Sempre es diu que les comparacions són odioses, i suposo que és ben cert que ho són per a qui hi surt perdent.
Parets del Vallès, la meva vila de tota la vida, acostuma a sortir perdent en moltes coses en comparació a la resta de viles que he anat coneixent dels Països Catalans, tot i que també s'ha de dir que els mals que pateix són, en molts casos, comuns a la majoria de les poblacions del Vallès Oriental i de l'anomenada àrea metropolitana de Barcelona, a la qual tenim el dubtós honor de pertànyer.
No enumeraré totes les mancances d'aquest meu municipi perquè no acabaríem. Avui només vull parlar d'un cas concret que sempre em ve al cap quan visito, com dissabte passat, viles que com Capellades, disposen d'algun element patrimonial envejable.
Aquest municipi de l'Anoia va constituir al llarg del segle XVIII i XIX, i juntament amb d'altres municipis propers i també del Camp de Tarragona, un dels centres paperers més importants de l'estat espanyol. Havia arribat a tenir 16 molins paperers en el seu terme i un d'ells és avui un espai museïtzat que molts coneixereu, el Museu-Molí Paperer.
Parets, per la seva part, va conèixer un abans i un després amb l'arribada de la Linera al poble el 1880. La instal·lació a la vila d'aquesta indústria tèxtil en va trasbalsar l'esperit agrícola, en va fer néixer una classe obrera autòctona i en va mediatitzar la vida general durant més de nou dècades. Només l'arribada del ferrocarril 6 anys més tard, l'esclat de la guerra i l'arribada de la immigració espanyola primer i del Tercer Món després, han suposat una modificació de la naturalesa del poble a l'alçada de la que va suposar l'arribada de la Linera ara fa gairebé 130 anys. És molt difícil, gairebé impossible, diria, que trobéssiu alguna família amb cert arrelament a Parets en la qual no hi hagi cap membre que hi hagi treballat; en el meu cas, que no és excepcional, hi van treballar el meu avi i els seus germans, la meva àvia, la seva germana i la seva mare, etc.
No és moment ara de fer un repàs de la història de la fàbrica aquí. Qui hi tingui interès es pot adreçar als treballs de Maria Gorina i Rosa Martí, sobretot (en especial l'Aproximació a la història de les dones de Parets), i, properament, als articles que aniran apareixent a la Butlletí del Centre d'Estudis Locals. En el que vull incidir és en la importància que va tenir la fàbrica per al nostre poble, en com va marcar la vida de la majoria de famílies de Parets pel seu pes en l'activitat econòmica i social del municipi. La Linera era, pràcticament a tots els efectes, una autèntica colònia industrial, un element d'identificació de la col·lectivitat que hi treballava o en depenia per altres raons i avui seria un element patrimonial de primer ordre si no hagués desaparegut a mitjans dels anys noranta.
A Capellades la indústria del paper va deixar un llegat importantíssim que s'ha sabut conservar amb un museu que indaga en el patrimoni local i en l'arqueologia industrial a través de l'exposició didàctica d'una activitat econòmica ja desapareguda en la seva forma tradicional. A Parets no s'ha sabut o no s'ha volgut fer: s'ha renunciat a un element patrimonial col·lectiu, a un emplaçament distintiu del poble que l'hagués situat en el mapa avui per sobre de qualsevol impostura progre-moderneta que tant agrada als Ajuntaments del PSC (i acòlits) com el de Parets. No descobriré ara que les majors traicions de la història a la classe obrera sempre provenen de la socialdemocràcia.
A Parets s'ha preferit crear un espai vinculat al populisme clientelar sociata tan nostrat: qui pot criticar el Parc de la Linera quan ha esdevingut el punt on s'apleguen milers de persones per la Festa Major?
Doncs mira, jo ho faré. Perquè, personalment hagués preferit conservar les últimes quadres de la fàbrica per a fer-hi equipaments per al municipi: se n'hi podia fer qualsevol, només s'havia de triar el més adequat: un casal d'avis, un teatre, una biblioteca, un arxiu, un museu, o moltes d'aquestes coses alhora. Es podia haver conservat un espai en què la memòria del poble, el llegat dels centenars de treballadors i treballadores que hi van passar fos més viu del que ho és ara.
Però, ves per on, el més adequat fou carregar-s'ho. Deixem la xemeneia, i ja quedem bé. A més, conservar edificis fa una mica de pobre. Si abans ja els havia agafat per les places dures, després es va passar a projectes progres (sempre aquest adjectiu: és el millor) com Can Rajoler, el Bosc de Taules i altres; ah! I el Refugi! Tot allò que faci olor de guerra civil, cap al sac! Que Iniciativa ho reclama!
I, alerta, estic a favor que es recuperi el refugi antiaeri, però també estava a favor que no desaparegués Can Pla o Can Codina o tantes altres. I, sobretot, m'hagués agradat gaudir de la Linera més del que ho vaig fer i del que ho faig ara a través de documents antics, llibres o peces de telers que corren per casa.
El de Parets és un clar exemple de poble que renuncia al seu passat, un poble que potser se'n dóna vergonya o s'odia a ell mateix, no ho sé. És un poble amb tarannà de nou ric, que arracona allò antic i genera elements patrimonials artificiosos, postissos i de gust discutible, però això sí amb pompa, molta pompa i un gran somriure a la cara.
Parets del Vallès, la meva vila de tota la vida, acostuma a sortir perdent en moltes coses en comparació a la resta de viles que he anat coneixent dels Països Catalans, tot i que també s'ha de dir que els mals que pateix són, en molts casos, comuns a la majoria de les poblacions del Vallès Oriental i de l'anomenada àrea metropolitana de Barcelona, a la qual tenim el dubtós honor de pertànyer.
No enumeraré totes les mancances d'aquest meu municipi perquè no acabaríem. Avui només vull parlar d'un cas concret que sempre em ve al cap quan visito, com dissabte passat, viles que com Capellades, disposen d'algun element patrimonial envejable.
Aquest municipi de l'Anoia va constituir al llarg del segle XVIII i XIX, i juntament amb d'altres municipis propers i també del Camp de Tarragona, un dels centres paperers més importants de l'estat espanyol. Havia arribat a tenir 16 molins paperers en el seu terme i un d'ells és avui un espai museïtzat que molts coneixereu, el Museu-Molí Paperer.
Parets, per la seva part, va conèixer un abans i un després amb l'arribada de la Linera al poble el 1880. La instal·lació a la vila d'aquesta indústria tèxtil en va trasbalsar l'esperit agrícola, en va fer néixer una classe obrera autòctona i en va mediatitzar la vida general durant més de nou dècades. Només l'arribada del ferrocarril 6 anys més tard, l'esclat de la guerra i l'arribada de la immigració espanyola primer i del Tercer Món després, han suposat una modificació de la naturalesa del poble a l'alçada de la que va suposar l'arribada de la Linera ara fa gairebé 130 anys. És molt difícil, gairebé impossible, diria, que trobéssiu alguna família amb cert arrelament a Parets en la qual no hi hagi cap membre que hi hagi treballat; en el meu cas, que no és excepcional, hi van treballar el meu avi i els seus germans, la meva àvia, la seva germana i la seva mare, etc.
No és moment ara de fer un repàs de la història de la fàbrica aquí. Qui hi tingui interès es pot adreçar als treballs de Maria Gorina i Rosa Martí, sobretot (en especial l'Aproximació a la història de les dones de Parets), i, properament, als articles que aniran apareixent a la Butlletí del Centre d'Estudis Locals. En el que vull incidir és en la importància que va tenir la fàbrica per al nostre poble, en com va marcar la vida de la majoria de famílies de Parets pel seu pes en l'activitat econòmica i social del municipi. La Linera era, pràcticament a tots els efectes, una autèntica colònia industrial, un element d'identificació de la col·lectivitat que hi treballava o en depenia per altres raons i avui seria un element patrimonial de primer ordre si no hagués desaparegut a mitjans dels anys noranta.
A Capellades la indústria del paper va deixar un llegat importantíssim que s'ha sabut conservar amb un museu que indaga en el patrimoni local i en l'arqueologia industrial a través de l'exposició didàctica d'una activitat econòmica ja desapareguda en la seva forma tradicional. A Parets no s'ha sabut o no s'ha volgut fer: s'ha renunciat a un element patrimonial col·lectiu, a un emplaçament distintiu del poble que l'hagués situat en el mapa avui per sobre de qualsevol impostura progre-moderneta que tant agrada als Ajuntaments del PSC (i acòlits) com el de Parets. No descobriré ara que les majors traicions de la història a la classe obrera sempre provenen de la socialdemocràcia.
A Parets s'ha preferit crear un espai vinculat al populisme clientelar sociata tan nostrat: qui pot criticar el Parc de la Linera quan ha esdevingut el punt on s'apleguen milers de persones per la Festa Major?
Doncs mira, jo ho faré. Perquè, personalment hagués preferit conservar les últimes quadres de la fàbrica per a fer-hi equipaments per al municipi: se n'hi podia fer qualsevol, només s'havia de triar el més adequat: un casal d'avis, un teatre, una biblioteca, un arxiu, un museu, o moltes d'aquestes coses alhora. Es podia haver conservat un espai en què la memòria del poble, el llegat dels centenars de treballadors i treballadores que hi van passar fos més viu del que ho és ara.
Però, ves per on, el més adequat fou carregar-s'ho. Deixem la xemeneia, i ja quedem bé. A més, conservar edificis fa una mica de pobre. Si abans ja els havia agafat per les places dures, després es va passar a projectes progres (sempre aquest adjectiu: és el millor) com Can Rajoler, el Bosc de Taules i altres; ah! I el Refugi! Tot allò que faci olor de guerra civil, cap al sac! Que Iniciativa ho reclama!
I, alerta, estic a favor que es recuperi el refugi antiaeri, però també estava a favor que no desaparegués Can Pla o Can Codina o tantes altres. I, sobretot, m'hagués agradat gaudir de la Linera més del que ho vaig fer i del que ho faig ara a través de documents antics, llibres o peces de telers que corren per casa.
El de Parets és un clar exemple de poble que renuncia al seu passat, un poble que potser se'n dóna vergonya o s'odia a ell mateix, no ho sé. És un poble amb tarannà de nou ric, que arracona allò antic i genera elements patrimonials artificiosos, postissos i de gust discutible, però això sí amb pompa, molta pompa i un gran somriure a la cara.
1 comentari:
UNA MICA D’HISTÒRIA
L´enderrocament de la “ Quadra vella” de la Linera
Roger : He llegit el teu escrit “De visita per l´Anoia” sobre el cas del Molí de Capellades i la Linera de Parets- Estic totalment d’acord amb què es podria perfectament haver conservat la última quadra de la fàbrica per fer-hi equipaments pel municipi que prou falta ens fan, com podria haver estat una residència-casal d´avis, un teatre, una biblioteca, un arxiu, un museu, etc.
A continuació et detallaré com van anar els fets, ja que per aquelles dates tu eres molt jove.
El dia 5 de Maig de 1991, l’Ajuntament va presentar el projecte de Llar d’avis a Parets, durant la inauguració de l’Escola Municipal de Música. L’alcalde J.Seguer, aprofitant aquest acte, va anunciar la intenció de construir a la quadra vella de la indústria Linera una residència pels avis. El projecte d’aquesta es va exposar el mateix dia al davant de l’Escola de Música (veure EL 9 NOU del 6 de Maig de 1991).
Malgrat el compromís anunciat, 3 anys més tard ( el mes de Maig de1994) ens vam assebentar que l’equip de govern de l’Ajuntament havia pres la decisió, sense preguntar-ho a la població, de tirar al terra la quadra vella. Com a conseqüència el dia 3 de juny de l’any 1994, vàrem publicar una carta al director del diari EL 9 NOU, titulada: “LA LINERA de Parets, patrimoni que cal conservar” a on ens mostràvem totalment en contra de la nova posició de l’ajuntament, i vam proposar la rehabilitació de la nau esmentada, per donar-li un ús per tots els ciutadans i puguer conservar un patrimoni tant valuós i estimat per la nostra població.
La desaparació d’aquesta nau va fer que el municipi de Parets perdés: :
· Un patrimoni industrial de gran valor arquitectònic.
· Les arrels del nostre passat històric.
· Un espai edificat de 2400 m2. de superficie
· Un patrimoni d’arqueologia industrial.
· Un patrimoni representatiu i simbòlic del nostre poble.
· Un patrimoni sentimental, testimoni d’una memoria col·lectiva.
· Un patrimoni social per al seu ùs i possibilitats de reutilització.
La modernitat no està renyida amb la conservació del patrimoni històric.No obstant, la decisió per part de l’Ajuntament ja estaba presa.
Uns dies abans que s’enderroqués la quadra vella, una colla de 46 extreballadors/res, ens reunirem davant la nau; alguns d’ells van plorar.(veure EL 9 NOU del 13 de Juny de 1994).
Malgrat tots aquells esforços, el dia 14 de Juny de 1994 (l’endemà de Sant Antoni) començaren l’enderroc. Uns dies més tard, ja enderrocada la quadra, l’Ajuntament mitjançant el butlletí nº 28 del Parets Informatiu,va comunicar que dins del parc de la Linera es faria el nou centre de dia pels avis el qual s’emplaçaria en el mateix terreny on havia estat construïda la nau de l’antiga Industria Linera, S.A.
Tot i això, hi ha la voluntat d’orientar la construcció del nou equipament perquè tingui una estructura arquitectònica semblant a l’antiga nau industrial.A més a més, s’han conservat alguns elements de l’anomenada “quadra vella” per a fer una glorieta en el futur parc de la Linera. En aquesta petita edificació coberta, que servirà de record de l’antiga colonia industrial, s’hi podrien exposar alguns objectes relatius a la fàbrica tèxtil.
Com veiem l’Ajuntament un altre cop incompleix les seves promeses.
En primer lloc:
No entenem la decisió de l’Ajuntament d’enderrocar la quadra vella, i no aprofitar-la per fer-hi el centre de dia pels avis, com havien promès, en dues ocasions.
Tampoc entenem les presses que van tenir per tirar la nau al terra.
Ni el perquè no es va preguntar al poble de Parets si es volia guardar aquesta nau.
Entenem que la nau estava malmesa en la part lateral-oest, concretament la teulada, però es podia haver restaurat, tal i com s’ha fet a moltes naus industrials de molts pobles i ciutats de Catalunya.
En segon lloc:
La segona promesa incomplerta és la no construcció de la glorieta promesa, i la no conservació d’alguns elements de l’anomenada “quadra vella” ni la exposició d’alguns objectes relatius a la fàbrica tèxtil.
El poble de Capellades, com tants d’altres, va saber deixar un llegat importantíssim que s’ha volgut i sabut conservar com molt ve dius, amb un museu que indaga en el patrimoni local i en l’arqueologia industrial. Però aquest poble i altres tenen la cultura patrimonial com un referent primordial. Malauradament a Parets, es valora més l’enderrocament del patrimoni que la seva conservació. El que si es valora es la construcció de pisos a tort i dret. Fet que ha provocat una especulaciò mai produïda abans al nostre municipi, que ha causat l’èxode de bastants paretants, entre ells jovent, cap a altres pobles veins amb preus més assequibles, però d’aquest tema ja en parlarem en una altra ocasiò.
I així renunciant al patrimoni històrico-arquitectònic més important que ens quedava s’ha perdut el testimoni material de les generacions passades que ens ensenyava com vivien i treballaven. Com ens diu Ferrán Cañameres en el seu llibre: EL VALLÈS.
EL VALOR D´UN POBLE RADICA EN EL QUE SAP GUARDAR DEL SEU PASSAT.
Disortadament per a molts paretans aquest no es el nostre cas.
P. D. Al mateix temps també ens hauria agradat saber, a on estan guardades les 68 columnes amb capitell de ferro colat, que aguantaven la nau, així com les 17 encabellades metàl-liques tipus belga que aguantaven la cuberta.
Publica un comentari a l'entrada