Impresions del 13-D (2): una crònica de la jornada

El vot i el fred i el nostre dret. Article publicat a AraVallès.cat el 14-12-2009

Aparquem prop del carrer Major. Hi ha dues pancartes, una amb el groc viu que identifica la CUP i l’altra, de fons taronja, de la plataforma que organitza el referèndum a Sant Celoni i La Batllòria, on som ara. Passem pel costat d’unes pintades, una apologètica de Terra Lliure i una altra que proclama que “La Batllòria no és Sant Celoni”. Aquí, doncs, el sentiment independentista és, podríem dir-ne, polièdric. Molta tranquil·litat, dia rúfol.

A la plaça de l’església hi sona un bolero: és el disc de La Marató. Uns i altres comparteixen espai. Hi ha un senyal de prohibit aparcar just en la intersecció del carrer Major amb la plaça: “A partir de les 8:00. Diumenge 13 de desembre 2009. Actes festius”. En efecte, avui se celebra una festa; una festa democràtica.

A càrrec de la mesa hi ha la Mar, en Josep, l’Annabel i la Marta. Són dos quarts d’una i ha votat a la vora d’un 10% del cens. Les noies m’expressen, tot alhora, sorpresa i satisfacció pel fet que m’hagi desplaçat fins a La Batllòria: “la gent normalment passa de llarg”, diu l’Annabel. Els dic que és el lloc que he triat per començar. L’alegria és més explícita.

La Marta és d’Arenys de Munt i n’està orgullosa. Avui viu la festa amb la satisfacció no només de venir amb la feina feta, sinó de formar part dels qui van proferir el crit amb què va començar aquesta allau.

Al cap d’un estona s’apropa per votar un xicot. Va endiumenjat, per dir-ho d’alguna manera, amb un xandall del Real Madrid Club de Futbol i parla un català molt tancat, no ben bé de La Batllòria, sinó més aviat de Càceres. Això és el que interessa: que aquesta parròquia voti. El que sigui, però que voti. El que ja no ha entès és això que li demanessin el suport perquè TV3 es veiés al País Valencià si ell aquí no podia veure el Canal 9. “Però, tens TDT?”, “si, claro”, “doncs ho hauries de veure”, “si, una vez la encontré, pero la volví a perder”. En fi.

A Sant Celoni quatre meses desafien el fred creixent que va envoltant aquesta jornada. Són a la banda dreta de la plaça, mirant cap a l’Ajuntament, davant de Can Ramis (s. XVIII hi diu a la placa). Un cantautor no aconsegueix atreure una massiva atenció de la concurrència: plega veles sense dir ni ase ni bèstia.

M’adreço a en Jaume Figueras, membre de l’organització, que em transmet totes les seves impressions sobre la jornada. Mentre la fem petar, a l’altre punta de la plaça, mirant de cua d’ull i amb pas lleuger, circula en Joan Castaño, ex-alcalde de la vila pel PSC i desallotjat en la present legislatura. Em comenten que pateix una síndrome per la qual encara es pensa que ostenta la batllia i actua en conseqüència en els actes públics, fent salutacions a tort i a dret. Avui no és el cas. El paperot del PSC, és un dels fets més comentats per tothom.

Al Cafè de la Plaça de Cardedeu, on dinem, comentem això amb en Blai i la Montse. Això del PSC i de la premsa regionalista del Principat. Però avui és un dia d’il·lusions, de sensacions en positiu. És per això que en Blai m’ensenya les fotografies de les cues per poder votar al centre, un lloc on hi ha certa animació, fressa, activitat frenètica. Mentre parlo amb la Marta Cordomí (responsable del col·legi en aquella franja horària) entra gent a votar, es resolen dubtes tècnics en veu alta. Que Cardedeu té avantatge respecte Sant Celoni i La Batllòria ho demostra el fet que no es vota al ras: aquí s’està calent.

Em trobo amb en Ricard Ginjaume que s’ofereix a fer-me una ruta per tot l’operatiu: comencem per la seu logística de la campanya, un local habilitat ad hoc allà on abans hi havia hagut el Cibercafè Xacs. Hi ha ordinadors on es van rebent i introduint dades, s’hi faciliten acreditacions i hi ha una pantalla de seguiment amb les dades que va oferint la web de Catalunya Decideix. Allí els membres de la coordinadora van discutint sobre el discórrer de la jornada a Cardedeu i a la resta de pobles del Principat que ja han perdut la vergonya i la por. En Ricard em diu que fins i tot posen vídeos de motivació per als membres de l’organització i, encabat, riu sorneguer. No sé si creure-m’ho.

El col·legi del barri de l’Estalvi (“no dels Estalvis”, puntualitza en Ricard) és més lluminós i més ampli. Aviat seran les sis de la tarda i aquí la cosa es comença a animar. Ens desplacem fins al tercer dels col·legis, al Poble Sec, més tranquil, més acollidor, i, sobretot, amb una estufa elèctrica tukson l’escalfor de la qual esdevé una obra de caritat per al meu cos, en un estat proper a qualsevol dels productes de la Sirena. En Ricard no ha deixat el mòbil ni un moment: qüestions tècniques i logístiques l’assalten, a banda d’altres d’índole general (“Néstor, on t’has fotut?”). Em comenta tots els detalls que envolten la jornada: urnes mòbils per als qui no s’han pogut desplaçar, anècdotes, participació (la gran preocupació), el lloc on s’han de proclamar els resultats...

Amb en Ricard hem estat d’acord en pràcticament tot, fins i tot, en què, un altre dia, el recorregut el farem en cotxe.