Política performativa

En aquest darrer Ple ordinari a la Garriga, el govern municipal i el principal  grup polític que el sustenta ens va sorprendre amb un exercici performatiu. Doblement performatiu, podríem dir. M'explico.

D'una banda, diguem-ho així i forçant el concepte, en un sentit lingüístic: el govern municipal es pensa que els fets es duen a terme en el mateix moment que s'enuncien. Per posar un exemple concret, i referit a la polèmica del darrer Ple, quan el govern anuncia "diàleg", que "dialoga amb l'oposició", que "dialogarà de tal cosa o tal altra", es pensa que, pel sol fet d'enunciar-ho (i anunciar-ho) ja s'ha produït. Per això mateix deu ser que no s'acostuma a anar més enllà de l'enunciat. Ja està fet, no cal esforçar-s'hi més. Així ha succeït amb les Ordenances Fiscals per al 2017, però també amb tantes altres coses amb encara no mitja legislatura esgotada: els comptes, les obres del carrer Calàbria, el desastre del carrer del Negociant, la reforma de l'espai infantil del Parc de la Sínia...

Doncs mireu, no. Ho havíem avisat moltes vegades, i la darrera havia estat feia just un mes, quan vam votar negativament als comptes per una qüestió purament formal, de procediment: que les coses no es fan així i ja n'hi ha prou. Que transmetre informació rellevant, complexa i voluminosa amb un escàs marge de temps és com si no te l'haguessin donat. Que la participació real i la col·laboració amb l'oposició, si es vol efectiva, és més que un eslògan o més que tuits tronats, rancorosos i extrets del manual del tertulià-com-cal de 8TV o RAC1 com els que a mig ple emetia amb urgència i vehemència el compte de la secció garriguenca del partit dels tres-cents noms. 

El community del PDECat garriguenc és molt ocurrent, però no sap massa què s'empesca

Intentem ser una oposició propositiva i constructiva per al bé comú garriguenc, no uns putxinel·lis folklòrics que de tant en tant presenten una moció per marcar paquet ideològic.   

En segon lloc, l'exercici performatiu va venir, també, per la performance que hi havia preparada: el govern va volia escenificar una idíl·lica negociació a partir de la qual s'havia d'arribar a una aprovació d'unes Ordenances per a l'exercici següent. Una bassa d'oli, com sempre: amb el tarannà habitual, molt atent a les formes [sic] i després d'haver-ho parlat a bastament amb l'oposició [demà m'afaitaràs]. Aquesta, i no una altra, és la performance que es va veure dimecres. Però vet-ho aquí que tampoc, que l'escenificació va fer llufa perquè els grups de l'oposició pràcticament en ple (nota verda dissonant) vam dir prou apujant un grau la manera de dir prou que havíem tingut fins ara i vam abandonar la sala de Plens per no participar d'aquest punt de l'ordre del dia.

Moment en què regidora i regidor cupaires se'n van a prendre l'aire.

Aquest és el punt on som ara, doncs. Tips de la recepció deficient de la informació i de les dificultats per a poder-la treballar, atès l'escarransit marge temporal que ens ofereix la nostra dirigència municipal, vam apostar per una manera més efectista de cridar l'alto. Però vistos els gestos, els comentaris capciosos i les cares emmurriades em temo que més que entendre el missatge, el govern, segur de si mateix en unes formes escandalosament millorables (per dir-ho d'una forma molt generosa), es refermarà en la seva manera de procedir. Tanmateix, s'acosta l'aprovació dels pressupostos (serà aquest desembre) i hi haurà una bona (una nova) oportunitat per veure-ho. Confiarem en què, superat el dol, s'hagi entès (ara sí) la demanda.