L'imperi contraataca

Amb la recent reorganització del grup parlamentari de la CUP s'ha produït la incorporació de Mireia Boya a un dels seients de l'antic polvorí de la Ciutadella de Barcelona. Segurament, es podrien destacar diverses coses de la flamant diputada (i presidenta del grup parlamentari) Boya, tal com es pot intuir d'aquesta breu biografia de què ja disposa a la Viquipèdia, però el que m'interessa més ara és l'aspecte que justament se n'ha destacat més.

Declarada occitanista (com si ser occità i occitanista fos una mena de nafra o de manifestació alienígena), Boya mateix ha expressat la voluntat de fer servir l'aranès (la variant de l'occità que es parla a l'Aran) en les seves intervencions parlamentàries. En una situació de normalitat (etiqueta que cal fer servir amb totes les prevencions que calgui) això no hauria de ser notícia: l'occità és una de les llengües oficials de Catalunya segons estableix l'Estatut d'autonomia. Però, no ens enganyem, com que la situació no és normal, que Mireia Boya faci servir l'occità "amb normalitat" al Parlament sí que és notícia. I una notícia que no només ha desencadenat un torrent de comentaris, sinó que la qualitat d'aquests comentaris ens ofereix un exemple pràctic ben ufanós de la visió que l'imperialisme lingüístic hispà dispensa a les llengües minoritàries.

Les reaccions a les notícies que en parlaven en mitjans digitals són prou eloqüents. Mirem-ne algunes mostres.

- A La Vanguardia és on van aparèixer els primers símptomes de tolerància lingüística, de respecte i acceptació de l'alteritat: La nueva diputada de la CUP sólo hablará en aranés en la tribuna. 

- També en l'apartat dels comentaris (una gran aportació dels mitjans digitals a l'esperit crític, la correcció i l'enriquiment informatiu, com és sabut) d'aquesta notícia d'El Món, hi havia alguna perla com aquesta d'aquí sota.

- Un digital espanyol, de perfil moderat, centrista, i tarannà obertament cosmopolita, de nom esdiario, dedicava aquesta peça a la cupaire aranesa, amb un títol tan suggeridor, que no em puc estar de reproduir-lo fotogràficament.

Hi ha altres frases en aquest, diguem-ne, article que convé reproduir tal com han estat perpetrades per prendre mides de la magnitud de la tragèdia (els ressaltats amb negreta són meus): "Por si no hubiera suficiente con el panorama actual, la formación antisistema ha colocado en el Parlament a una firme defensora de una Cataluña independiente con "dos idiomas propios"", "Cuando parecía que ya se había visto todo en el Parlament de Cataluña, un nuevo esperpento amenaza la política catalana más convulsa de los últimos años de la historia española" o "Mireia Boya, se ha colocado en el ojo del huracán al hacerse pública su intención de intervenir en el Parlament ya ni siquiera en catalán, sino en aranés u occitano".

La Mireia Boya mateix, per acabar amb aquest apartat il·lustratiu i tan edificant, difonia a través del seu compte de Twitter un nou recull de creatius comentaris motivats per l'anunci de l'ús de l'occità per part de l'ara diputada. Ressalto això darrer: Boya ha anunciat que faria servir l'occità; és a dir, encara no ho ha fet. Tots aquests esgarips es profereixen, per tant, des d'una postura de, podríem dir-ne, imperialisme (lingüístic) preventiu. Una mena de Minority Report supremacista, per entendre'ns.

Si fem un capmàs de tota aquesta tirallonga de lladrucs imperials, hi trobarem ràpidament tota la nòmina de tòpics que han fet servir els forjadors de la ideologia que ha fet del castellà la llengua dominant. Segons tot el que aquí apareix, no s'hauria de parlar occità perquè és endarrerit (ergo, va contra la modernitat), costa diners, el parla poca gent, és esperpèntic, divideix... No en falta ni un.

Juan Carlos Moreno Cabrera diu que la ideologia de l'espanyolisme lingüístic "intenta justificar el predominio o hegemonía del castellano a base de una supuesta demostración de que esta lengua es superior a las lenguas con las que convive", demostració que no s'aguanta per enlloc. I rebla que aquesta hegemonia del castellà "tiene que ver con la imposición de esta lengua, no con ninguna propiedad de ella que la haga superior a las demás lenguas con las que está en permanente contacto" (a la presentació de L'imperi de la llengua comuna. Guia de l'imperialisme lingüístic espanyol, cita recollida aquí).
Tot aquesta rècula de disbarats que suren cada vegada que es manifesta una alteritat lingüística a l'estat espanyol és fruit d'aquest punt de partida que presenta una llengua (la castellana) vinculada a un projecte polític nacional (l'espanyol) com a superior i única vàlida per a representar de forma legítima aquest mateix projecte; òbviament, doncs, té un caràcter excloent perquè exclou el que s'allunya del cànon, de l'única forma d'espanyolitat possible. O, per dir-ho en paraules de Xavier Díez, relega les llengües no castellanes i les identitats que hi van associades a la consideració d'heretgies del projecte nacional espanyol.
Aquest caràcter excloent no actua, per altra banda, per omissió: és marcadament etnocida i ha procurat, amb més o menys empeño, de forma més o menys explícita, l'extermini efectiu d'aquestes alteritats lingüístiques, culturals i/o nacionals. I, encara ara, ho sabem prou bé, aquesta ideologia "racista, excloent, imperialista, retrògrada, particularista i que recorre a les manipulacions més barroeres i descarades per assegurar-ne la justificació i acceptació" (de nou, Moreno Cabrera), és prou viva i prou arrelada en capes àmplies de la societat espanyola, i una divisa axiomàtica dels diferents models nacionalistes espanyols, ja sia ultramontà, ja sia més liberal, per fer servir la terminologia de Carlos Taibo. Una altra de les qüestions que ens ha de fer pensar si convé (és un dir) continuar immersos en aquest projecte i si, després d'uns 130 anys de provatures fallides de reforma, val la pena anar-ho intentant una vegada i una altra.



[Coda]
Per reprendre el fil inicial, convé recordar que també "Catalunya s'ha de prendre l'occità seriosament"