dimecres, 26 de març del 2008

Cròniques berlineses (1): Tacheles


Aprofitant el millor de l'herència que ens ha deixat, a part de l'art, la cultura cristiana, és a dir, les festes (que ja anirem substituint quan sigui el moment), servidor i acompanyant(a) vam fer via cap a la capital alemanya, un desig llargament covat i finalment acomplert en part.

Berlín gaudeix d'una certa fama de ser una ciutat amb una potent contracultura, una corrent underground que fa el seu propi camí al marge de les programacions oficials, però que manté relacions més o menys felices amb el poder municipal que, en ocasions, fins i tot subvenciona projectes alternatius.

El cas més cèl·lebre és el de Tacheles que ha esdevingut, ja fa temps, la cara més comercial de la contracultura berlinesa i s'ha convertit en un centre de peregrinació dels turistes. Però, potser per això mateix també ha esdevingut un focus d'atracció i difusió per a les masses, i ja diu molt del propi moviment artístic berlinès que una de les seves antigues icones de la transgressió cultural s'hagi banalitzat, si és que ho podem dir així.

És evident que les condicions per a que a l'antiga capital del Reich hagi nascut i crescut un circuit alternatiu d'aquesta potència, i perquè s'hagi arribat al Tacheles d'avui dia, són úniques i irrepetibles; com a qualsevol lloc, de fet. El que segurament convindrem és que les condicions de Berlín no les volem per ningú: es va haver de perdre la Gran Guerra, patir la dictadura de Hitler (i exportar-ne el patiment arreu), perdre la Segona Guerra Mundial, deixar la ciutat devastada pels bombardejos i patir el mur, per posar les bases d'aquesta contracultura. És una mica exagerat traçar aquest recorregut, no ho nego, i mai, mai! s'ha de simplificar els contextos històrics, però va arribar un dia en què el mur va caure i alguns edificis eren terra de ningú i força joves i artistes que en diríem alternatius i que havien crescut, en gran part, a l'abric de les peculiars condicions del Berlín Oest, van aprofitar la seva oportunitat i ens l'han brindada fins a dia d'avui, tot i les pressions creixents per, per exemple, cabar amb el Tacheles que coneixem avui. Potser un dels aspectes més positius de la convulsa història de l'Alemanya contemporània és la vitalitat cultural que ha florit en la seva capital.
I tot i que les comparacions són odioses, sobretot per una de les bandes comparades, no m'he pogut estar de pensar en un Tacheles a Barcelona i no me l'he pogut imaginar senzillament, perquè, no és que manquin bases contraculturals als Països Catalans que puguin desenvolupar un circuit potent i alternatiu a la cultura oficial i subvencionada, sinó que la convivència amb un poder hostil i mesquí, per molt progre que sigui de boqueta, en fa més difícil la presència física. Potser, aquí, la sort és que això n'acabarà afinant l'enginy.