La Transició i els usos de la història (2)

En l'anterior post intentava mostrar com una institució com la FTE se serveix del discurs històric, o la memòria, per tal d'elaborar un exercici retrospectiu de legitimació del present. En la presentació d'aquesta mateixa fundació s'ofereix un relat pràcticament immaculat en el qual la Transició esdevé un bé suprem de l'Espanya contemporània, coronada per la cirereta de la Constitució de 1978.

Com havia assenyalat també aquí (i perdó per tanta autocita), el discurs que es transmet des de la FTE és la versió simple, oficial i, per tant, edulcorada, d'una versió autolegitimadora que té prou cura de blanquejar passats incòmodes o ocultar fets compromesos per tal que la sedimentació de l'amnèsia produeixi un efecte d'acceptació social ben ampli.

Per tal d'exemplificar això de manera més clara, el millor és resseguir el fil de les personalitats que impulsen l'artefacte, a més de parar-se a observar la llista de fets més destacats.

Factòtums de la FTE (Foto FTE)

Evidentment, el cas més cridaner de tots és el de Rodolfo Martín Villa, que hi consta com a membre de l'assemblea de fundadors. La biografia que hi adjunten no deixa entreveure cap vincle amb el règim si no es té, diguem-ne, perspicàcia cronològica: "Ha desempeñado numerosos cargos públicos (...)", " (...) ha desarrollado una àmplia actividad parlamentaria", "En la empresa privada también he desempeñado importantes cargos" i que "Desde diciembre de 2003 es consejero de SOGECABLE y presidente del Consejo de Administración y de la Comisión Ejecutiva de la compañía desde marzo de 2004". Desinfecció del passat i esterilització de responsabilitats, com si el context en el qual es desenvolupa l'exercici del càrrec públic o l'adscripció política del protagonista no tingués cap mena de rellevància (a part que no cal dir que l'àmbit de la carrera professional privada és un catàleg de sortides per a la porta giratòria).

Com encaixa doncs aquesta postal de trajectòria de sucre candi de Martín Villa amb què la justícia argentina hagi ordenat detenir-lo i extradir-lo pels fets de Vitòria de 1976 arran dels quals van morir 5 persones i 150 més van resultar ferides?

Martín Villa, fent professió de fe democràtica. Foto: lamemoriaviva.worpdress.com

Altres fundadors són José Maria de Areilza Carvajal, que va sonar per a la cartera d'Exteriors de l'actual govern Rajoy i que és nét de José María de Areilza y Martínez de Rodas, comte de Motrico, i que fou membre de Renovación Española, amic de Ramiro Ledesma i d'Onésimo Redondo, primer alcalde de Bilbao després de l'ocupació franquista, beneficiari de diversos càrrecs amb la Dictadura i autor (juntament amb Fernando Castiella) de l'obra Reivindicaciones de España (1941), una justificació i reclamació de les ambicions imperials espanyoles en plena IIªGM.
Rafael Arias-Salgado Montalvo, ministre de Foment amb Aznar (1996-2000) i abans ministre de Relacions amb les Cortes (1979-1980), ministre adjunt al President (1980), ministre de la Presidència (1980-1981) i ministre d'Administració Territorial (1981-1982). És fill de Gabriel Arias-Salgado, governador civil de Salamanca a la fi de la guerra civil, Vicesecretari d'Educació Popular, Delegat Nacional de Premsa i Propaganda de FET-JONS i Ministre d'Informació i Turisme (1951-1962).

L'avi Areilza. Foto: euskaldunak.info

També hi ha diversos membres del clan Calvo-Sotelo: Leopoldo Calvo-Sotelo Bustelo (procurador a les Corts franquistes, ministre amb Arias Navarro i president del Govern entre 1981 i 1982); el seu fill, Leopoldo Calvo Sotelo Ibáñez-Martín; i Carlos Bustelo García del Real, cosí del primer i que fou ministre d'Energia entre 1977 i 1980 amb Adolfo Suárez.
I Alfonso Osorio García, procurador a Corts entre 1965 i 1971, ministre de la Presidència entre 1975 i 1977, proper a Areilza i a Joan Carles de Borbó, és un dels 20 franquistes requerits per la Interpol per crims de lesa humanitat, en el seu cas (com Martín Villa) pels fets de Vitòria.


A més, hi ha d'altres perfils amb fulls de serveis tèrbols, com Daniel María de Busturia Jimeno, amb diversos càrrecs al govern Calvo-Sotelo i condemnat nou anys de presó (exempts de compliment) i a una multa de 100.000 euros pel cas Elf, per les irregularitats comeses en la compra de la refineria Ertoil. O com Fernando Eguidazu Palacios, nomenat Director General de Relacions Econòmiques Internacionals d'Assumptes Exteriors pel seu antic company d'estudis, José Mª Margallo, tertulià habitual dels mitjans més cavernaris i exgerent de Fraternidad-Muprespa, que amb ell capdavant va fer curioses inversions com ara l'adquisició d'una consultora a l'Argentina i, de torna, un ranxo amb oliveres. I el mateix es pot dir de Luis Gámir (que ja té un carrer dedicat a Alacant) amb una carrera esquitxada per presumptes incompatibilitats i irregularitats de diversa índole. Per acabar amb el "sector negocis", un nom que sembla obvi que no podia faltar, i que efectivament hi és, és el de l'omnipresent Florentino Pérez.

A banda de les biografies dels impulsors també hi ha, esclar, el farciment de l'indiot: la matèria d'estudi en si mateixa. I, ja que hi som, en l'apartat Biografías hi ha les semblances de personalitats destacades d'aquest període històric. D'entrada es repeteixen molts noms que ja havíem vist entre els fundadors, fet que reforça la idea autolegitimadora de l'invent; d'altra banda sobta l'absència d'alguns noms, potser massa incòmodes, com Carlos Arias Navarro. I finalment hi ha el sector de "grans personatges" dels quals s'ha drenat qualsevol pòsit de toxicitat.
Paradigma de tot això és, quina sorpresa, Manuel Fraga Iribarne, sobre el qual sabem, gràcies al resum biogràfic que se li dedica, que fou poc menys que un abnegat servidor de l'estat, modern, obert i liberal i que només "Vivió un momento crítico con los altercados de Vitoria y las huelgas que se sucedieron en 1976". Ometre els morts que hi hagueren només es pot atribuir a una capacitat de síntesi admirable per part dels encarregats de redactar el perfil. De la mateixa manera, imagino que parlar d'Enrique Ruano, Julián Grimau o dels fets de Montejurra suposava una inversió d'espai massa generosa.
Encara per damunt d'aquest darrer hi ha, esclar, Joan Carles de Borbó, al qual es dedica un recull d'articles en un hagiogràfic repàs del seu regnat i se'l situa com a heroi absolut i pràcticament únic del 23F, amb aquesta sentència "24 de febrero de 1981. Tejero se entrega. El Rey ha conseguido parar el golpe de estado". Tot i la pruïja per enterbolir el paper dels EUA en els fets a través de la inclusió d'aquest article de Vanity Fair, sembla que encara no han tingut temps de parlar dels documents desclassificats a Alemanya i publicats per Der Spiegel que revelen la simpatia de Joan Carles de Borbó pels colpistes. Tampoc hi he sabut trobar referències a les connivències borbòniques amb la dictadura militar argentina, que passaven per la signatura d'acords econòmics, cursos a torturadors argentins o per desoir les víctimes espanyoles de Videla (avui encara desaparegudes).

El que s'assenyala com a hitos principales també se circumscriu a un relat fet "des de dalt" i prou minso (malgrat que hi ha una cronologia ampliada que va, any per any, de 1975 a 1982). Així mateix, hi ha un recull didàctic en power point, en la secció Descubrir y entender, del tot asèptica i algunes publicacions de títol ben eloqüent com La España de las Autonomías: un estado débil devorado por diecisiete estaditos, i fins i tot, es fa exportació de la marca "Transició espanyola" en zones susceptibles de rebre el mestratge de l'exemple hispànic: Egipte i (sí, ho heu endevinat) Cuba (aquí podeu trobar el programa de les jornades de Formación de líderes cubanos sobre la transición democrática española, organitzada per l'Asociación de Iberoamericanos por la Libertad).

Sobrevolant de forma succinta el personal que juga el doble paper d'impulsor i protagonista en aquest invent (encara caldria entrar-hi més a fons, perquè el quadre sociològic és prou ufanós) es constata, en primer lloc, l'autoreferencialitat i l'autojustificació en què he anat insistint força vegades. És per damunt de tot un exercici per a justificar el sector més conservador de les elits que va fer la Transició, enllaçat amb el que, generacionalment representa la seva herència ideològica i social. És bàsicament el sector sorgit de les entranyes del règim que ha pogut fer la viu-viu fins a dia d'avui, transitant políticament des del Movimiento fins al PP, passant per UCD, amb una forta presència del sector dels negocis (sovint en àrees estratègiques fortament vinculades al poder polític).
És, hi torno, una aposta declarada per a legitimar una operació destinada a establir uns marges que ara tampoc s'haurien de sobrepassar: d'aquí que, probablement, la seva aparició (en el temps) tampoc sigui casual. Amb la legitimació (i, per tant, amnistia implícita dels que hi participaren estant tacats de sang) de la Transició i la seva reivindicació se cerca, també, mantenir les fronteres d'allò tolerable en l'organització política, social i territorial de l'estat espanyol. Ara bé, aquestes mateixes fronteres són les d'expansió màxima, la fita fins on podien arribar tots els que es poden sentir representats o participats d'una entitat com la FTE; mai es qüestiona l'encongiment d'aquest marc sorgit el 78, ans el contrari, ja que, de forma explícita es reclama la recentralització via reordenament del sistema autonòmic. 

Per sort, les visions crítiques han anat proliferant gràcies a nous autors i a coneixements més profunds dels fets i els actors, i això ha conduït a què socialment, la visió escleròtica que encara ofereixen entitats com la FTE (o gent com Victòria Prego) es vagi estiregassant socialment; també hi ha contribuït, esclar, que alguns dels més conspicus exponents de la fundació ja no puguin sortir del país perquè podrien ser detinguts per crims de lesa humanitat perpetrats justament en ple període del qual es reivindiquen valors, memòria (sic) i fets. Això és el que intentaré recollir en el següent (i espero que darrer) post d'aquesta sèrie.

La Transició i els usos de la història (1)

Mig afectat pel tedi, mig enyorat de la teòrica projecció professional per a la qual hom es preparava a consciència al bar de la facultat, sempre ve de gust sondejar la xarxa per veure si hi ha algun pou nou de recursos, una bestiesa monumental o qualsevol pàgina/lloc digne de fer-s'hi malbé la vista. I sempre, acomplint puntualment els millors auguris, de tot això, n'hi ha qui-sap-lo.

La darrera descoberta personal, que desconeixia (ho admeto), és la de la web de la Fundación Transición Española (FTE), dedicada a tot això que diu aquí baix (és a dir, presentació mateixa de l'entitat, amb destacats en negreta meus):

"El propósito fundacional de los promotores no es otro que el de contribuir a fomentar el conocimiento de la transición española, así como a conservar, divulgar y defender los valores y principios que la inspiraron. A tal fin, la Fundación impulsa y participa en toda actividad o iniciativa que tenga como propósito un mejor conocimiento de dicho proceso por parte de la sociedad española, así como de sus antecedentes y consecuencias, en sus facetas política, económica, social, cultural e internacional.

A los efectos de la actividad de la Fundación, se entiende que, aunque sus límites cronológicos precisos puedan ser objeto de debate académico y social, el concepto de ‘transición’ se refiere al intervalo que se produjo entre la desaparición del régimen autoritario previamente existente y la aparición de un nuevo sistema político plenamente democrático.

Finalmente, los promotores de la Fundación Transición Española entienden que la Constitución de 1978 representa un logro histórico sin precedentes en nuestro país, que ha permitido a los españoles alcanzar unos niveles de libertad, prosperidad, igualdad y presencia internacional sin parangón en nuestra historia contemporánea."

Ja ho veiem. D'entrada, la carta de presentació ens acota un relat que podem considerar canònic o tradicional, el qual, i abans d'endinsar-nos en els continguts més específics de la web, parteix d'un balanç netament en positiu (ningú promou valors i principis que considera negatius) i indiscutible... Bé, indiscutible no: s'admet l'existència d'un punt entorn del qual no hi ha consens, els límites cronológicos, que representa l'única concessió a la distorsió d'una imatge immaculada, modèlica i de la qual convé preservar-ne llegat i exemple. Òbviament, estirar-ne l'àmbit cronològic és un risc, a priori, menor que no té per què fer trontollar l'edifici ontològic que s'ha pretès legitimar al llarg de gairebé quatre dècades.
Una altra qüestió, per a mi no pas menor, és la terminologia, que tampoc mai acostuma a ser casual (descobrint la sopa d'all, sí). Segons la presentació, l'anomenada Transició s'enceta amb la fi d'un régimen autoritario que no pot ser pas res més que el franquisme, em sembla. No és pas l'únic cas recent en què el franquisme s'allibera de consideracions més explícites i adequades de la seva naturalesa (dictadura o règim totalitari): el 2011 es presentava el polèmic Diccionario Biográfico Español de la Real Academia de la Historia, en el qual Francisco Franco és prefigurat com a creador d'un règim "autoritario, pero no totalitario", i mai com a dictador, sinó com a catòlic, moderat i destacat per la seva audàcia militar. Tot plegat gràcies a la subvenció pública i a la semblança biogràfica elaborada per un historiador, Luis Suárez Fernández, vinculat a la Fundación Francisco Franco i autor d'obres de declarada modèstia patriòtica com Lo que el mundo le debe a España.
Parlant de terminologia i casualitat, un incís per exemplificar la manca d'innocència del llenguatge que trien les institucions: el Diccionari de la Real Academia Española (RAE) s'ha anat modificant al llarg d'aquest darrer lustre per tal d'encarar allò que el centripetisme mesetari en diu el desafío soberanista; en efecte el DRAE ha estat esmenat per tal de deslegitimar l'anomenat procés sobiranista català, tal com ha assenyalat gent que en sap molt (la Sílvia Senz i la Montserrat Alberte, vaja).
Finalment, en aquesta declaració d'intencions que ve a ser tota presentació, apareix el tòtem constitucional, en una línia d'absoluta coherència amb els propòsits que s'expressen en els paràgrafs precedents. Se'ns presenta, de nou, un plantejament unívoc: un èxit sense precedents i origen de les quotes de benestar de què han gaudit els espanyols aquestes darreres dècades. I punt. No sembla pas que aquesta divulgació de la Transició tingui com a punt d'arrencada un terreny de joc on es despleguin tots els matisos, les ombres i els desequilibris que acompanyaren, mediatitzaren i modelaren els contorns d'aquests guanys.
Centrant-me només, i ja d'entrada, en aquesta consideració de l'epifania constitucional que se'ns ofereix, permeteu-me que fiqui el dit a la nafra valent-me del puny i lletra de Carlos Taibo:

"Una de las supersticiones de las que conviene librarse cuanto antes es la que sostiene que la huella nacional, y nacionalista, del franquismo -y la de fórmulas anteriores- se desvaneció como por ensalmo al aprobarse en 1978 una nueva Constitución. Según esta percepción de los hechos, tal Constitución habría roto de manera drástica con el pasado, y ello pese a que no dudó en entronizar los mismos imponderables que no podían ser objecto de cuestionamiento, la misma trama territorial y buena parte de la simbologia empleada por el propio franquismo".

O hem de reduir l'abast d'aquest "logro histórico sin precedentes" o, si fou així, es partia de molt avall. I probablement, aquí hi ha una mica de tot.
El cas és que una fundació (o potser segurament hauríem de dir "tota fundació") dedicada a la promoció i estudi d'un període històric, ens presenta aquest passat sense qüestionaments ètics i adaptat a les necessitats polítiques d'un futur concret, i això passa, necessàriament, per una definició convenientment desproveïda d'arestes, a no ser que aquests arestes o distorsions siguin les mateixes que ens afecten col·lectivament en aquest present que es projecta cap a enrere. Això darrer té una lectura a nivell global: el règim del 78 s'esberla i cal defensar-ne el fet fundacional, i una de les amenaces percebudes com a més destituent d'aquest relat tancat és, esclar, el desafío soberanista catalán o, el que és el mateix, el qüestionament de l'ordre territorial i, per tant, de la unitat d'Espanya.
La FTE (i això, insisteixo, no és exclusiu del nacionalisme espanyol contemporani) tomba el cap a partir del 2007, moment, més o menys d'arrencada, de la seqüència commemorativa del període, i erigeix un discurs de legitimació del present. Coincidència commemorativa a banda, o justament per això, el record totèmic del statu quo del 78 comença a flaquejar, com evidencien símptomes com ara l'obertura de la caixa dels trons territorial amb el projecte de reforma estatutari català, o l'aprovació de la Llei de Memòria Històrica, que malgrat la descafeïnada aprovació final, no va obstar per a què la dreta política, social i mediàtica espanyola la considerés una extralimitació que posava en risc aquesta convivència, i aquest valors que brollaven de la Constitució.
Parafrasejant a la meva manera Hobsbawm, la FTE construeix/recull un relat mític que cal preservar per tal d'enfortir la cohesió del grup (de la nació espanyola moderna), legitimar les institucions que aguanten l'edifici (Constitució, monarquia, unitat d'Espanya) i inculcar els valors corresponents a la societat ("fomentar el conocimiento de la transición española, así como a conservar, divulgar y defender los valores y principios que la inspiraron"), amb algunes pràctiques ritualitzades que transcendeixen el clos estricte de la Fundació.

Per entendre tot això i per veure alguna traducció més pràctica de la tasca memorialística de la FTE, caldrà veure el personal que la impulsa i la conforma, les seves activitats i publicacions i el seu cronograma de fites principals.