divendres, 22 de desembre de 2017

21D2017: una temptativa d'anàlisi


Si es pogués fer una mena de fotoreportatge conceptual de la jornada electoral d’aquest 21-D veuríem tot d’imatges que, només totes juntes i alhora, ens podrien explicar el que va passar ahir, per què va passar i, sobretot, prendre nota de cap hauríem de dirigir-nos a partir d’ara.
Sé que caldria més exhaustivitat i profunditat, que hi ha més imatges a destacar i que l’ordre que segueix no el penso en ordre d’importància (ja he dit que cal acabar-les conjugant plegades). Així mateix, tot això no té cap utilitat si es prenen aquestes imatges com a fixes: hi insisteixo, més enllà de què hi hagi qui practiqui cofoismes o que hi hagi qui es llepa ferides, una de les principals imatges que ja destaco ara és que, globalment, la cosa no s’ha mogut gaire; en tot cas, les alegries i els plors s’han redistribuït per barris. I en tot cas també gent molt entesa i que, de vegades fins i tot cobra per fer-ho, elaborarà coses més dignes i reposades que aquest text fet una mica en calent.


Primera foto. Victòria de C’s. És una de les de més impacte, al marge de què això acabi sent més o menys determinant i que en puguem treure tota la transcendència que vulguem. Per primera vegada des de 1980 una força de la dreta nacionalista espanyola és la més votada en unes eleccions autonòmiques. Aconsegueixen ser primera força en les àrees més poblades del país, en les principals ciutats (Barcelona inclosa) i amb uns resultats gens negligibles a zones de l’interior, superant en total el milió de vots. Aglutinen el vot útil antiindependentista amb un discurs que s’ha mantingut monotemàtic des del seu naixement i que recull el vot de l’extrema dreta (per primera vegada no han presentat cap llista), l’herència de totes les iniciatives de l’espanyolisme més radical en contra de la immersió i de les polítiques de recuperació de la llengua catalana (Manifiesto 2300, Asociación por la Tolerancia, CCC, etc.), un populisme identitari desacomplexat i l’oposició més frontal al Referèndum de l’1-O (incloent l’aplaudiment públic a la repressió desencadenada aquell mateix dia ja que van demanar la condecoració per als cossos policíacs que hi van participar). Tenen el suport de l’aznarisme, dels grans mitjans de l’estat espanyol, dels mitjans hispanocèntrics catalans i de les oligarquies espanyoles (entre les quals n’hi ha de catalanes), fet que els ha permès desplegar un discurs demagògic, que no aguanta un mínim control de rigor i veracitat, que no mira prim (pot fer ús conscient i sistemàtic de la mentida perquè no hi ha capacitat per l’altra banda de contrarestar-ho; almenys no tot i no sempre amb garanties). Ara bé, aquest milió de votants són tot feixistes, racistes, violents, etc? No, ni de bon tros ho són la immensa majoria, i una de les claus per desactivar la toxicitat del missatge de C’s (potència mediàtica i econòmica al marge) és saber per què gent que en condicions normals tiraria la papereta taronja al foc s’ha llençat en braços d’un discurs ètnic virulent d’un partit sense implantació, militància ni representativitat sobre el terreny.

Segona foto. Trompada monumental del PP, d’Albiol, Soraya i Rajoy. El desgast de la marca del PP, que davant d’una alternativa teòricament més neta ha patit una letal fuga de vots, combinat amb el lideratge absolutament impresentable de Xavier García Albiol, ha conduït el partit que governa a l’estat espanyol al límit de la representació parlamentària (per la part baixa, s’entén). El PP pretenia capitalitzar l’aplicació de l’article 155, presentant-se com a garantia davant l’independentisme i, fins i tot, avalant-se amb l’experiència de govern com a principal basa i toc de distinció davant dels mateixos companys de viatge. Però incomprensiblement (per incompetència, per qüestions internes que desconec o per estratègies que se m’escapen) ha mantingut el pitjor candidat possible i imaginable (diria que en qualsevol context): mal orador, maleducat, xavacà i fatxenda, no ha contrarestat cap dels elements negatius que arrossega el PP i probablement ha contribuït a desincentivar el vot en favor de C’s. No s’entén que si Dolors Montserrat era la candidata de Rajoy, aquest no la imposés, o alguna imatge més decent per a competir amb Arrimadas com Esperança García. La rotunditat de la desfeta pot tenir conseqüències a la política estatal, malgrat que en aquest terreny de joc no s’hi juga, ni de bon tros, amb les mateixes cartes.


Xavier García Albiol assenyala amb les mans el total d'escons aconseguits per la seva força (foto: El Periódico)

Tercera foto. Victòria de l’independentisme. L’independentisme en nombres absoluts no para de créixer i ho fa en contextos diversos i, en ocasions, molt adversos, enmig de xifres de participació rècord que caldrà veure, també, com evolucionen. Creix de mica en mica, i de forma sostinguda, presentant unes xifres encara insuficients per al projecte que representa, però sobretot, i mirant-ho des de la perspectiva contrària, no retrocedeix i mostra una robustesa digne d’elogi i a prova de repressió policíaca desfermada (Referèndum 1-O) o d’ofensiva judicial, mediàtica i econòmica (eleccions del 21-D). A part de l’increment de vot absolut, es produeixen fins i tot increments percentuals del vot al bloc independentista en llocs tradicionalment allunyats d’aquesta proposta com Santa Coloma de Gramenet (+2068 vots i +2,08%, malgrat la victòria del bloc 155 hi sigui rotunda). Tanmateix, la sensació és la de dos blocs que se solidifiquen i si l’independentisme vol bastir res de sòlid i que no sigui efímer ni volàtil, ha de pensar seriosament en defugir la idea d’aquests dos milions de vots com a punt d’arribada. El gruix electoral de l’independentisme és molt gros, històric, resistent i suficient per a plantejar la pugna de legitimitat a l’estat i per a sostenir una lluita llarga i difícil. Però per a guanyar-la cal que tingui com a un dels objectius prioritaris seguir ampliant consensos i legitimitats, pensar en les dificultats de penetració en determinats espais i pensar també en com els errors propis produïts després de l’1 d’Octubre (que hi han sigut i no han estat pas menors) han contribuït a dibuixar l’escenari on som ara. 

Quarta foto. Buidatge de vot de la CUP (i gran retrocés de l’esquerra transformadora). Mal resultat inapel·lable per als cupaires. La sensació és que no s’ha fet mala campanya i que ha passat factura l’apel·lació al vot útil, a l’emotivitat i a la continuïtat de la legitimitat institucional per part d’ERC i l’artefacte electoral de Puigdemont. Això volia dir que els 10 diputats dels quals es partia venien motivats fonamentalment per l’eix independentista i per un contingent (sense quantificar) de vot prestat d’ERC que no volia combregar amb l’invent de JxSí, però també que consolida la genuïnitat de la força amb què va entrar al Parlament. Segurament caldrà repensar algunes coses, alguns enfocaments i destinar de forma diferent les energies. La CUP hauria de tenir un paper de legitimació del projecte republicà molt important, introduint-lo a llocs on altres forces no el poden fer arribar, i ha de contribuir a visibilitzar que l’hegemonia d’aquest projecte es decanta cap a l’esquerra.
El mal resultat cupaire es combina amb un mal resultat també del comupodemisme fent que la presència de les forces d’esquerra que es volen transformadores sigui residual al Parlament (12 de 135 escons). El més greu és que havent-hi dues llistes que comparteixen prou terreny en alguns aspectes i que havien competit obertament, han patit totes dues un retrocés notable (tot i que més acusat en la CUP) que no s’ha degut a cap fuga de vots d’una cap a l’altra o de l’altra cap a l’una, sinó cap a territoris externs. La polarització, el vot útil, terrenys discursius i de combat polític que altres forces saben capitalitzar més bé... Toca repensar bé el lloc on s’és i com s’hi incideix.

Tot plegat, algunes instantànies complementàries que van precipitar ahir a la nit un cop tancats col·legis i recomptat vots (aquest cop, per sort sense que ens obrissin el cap, cosa que sempre és d'agrair) i que marcaran tendències en un futur immediat que es preveu agitat i poc predisposat encara a canvis substancials.

1 comentari:

Justdanione ha dit...

Bon retrat del territori amb temperatura postelectoral... Ànims per tots i totes... Endavant les atxes!!!