dijous, 25 de febrer de 2016

La paura

No sé si el d'ahir va ser el Ple més agre de la present legislatura a la Garriga, però, certament, hi hagué alguns moments de tensió política, en què el to de la discrepància fou encès.

Aquesta petita tempesta en l'oasi garriguenc va venir motivada (o magnificada) per una moció que vam presentar conjuntament els grups de la CUP i el d'Acord-ERC, amb el suport ja explicitat prèviament de SI, en què demanàvem declarar persona non grata a l'actual monarca espanyol, Felip de Borbó, i declarar la Garriga municipi lliure de monarquia. Una moció de marcat caràcter polític i simbòlic, específicament antiborbònica, però antimonàrquica en general alhora. És aquesta d'aquí sota:




Les motivacions per presentar-la i defensar-la són prou clares i ben senzilles d'entendre. Més encara si ens atenem als que la vam promoure (CUP), als que s'hi van adherir per presentar-la conjuntament (Acord-ERC) i als qui s'hi van afegir tan bon punt van poder (SI). Però anant més enllà de la voluntat de ruptura implícita plantejada des de la perspectiva independentista (els greuges catalans amb la monarquia borbònica i la necessitat de trencar-ne els vincles per a poder construir un estat lliure, democràtic i igualitari), em vaig permetre d'emplaçar a les forces republicanes, siguin federalistes, centralistes o veganes (ICV, PSC) i fins i tot em vaig permetre d'interpel·lar el regeneracionisme espanyol actual en el sentit que pretendre regenerar l'estat sense posar en qüestió una institució com la monarquia (i, encara més, la borbònica), era com a mínim, d'una consistència argumental discutible.
En el fons preteníem el que plantejava en Xavier Díez des del seu blog dies enrere a Borbons, o la necessària escenificació de la ruptura, però des dels municipis, atès que Breda i Arenys de Munt ja havien iniciat el camí fa ben poc. Som capaços d'imaginar la potència simbòlica de centenars i centenars de municipis catalans (o, fins i tot, d'altres pobles dels subjugats per l'estat espanyol) declarant-se deslliurats de la monarquia espanyola i barrant el pas institucional del seu representant actual?

Doncs a la Garriga ens hem quedat en aquest terreny: en el de la imaginació, perquè la moció no va prosperar. Hi van votar en contra els set regidors de CiU, el del PSC i, esclar, el de C's. Tot amanit amb una lacònica abstenció d'ICV...
Els arguments (per dir-ho d'alguna manera) de C's eren previsibles. Si el Ple d'ahir hagués estat un dibuixat com en un còmic, el regidor taronja hagués tingut un globus de diàleg d'aquells amb serps, llamps, punyals i espetecs. Els del PSC, posant per davant el seu republicanisme i la seva voluntat de reformar l'estat, es van atènyer als límits legals de la moció. Tampoc massa cosa a dir. 
Però el plat fort va venir de la mà de CiU: el regidor Jordi Pubill, amb cara de pomes agres, declarant que el seu grup no és gens afecte a la monarquia, va expressar el vot en contra dels convergents perquè "ells ja han desconnectat" i perquè així ho requeria la "responsabilitat del moment històric". I ja està. Estupor en tota la seva dimensió semàntica. Òbviament, això costa més de creure que dir que la homeopatia serveix per a curar alguna cosa, i així ho vaig manifestar (no em negareu que declarar-se desconnectat i presentar-se a les eleccions al Congreso espanyol és, com a mínim, pintoresc). 
I aquí hi va haver els retrets més, diguem-ne, encesos: jo que els trec el putaramonetisme, i ells que em diuen que això d'enviar gent a la paperera és molt lleig... Aquest punt va ser important, perquè van qüestionar que valgués la pena, això de declarar persona non grata al monarca; nosaltres els vam dir que ja s'ha fet altres vegades. I ens responen que sí, però mai a ningú d'aquesta magnitud institucional. Alto les seques: no serà que el motiu és que hi havia una mica de por i que el que calia era evitar que prosperés la moció (d'aquí el vot directament en contra) per evitar possibles represàlies, i que els arguments de responsabilitat, seny (sí, va sortir el seny) i desconnexions eren un vernís interessat per disfressar una postura que potser CiU va creure indefensable? 
El cas és que sí, el vot en contra era el darrer dic de contenció de la moció: just abans de procedir a llegir-la i a votar-la, el secretari va intervenir a instàncies de l'alcaldessa per advertir de les possibles conseqüències legals d'aprovar la moció. Però ni tan sols aquest era el primer subterfugi legalista. Abans del Ple, des de CiU ens havien convidat a retirar momentàniament la moció (fins al març), perquè segons ells, no la veien clara des del punt de vista legal.

Potser aquest any el veurem per Corpus


En fi, des de la necessària ruptura que alguns entenem que s'ha de produir i, sí, des de la necessitat d'escenificar-la en aquells àmbits en què entenem que es poden generar consensos i què caram, que ho requereixen des de la urgència democràtica, vam quedar negativament sorpresos de les postures adoptades per part de CiU (ens temíem, com a molt, una abstenció) i, també s'ha de dir, per part d'ICV i dels seus argumentaris estrafolaris.

És, doncs, una oportunitat perduda per a escenificar aquesta ruptura i per demostrar que, un cop més, davant dels gestos polítics només hi ha la resposta judicial i repressiva; una oportunitat perduda per demostrar que les institucions catalanes, a diferents nivells, estan per la ruptura i al costat dels valors més essencials dels fonaments de la democràcia, on la monarquia no hi hauria de tenir lloc. Una oportunitat perduda per demostrar la determinació que tenim d'arribar allà on volem arribar.
Esperem no perdre'n gaires més.