I per què no calles tu?

Veient les imatges del diumenge passat de la trifulca entre el president veneçolà Hugo Chávez i la delegació espanyola a la darrera cimera Iberomaericana que va tenir lloc a Santiago de Xile, no deixo de sentir una profunda llàstima i de formular-me a mi mateix una sèrie de qüestions.

En primer lloc, què cony hi pinta un personatge de nul·la representativitat democràtica com el rei Joan Carles I la legitimitat del qual radica en un tèrbol passat dictatorial? Cal recordar, un cop més, que fou el dictador feixista Franco, que ja es veia fent la fi del Cagalàstics, qui el va designar successor per assegurar una continuïtat en la seva obra de govern. Que jo sàpiga el rei no va enganyar Franco jurant els Principios Fundamentales del Movimiento primer, i proclamant una república socialista i concedint la llibertat als pobles orpimits després. Aquí ningú ha preguntat a ningú si la gent vol aquest personatge de nul·la qualitat democràtica; si tan estimat és, no cal patir per res, no?

Si al president Chávez se'l critica (sense parar i amb nul coneixement de causa) per no respectar les formalitats dels fòrums de diàleg, perquè va envair el torn de paraula de Rodríguez Zapatero, ningú s'ha qüestionat què hi fa un individu que no sap obrir la boca sense tenir una línia de diàleg escrita al davant en un fòrum, precisament, de diàleg? A més, també cal tenir en compte que hi ha qui té més necessitat d'aprofitar aparadors internacionals com aquest perquè té menys oportunitats que d'altres que disposen de potents grups mediàtics al darrera amb projecció internacional.

Sap el Borbó que de possessions colonials només queden escorrialles africanes (Canàries, Ceuta i Melilla) i les més ben amarrades de la península (Països Catalans, Euskal Herria, Galiza, Andalusia,...) i que a Amèrica Llatina ja no hi pinta (per sort pels llatinoamericans) res de res a nivell polític?

O potser és que hi pinta més del que ens pensem i és per això que surt amb aquests estirabots quan es furga en l'actitud neocolonial i imperialista de les empreses espanyoles que van desembarcar a Amèrica per saquejar i arrambar tot el que poden sota els auspicis de la sagrada corona espanyola. Amb el ¿Porqué no te callas? se silencia la veu de la dissidència internacional que acumula no només greuges prebolivarians, sinó un cop d'estat amb tots els ets i uts alentat, entre d'altres, per Madrid. Aixecant-se de la cadira com un adolescent per no sentir els retrets dels pares, a part de demostrar un tarannà gens democràtic (on és aquell talante?), es pot evitar sentir com denuncien el teu fracàs a l'hora de fer d'intermediari entre Unión Fenosa i el govern de Nicaragua. O és que potser no va fracassar el rei a Nicaragua i no va tenir voluntat de redreçar el desgavell, cosa que vol dir anar en contra dels interessos de l'empresa colonial? És clar, que et treguin aquest tema en públic i que t'ho diguin a la cara davant de molta gent ha de fer mal.

Potser hi ha qui jutja amb duresa al Borbó, l'irresponsable (ei, ho diu la Constitución, constitución, constitución), i no ens adonem que l'home passa un mal moment; li cremen retrats (sí d'aquells tan macos vestit de demòcrata al costat de Su Excelencia el Jefe del Estado), senadors bascos diuen que la participació en la invasió de l'Iraq és, en part, per culpa seva; es troba amb ex-súbdits de les colònies americanes que no li besen la grapa; que el germà petit del Marroc se li enfada; que li treuen dibuixos del nen fent l'única feina que demostra fer béla família reial espanyola; i, a sobre, se li separa la filla que ja no s'entenia amb aquell energumen de moral distreta.

Senyor Borbó, prengui's un descans que ha tingut molt mal any. Si pot ser, de per vida; ah! i que l'acompanyi tota la família, que segur que així tindrà més caliu.

Però vaja, de descans vostè ja hi ha estat tota la vida, no?