"Aquella Cataluña acabó; pero la Cataluña real, que diría vuestro y nuestro caro Charles Maurras, hoy, precisamente empieza a amanecer".
Aquest hoy de la cita precedent era, no és poca cosa, un hoy de l'any 1939, del 17 de febrer de 1939. La Catalunya real de la cita era la flamant Catalunya sotmesa a un exèrcit i un règim especial d'ocupació. Un règim especial d'ocupació que a Barcelona va encetar-se el 26 de gener de 1939 i que finalitzaria el primer dia d'agost del mateix any. És l'únic lloc on va succeir. S'havia "Aniquilado el criminal esfuerzo de los poderes que sojuzgaron a Cataluña para ponerla al servicio de siniestras e indignas maquinaciones", segons el florit llenguatge amb què les noves autoritats del Nuevo Estado farcien els bans d'ocupació de la ciutat.
La ciutat fou liberada el 26 de gener i amb la liberación van arribar una colla d'individus, una colla de personatges que havien vingut per quedar-se: un d'ells era l'autor de ¿Finis Cataloniae?, l'article d'on he extret la cita de més amunt: Carlos Sentís y Anfruns. 70 anys més tard, un 26 de gener, se l'homenatjava a la mateixa ciutat, com recordàvem en aquest mateix blog. Ara, 75 anys després de l'Alzamiento, Sentís ho deixa i se'n va a criar malves.
Comencen ara els exercicis cosmètics, els fer-se l'orni periodístics dels grans mitjans del país, la culminació de la tasca que el propi Sentís va començar i que tan bé ha funcionat en el cas de Samaranch. Ara, tota una colla d'opinòlegs en relativitzaran, o escombraran sota l'estora de la Transició, el passat d'home en nòmina del SIM, d'espia de Franco; ens diran que la vida és molt complexa i que en temps de guerra, encara és més fotuda. Ens diran que no va poder triar, malgrat que un moment abans ens acabin de dir que no tot és blanc o negre; ens diran que Sentís no només va ser el Sentís franquista, malgrat que quan ens en facin cròniques farcides de clamorosos oblits, del Sentís franquista no en diran ni mu.
I ves per on, aquests que relativitzen, que amaguen, que estafen, ens haguessin fet combregar amb rodes de molí cada vegada que un franquista reciclat en demòcrata-de-tota-la-vida la dinya si no fos perquè en aquest país sempre n'hem tingut alguns amb ganes de trencar el plat bonic, com en Ramon Barnils quan ens va dur a fer "Un tomb per la púrria" en 1, 2 i 3 parts; o el reportatge que en va fer La Directa amb motiu que a l'espión li pengessin la medalla; o en Xavier Montanyà, que li va recordar: Sentís: mentiràs, però no enganyaràs; o el que n'ha dit Xavier Borràs avui mateix al Nació Digital.
Ja ho veuen, el dol serà nacional i es lloarà el servei al país de l'interfecte. Potser ens el podria haver estalviat.
Aquest hoy de la cita precedent era, no és poca cosa, un hoy de l'any 1939, del 17 de febrer de 1939. La Catalunya real de la cita era la flamant Catalunya sotmesa a un exèrcit i un règim especial d'ocupació. Un règim especial d'ocupació que a Barcelona va encetar-se el 26 de gener de 1939 i que finalitzaria el primer dia d'agost del mateix any. És l'únic lloc on va succeir. S'havia "Aniquilado el criminal esfuerzo de los poderes que sojuzgaron a Cataluña para ponerla al servicio de siniestras e indignas maquinaciones", segons el florit llenguatge amb què les noves autoritats del Nuevo Estado farcien els bans d'ocupació de la ciutat.
La ciutat fou liberada el 26 de gener i amb la liberación van arribar una colla d'individus, una colla de personatges que havien vingut per quedar-se: un d'ells era l'autor de ¿Finis Cataloniae?, l'article d'on he extret la cita de més amunt: Carlos Sentís y Anfruns. 70 anys més tard, un 26 de gener, se l'homenatjava a la mateixa ciutat, com recordàvem en aquest mateix blog. Ara, 75 anys després de l'Alzamiento, Sentís ho deixa i se'n va a criar malves.
Comencen ara els exercicis cosmètics, els fer-se l'orni periodístics dels grans mitjans del país, la culminació de la tasca que el propi Sentís va començar i que tan bé ha funcionat en el cas de Samaranch. Ara, tota una colla d'opinòlegs en relativitzaran, o escombraran sota l'estora de la Transició, el passat d'home en nòmina del SIM, d'espia de Franco; ens diran que la vida és molt complexa i que en temps de guerra, encara és més fotuda. Ens diran que no va poder triar, malgrat que un moment abans ens acabin de dir que no tot és blanc o negre; ens diran que Sentís no només va ser el Sentís franquista, malgrat que quan ens en facin cròniques farcides de clamorosos oblits, del Sentís franquista no en diran ni mu.
I ves per on, aquests que relativitzen, que amaguen, que estafen, ens haguessin fet combregar amb rodes de molí cada vegada que un franquista reciclat en demòcrata-de-tota-la-vida la dinya si no fos perquè en aquest país sempre n'hem tingut alguns amb ganes de trencar el plat bonic, com en Ramon Barnils quan ens va dur a fer "Un tomb per la púrria" en 1, 2 i 3 parts; o el reportatge que en va fer La Directa amb motiu que a l'espión li pengessin la medalla; o en Xavier Montanyà, que li va recordar: Sentís: mentiràs, però no enganyaràs; o el que n'ha dit Xavier Borràs avui mateix al Nació Digital.
Ja ho veuen, el dol serà nacional i es lloarà el servei al país de l'interfecte. Potser ens el podria haver estalviat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada