Vista «Mientras dure la guerra» (2019) d’Alejandro Amenábar em
trobo com en les altres ocasions en què he pogut degustar una
pel·lícula seva: no comparteixo l’opinió triomfalista
generalitzada entre el públic i la crítica que celebra el treball del director espanyol, que una
vegada i una altra – almenys en
les peces que jo he vist, que no són pas totes – tenim algunes
idees bones mal culminades i extraviades en un excés de pretensions
que el realitzador no és capaç de formular amb èxit.
D’entrada
vull remarcar que l’obra té elements certament notables que em
sembla just d’assenyalar: interpretacions
excel·lents com la de Karra Elejalde mateix – sempre
n’he sigut incondicional
– i d’alguns
secundaris com Patricia López, Tito Valverde o Luis Bermejo. També
la intencionalitat explícita de connectar i fer dialogar
passat i present, sempre necessari i especialment oportú en un
moment com l’actual a l’Estat espanyol, que
viu una prova d’estrès potser definitiva per al model definit en
l’anomenada Transició amb la crisi territorial i la reacció que
ha suscitat per part del poder central – en sentit ampli, i l’ascens
de Vox com a punta de llança de la dretanització general de la
política espanyola, amb l’afegit de l’episodi de l’exhumació
del Dictador a finals de l’any passat.
Contraposat
amb el talent individual i algunes bones intencions hi ha justament i
per començar alguna interpretació que no m’ha convençut en absolut,
començant per Eduard Fernández, un actor el qual sempre em sembla
que fa d’Eduard Fernández i que, conseqüentment, no aconsegueix
fer-me veure ningú que no sigui Eduard Fernández a cap paper que li cau a les mans, per molt que, com aquí, es parapeti al darrere de les
grotesques i distintives mutilacions de guerra de Millán Astray.
Tampoc Santi Prego, en el
paper d’un Franco més proper al Manel Lucas del Polònia que al
Caudillo
real, em sembla gens encertat: intueixo que el personatge del Dictador
pretenia reflectir una certa complexitat, però no s’aconsegueix
estirar-lo més enllà de la caricatura, un dirigent que regala
moments còmics com la trobada amb els nazis o el retrat dalt del
cavall, amanit, esclar, pel sempitern recurs de la veu aflautada.
Fins i tot la crueltat extrema i la implacabilitat que el
caracteritzaren queden acomboiats per la tendresa de l’afectuós
pare de família i cristià sincer que, al capdavall, només volia el
millor per a Espanya. D’altra
banda, i malgrat Errejalde, la dimensió i complexitat de la figura
històrica d’Unamuno tampoc és capaç de treure el cap davant
l’aposta deliberada per la construcció d’un personatge entranyable, un vell
rondineta que no vol admetre els seus errors fins que, feliçment, la
seva històrica esmena el reconciliarà amb els seus.
 | ||||
| Demanda massiva de taxis a la sortida d'Unamuno de la Universitat. |
I
és que, de fet, si hi ha algun protagonista en aquest film, per
damunt d’Unamuno, Franco o Millán Astray, és precisament Espanya.
La pel·lícula és una
lliçó de nacionalisme banal que farà bé d’incloure Michael
Billig en alguna de les segures reedicions que tindrà la seva obra
tan cèlebre als Països Catalans i no tant – quina casualitat –
a la resta de l’Estat. La pel·lícula s’obre i es tanca amb dues
banderes espanyoles, una de republicana i una de monàrquica, onejant
al vent. La darrera, això sí, ho fa esfilagarsada, quan la guerra i
la brutalitat s’han imposat fatalment per damunt de la raó.
Heus
aquí una altra oportunitat perduda. Enlloc d’universalitzar el
missatge de la raó contra una barbàrie que a Europa s’amplificaria
fins al paroxisme d’Auschwitz, el «venceréis, però no
convenceréis» d’Unamuno – frase que, per cert, sembla
que no és tan clar que pronunciés en aquell discurs que tampoc
hauria anat com majoritàriament es pensa – no serveix més que
com a punt de suport per al lament per l’Espanya que no ha pogut
ser, una Espanya finalment tenallada per dos bàndols, i no pas un de
sol, amb el bolxevisme i el feixisme/Millán Astray com a puntes de
llança. La discussió d’Unamuno amb el company de tertúlia als
afores de Salamanca és la
mirada amable a aquest tarannà/condemna del «ser español»:
discussió abrandada, però des del profund amor a la pàtria. Més
enllà de la fabulosa escena de la substitució de la bandera
espanyola tricolor per la bicolor instaurada per Carles III en què
la Marxa Reial és una mena de campi qui pugui simfònic, i
d’atribuir la condició de «separadores» als franquistes en
relació al País Basc i Catalunya, la pel·lícula sembla anar molt
en compte de demonitzar un bàndol per sobre de l’altre i sí que, en canvi,
sembla insistir força a repartir responsabilitats entre
la testosterona txusquera
i el fracàs republicà.
En
fi, una oportunitat perduda de fer cinema que brindi reflexió sense
per això haver d'abandonar la claredat a l’hora de jutjar el conflicte,
amb una sobrera càrrega de llagrimeta
com va indicar l’Esteve Plantada en aquesta
crítica. No és
casualitat, en aquest sentit, que el director mateix ofereixi les
respostes que ofereix en
aquesta entrevista al diari Ara, que a més de molt reveladores
ajuden a fer de guia de comprensió complemetària de què ens ha volgut dir al
llarg d’aquest film. Val la pena destacar-ne algunes frases: «em
va anar bé per conèixer millor la Guerra Civil, de la qual jo no en
sabia res»; «En general no m’agrada ofendre»; «M’interessava
confrontar el públic espanyol amb un símbol [la bandera espanyola]
que, és cert, va ser recuperat per Franco, però és el que tenim»;
«no volia retratar Franco com un ésser odiós. De fet, era un home
molt afectuós amb la seva família, tractava bé els seus homes i
volia salvar Espanya»; «A Espanya no ens queda més remei que
conviure-hi tots els que hi som». En definitiva, el «yo no veo ni rojos ni azules, yo solo veo españoles» que va brandar el metafalangista Albert Rivera, parafrasejant el franquisme mateix, que plana en l'ADN de la gran majoria de veus públiques (i probablement privades) de l'Espanya espanyola.
Potser
venceràs a la taquilla, perquè
tens sobrada força comercial. Però
no convenceràs.
Vaja,
almenys a mi.
