Què passarà quan el dia 2 guanyi el Sí?

En aquests darrers dies la pràctica habitual que s'està utilitzant per desestabilitzar el govern d'Hugo Chávez és la pre-deslegitimació dels resultats.

Tan a dins com a fora de Veneçuela, a banda de la demagògia i el confusionisme tradicionals, el recurs consisteix en preparar el terreny no per a la victòria de l'opció de l'oposició, sinó tot el contrari: ens estan preparant per a l'endemà de l'enèssima victòria a les urnes de Chávez.

Tot plegat és ben senzill, però no dubto que és prou efectiu. Si resulta que els sondejos són negatius, si les protestes són nombroses i sorolloses, si el projecte de reforma constitucional és aberrant, totalitari i criminal, si Chávez monta una crisi amb Espanya i una amb Colòmbia perquè està nerviós, com pot ser que guanyi el sí. Doncs molt senzill, hi ha hagut frau.

Com ja ha anat demostrant al llarg de tots aquests anys de govern bolivarià, l'oposició antichavista té en cartera una tirallonga de mitjans per desallotjar del poder a Chávez. Cap per ara els ha funcionat: eleccions, referèndum revocatorio, cop d'estat, lock-out, etc. Faltava, doncs, una campanya ben planificada de deslegitimació, que ja comptava amb l'avantatge de tenir el terreny abonat de vuit anys de demonització sistemàtica.

Però, és clar, això té més efecte a l'exterior que a dins de casa mateix: aquí només arriben les execrables cròniques del corresponal dels addictes al "Porqué no te callas" de can Godó, l'impresentable Joaquim Ibarz; o les visions esbiaixades que ens ofereix puntualment cada migdia el TN de la Nostra (com assenyala Titot al seu bloc); a cap d'aquests paradigmes de la transparència informativa els he sentit a parlar dels més de 1600 observadors que participaran en el procés electoral, només que l'oposició crida a votar en massa per evitar el frau; cap d'ells ens ha explicat encara que Mark Weisbrot, director del Centre d'Investigació de Polítiques Econòmiques, organització no partidària que aplega diversos Nobels d'economia i professors d'aquesta disciplina, ha denunciat l'ús sistemàtic de mitjans d'engany a l'opinió pública (com ara enquestes fraudulentes), per tal de que els resultats apareguin ja amb una taca en la seva credibilitat i transparència (ho podeu veure aquí).

És evident, doncs, que si aquesta consulta per la reforma constitucional es produís a casa nostra, el no guanyaria per golejada; però ves per on, per sort o per desgràcia pels veneçolans, les urnes són a la República Bolivariana de Veneçuela i és allà on es decidirà el resultat, com ja es van decidir els resultats de les estratagemes opositores per fer caure un govern massa molest per molta gent, sobretot, de fora d'aquest país americà.

Tot esperant el Cinquè

Demà 18 de novembre toca, una altra vegada (es farà tantes com calgui), sortir al carrer per mostrar la nostra oposició a un projecte de mobilitat caduc que només serveix de pantalla per amagar interessos econòmics que res tenen a veure amb solucionar problemes de fluïdesa circulatòria.
Com és prou conegut la construcció d'infraestructures d'aquest tipus, mastodòntiques, obsoletes, no obeeix, d'entrada, a la demanda de l'usuari; el cicle consisteix en aprofitar el caos viari per recollir demanda social de la via que així descongestionarà les existents prèviament. Un cop aconseguit això, la possibilitat de desplaçar-se a àrees més llunyanes (corones de graduació més alta, partint de Barcelona), permetrà la dispersió urbana, i això que vol dir que les distàncies a recórrer augmenten i que també ho fan els moviments, contribuint a generar de nou la congestió que enceta altra cop el cicle. Això no és cap idea brillant pròpia, els qui estudien Enginyeria del Transport a la UPC ho saben bé, i, segur que ho saben exposar millor del que jo, trist home de lletres, ho està fent aquí.
A banda d'això, hi ha la qüestió de la sensibilització ambiental políticament correcta amb la qual se'ns bombardeja a totes hores. És aquell fenomen tan curiós que fa que els propietaris de tot-terrenys que no surten de la ciutat estiguin en contra de guerres pel petroli com la de l'Iraq; més enllà d'aquest fet, que dóna per una entrada específica parlant del tema, si reclamem més trens, transports públics, mobilitat sostenible, que no es passi de 80 km/h a l'anella viària més propera a Barcelona, com és que l'administració afavoreix projectes que incentiven l'ús del transport privat? Perquè, diguem-ho clar, l'únic partit que s'oposa a aquesta infraestructura dels que tenen poltrona al parlament de la Comunitat Autònoma Catalana és ICV-EUiA, ja que ni tan sols ERC ho té clar. I si aquests són els que ens han de treure les castanyes del foc...
En el cas de la destrucció del paisatge la cosa ja esdevé impepinable. Aquí tothom coincideix, no hi ha volta de full: els detractors no el volem perquè ens destruirà el paisatge, i els empresaris, poders fàctics i forces polítiques que el volen (CiU, PSC, PP, C's i un tros d'ERC), diuen que en cal minimitzar l'impacte. No cal que en parlem més. En la nostra comarca aquesta infraestructura vindria a esdevenir el certificat de defunció d'un estil de vida, d'una característica es podria dir que identitària: la poca agricultura que ens queda al Vallès Oriental passaria a millor vida, per mitjà, per més inri, d'unes indemnitzacions més que discutibles; perquè, suposo, que el 4t Cinturó no quedarà aïllat amb grans extensions de terra sense urbanitzar per cada banda, amb el succedani de la verdor impostora dels parcs i jardins, oi?
Em temo que no, i què tindrem a canvi? L'aprofundiment en el model actual (al qual queda circumscrit un nyap com el ahir Cinturó, ara Ronda, demà vés a saber), el de les ciutats dormitori, que en el nostre cas ja podem dir-ne sense por (més aviat amb profunda tristesa) comarca dormitori. Un model amb transports públics deficients, orfe de lleure cultural (del genuí i gairebé a seques), un model de consum segregat a l'americana en què, ai las! tornem a tenir el cotxe en el centre de les necessitats de desplaçament. Un model que prima el transport per carretera i manté la línia Mollet-El Papiol en una mena de llimbs ferroviaris, que construeix centres logístics immensos perquè hi arribin mercaderies només a través de l'asfalt.
En definitiva, el Quart Cinturó és un pedaç per un període limitat de temps (més del que ens pensem), que va en contra d'aquesta sostenibilitat tan invocada i que trinxarà sense gaire compassió aquest Vallès ja prou castigat.
Feu-lo. Feu el Quart Cinturó ara, i d'aquí tres o quatre anys em tornareu a trobar al carrer intentant aturar el Cinquè (al qual potser diran Ronda del Bages o del Penedès), perquè jo, personalment, el que no vull per a la meva comarca no ho vull per ningú.