"Marca la Garriga": ens cal?

Hi ha un detall, o més ben dit, una iniciativa del «projecte» de poble (suposant que n’hi hagi) de l’actual equip de govern de la Garriga que va tornar aparèixer aquesta setmana en el Debat sobre l’estat de la Garriga o com s’hagi de dir el Ple extraordinari que vam perpetrar per a gaudi d’algunes forces polítiques i per a somnolència de la resta de la parròquia garriguenca.

Aquesta iniciativa és una encara difusa i etèria «marca la Garriga». Seguint el que diu el Pla d’Actuació Municipal, això consisteix en «la creació d’una imatge de marca conjuntament amb els agents econòmics i socials del municipi» (pàg. 12 i imatge d’aquí sota). 

Una de les seves traduccions pràctiques, per a fer-ho més entenedor, seria la Fira Gastronòmada (com es veu en l’altra imatge que hi ha més avall). No hi ha massa més concreció (i això sí que és marca... del govern de la Garriga), malgrat que la idea ja circulava el 2011 pels continguts programàtics d’almenys una de les forces del govern.

Caldrà veure com es va traduint i definint aquesta iniciativa, quines altres concrecions va prenent, però molt ens temem que això no va massa més enllà de promocionar des del turisme i el consum una marca estrictament comercial: un producte acabat i a punt de vendre, prèvia reïficació de la Garriga destacant-ne quatre tòpics bescanviables en «experiències», aquests nous souvenirs intangibles de la postmodernitat.

Malgrat l’evidència de la disparitat de realitats, l’epítet de «marca X» remet ràpidament a la marca per excel·lència del nostre país: la de Barcelona, sobre la qual s’ha construït una immensa operació de màrqueting que ha definit els contorns de la ciutat sencera per a ser venuda com a producte; tota ella. En aquests processos, llargs d’explicar i llargament explicats (per a Barcelona es pot veure això, o això altre), i per tant, lluny de l’abast d’aquest post, les ciutats acaben esdevenint un producte definit per a ser servit a la indústria de torn (fonamentalment la turística, però amb moltes d’altres que en són satèl·lits inherents) i queden, esclar, a mercè d’interessos especulatius que acomoden la ciutat al benefici econòmic. Som ben lluny d’aquells processos de remodelació urbanístics «al marge de qualsevol planejament fet des de dalt, esperonat per les reivindicacions populars que han fet que es donés un ús públic als solars dels convents i que s'enderroquessin muralles i fortaleses que oprimien el creixement urbà» com es feu a la Ciutat Vella barcelonina al XIX, com explicava Josep Fontana.

Tot això que dic pot semblar que queda lluny de la Garriga i, hi insisteixo, les diferències són evidents i profundes; però també crec que no ens podem deixar enganyar per les dimensions: per les de Barcelona, més absolutes, i per les del desastre, més relatives.

Traduït a la pràctica: si es reprengués el projecte de fer un balneari a Ca l’Espargaró com assenyalàvem en aquest ple, seria fàcil incloure-ho en aquest logo comercial per al municipi; això podria comportar un procés de revalorització (és a dir, especulatiu) dels terrenys del voltant, on hi ha un important jaciment romà; i això en un moment de redefinició del POUM. La Garriga vila termal, però d’esquena al veïnat garriguenc.

Em sembla, doncs, que som en un moment en què aquest tipus d’iniciatives promocionals estan en qüestió, vistes les conseqüències que han comportat per a desenvolupar una vida digna per a les classes populars, habitualment expulsades (o en procés d’expulsió) dels espais marca. I no és una cosa nova, perquè la depredació i la destrucció del territori, la gentrificació, l’especulació immobiliària i altres assots socials associats al desenvolupament capitalista, no són pas un invent dels dissenyadors del Model i Marca Barcelona, per molt que hagin excel·lit en preparar el terreny per al seu desenvolupament. És un model caduc, poc sostenible (per dir-ho de forma generosa) i amb uns beneficis limitats per al conjunt de la població. És un punt de partida desafortunat que compta amb l’avantatge de la desorientació i la lentitud del govern. No seria més interessant que la promoció de la Garriga passés per l'exercici de determinats valors i pràctiques com el combat contra les desigualtats, la coresponsabilitat en la gestió municipal, la transparència (i aquí hi ha bona feina feta), el respecte al patrimoni o l'acollida de persones que fugen de la violència política i econòmica? 

Caldrà veure de ben a la vora quina és la participació de la població garriguenca en el disseny d’aquesta marca, qui és que hi participa, quins objectius vol assolir i en què ens vol convertir. No fos cas que en temps de reivindicacions de governances col·lectives i compartides hi hagués parcel·les reservades

En podrem tirar cap tros a l'olla?

És fàcil imaginar i comprendre que cada legislatura té, en l'àmbit municipal, els seus reptes idiosincràtics, les seves urgències i les seves contingències en funció del context. Hi influeixen les transformacions particulars que es vulguin endegar, però també processos exògens de caràcter nacional, i grans sacsejades que provenen de més enllà de les fronteres polítiques, administratives, diocesanes, literàries o de la mena que siguin.

Per traduir-ho, i per constatar que no hem descobert la sopa d'all, hi ha tot de qüestions que es plantegen com a objectius de poble: revisió d'un POUM, aprofundir en processos de participació ciutadana, dotar-se d'un equipament concret, remunicipalitzar la gestió (o la titularitat, si és el cas) de serveis públics, etc. Això es combina amb conjuntures a nivell cada vegada més ampli que interfereixen en el que a priori alguns entenen com a vida estrictament municipal. Per exemple: "el Procés" o " la Crisi", són qüestions que, de vegades, es presenten com a cossos externs que vénen a torbar la política municipal, com si un o altre no tinguessin la seva expressió concreta a peu de carrer o de plaça, o no afectessin i fins i tot emanessin de la més rabiosa quotidianitat que es manifesta al tombar la cantonada. Ja se sap que en aquest món, entre tots hi som tots: n'hi ha que es pensen que fer política municipal només és arreglar voreres i n'hi ha que es pensen que la política municipal és bàsicament un aparador per a causes (presumptament) més elevades.

Can Luna es comença a despertar, però es veu que li agrada fer molt el ronso.

A la Garriga, aquesta podria semblar una d'aquelles legislatures que duu tot d'etiquetes grandiloqüents atès el volum i magnitud dels canvis que ens volem empescar. I dic podria perquè, de moment, no ho és pas. És cert que cal tenir paciència, que no s'ha de córrer més del compte i que les valoracions efectives (balanços, capmasos i escandalls) les tindrem el 2019. Però, fillets, ja som al 2017: d'aquí a quatre mesos ens haurem fet anar coll avall mitja legislatura i Pla d'Actuació Municipal (PAM) en mà no sembla pas que en els dos anys que resten puguem rematar tota la feina. En alguns casos ens podem témer que amb prou feines la començarem.

La revisió del POUM no és cosa que es pugui fer en quatre dies i, certament, tampoc podem dir que no hagi començat: els passos preliminars necessaris ja s'han començat a fer (revisió dels límits termenals amb totes les poblacions veïnes, per exemple), però atesa l'envergadura del que tenim entre mans, no seria interessant saber quina és l'orientació concreta (o general, tant és!) del govern en aquest aspecte? Ens volen fer créixer? Hi són favorables? Quina és la postura amb espais com els de Can Violí, Can Vilanova i Can Poy? I la unitat d'actuació a tocar del barri de Querol? Quines són les directrius per a dissenyar el que serà la Garriga en un futur més immediat que llunyà?
Hi ha d'altres coses en què l'equip de govern s'ha mostrat altament ineficaç, com ara la transparència i la participació. I cal ressaltar-ho perquè justament, aquest govern en fa bandera. Malgrat les altes i no dubtem pas que merescudes distincions en matèria de transparència mercès a la creació del Portal de transparència, del qual la nostra Alcaldessa-Presidenta en fa bandera sempre que pot, la informació no ha circulat ben sovint de forma fluïda ni a temps cap a les forces de l'oposició; des d'anuncis d'actes a la negociació de les Ordenances Fiscals, el que havíem de saber ho hem sabut massa vegades tard i malament. Ho vaig explicar en aquest post (que explicava també el perquè de la nostra sortida de la sala de Plens quan s'havien de discutir les Ordenances) i no m'hi estendré més. El cas de la participació és, si pot ser perquè el llistó està alt, encara més flagrant: fins ara els processos de participació ciutadana han anat de la inexistència a la insuficiència, símptoma, em temo, de què el govern no se'ls creu massa. El cas de Can Luna és prou exemplar: engegat més tard del compte, es va fer un procés participatiu per decidir els usos de la sala polivalent però es va evitar parlar sobre el model de gestió i, encara, vam haver de sentir com l'alcaldessa culpava el procés participatiu del retard en l'inici de les obres (!).
Per altra banda, la llista d'incompliments en matèria de participació recollits al PAM és llarga i, mal m'està de dir-ho, algunes de les qüestions que finalment s'engegaran han estat a iniciativa i per la insistència de l'oposició (de la CUP, però també per part de la majoria de les altres). Per citar coses de les quals ja n'hauríem de saber alguna cosa més que l'enunciat: el reglament de funcionament de la comissió política de participació, la reforma del ROM (aviat l'emprendrem després de la insistència de la CUP!), realització d'una Audiència Pública a l'any com a mínim (una com a mínim, diuen!), creació de nous òrgans sectorials de participació per a joves, gent gran i cultura... De tot això, res de res. Però també hi ha d'altres compromisos importants demorats en aquest camp: els pressupostos participatius i el debat sobre l'estat de la Garriga, actuacions que ja s'haurien d'haver estat fent cada any i que van tard, molt tard, i que ja m'agradaria veure si es farien sense el corcó de les forces de l'oposició.

Pel que triga, el Ple de l'estat de la Garriga deu arribar amb un comboi de la R3

I, esclar, encara hi podríem estar molta més estona. Un estil que difícilment canviarem en la meitat llarga que queda de legislatura: hi ha una pila de mocions aprovades que són ignorades per l'equip de govern, maneres de gestionar el pressupost municipal més pròpies de la mentalitat de gestió de l'empresa privada que no pas d'una distribució dels recursos en favor del bé comú. Tenim el CAP tancat a les nits i un milió d'euros al banc; els camins escolars comencen a semblar també llegendaris i, per desgràcia, una dels fets més destacables de la legislatura per ara és el desastre del carrer Negociant per la qual no s'ha assumit ni una engruna de responsabilitat política.
Caldrà veure si el pilot automàtic i el continuisme de circumstàncies, que és el que tenim, s'allarga fins a final de mandat o hi haurà variacions en el rumb. A tot plegat hi contribueix que el pilot principal vola ben sovint lluny de la Garriga per atendre la multitud de compromisos que sorgeixen de la titularitat de multitud dels càrrecs que ostenta. Potser el panorama no és massa adequat si el que es pretén es fugir d'un model de govern per inèrcia i fatalitat.

Banderita, tu eres roja...

No és que vulgui dedicar gaires més esforços a aquest tema, ni tampoc, segurament, és cosa que en general s'hi hagi de perdre el temps discutint, però quan hi ha confusions, les coses, més val aclarir-les.

Ahir, la CUP amb el suport de SI, vam presentar una moció per demanar que es pengés l'estelada al balcó de l'Ajuntament de la Garriga amb un acord extra que demanava no penjar la bandera d'Espanya peti qui peti. Cal recordar que al nostre municipi ja tenim ordres de penjar-la i d'aquí l'acord que commina a no fer-ho.

La moció, això era previsible (almenys nosaltres n'estàvem ben convençuts), no va prosperar: va tenir els vots en contra, també perfectament dins els límits d'allò esperable, de CiU (7), C's (1), PSC (1) i ICV (1); l'abstenció d'ERC (4); i els vots favorables exclusivament dels promotors de la moció (2 de la CUP i 1 de SI).

Els arguments brandats per cada una de les forces (en cas que ho fessin: el PSC, per exemple, es va limitar a manifestar el seu vot negatiu) van ser també previsibles, excepte en un dels casos. El torn d'ERC semblava indicar clarament un vot negatiu que després es va convertir en abstenció. Sigui com sigui els arguments esgrimits al Ple van ser els de la imatge d'aquí sota i contenen algunes incoherències i algunes imprecisions que voldria matisar.

La primera cosa que cal aclarir és aquesta mitja veritat (que ve a ser una mentida) que potser han reproduït a preu fet i sense recollir el que va succeir exactament al Ple: l'escrit diu que com que no vam acceptar votar separadament els acords 1 i 2 (referents a penjar l'estelada) del 3 (que demanava no penjar la bandera espanyola), això els va dur a abstenir-se. Bé, és cert, no ho vam acceptar. Però per una raó bastant poderosa: senzillament no es pot fer, tal com ens va indicar el secretari. Dit d'una altra manera, encara que haguéssim acceptat, el reglament no ens hagués permès de fer-ho. Encara més, jo personalment que vaig defensar la moció, vaig emplaçar els companys d'ERC a reprendre el tema quan volguessin i a coordinar-nos per fer la demanda de no penjar l'estanquera a la Casa Consistorial. Per tant, diria que justament vam evidenciar positivament la coincidència.

Més enllà d'això hi ha tot de coses curioses i, en alguns casos, una mica contradictòries que apareixen en aquest escrit d'ERC sobre la moció d'ahir: no hi ha necessitat de justificar-se com a independentistes, i per això fem un escrit per explicar-ho; respectem la bandera espanyola, que al mateix temps considerem símbol d'una realitat que detestem (sic); l'estelada no pot ser a l'Ajuntament (no hi té cabuda, se'ns diu) perquè és la casa de tots, però posem plaques a l'entrada del poble declarant-nos "Municipi per la independència" (si ara no hi són és per l'insistent i perseverant escamot de l'esprai unionista) i posem una estelada en una rotonda: pot ser una diferència sensible de localització, però no deixen d'instal·lar-se símbols independentistes en espai públic i, per tant, també de tothom. 

Això sí, continuo sense entendre, per cert, les referències a l'agressivitat i no sé què més que contenia la intervenció d'ERC, perquè ens van dir explícitament que no anava per nosaltres. Aleshores per qui anava? Per la gent de SI? Pels del PDECat? Per gent com Joan Tardà cridant "Mori el Borbó"?

Crec que "la vida podria ser més senzilla, si no mos la compliquéssem tant", que diuen els Quicos. A banda dels arguments que vam sentir ahir, alguns dels quals devien ser ben sincers, no en dubto, crec que falta valentia per dir les coses a la cara, com ja vam patir amb la cèlebre moció antiborbònica, que tampoc va prosperar i que va deixar la frase de la legislatura ("nosaltres ja hem desconnectat"), proferida pel regidor convergent que va defensar la postura del seu grup. Si es creu que, tàcticament, no convé, es pot dir; si no es vol afrontar una nova multa, es pot exposar. I no passarà res: no caldran justificacions per dir que no calen justificacions i la gent de la Garriga ho entendrà perfectament, agraint les raons i la sinceritat. I nosaltres també.

Política performativa

En aquest darrer Ple ordinari a la Garriga, el govern municipal i el principal  grup polític que el sustenta ens va sorprendre amb un exercici performatiu. Doblement performatiu, podríem dir. M'explico.

D'una banda, diguem-ho així i forçant el concepte, en un sentit lingüístic: el govern municipal es pensa que els fets es duen a terme en el mateix moment que s'enuncien. Per posar un exemple concret, i referit a la polèmica del darrer Ple, quan el govern anuncia "diàleg", que "dialoga amb l'oposició", que "dialogarà de tal cosa o tal altra", es pensa que, pel sol fet d'enunciar-ho (i anunciar-ho) ja s'ha produït. Per això mateix deu ser que no s'acostuma a anar més enllà de l'enunciat. Ja està fet, no cal esforçar-s'hi més. Així ha succeït amb les Ordenances Fiscals per al 2017, però també amb tantes altres coses amb encara no mitja legislatura esgotada: els comptes, les obres del carrer Calàbria, el desastre del carrer del Negociant, la reforma de l'espai infantil del Parc de la Sínia...

Doncs mireu, no. Ho havíem avisat moltes vegades, i la darrera havia estat feia just un mes, quan vam votar negativament als comptes per una qüestió purament formal, de procediment: que les coses no es fan així i ja n'hi ha prou. Que transmetre informació rellevant, complexa i voluminosa amb un escàs marge de temps és com si no te l'haguessin donat. Que la participació real i la col·laboració amb l'oposició, si es vol efectiva, és més que un eslògan o més que tuits tronats, rancorosos i extrets del manual del tertulià-com-cal de 8TV o RAC1 com els que a mig ple emetia amb urgència i vehemència el compte de la secció garriguenca del partit dels tres-cents noms. 

El community del PDECat garriguenc és molt ocurrent, però no sap massa què s'empesca

Intentem ser una oposició propositiva i constructiva per al bé comú garriguenc, no uns putxinel·lis folklòrics que de tant en tant presenten una moció per marcar paquet ideològic.   

En segon lloc, l'exercici performatiu va venir, també, per la performance que hi havia preparada: el govern va volia escenificar una idíl·lica negociació a partir de la qual s'havia d'arribar a una aprovació d'unes Ordenances per a l'exercici següent. Una bassa d'oli, com sempre: amb el tarannà habitual, molt atent a les formes [sic] i després d'haver-ho parlat a bastament amb l'oposició [demà m'afaitaràs]. Aquesta, i no una altra, és la performance que es va veure dimecres. Però vet-ho aquí que tampoc, que l'escenificació va fer llufa perquè els grups de l'oposició pràcticament en ple (nota verda dissonant) vam dir prou apujant un grau la manera de dir prou que havíem tingut fins ara i vam abandonar la sala de Plens per no participar d'aquest punt de l'ordre del dia.

Moment en què regidora i regidor cupaires se'n van a prendre l'aire.

Aquest és el punt on som ara, doncs. Tips de la recepció deficient de la informació i de les dificultats per a poder-la treballar, atès l'escarransit marge temporal que ens ofereix la nostra dirigència municipal, vam apostar per una manera més efectista de cridar l'alto. Però vistos els gestos, els comentaris capciosos i les cares emmurriades em temo que més que entendre el missatge, el govern, segur de si mateix en unes formes escandalosament millorables (per dir-ho d'una forma molt generosa), es refermarà en la seva manera de procedir. Tanmateix, s'acosta l'aprovació dels pressupostos (serà aquest desembre) i hi haurà una bona (una nova) oportunitat per veure-ho. Confiarem en què, superat el dol, s'hagi entès (ara sí) la demanda.  

La paura

No sé si el d'ahir va ser el Ple més agre de la present legislatura a la Garriga, però, certament, hi hagué alguns moments de tensió política, en què el to de la discrepància fou encès.

Aquesta petita tempesta en l'oasi garriguenc va venir motivada (o magnificada) per una moció que vam presentar conjuntament els grups de la CUP i el d'Acord-ERC, amb el suport ja explicitat prèviament de SI, en què demanàvem declarar persona non grata a l'actual monarca espanyol, Felip de Borbó, i declarar la Garriga municipi lliure de monarquia. Una moció de marcat caràcter polític i simbòlic, específicament antiborbònica, però antimonàrquica en general alhora. És aquesta d'aquí sota:

Les motivacions per presentar-la i defensar-la són prou clares i ben senzilles d'entendre. Més encara si ens atenem als que la vam promoure (CUP), als que s'hi van adherir per presentar-la conjuntament (Acord-ERC) i als qui s'hi van afegir tan bon punt van poder (SI). Però anant més enllà de la voluntat de ruptura implícita plantejada des de la perspectiva independentista (els greuges catalans amb la monarquia borbònica i la necessitat de trencar-ne els vincles per a poder construir un estat lliure, democràtic i igualitari), em vaig permetre d'emplaçar a les forces republicanes, siguin federalistes, centralistes o veganes (ICV, PSC) i fins i tot em vaig permetre d'interpel·lar el regeneracionisme espanyol actual en el sentit que pretendre regenerar l'estat sense posar en qüestió una institució com la monarquia (i, encara més, la borbònica), era com a mínim, d'una consistència argumental discutible.

En el fons preteníem el que plantejava en Xavier Díez des del seu blog dies enrere a Borbons, o la necessària escenificació de la ruptura, però des dels municipis, atès que Breda i Arenys de Munt ja havien iniciat el camí fa ben poc. Som capaços d'imaginar la potència simbòlica de centenars i centenars de municipis catalans (o, fins i tot, d'altres pobles dels subjugats per l'estat espanyol) declarant-se deslliurats de la monarquia espanyola i barrant el pas institucional del seu representant actual?

Doncs a la Garriga ens hem quedat en aquest terreny: en el de la imaginació, perquè la moció no va prosperar. Hi van votar en contra els set regidors de CiU, el del PSC i, esclar, el de C's. Tot amanit amb una lacònica abstenció d'ICV...

Els arguments (per dir-ho d'alguna manera) de C's eren previsibles. Si el Ple d'ahir hagués estat un dibuixat com en un còmic, el regidor taronja hagués tingut un globus de diàleg d'aquells amb serps, llamps, punyals i espetecs. Els del PSC, posant per davant el seu republicanisme i la seva voluntat de reformar l'estat, es van atènyer als límits legals de la moció. Tampoc massa cosa a dir. 

Però el plat fort va venir de la mà de CiU: el regidor Jordi Pubill, amb cara de pomes agres, declarant que el seu grup no és gens afecte a la monarquia, va expressar el vot en contra dels convergents perquè "ells ja han desconnectat" i perquè així ho requeria la "responsabilitat del moment històric". I ja està. Estupor en tota la seva dimensió semàntica. Òbviament, això costa més de creure que dir que la homeopatia serveix per a curar alguna cosa, i així ho vaig manifestar (no em negareu que declarar-se desconnectat i presentar-se a les eleccions al Congreso espanyol és, com a mínim, pintoresc). 

I aquí hi va haver els retrets més, diguem-ne, encesos: jo que els trec el putaramonetisme, i ells que em diuen que això d'enviar gent a la paperera és molt lleig... Aquest punt va ser important, perquè van qüestionar que valgués la pena, això de declarar persona non grata al monarca; nosaltres els vam dir que ja s'ha fet altres vegades. I ens responen que sí, però mai a ningú d'aquesta magnitud institucional. Alto les seques: no serà que el motiu és que hi havia una mica de por i que el que calia era evitar que prosperés la moció (d'aquí el vot directament en contra) per evitar possibles represàlies, i que els arguments de responsabilitat, seny (sí, va sortir el seny) i desconnexions eren un vernís interessat per disfressar una postura que potser CiU va creure indefensable? 

El cas és que sí, el vot en contra era el darrer dic de contenció de la moció: just abans de procedir a llegir-la i a votar-la, el secretari va intervenir a instàncies de l'alcaldessa per advertir de les possibles conseqüències legals d'aprovar la moció. Però ni tan sols aquest era el primer subterfugi legalista. Abans del Ple, des de CiU ens havien convidat a retirar momentàniament la moció (fins al març), perquè segons ells, no la veien clara des del punt de vista legal.

Potser aquest any el veurem per Corpus

En fi, des de la necessària ruptura que alguns entenem que s'ha de produir i, sí, des de la necessitat d'escenificar-la en aquells àmbits en què entenem que es poden generar consensos i què caram, que ho requereixen des de la urgència democràtica, vam quedar negativament sorpresos de les postures adoptades per part de CiU (ens temíem, com a molt, una abstenció) i, també s'ha de dir, per part d'ICV i dels seus argumentaris estrafolaris.

És, doncs, una oportunitat perduda per a escenificar aquesta ruptura i per demostrar que, un cop més, davant dels gestos polítics només hi ha la resposta judicial i repressiva; una oportunitat perduda per demostrar que les institucions catalanes, a diferents nivells, estan per la ruptura i al costat dels valors més essencials dels fonaments de la democràcia, on la monarquia no hi hauria de tenir lloc. Una oportunitat perduda per demostrar la determinació que tenim d'arribar allà on volem arribar.

Esperem no perdre'n gaires més.

Un ple, un llibre i una cabòria

En el que s'acostuma a conèixer com a darrer-ple-abans-de-vacances, és a dir, el ple municipal ordinari de juliol (en concret, el 29 de juliol de 2015), l'ajuntament de la Garriga va aprovar una moció de suport al banc d'ADN. Suport institucional, d'una banda, i presa de compromís per difondre'n la iniciativa a partir de diferents mesures (conferències, circulars, banners...), de l'altra.

Per a qui no conegui aquesta iniciativa en faig cinc cèntims: consisteix en una eina que mitjançant la medicina forense permetrà d'identificar els desapareguts durant la guerra civil espanyola. Una manera (potser de les darreres; en tot cas, prou fiable, segura i ràpida) de trobar, d'una vegada per totes, familiars desapareguts des de fa dècades i que omplen una de les (moltes) vergonyes d'aquesta democràcia coixa que és l'estat espanyol: les fosses comunes.

foto: Viquipèdia.

Tres notes breus i/o necessàries entorn això:

1- La moció (que presentava el grup d'ERC-Acord) es va aprovar per unanimitat, i, per tant, amb els vots del grup del qual formo part (la CUP). Una magnífica notícia i un granet de sorra més que ha d'empènyer a esquerdar aquell gran mur de silenci inherent a la constitució del règim actual.

2- La iniciativa parteix de l'àmbit privat, de ciutadans particulars que van determinar que no es podia defallir en la reclamació de dignitat i justícia. Particularment dos: Marc Antoni Malagarriga i Roger Heredia (entrevistat pel diari ARA aquí). Això és, esclar, una autèntica vergonya que serveix per veure amb quina mena de pasta es van fer els fonaments de la democràcia espanyola i (part de la) catalana. Han hagut de ser els familiars mateixos qui s'ha preocupat per idear iniciatives per posar fi a l'ominosa ombra de l'oblit que va imposar la dictadura o, el que és el mateix, l'àmbit públic no és qui ha endegat iniciatives decidides, no ha posat tots els recursos que té a l'abast, per eliminar les fosses i fer que la gent pugui enterrar els seus morts. S'ha perseverat en l'oblit, en el desconeixement del propi passat recent privatitzant l'interès col·lectiu i deixant en mans dels afectats directes l'exhumació no només dels cadàvers, sinó d'un capítol de la història que esdevé comú i essencial per comprendre la construcció de la societat actual. La història de la repressió franquista és un apartat ineludible de la nostra naturalesa com a societat (presumptament) democràtica. Ens interpel·la a tots.

D'altra banda, és evident que la iniciativa d'Heredia i Malagarriga mereix tot el reconeixement i el suport: és reconèixer i donar suport a un acte de reparació i de dignitat humana, però també representa un imperatiu ètic inajornable per continuar construint el futur. Per conèixer-ho millor: una notícia al diari ARA, el projecte explicat per la UB (que hi col·labora) i una breu descripció que n'explica el funcionament.

3- Reblem-ho, per si algú (segurament molta gent) encara no sap quines són les dimensions d'aquest drama. Per començar, cal tenir present que parlem d'una dilatada experiència repressiva, que abraça més d'una generació: del 1936 al 1975 (i una mica més enllà). Seguim amb les fosses comunes: n'hi ha més de 340 només a Catalunya, que afecten 4,600 famílies i que contenen uns 14,000 cadàvers; a tot l'estat espanyol en són més de 2,000, amb uns 115,000 desapareguts. La magnitud és esgarrifosa. Molt: l'estat espanyol és el segon del món amb més fosses comunes per obrir, només per darrere de Cambodja. I ni tan sols calia arribar fins aquí: una sentència de l'ONU obliga qualsevol país que ha patit una guerra civil a identificar-ne les víctimes i a lliurar-ne les restes als seus familiars.

Per conèixer-ho millor: mapa de fosses a Catalunya, mapa de fosses a l'estat espanyol; la historiadora Queralt Solé va publicar, el 2008, Els morts clandestins. Les fosses comunes de la Guerra Civil a Catalunya (1936-1939) (la seva tesi doctoral); Montse Armengou i Ricard Belis van elaborar-ne un documental: Les fosses del silenci.

És evident que hi ha un contingent social de gruix prou considerable que ha combatut des del minut zero aquest amnèsia col·lectiva, pretesa condició sine qua non per a aquests nous 40 años de paz. En són una bona prova les associacions dedicades a la recuperació de la memòria històrica, la tasca desenvolupada per una colla important d'historiadors i també de periodistes i, esclar, de diverses forces polítiques, sindicals, associacions culturals i de diversa índole.

Feliçment (que diria aquell que assegurava que tenia la clau), aquestes vacances vaig poder assistir a una presentació del darrer llibre d'en Lluc Salellas, El franquisme que no marxa. Allà mateix en vaig poder comprar un i cruspir-me'l en menys temps del que el president Mas convoca una cimera pel Procés.

Foto: llegirencatala.cat

El llibre, breu però concentrat, és com llançar una teia en un quarto fosc. Una manera concisa d'il·luminar la nòmina de jerarques franquistes que van exercir en dictadura, van modelar el pas al nou règim i s'hi van acomodar (perquè ningú els ho va impedir) per seguir exercint en democràcia: des del poder polític, econòmic, o des d'on els va fer gràcia. Aquest és el gruix del treball, i l'element essencial per bastir la denúncia. Prèviament una (massa) breu (suposo que les dimensions i la naturalesa de la tasca hi obligaven) mirada al franquisme que se centra en remarcar el caràcter totalitari i repressiu del règim, un caràcter que no es va abandonar i del qual van participar tots els que apareixen llistats a la darrera part; també hi ha un apartat molt suggeridor que es dedica a comparar els processos de transició de la dictadura a la democràcia que van experimentar Grècia, Portugal i Espanya, de coordenades físiques, ideològiques i cronològiques (força) coincidents. Una excel·lent aposta per la perspectiva historicopolítica que reforça la idea que la naturalesa de la Transició espanyola és absolutament contingent, ja que al mateix moment (de fet, just un moment abans) les coses s'havien resolt de manera diferent al cap del carrer del sud d'Europa.

Finalment, com deia, la tercera part, que és la més extensa, és dedica a constatar la pervivència del règim franquista en la societat espanyola i (una mica en menor mesura, però també) en la catalana. Ho fa amb els noms i cognoms dels qui, en el confort de la impunitat, van seguir menant l'estat des de diferents angles i amb prou discreció (en general), però també incidint en una qüestió col·lateral evident: no es van passar comptes. Els mateixos que carreguen amb crims a l'esquena, que van fer-se a si mateixos en un hàbitat antidemocràtic i reaccionari, són els que van participar del pas a un nou escenari. I això va poder ser així perquè van ser els que van guanyar la guerra i perquè els principals puntals del règim i del poder en general (exèrcit, església, monarquia, poder econòmic), també n'eren part (i part fundacional). 

Això ens condueix (almenys a mi) a una consideració afegida. Potser sense voler-ho (una mica ja em sembla que sí), el llibre no només representa una denúncia específica del cas franquista, sinó que representa un retrat (i un relat) del poder. De l'exercici i la retenció del poder; de com determinades elits sobreviuen en la seva condició al marge dels canvis que pateix l'entorn. I de com aquests mateixos canvis, si no passen d'allò cosmètic, o arrenquen la tija i deixen les arrels, profundes i enterrades, no afecten el cor del poder. Sí, ja ho diré: Lampedusa.

(Ara afegeixo falca d'autobombo: la Fundación Transición Española es va fundar per preservar les essències màgiques i immutables del conte de fades. Vaig retratar-ho en una sèrie inacabada de posts: l'1 i el 2)

Al mateix temps, hi ha, una altra vegada (i ara enllaço amb la qüestió de les fosses), la qüestió ètica. Per què els que foren contraris a aquest estat de coses l'acceptaren, el legitimaren, i l'han continuat acceptant i legitimant fins a dia d'avui. Per què s'han reforçat els silencis fundacionals al llarg de quatre dècades. Per què persones deslligades de l'experiència personal (i deslligades de vincles amb el règim) han contribuït a mantenir aquest estat de coses, no només no qüestionant la mala qualitat democràtica del règim del 78, sinó entorpint els qui l'han intentat millorar. 

Es fa difícil de creure, al meu entendre, que qualsevol experiència que es pretengui de renovació/regeneració democràtica no parteixi (o no inclogui, almenys) un qüestionament a l'edifici construït a la Transició. Avançar obviant això, és avançar coixos. Fins i tot per a l'estat espanyol, esberlar el silenci representaria un exercici d'educació cívica a partir d'un coneixement propi que ja es presenta urgent en vista de la seva trajectòria i evolució política. A tot arreu cal (als Països Catalans també, només faltaria) més educació crítica sobre el propi passat.

Esclar que aquí cal tenir en compte, també, alguns dels abusos de la memòria fruit de la nostra afició al commemoracionisme i a la reïficació del passat. Cal tenir clar que memòria i història, no és el mateix, encara que hi hagi parentiu, espais compartits i diàlegs necessaris. Com deia Tony Judt hi ha el perill que el deure de recordar el passat es confongui amb el passat mateix i que, llavors, la memòria selectiva (allò seleccionat del passat que ens interessa des del present), fusionada amb la narrativa d'una comunitat/societat esdevingui història en si mateixa; de fet, reblava: que el record substitueixi la història és perillós. Ara bé, també crec fermament que, en el cas de la història del franquisme, més enllà de la memòria, el que es demana és reparació; justícia. I no s'ha de parar fins a aconseguir-la, perquè ens interpel·la a tots com a deure cívic, com a imperatiu ètic que, encara, no hem acatat com pertoca.