Rigors i vergonyes

Una de les qüestions que assenyala en Jordi Borràs quan fa presentacions del seu darrer (i imprescindible) treball Plus Ultra. Una crònica gràfica de l'espanyolisme a Catalunya, és, justament, per què hi havia, en ple Procés, un buit bibliogràfic d'aquestes característiques. Per què ningú s'havia dedicat a fer un anàlisi taxonòmic rigorós de l'amalgama sociopolítica que conforma l'espanyolisme nostrat.

Una de les qüestions que queden certificades en les pàgines i sobretot en les fotos d'aquest volum és quin grau de vitalitat posseeix, a hores d'ara, la ultradeta espanyolista a casa nostra i quines són les connexions amb l'espanyolisme decent (ja em perdonareu). Les proves concloents que hi apareixen, afegides a les evidències que ja intuíem, o que directament teníem (com El franquisme que no marxa, del qual Lluc Salellas n'ha aixecat acta fa ben poc), més algunes d'altres que s'han anat aportant de forma més recent (aquests "Quinze exemples de candidats de Ciutadans vinculats amb l'extrema dreta", per exemple), ens mostren un terreny al qual encara li cal un bon drenatge democràtic; un espai ideològic no sanejat i que no passaria un estricte control de qualitat. L'espanyolisme continua contaminat de forma preocupant per la ultradreta i el feixisme, amb el control i la visibilitat principal de la mobilització al carrer; amb l'assumpció dels símbols del transfranquisme o directament de la dictadura (les banderes, la data principal de mobilització...). L'espanyolisme actual continua essent deutor de la cosmovisió de la dictadura franquista (que al seu torn ja va recollir una herència prèvia) i no ha estat capaç de crear una resposta netament d'esquerres, democràtica, plural, dialogant i connectada amb els valors de la Il·lustració. Potser cal preguntar-se si és que, en el fons, això és possible perquè pocs estats hi deu haver a Europa on l'hegemonia de la dreta incivilitzada sigui tan explícita en el disseny de la matriu del discurs nacional com a l'estat espanyol.

I vist això, sorgeix una altra pregunta: per què hi ha tant de silenci al voltant d'això que deia? Com és que en plena guerra informativa el bàndol més dèbil és qui pren una precaució més gran? Per anar a l'exemple concret: per què una entitat com Societat Civil Catalana (SCC) gaudeix d'una impunitat que la presenta com a immaculada als mitjans públics catalans? Per què un home connectat amb l'extrema dreta com Fuster Fabra apareix a les tertúlies de la ràdio pública de Catalunya? 

Josep Ramon Bosch, president de SCC és un declarat admirador de Blas Piñar que participa en actes d'exaltació de la dictadura organitzats per la Fundación Nacional Francisco Franco (FNFF) i que, en coherència amb tot això és capaç de dir que "Los independentistas todavía viven el franquismo como si fuera el coco" i quedar-se tan ample. Però que sigui ell, franquista sense reciclar, qui es quedi tan ample, rai; el problema és quan se li riuen les gràcies des de mitjans públics i partits que sempre s'han situat en el bàndol de "los demócratas".

José Domingo, membre de l'entitat, fundador d'Impulso Ciudadano i exdiputat de C's, va pactar amb un grup nazis la presència d'aquests en un acte de SCC a Tarragona. 

Són només alguns exemples, però prou significatius. Un altre tema és el tèrbol terreny en què es mouen els comptes de l'entitat, que té uns ingressos declarats migrats però que organitzen actes i accions per a les quals cal, com a mínim, anar amb l'armilla calenta. Reprodueixo íntegrament un paràgraf d'aquest article d'en Jordi Borràs:

"La memòria de 2014 de Societat Civil Catalana també explica que l'entitat va ingressar 992.672 euros el passat exercici. 15.250 euros van provenir de quotes de socis, 14.369 de la recollida de diners a través d'urnes i estands, i la major part, 963.053 euros, de donacions privades que la memòria no concreta. Tot i aquests ingressos quasi milionaris, SCC va acabar el 2014 amb pèrdues: les despeses generades en salaris, lloguers i producció d'actes van sumar 1.084.387 euros. El resultat va ser negatiu: 91.715 euros de pèrdues"

Per desgràcia això sembla que no és un motiu de prou pes com per retirar la condescendència de què semblen gaudir. I qui diu condescendència diu impunitat irresponsable. 

Un dels propers actes previstos és un acte que pretén contraprogramar ideològicament la Diada de l'11 de setembre titulat "Els altres 11 de setembre" amb tot d'historiadors i altres personatges que, com Ignasi Guardans han covat un ressentiment corporatiu que ha projectat genèricament sobre tota demanda que provingui de la perifèria. Sobre alguns dels assistents com ara Joaquim Coll o Ricardo García Cárcel no hi ha res a dir: peons del nacionalisme espanyol més despullat de qualsevol rigor i vergonya. Coll va falsejar el currículum fent veure que era professor de l'UB. García Cárcel, a qui vaig tenir de professor en un parell o tres d'assignatures practicava una indigència moral declarada i professava un agut sentiment d'inferioritat davant de Josep Fontana, a qui aprofitava per a desacreditar a la mínima ocasió (pobret); García Cárcel, supremacista lingüístic espanyol i membre de la secta babeliana, tenia (i suposo que així deu seguir) una barra que no li cabia a les aules: tan aviat començava el curs admetent que l'assignatura que anava a impartir (dissenyada per ell mateix) no servia absolutament per a res com confessava participar en tribunals de tesi que validaven treballs que no superarien el batxillerat. Un personatge capaç de parlar a les aules d'una universitat de "la España del siglo XII" (sic) sense enrojolar-se i de no encertar a situar en el temps ni a Jaume I ni la batalla de Muret. Aquest és el perfil del rigor, suposo.

De Henry Kamen, un altre dels participants anunciats i un dels hispanistes més reconeguts, ha estat qualificat pel doctor Josep Maria Torras i Ribé (un dels principals experts en la Guerra de Successió i de la repressió executada pels borbònics a la fi del conflicte) de ser un senyor molt de dretes que diu ximpleries quan titlla Felip V de "comprensiu" (sic). Kamen es dedica ara al revisionisme i assenyala la derrota de 1714 com l'inici d'una espècie d'Arcàdia per als catalans... Això quan és generós i diu que els catalans existim com a poble.

El que ja costa més d'entendre és que d'altres persones com José Enrique Ruiz-Domènec s'avingui a fer-se veure en actes organitzats d'aquesta mena. Vull creure que no sap amb qui es juga els pistrincs, però algú que es mou pel rigor intel·lectual i acadèmic hauria de saber (perquè no és ximple i ja té una edat) qui organitza els actes als quals es presta a participar.

Probablement, si als qui pertoca de fer-ho es mantinguessin ferms davant entitats democràticament deficitàries (i que, a sobre, no tenen els comptes clars), hi hauria una visió més nítida de les coses. SCC no és la contrapart de l'ANC. Potser ho pretén, però no ho és. La primera entitat no sabem (o ho sabem massa) com es finança; la segona deu haver rebut més inspeccions que qualsevol de les seus dels partits que donen suport a SCC (entrevista a l'ara extresorer de l'ANC aquí). L'ANC s'ha adherit a Unitat contra el Feixisme i el Racisme, refermant el compromís democràtic de l'independentisme; les connexions de SCC ja he dit quines eren. Si algú pretén posar en pla d'igualtat en qualsevol aspecte aquestes dues entitats o bé és un indocumentat o un intoxicador. Si és dels primers, aclariu-li.