Ens prenen per imbècils

Per norma general. I no és d'ara.

De sempre, el personal que ha remenat i remena les cireres ens ha pres per complets idiotes. Al llarg de la història en trobaríem infinitat de casos i en l'actualitat en tenim una pila d'exemples a diari. Sense haver d'anar gaire lluny, ni en el temps ni en l'espai, als Països Catalans fa tres dècades que ens venen la pel·lícula de la Transición tot esperant que en quedem contents i que agraïm a la classe política, als mitjans de comunicació i la resta de poders fàctics les renúncies socials i nacionals que aquí es van produir. Més quotidianament la precarietat laboral, la dificultat de l'accés a l'habitatge, el deteriorament dels serveis públics, el retrocés de la cultura catalana, la destrucció del territori, l'augment del control i la retallada d'espais de llibertat conquerits es van assentant fermament en el nostre dia a dia.

Hi ha un cas concret en què la cosa ha estat flagrant i que s'ha convertit a hores d'ara en insultant. Em refereixo a l'anomenada Guerra de l'Iraq. Com tothom deu recordar, degut als atemptats de l'11 de setembre als EUA, es va obrir un nova etapa en les relacions internacionals imposada per l'agenda de l'administració Bush consistent en dividir el Món entre bons i dolents, i aplicar a aquests darrers el concepte de guerra preventiva; és a dir, fer-s'ho venir bé per esborrar del mapa règims i dirigents incòmodes que no permetien el lliure accés a recursos que posseïen en els seus països als EUA i acòlits.

Això no s'ha presentat d'aquesta manera, és clar. En una operació gens original consistent en democratitzar l'Orient Mitjà a cop de bomba (abans ja s'havia evangelitzat Amèrica Llatina a cop d'espasa i s'havia civilitzat l'Àfrica Negra a canonades), la pretesa superioritat moral d'Occident s'ha traduït en gairebé 700.000 morts a l'Iraq. No sé si Saddam Hussein va aconseguir, en només quatre anys, una marca tan bona. La també (mal)anomenada guerra de l'Afganistan està donant un resultats fantàstics: les dones poden fer top-less a les terrasses de Kabul ara que els energúmens dels taliban ja no hi són; però aquest conflicte es pot deixar a banda perquè com que el govern del PSOE hi vol mantenir tropes no deu ser tan dolent tenir-hi soldats. Si el govern fos del PP, aleshores sí.

Doncs bé, l'última que ens pretenen fer passar és el nomenament de sir Tony Blair, sense passar primer per l'atur ni res, com a mediador a l'Orient Mitjà. I no ja per nosaltres, sinó pels ciutadans de l'Orient Mitjà a qui, si a mi ja em sembla un insult, a ells els deu semblar una declaració de guerra. Una més, perquè sir Tony Blair, que es deu pensar que resolt un conflicte resolts tots, ja els va declarar la guerra fa 4 anys i encara manté tropes del seu país a la regió. Jo diria que Gaza no s'assembla massa a Belfast, ni Bagdad a Portadown, però ara m'havia oblidat que em prenen per imbècil.

Potser ja seria hora que comencéssim a demostrar que no ho som tant. O això espero.

La venjança del Senglar (anàlisi electoral, 3a part)

En aquesta entrada pretenia dedicar-me a l'apartat que vaig titular "Llums i ombres al Vallès Oriental". Amb la perspectiva temporal d'algunes setmanes per pair resultats i amb els governs ja constituïts (o almenys, alcaldes ja assegurats) es poden extreure conclusions més acurades.

Les llums, ja ho vaig dir, són els resultats de la CUP, a saber: 2 regidors a Sant Celoni (que han barrat el pas a ERC i ICV i han descavalcat al PSC del govern) i 1 a Cardedeu. No puc amagar la meva alegria per la pèrdua de la majoria absoluta del PSC a Cànoves i Samalús, que tot i retenir el poder ha vist com la fins ara alcaldessa renunciava. La humanitat ho agraïrà.

Les ombres són prou clares: l'entrada de Ciudadanos en algun dels consistoris de la comarca, la majoria absoluta del PSC a Granollers, a Parets (on tot i perdre 600 vots guanya un regidor) i a Mollet, i, sobretot, l'accés a l'alcaldia del PSC a Lliçà d'Amunt.

Aquest fet és el que justifica l'encapçalament de l'entrada,"La venjança del Senglar", que també podria haver estat, tranquilament, "El retorn de la cova dels lladres". I és que les sigles que ara accedeixen al govern municipal en aquest municipi de la Vall del Tenes són les que van governar entre 1995 i 2003, època en què es crea el gran forat econòmic a Lliçà amb qui ara serà alcalde, que exercia durant aquesta etapa de gestor municipal. Per tant, el nivell de competència del personatge, al meu entendre, no és massa de fiar: o no en sabia res, i per tant és un incompetent, o ho sabia i participava del descontrol i, per tant, és un lladre. Tot i així, m'atreveixo a dir que el cap de llista del PSC a Lliçà d'Amunt és el menys impresentable de la candidatura, ja que, almenys, dubto que utilitzi l'insult en els plens.

I què dir de CiU, una candidatura moguda des de l'ombra que juga a suplantar l'autoritat durant la campanya; que posa denuncies a actes municipals i se'n retracta en directe tot fent el ridícul més espantós; que es nega a cel·lebrar un debat electoral a l'Aliança, en acord amb el PSC, ja que ni uns ni altres tenen programa per defensar. Un partit que fa un pacte preelectoral amb el PSC preveient que hi quedaran per davant i així recuperaran l'alcaldia, sense entendre que caminen cap a la marginalitat política a Lliçà.

Però el que s'emporta el premi és la constitució del nou ajuntament i elecció de l'alcalde de dissabte passat, un espectacle grotesc i truculent en què mig PP, un dels dos regidors del grup, ha donat l'alcaldia al PSC per sorpresa... fins i tot del company de grup, el qual ja ha dimitit. Potser algun dia sabrem a quin preu s'ha produït aquesta traïció interna i quins són els interessos que es mouen en determinats sectors de Lliçà. Però, per ara, lliçanenques i lliçanencs, calceu-vos!!

Construint la unitat popular (anàlisi electoral, 2ª part)

Si hi ha hagut alguna notícia positiva, des del meu humil punt de vista, en els passats comicis del 27 de maig als Països Catalans sota administració espanyola, ha estat l'aparent esclat de les Candidatures d'Unitat Popular.

Els 20.000 vots aconseguits i la vintena llarga de regidors que certifiquen l'èxit de les CUP en aquestes eleccions, són, com deia, només un esclat aparent. Les CUP són grups de gent amb molts anys de feina a la seva esquena i els excel·lents resultats només són una constatació d'aquest fet i no un bolet electoral o un gra al cul d'ERC.

Si bé és innegable que les candidatures de l'Esquerra Independentista han manllevat vot a la formació republicana allà on han coincidit, el projecte que representen les CUP tenen un perfil propi i ben definit que es va fent un lloc al nostre país, encara que de moment sigui molt petit. Crec que cal considerar la crisi interna d'ERC com un dels factors que han fet créixer la proposta de construcció de la Unitat Popular, però no ens podem cenyir a aquest factor com a l'únic o, ni tan sols, com el més determinant. És probable que la manera de fer política de les CUP sigui, fins i tot, un factor més important de captació de vot: l'assamblearisme i horitzontalitat dels grups, l'allunyament de l'arnada política institucional i de la professionalització d'aquesta, els interessos vinculats exclusivament al municipi en el qual es treballa i no en xifres globals de resultats, lobbys econòmics o contrapartides empresarials. I així es podria anar seguint.

Però cal no adormir-se. D'una banda la feina feta no es pot deturar en els premis institucionals; cal seguir treballant com fins ara, dins i fora de les institucions, seguir construint l'alternativa democràtica, transformadora i nacional i estar alerta. ERC anirà a la caça del vot de la CUP, perquè hi veu un espai fertilitzat per altres que intentarà pescar amb la seva potent maquinària partidista. A més a més, el fet que només una Candidatura d'Unitat Popular s'hagi presentat fora del Principat (a la Barxeta, al País Valencià) demostra que hi ha molta feina per fer. Molta.

Encara queda molt camí per recórrer i molt per construir, però no hi ha pressa si les coses es fan ben fetes i mica en mica se'n van collint els fruits. De moment aquests magnífics resultats aconseguits per la CUP han servit ja immediatament per publicitar-la més enllà dels municipis allà on era present i de l'àmbit de l'Esquerra Independentista, sempre silenciat i criminalitzat des del poder.

El demà a Euskal Herria

Per enèssima vegada les esperances han estat frustrades a Euskal Herria i la pau no ha estat possible. Una vegada més.

El perquè del fracàs del procés de pau suposo que respon a moltes causes, atribuïbles als dos bàndols en la negociació. Es podria dir que el primer gest va venir, encara que pugui pesar a molta gent, de part d'ETA, que fou qui va declarar l'alto-el-foc indefinit; és evident que el gest més decidit de ruptura del procés també prové de l'organització armada, que és qui trenca l'alto-el-foc i, per tant, és el principal agent responsable de la ruptura. També és cert que en aquest any i mig es va produir un avís en forma d'atemptat a la Terminal 4 de l'aeroport espanyol de Barajas (Madrid) que va deixar dos morts i que pressumptament no trencava aquesta pausa en l'activitat armada etarra, tot transmetent-nos una profunda sensació de vergonya aliena per aquesta fina apreciació de la realitat per part de l'organització basca.

Des de l'altra banda, la del govern espanyol que presideix Rodríguez Zapatero, el que s'ha demostrat és una profunda manca de sentit d'estat per resoldre el problema (compartida amb el principal partit de l'oposició, el PP) fruit d'una actitud demoscòpica encarada només a la següent contesa electoral i als rèdits que una decisió o una altra pot tenir a les urnes. Zapatero ens ha demostrat, fruit d'aquesta patologia política tan comuna, que és un autèntic mentider; ja ho va demostrar amb la qüestió de l'Estatut de la Comunitat Autònoma Catalana, però aquell "estamos mejor que ayer y peor que mañana" del dia abans de l'atemptat de Barajas... home, què voleu que us digui.

L'escenografia del procés tampoc ha contribuït gaire a l'èxit de la negociació i, després de publicitar tant la parafernàlia del govern heroic que baixa a la cova terrorista, doncs tampoc és que s'hagin entès massa quins eren els avenços ni quines les concessions no ja cap a ETA, sinó cap a l'esquerra abertzale: ni acostament de presos, ni retorn a la legalitat per Batasuna, invenció d'una nova imputació per Ignacio De Juana Chaos, ANV, un partit que condemna la violència, no es pot presentar ni a tot el territori basc ni a totes les convocatòries electorals en curs... De debò això garantia la supervivència del procés?

Només ens queda esperar que la crida d'Otegi sigui escoltada, que tot és possible encara i que és per això que, del tot del tot, això potser no està perdut.

La reina de la festa (anàlisi electoral, 1ª part)

La victòria en aquests darrers comicis ha correspost, sens dubte, a l'abstenció, com ja va sent habitual en una i cada una de les convocatòries electorals que se'ns van presentant a casa nostra.

Cercar les arrels del comportament dels abstencionistes, essent com són un grup de motivacions i ideologies tan diverses i, segurament, contraposades, és una tasca prou dificultosa. Però quan aquest fenomen es va repetint amb aquesta insistència i magnitud, aleshores algun element estructural del sistema hi deu haver que generi aquest desencís/indiferència.

Jo sí que crec que les successives conteses electorals a les que s'ha sotmès a la població dels Països Catalans en els darrers tres anys poden haver generat cert cansament ciutadà. Però no crec que una convocatòria, per si mateixa, generi aquest tantsemenfotisme creixent, sinó que, més aviat, és la reiteració de la retòrica i els enfrontaments de la classe política tradicional el que deixa exhaust el cens. L'allunyament de la classe política de la resta de la societat és un fet que, a més de ser perfectament constatable, es consolida dia a dia i només cal veure els impagables anàlisis fets per dos personatges dirigents de la vida oficial a la Comunitat Autònoma Catalana: per José Montilla i Aguilera, president de la Generalitat del Principat, l'abstenció és deguda a l'alt grau de satisfacció de la ciutadania en relació a la gestió dels nostres governants; pel conseller d'Interior i Relacions Institucionals de la mateixa comunitat, Joan Saura i Laporta, són les reiterades aparicions del Maragall post (políticament) mortem, el que ha destrempat el personal.

Si des de les esferes oficialistes de la nostra classe política es fan aquestes lectures, poc es pot esperar d'una resolució del problema que provingui d'aquesta banda. És justament un despertar potent de la societat civil conjugada a propostes polítiques emergents i no hipotecades per servilismes endèmics l'únic que ens pot allunyar de la política somnolent i de tercera fila que regna avui als Països Catalans, que només es dedica a assegurar la pròpia supervivència i a garantir unes regles de joc sorgides de l'anomenada Transició. Avui, aquestes regles se'ns presenten amb més claredat que mai: en forma d'una democràcia defectuosa que incentiva l'abstenció i la desmobilització del país.