diumenge, 31 de desembre de 2017

2017: l'any de l'1 d'Octubre


M'imagino que molta gent hi coincidirà: el 2017 és l'any de l'1Oct. No vull tirar del catàleg de la fraseologia indepe que tenim bastant rebregat i suat després de tanta jornada històrica i tanta mobilització permanent que, per cert, encara haurem de mantenir una mica més. No sé si, aquest sí, serà el dia que ens durarà anys, però el que és segur és que és un dia que haurà marcat un abans i un després en la política catalana, espanyola i (una mica, va) europea; i un dia que per a molta gent serà un record viu i profund per a tota la vida.
Certament, malgrat que el Referèndum situava el nostre país al mapa com poques vegades ha succeït abans (tenint en compte que era per una qüestió política i no per èxits esportius, atractius turístics o atemptats terroristes), el món tindrà un record efímer de nosaltres, tenint en compte, per exemple, la coincidència en el temps amb l'inici de la no sabem si llarga (però ja sabem que de ben segur convulsa) era Trump. 


Gent de la Garriga defensant un col·legi electoral la matinada de l'1 d'Octubre

L'1O és la culminació política de la legislatura iniciada amb les eleccions del 27S del 2015, i una fita d'una rellevància la magnitud de la qual encara desconeixem en el cicle polític que viu aquest país des de la fi del pujolisme (una fi escenificada en diferents moments i d'una profunditat també per valorar adequadament). Tanmateix ha servit ja per certificar algunes coses que ja intuíem i d'altres que no esperàvem.
Intuíem per exemple els límits del que ara hi ha prou consens en anomenar (per part dels seus detractors) com a Règim del 78 i que ha significat l'explicitació dels límits de molts dels seus actors i valedors principals. Límits democràtics, de legitimitat, de sobirania i de dignitat. El marc juridicopolític del 78 s'ha demostrat insuficient i inoperant per a garantir condicions de vida dignes per a la població que hi viu subjecta i al mateix temps s'ha mostrat molt eficaç com a topall i límit davant noves exigències polítiques i democràtiques encaminades a millorar-les. Per exemple i per dir-ho planerament, el R78 no ha estat cap ajut per garantir drets bàsics recollits en la Constitució (com el de l'habitatge), però sí que ha estat útil per avortar o frenar mesures tímides de reforma que podien pal·liar algunes de les principals sagnies socials generades per la crisi (suspensió de lleis que pretenien actuar sobre emergències socieconòmiques, criminalització de lluites populars...).
L'1Oct representava un desafiament massiu al R78: demanda massiva de sobirania i exercici massiu d'empoderament popular. Es fa visible els dies previs, com quan el 20 de setembre es detenen membres del Govern i s'assetja la seu de la CUP, amb una resposta que demostrava el grau de determinació i el múscul existent; amb la creació i organització dels CDR (Comitès de Defensa del Referèndum que s'acabarien convertint en Comitès de Defensa de la República); amb la defensa dels col·legis i la protecció durant setmanes del material electoral; i amb la resistència pacífica del dia 1. Tot plegat amb l'extensió, fonamentalment, del dia 3 i la vaga-resposta a la repressió que es va dur a terme.

L'1O el material era a punt per a votar amb garanties


Una sacsejada política, cívica i social tan bèstia demostra un canvi mental de la societat catalana (almenys d'una part molt significativa, però arrossegant per reacció tot un altre gran contingent, encara que sigui de moment en un altre sentit) que, insisteixo, encara no podem avaluar com correspon (em traeix, ja em perdonareu, una certa pruïja i servitud de la mirada històrica, que sol requerir de cap fred i ullera de llarga vista). Un indici prou significatiu de què molta gent encara calibra entre espantada i estupefacta el que això ha representat és l'actitud i reacció del que podríem dir-ne el 15M institucionalitzat (un oxímoron en tota regla, sí), que havia de "tomar el Cielo por assalto", però que no ha mogut un dit per a reforçar i fer més efectiva la càrrega de desbordament popular que ja duia l'1O, i que després ha entrat i insistit fins a la sacietat en la culpabilització de l'independentisme d'allò que són els mals constitutius de l'Estat espanyol contemporani (la podrimenta estructural heretada de la Dictadura i el nacionalisme d'estat).
Però, com deia, hi ha hagut conseqüències polítiques ben constatables. La repressió desfermada especialment el dia 1 (carregada d'odi i de violència explícita), però també els dies posteriors, amb la connivència de partits i entitats cíviques (sic) espanyolistes amb policia estatal i grups feixistes, amb la judicatura treballant a tot drap segons el dictat polític del carrer Gènova (cosa que ja venia d'abans), ha demostrat que la façana democràtica de l'estat espanyol era molt prima, i que només calia que una ventada de determinació qüestionés un dels pilars fonamentals de l'estat (de fet EL fonamental: la seva unitat nacional) per a què se'ns mostrés el rostre més agre. Un tot-s'hi-val per a preservar la raó de ser essencial del R78: violència, presos polítics, article 155, muntatges periodístics, persecucions socials de col·lectius professionals...
Però per ser justos, també ha constatat els límits estratègics del projecte independentista tal com estava plantejat fins ara, amb una classe política que no ha sabut gestionar de forma adequada el que ha representat l'1O. I no ho dic seguint l'opinió de l'irredemptisme nostrat que s'expressa tot tuitejant des de la cocteleria o els jardins del campus, i que empeny cap a solucions amb grans costos per a tothom... menys per a ells mateixos. Ho dic tenint la sensació que s'han seguit vies que justament han fet la gara-gara a postures poc reflexives, filles (o més aviat) presoneres d'un relat simplificat, que servia com a propaganda electoral i de mobilització, però no com a model d'anàlisi de la realitat; impregnat d'emotivitat i massa despullat d'un càlcul necessari. Un càlcul, en primer lloc, que passava per saber si, efectivament n'érem prou o no; de si teníem prou força o no; i de si realment (i a conseqüència d'això) teníem prou legitimitat acumulada o no.

Ara, al davant hi tenim el futur. Esperançador i poc falaguer alhora. Esperançador perquè, com vaig poder dir en un acte electoral fa poc a Parets del Vallès, malgrat les garrotades (de tota mena) rebudes, la gent no se'n va a casa i això s'ha demostrat de forma molt notable aquest 21 de desembre en les eleccions que Europa va imposar als del 155. Malgrat la manca de garanties democràtiques per la desigualtat de condicions (a favor del nacionalisme espanyol) i del clima de repressió (en contra de l'independentisme), les forces prorepública catalana van sortir-ne amb més suport popular que mai.
Però poc falaguer perquè la versió repressiva més descordada del règim encara estarà deixada anar una temporada. Caldrà que més enllà de Catalunya se'n prengui consciència d'una vegada: només així sabrem si aquesta és la crisi final de l'Espanya postfranquista o la seva oportunitat d'or de refundar-se