dissabte, 3 de gener de 2015

La conflictiva dialèctica de la desigualtat a Catalunya: "Venjança de classe", de Xavier Diez

No hi ha cap tema historiogràfic que hagi arribat al nivell estel·lar de la guerra civil espanyola de 1936-1939 (si exceptuem l'actual fenomen commemoracionari de la guerra de Successió, amb el lloc del capdamunt del podi per a la caiguda de Barcelona) i tanmateix, hores d'ara, és ben clar que no està pas tot dit.
L'ingent i necessària tasca de recuperació d'aquell episodi que s'ha dut a terme aquests darrers trenta anys ha permès un coneixement cada vegada més detallat dels aspectes militars, socials i polítics de la contesa, a més d'oferir-nos una idea cada vegada més acurada de la (tràgica) dimensió humana de tot plegat.

Ara bé, tota interpretació hegemònica estableix, lògicament, uns marges; i sembla que, cada vegada més, és en aquest extramurs de la correcció política i de la tolerabilitat institucional (i a redós, social) que cal anar a buscar elements de comprensió més profunda. Elements marginals. Però, esclar, marginals en sentit literal, perquè n'han quedat al marge i no pas per la seva manca d'importància.

Ja s'ha qualificat la memòria històrica com la religió civil dels nostres dies, amb la seva litúrgia i els seus elements i espais simbòlics. La construcció del discurs memorialístic té, evidentment, molt a veure en la configuració dels contorns d'aquesta religiositat i, pel que aquí ens ocupa, cal dir que la nostra ha estat i està mediatitzada per l'anomenada Transició espanyola i l'estat de coses que va acabar per llegar-nos. També per un món acadèmic, cultural i intel·lectual on han predominat el marxisme i el catalanisme (i que els posi per separat no vol dir pas que s'excloguin, com sap tothom que se sàpiga cordar les sabates tot sol).
Així, i aquí és on anava després d'aquesta giragonsa discursiva, el que ha acabat succeint és que determinats episodis i determinades actituds (personals, però també socials i polítiques) hagin acabat arribant-nos de forma distorsionada, esbiaixada, confusa, o tot alhora. I això succeeix, en especial, quan ens atansem al món llibertari i al seu paper durant el conflicte bèl·lic de 1936-39, i sobretot, als seus primers compassos, a aquell "curt estiu de l'anarquia", quan la revolució passava comptes amb el vell ordre, fent-ho, si calia, vessant sang.

El per què d'aquesta violència, la veracitat de la seva presumpta irracionalitat, les arrels d'un odi furibund contra els pilars d'una estructura de dominació vertical és el que prova d'explicar l'historiador Xavier Diez a Venjança de classe. Causes profundes de la violència revolucionària a Catalunya el 1936 (Virus, 2010). Un llibre, aquest, breu, però intens que teixeix molt bé la panoràmica general que va acabar desembocant en l'estiu del 36 i aquella venjança que s'hi produí. Diez hi explica com una societat terriblement desigual va desenvolupar diferents estratègies i respostes en funció del cantó on cadascú bregava per construir el seu ordre: les elits polítiques i econòmiques, les classes detentores del poder, es parapetaven en la repressió per mantenir l'ordre d'explotació que greixava l'engranatge de la societat d'aleshores; d'altra banda, les classes oprimides, els treballadors a través de la xarxa teixida des del món llibertari, anaven bastint una contrasocietat basada en la conquesta de la llibertat i la sobirania individual per la via de la culturització amb arrelada consciència de suport mutu, d'autodefensa i de solidaritat per anar resistint les urpades agressives (però alhora defensives) de l'ordre burgès. Durant més de trenta anys els greuges s'anaren acumulant en forma de repressió religiosa i moral, en abusos de propietaris en els preus dels lloguers (i en desnonaments), en la persecució i brutalitat policíaca, en l'explotació laboral (jornades, salaris, desocupació) i, fins i tot, en una guerra ideològica basada en la deshumanització de les classes populars en general i la criminalització de l'anarquisme en particular (el mite de l'anarquista violent, que no era nou), tot amarat d'un deix xenòfob.   

Més enllà de possibles afinitats ideològiques, doncs, convé submergir-se una mica més avall de superfícies de confort per a comprendre millor determinats episodis, i, de pas, poder carregar-nos de més elements per a una comprensió més adequada, i per això, més profitosa del present. No és casual que, com diu l'autor mateix, obviant les veritables raons de la guerra civil s'ha permès fer una determinada versió de la transició democràtica. Com tampoc ho és que elements aparentment puntuals que van conduir a aquell esclat de venjança, de venjança de classe, s'estiguin covant avui. Qui recorri les pàgines del llibre hi trobarà analogies gens forçades amb la lluita actual de la PAH o de la repressió de la dissidència en general. Del blindatge del règim davant possibles terratrèmols socials, en definitiva.


[El llibre es pot trobar en pdf aquí]