no afecten el cor del poder. Sí, ja ho diré: Lampedusa.

(Ara afegeixo falca d'autobombo: la Fundación Transición Española es va fundar per preservar les essències màgiques i immutables del conte de fades. Vaig retratar-ho en una sèrie inacabada de posts: l'1 i el 2)

Al mateix temps, hi ha, una altra vegada (i ara enllaço amb la qüestió de les fosses), la qüestió ètica. Per què els que foren contraris a aquest estat de coses l'acceptaren, el legitimaren, i l'han continuat acceptant i legitimant fins a dia d'avui. Per què s'han reforçat els silencis fundacionals al llarg de quatre dècades. Per què persones deslligades de l'experiència personal (i deslligades de vincles amb el règim) han contribuït a mantenir aquest estat de coses, no només no qüestionant la mala qualitat democràtica del règim del 78, sinó entorpint els qui l'han intentat millorar. 

Es fa difícil de creure, al meu entendre, que qualsevol experiència que es pretengui de renovació/regeneració democràtica no parteixi (o no inclogui, almenys) un qüestionament a l'edifici construït a la Transició. Avançar obviant això, és avançar coixos. Fins i tot per a l'estat espanyol, esberlar el silenci representaria un exercici d'educació cívica a partir d'un coneixement propi que ja es presenta urgent en vista de la seva trajectòria i evolució política. A tot arreu cal (als Països Catalans també, només faltaria) més educació crítica sobre el propi passat.

Esclar que aquí cal tenir en compte, també, alguns dels abusos de la memòria fruit de la nostra afició al commemoracionisme i a la reïficació del passat. Cal tenir clar que memòria i història, no és el mateix, encara que hi hagi parentiu, espais compartits i diàlegs necessaris. Com deia Tony Judt hi ha el perill que el deure de recordar el passat es confongui amb el passat mateix i que, llavors, la memòria selectiva (allò seleccionat del passat que ens interessa des del present), fusionada amb la narrativa d'una comunitat/societat esdevingui història en si mateixa; de fet, reblava: que el record substitueixi la història és perillós. Ara bé, també crec fermament que, en el cas de la història del franquisme, més enllà de la memòria, el que es demana és reparació; justícia. I no s'ha de parar fins a aconseguir-la, perquè ens interpel·la a tots com a deure cívic, com a imperatiu ètic que, encara, no hem acatat com pertoca.