No, el Règim no les té totes

Tot aquest moviment de la moció de censura contra el govern de Rajoy i el PP que ha impulsat el PSOE de Pedro Sánchez produeix, en el meu cas, tanta mandra com absència d’eufòria. Més enllà de constatar una certa satisfacció diguem-ne racional que es pot processar per l’expulsió de la comandància política de l’Estat (perquè per a la resta manen els mateixos) dels representants de la versió actualitzada del nacionalcatolicisme espanyol, tot plegat no em remou ni una engruna en el terreny emocional.

Potser perquè la indecència política del PSOE és prou paral·lela a la del PP i potser perquè allò de «s’ha de fer fora el PP» com a ressort acrític davant el més gran dels mals ja no val: ara ja s’ha bastit un recanvi des de la dreta, C’s, que dibuixa un horitzó manifestament pitjor per als drets i llibertats dels pobles i la gent de l’Estat (amb Catalunya com a primer objectiu on descarregar l’arsenal del nacionalisme espanyol més filofalangista que s’ha vist des de 1975). Potser també perquè, vist tal com raja, sembla contradictori que aquí ens dediquem a pensar dia sí dia també com resolem això d’aquesta República que tenim per implementar (com si fos un antivirus) i que al mateix temps destinem energies a resoldre la governabilitat d’Espanya.

Adéu, trempat!

 

Certament, el PSOE és, en tot allò que té de negatiu, tant Règim del 78 com el PP (no desgranaré ara la interminable llista de polítiques impulsades i defensades en el sentit d’apuntalar l’estatus quo per part del partit de González, Guerra, Zapatero o Sánchez), és tan 155 com el PP i davant el conflicte català havia entrat amb força per ser el líder de la cursa d’un patrioterisme espanyol més propi de la Guerra de Cuba que del segle XXI. El PSOE genera una confiança nul·la de cara a una resolució de les emergències socials i ja no diguem de cara a una sortida política del «problema catalán».

Ara bé, també és cert que, almenys en l’escenari inicial resultant, el bloc del 155 no és tan sòlid com abans de la moció i el ressentiment que el PP dispensarà a aquells que l’han desallotjat del seu lloc «natural» (el poder) pot ser dels que marquen època (Rafael Hernando, amb el seu to de menyspreu classista ja ha donat pistes de per on pot anar la cosa). Això va lligat al fet que Rivera i C’s veuen desbaratada l’estratègia d’anar a les urnes com més aviat millor per aprofitar el moment favorable que indiquen les enquestes. Ara, no només els pot passar el moment propici, sinó que no havent donat suport a la moció s’han quedat sols votant que no amb el partit més estigmatitzat per la corrupció (l’«a por ellos» a Espanya em temo que no penalitza gaire) que ells mateixos critiquen amb els seus habituals discursos prefabricats i simplificats. N’han sostingut el govern i han votat en contra de la seva caiguda, no pas poca cosa per a qui es ven com a renovació de l’invent.

Encara més, C’s pot ser víctima dels mateixos que l’han catapultat com a recanvi a l’instrument polític dels interessos de l’oligarquia espanyola. Davant d’una coalició de forces capitanejada pel PSOE que inclou la imatge renovada de l’Antiespanya (esquerres, separatistes, etarres...) el PP haurà de rearmar-se al mateix temps que renova algunes cares (començant per Rajoy) molt desgastades fet que brinda una oportunitat a les elits de l’IBEX per recuperar la seva eina d’intervenció política tradicional, cosa que converteix la força de Rivera en una joguina molt més prescindible i l’arracona a la incerta lògica de la volatilitat electoral.

Seria ingenu pretendre que amb aquest canvi, des de Catalunya, s’hi guanya res de forma automàtica. El PSOE és tan nacionalista espanyol i està tan esquitxat per la corrupció com el PP, és tan Règim del 78 com Florentino Pérez i Norma Duval. Però també és cert que aquest nou acte no és merament un recanvi del Règim en el sentit que no garanteix un recorregut estable per als propers mesos, més aviat al contrari: en surt un govern més feble en suport electoral i parlamentari que tindrà com a principal oposició una dreta espanyola ressentida i radicalitzada. A les mans de l’independentisme català representat a Madrid hi havia la possibilitat de contribuir a la inestabilitat (com així s’ha fet) davant l’alternativa de votar com C’s o posar-s’hi de cantó (opcions que a nivell propagandístic eren notablement pitjors perquè, entre d’altres coses podien mantenir el PP al poder). Naturalment, tot això s’hauria de saber aprofitar des de Catalunya, una eventualitat davant la qual em permetreu que també em mostri, com a mínim, escèptic.