El pou de l'horror

La relativa llunyania temporal (cada vegada, i lògicament, més àmplia), les dècades de silenci, amnèsia i por somatitzada i, fins i tot, el revisionisme que plana sobre la Dictadura, avalada per una dreta política i social encara per civilitzar democràticament (i, segons com, en d'altres aspectes) han provocat un desconeixement i una manca de comprensió real de l'abast de la repressió i el terror generat pel franquisme durant tots els anys (diguem, estrictes) que aquest règim va determinar la quotidianitat de l'estat espanyol i els pobles que hi són sotmesos.

Hi ha hagut, com apuntava, qüestions com ara la distància generacional, que poden relativitzar molt més fàcilment un dolor i un patiment que, a més, poden no sentir-se com a propis. Probablement, generacions com la meva (nascuda a finals dels setanta) i, sobretot, les posteriors han tingut un coneixement tangencial, esbiaixat i, en general, força deficient del franquisme, fruit de la dificultat de parlar-ne a casa i, en especial, de la voluntat de no explicar-lo per part de l'estat mateix. Si sense normalitzar el coneixement del que fou un règim construït sobre l'odi, el terror i la mort hem passat a veure'n paròdies (algunes certament ocurrents) com la del Polònia, o retrats fragmentaris com vídeos a internet que presenten el Dictador com a algú, senzillament, ridícul, caspós i una mica friqui, les generacions més joves poden arribar a veure els moviments de restitució de la dignitat de les víctimes del franquisme com a una cosa aliena i no pas com una demanda ètica i moral ineludible per a construir una societat democràtica. I poden formar-se una imatge equivocada, relativitzada i suau del que fou un règim criminal i cruel. El Cuéntame, vaja.

Si tinguéssim una topografia del terror franquista al cap aconseguiríem una imatge potent i esgarrifosa del que va suposar el règim. De la seva naturalesa real. A base de sobreposar els mapes dels bombardejos, de les fosses, de les presons, dels destins dels infants segrestats, dels llocs on van anar a parar treballadors esclaus, de l'exili, dels camps d'extermini, dels espais d'experimentació i terror psicològic...

En tot això no es pot oblidar la feina historiogràfica cada vegada més ingent feta la darreres dècades pels experts en la matèria, que, per sort, va creixent gràcies a les noves dades que es van recollint. Dades que, en molts casos, provenen de la feina abnegada d'associacions per a la recuperació de la memòria històrica, que han localitzat i exhumat cossos en fosses, els han identificat i n'han restituït i dignificat el nom.

En aquest mapa dels horrors hi hauria d'aparèixer de forma destacada el lloc i els fets dels anomenats Pozos de Caudé, una finca abandonada proper a Terol (entre els pobles de Concud i Caudé).

L'estiu de 1936, de forma intensa, i fins a finals de 1937, de forma més esporàdica, es perpetrava una autèntica voràgine criminal, un infern a la terra on van ser assassinades i llançades als pous que donen nom al lloc, 1005 persones. La concreció (sense que encara se'n pugui tenir l'exactitud precisa) de l'esgarrifosa xifra té un origen trivial: un pagès de Concud es va dedicar a anotar els trets amb què es mataven i/o remataven les víctimes, fent una ratlla per a cada mort: així va arribar al miler, malgrat que ell mateix admetia que segurament se n'hi van escapar unes quantes. 

Així, nit rere nit, especialment entre juliol i setembre de 1936, va anar fent les esques del que va acabar esdevenint una matança truculenta, que acabava amb els cadàvers dins del pous, als quals s'abocava calç viva després de cada remesa. Foren tantes les morts que els executors van haver d'acabar obrint rases al voltant del pou per encabir els cossos que ja no cabien en aquell forat de 2 metres de diàmetre per 84 de fondària. 264 metres cúbics de restes humanes. Un cilindre gegantí d'horror, on hi van anar a parar la gent que va defensar un règim democràtic legalment constituït; o els seus parents, pel fet de ser-ho; o els seus amics, pel fet de ser-ho. De fet, segons indica Paul Preston a Botxins i repressors, només un pocs eren militants d'alguna força política o sindical: la majoria eren nens, adolescents, dones i homes que no s'havien significat políticament.

Tot això va quedar amagat (no oblidat, evidentment), i no fou fins a principis del segle XXI, pràcticament 70 anys després dels fets, que s'hi va començar a actuar. La immensa majoria de les víctimes encara no estan identificades (fa més d'una dècada se n'havien identificat al voltant d'una quarta part) i la Asociación Pozos de Caudé treballa des de fa anys en aquest sentit, a més de mantenir-ne viva la memòria i dignificar-ne el record (una feina ja prou complexa que ha comptat amb l'agreujant d'atacs feixistes al memorial).

Cartell de record als Pozos de Caudé. Font: http://www.afar2rep.org/memoria/cuade.htm

Per això, cal estar molt alerta davant d'estafes democràtiques com SCC (ho denunciàvem aquí, però sobretot cal llegir Desmuntant Societat Civil Catalana, d'en Jordi Borràs), les amistats que fa darrerament el PSC (com el vergonyós pacte de la fam a Lleida, on es neguen a retirar els símbols franquistes) i la qualitat ètica i democràtica de determinades forces polítiques que juguen amb una sospitosa ambigüitat davant la condemna del règim (al Parlament, a Cerdanyola, a Calatayud i, en general, arreu de la geografia que va patir el franquisme), si no és que l'esquiven directament.
La no condemna del règim és un insult a la memòria del patiment de les víctimes i una relativització inadmissible d'un règim feixista que ha estès la seva ombra tenebrosa més enllà dels 40 anys formals i que ha bloquejat i continua bloquejant el desenvolupament cívic i la modernització de la societat espanyola encara després de la desaparició física del Dictador.
No condemnar el règim i mantenir-ne els honors i els símbols és escopir a les cunetes on encara jauen centenars de milers de persones (el segons país del món amb més fosses per exhumar, després de Cambodja), a la repressió i als assassinats de dècades, al patiment de les dones sotmeses a la cotilla moral i religiosa que les va condemnar a subjectes passius i infantilitzats, a les víctimes de l'imperialisme lingüístic i cultural que encara pesa com una llosa als pobles de cultura no castellana...
Certament, no tot és culpa del feixisme franquista: Espanya té molts mals més antics i pregons que la Dictadura no va fer més que accentuar fins al paroxisme. Però és un deure polític i moral acabar amb el franquisme d'una punyetera vegada.


Per saber més coses sobre els Pozos de Caudé:

Asociación Pozos de Caudé

Los 1005 de Los Pozos de Caudé Teruel

Blog de memòria històrica de represaliats pel franquisme Todos los rostros