Rojos, blancs, soviètics, estalinistes, armènies, culs negres, mares, filles, nostàlgics... El mosaic amb què Svetlana Aleksiévitx dissecciona La fi de l'home roig, més que un trencadís, és una acta notarial d'una trencadissa; d'un temps que no existeix i d'un altre temps que no ha acabat d'arribar.
Aquest Temps de segona mà (el títol principal del llibre) ens situa davant de dues tipologies de persones, sorgides, en tots dos casos, de l'evaporació de la Unió Soviètica. Hi ha sovoks i partidaris del capitalisme, i malgrat que la majoria foren modelats a partir dels patrons morals i ideològics del règim comunista, no tots en són nostàlgics, esclar. Tanmateix, d'entre els que esperaven la llibertat, els que confiaven en Gorbatxov, i fins i tot en Ieltsin o Gaidar, són comptats els casos en què les expectatives s'han satisfet d'una manera raonable.
 |
| Foto: Raig Verd |
El retrat contemporani de l'antic espai soviètic ens mostra un tapís humà, una polifonia de la tragèdia de gairebé un segle: dels patiments de l'ànima eslava, però també de coses que transcendeixen el clos de l'antic espai soviètic: el bastiment del totalitarisme sobre els fonaments de la por, la carcassa moral sustentada en el sacrifici patriòtic per mitjà de l'heroisme, les promeses incomplertes, els anhels que es dissolen amb el primer raig d'aigua, el lloc al Món i a la Història, el bé i el mal...
És, esclar, també (i sobretot) una mirada calidoscòpica sobre l'especificitat de la història de l'Imperi rus i la Unió Soviètica i tots els seus satèl·lits terrestres: la Revolució, el comunisme, Stalin i el Gulag, Tolstoi, Gorki, Soljenitsin i Sàkharov, Gorbatxov i Ieltsin, el capitalisme, la llibertat, la por i la seguretat, la llibertat, la democràcia, temps que s'acaben i persones modelades per a viure en aquell temps que el sobreviuen. Que passen a viure en un temps que no els correspon i no l'entenen ni el saben viure.
Un relat de gent normal, que té la cuina com a espai de dissidència i d'expiació dels neguits i que aboca la vida en Aleksiévitx, notària de la memòria d'un temps i d'un país, per combatre un dels neguits humans que més ens inquieten: l'oblit. El temor a no ser recordats, que és, ben sovint, el temor a què la nostra vida no hagi tingut sentit.
D'altra banda, hi ha, evidentment, el valor literari de l'obra, que és un autèntic monument a la literatura de no-ficció. Aleksiévitx elabora una filigrana literària a base de teixir retrats i testimonis: una veu múltiple, que per això mateix no és unívoca i que presideix l'escena en forma de narrador col·lectiu, amb una mediació invisible i imperceptible, a primer cop d'ull, de la ploma de l'escriptora bielorussa.
Una obra excel·lent, des de tots els punts de vista: un exercici literari majúscul, un recull memorialístic del material sensible que queda soterrat sota les grans causes i esdeveniments de la història; la veu dels sense veu exposada de forma exquisida. Escoltem-la.
---------------------------------------------------------------------------------
Un relat de gent normal, que té la cuina com a espai de dissidència i d'expiació dels neguits i que aboca la vida en Aleksiévitx, notària de la memòria d'un temps i d'un país, per combatre un dels neguits humans que més ens inquieten: l'oblit. El temor a no ser recordats, que és, ben sovint, el temor a què la nostra vida no hagi tingut sentit.
D'altra banda, hi ha, evidentment, el valor literari de l'obra, que és un autèntic monument a la literatura de no-ficció. Aleksiévitx elabora una filigrana literària a base de teixir retrats i testimonis: una veu múltiple, que per això mateix no és unívoca i que presideix l'escena en forma de narrador col·lectiu, amb una mediació invisible i imperceptible, a primer cop d'ull, de la ploma de l'escriptora bielorussa.
Una obra excel·lent, des de tots els punts de vista: un exercici literari majúscul, un recull memorialístic del material sensible que queda soterrat sota les grans causes i esdeveniments de la història; la veu dels sense veu exposada de forma exquisida. Escoltem-la.
---------------------------------------------------------------------------------
Sobre Aleksiévitx, la seva traductora, Marta Rebón, en va escriure això a Núvol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada