Gener

Gener, el mes del foc nou. En la nostra civilització i en la seva manera d'organitzar el temps, el mes de gener simbolitza tradicionalment el fet de recomençar, de nous propòsits i noves oportunitats per provar d'adobar allò que no rutlla en la nostra quotidianitat més rabiosa i, de pas, al món en general. Bé, tot això amb el permís del setembre, un altre mes de retorn i d'inici efectiu d'anys escolars i de depressions postvacacionals.

A nivell històric i memorialístic, el mes de gener també ve carregat d'efemèrides; i alguna d'elles ben relacionada amb el canvi: el canvi d'any havia de començar un (cert) canvi en el cicle de la vida i de l'organització de la societat: vet aquí que l'1 de gener de 1959 Cuba obria la porta del davant a Fidel Castro i els seus barbuts, i Fulgencio Batista prenia la del darrere per dirigir-se a la República Dominicana; fou també un 1 de gener, en aquest cas de 1994, que l'EZLN s'alçava a l'estat mexicà de Chiapas. Curiosament, malgrat l'epítet revolucionari que acompanya aquests dos episodis, en cap del dos casos (un dels quals, a més, reivindicat a si mateix com a indigenista) es va qüestionar l'organització del temps (almenys, que jo sàpiga); és més, van aprofitar la disposició existent per organitzar el «nou temps» que propugnaven. 

Justament, la reorganització del calendari, és a dir, el que en podríem dir com la transgressió del «temps establert», és una qüestió que s'ha produït en processos de qüestionament de l'status quo. El cas més cèlebre és el del calendari revolucionari francès que, segons un decret de la Convenció Nacional, va establir l'inici d'una nova era amb el 22 de setembre de 1792 com a punt d'arrencada i que es va adoptar el 24 d'octubre de 1793. Els mesos no coincidien amb el calendari gregorià, ni els dies s'aplegaven en setmanes, sinó en grups de deu dies.

N'hi ha hagut, esclar, de més tenebrosos. El calendari nazi, per exemple, era un més dels aspectes en què Hitler va provar d'anorrear la tradició judeocristiana. Les noves festivitats s'adscrivien a una tradició i un imaginari propis, amb el Sol i els seus cicles com a element central. Fins i tot, el Nadal es va reorientar segons els paràmetres del nacionalsocialisme. La visibilitat d'aquest nou ordre va anar més enllà dels límits geogràfics estrictes del Tercer Reich: als països aliats (Espanya n'era una des de la victòria del franquisme), les colònies alemanyes perpetraren celebracions lligades a aquesta nova organització del temps. Barcelona no se'n va pas escapar.

Hi ha hagut altres episodis més efímers, però tan o més significatius. Tal com recollia Enzo Traverso (i també Xavier Antich en un dels seus articles al diari ARA, parlant de Les deixalles de la història), Walter Benjamin explicava a Tesi sobre el concepte de la història com enmig dels combats de la revolució de 1830 a França, diverses persones disparaven simultàniament, a París, contra els rellotges que hi havia a la ciutat com si volguessin aturar el temps o com si, com a mínim, s'hi revelessin en contra. Hi ha un altre fotograma paral·lel a aquest que va esdevenir-se més d'un segle i mig més tard i que també recull Traverso: l'any 2000, uns indígenes van disparar contra el rellotge de les commemoracions oficials del cinquè centenari del «descobriment» del Brasil. La revolta contra un temps lineal de la història imposat per la força i que poc té a veure amb la concepció temporal dels oprimits.

Malgrat que en aquest cas és ficció, Albert Sánchez Piñol també recull un d'aquests episodis a Vae Victus: en Martí Zuviría intenta fer veure a un indi yama que el penjoll que duu penjat al coll no és un ornament, sinó un rellotge; l'indi, irat, li respon que allò que diu en Zuviría és una ximpleria: com s'ha de poder tancar el temps en una esfera?

Així doncs, de temporalitats n'hi ha moltes: n'hi ha i n'hi haurà tantes com en vulguem crear. Probablement totes s'encavalquen i s'entrecreuen, de vegades interpel·lant-se o esmenant-se; de vegades, sense ni tan sols interseccionar, avançant de forma paral·lela en funció de la voluntat de comprendre i organitzar el passat i el futur de cada societat. Això passa amb la memòria i la història, diuen Traverso o Benjamin. La memòria qüestiona el continuum lineal de la història, que, al seu torn, s'ha fabricat a partir de la distància, en base a moments de fractura o ruptura que dissenyen els límits de les etapes; o senzillament a partir de projeccions presentistes que cerquen la legitimació en un relat que beu de deus del passat, però construït des de la contemporaneïtat.

En el cas de la memòria, cal veure en quina fase ens trobem immersos: som clarament en un període d'anamnesi (de retorn d'allò reprimit), però amb un consens precari (segurament més ampli a Catalunya que als Països Catalans en el seu conjunt, i, no cal dir-ho, que a l'estat espanyol). Malgrat això, no sé si hem arribat encara a la fase d'«obsessió memorial», però sí que hi ha processos d'institucionalització que poden desdibuixar-ne l'orientació crítica, al meu parer necessària.

Serà, posem per cas, el dia de l'alliberament de Kobanê, comparada ja amb Stalingard i Sarajevo, una data de reivindicació memorialística? Sigui com sigui, caldrà seguir en fase d'anamnesi: quan, per exemple, demà als volts de les tres de la tarda es commemori un bombardeig a la Garriga que segueix impune 77 anys després. El retorn d'allò reprimit encara sembla tenir recorregut per estona, almenys en aquest país, però això no ens ha de fer perdre de vista que, així com hi ha moltes maneres d'organitzar el temps, hi ha moltes maneres de reivindicar el passat: no hi ha una memòria, sinó moltes; que les apel·lacions a superar el passat poden ser perilloses (ho deia Adorno mateix, en relació a Alemanya); i que la memòria, en definitiva, és curta, selectiva i manipulable.