Xamans i anissos

El pensament màgic i les realitats imaginades alienes sempre fan més riure que les pròpies, que, sovint, no només són preses per serioses, sinó que no són ni percebudes com a tals. La biga i la palla, que en diríem. Tenim, per exemple, un nacionalisme d'estat, l'espanyol, que no només no és percebut com a tal, sinó que només atribueix l'epítet de nacionalista (òbviament prefigurat com a nefast i portador intrínsec de tota mena de calamitats) a l'altre, en aquest cas els anomenats nacionalistes perifèrics. És només un exemple i no és el tema.

Veig que fa poc dies, a mitjans de maig, una colla de turistes occidentals (deixeu-m'ho dir així) de diverses nacionalitats (tot països d'aquells molt desenvolupats: Canadà, Holanda, Alemanya...), fent gala d'un menyspreu molt propi d'aquell qui assumeix la seva presumpta superioritat cultural, va decidir de retratar-se (mai millor dit) sense roba al cim d'una muntanya de Malàisia per celebrar que hi havien arribat al capdamunt, contravenint les indicacions del guia local a qui van tractar, com a mínim, d'imbècil. Fins aquí res d'especial ni de nou en el bigarrat paisatge del turisme dels nostres dies: ignorància, mala educació i aquí m'hi pixo.

Però vet aquí que la muntanya en qüestió, el Kinabalu, és una muntanya sagrada i que al cap d'una setmana s'hi va produir un terratrèmol que va causar 18 morts. La interpretació local és la següent: als esperits de la muntanya no els va fotre gens de gràcia veure tot de cigales i mamelles caucàsiques i van decidir fer evident el seu emprenyament fent tremolar la terra. Ara, mentre la colla de brètols està retinguda a Borneo, un consell d'ancians delibera, assessorat pels xamans preceptius, quina pena i quins rituals s'han de fer efectius per calmar aquests irascibles esperits. 

Deixant de banda la qüestió de la mala educació de la colla simiesca de turistes, la reacció local i, sobretot, la relació de causalitat inferida entre l'ofensa i el terratrèmol, ens condueix ràpidament, vist amb els nostres ulls, a la perplexitat i a la desacreditació d'un sistema de creences acientífic, màgic i ridícul.

Però vet aquí, també, que potser algun d'aquests individus d'algun d'aquests països occidentals no deu ser conscient que a casa seva hi circulen tot de teories màgiques, sense base científica, sense rigor ni evidències que van gaudint d'un cert predicament i que són tan ridícules com creure que uns esperits poden provocar terratrèmols si els ensenyes la tita. De fet, potser més i tot, perquè juguen amb la salut de les persones. No parlo de la religió, sinó de sistemes de creences dels quals no en sabem el predicament real però que semblen anar guanyant respectabilitat a base d'aparèixer a mitjans de masses, ben sovint públics, que els donen veu i, per tant, els confereixen una capa de vernís de dignificació (moltes de les vegades en què es recorre a experts en aquestes matèries es fa així, recorrent-hi en qualitats d'experts, sense que ningú els rebati i per il·lustrar, en tant que referència, sobre alguna qüestió que en principi requeriria d'una mínima dosi de seriositat).

M'hagués anat bé quan anava a l'institut. La física sempre em costava.

És més seriós creure en la "memòria de l'aigua" que en esperits que provoquen terratrèmols? El "principi de similitud" té un fonament més rigorós que creure en el Ieti? Per què hauríem de confiar menys en un xaman que en un homeòpata?

Per això, abans de confrontar alteritats i devaluar-ne les creences caldria que, aquesta vegada sí, ens miréssim el melic i penséssim si és normal que cada vegada hi hagi més gent que situï en pla d'igualtat la feina de gent com el doctor Joan Massagué i la xarlataneria d'individus com Eduard Punset i per què tot aquest conjunt de teories irracionals van fent forat en el discurs de l'esquerra.

No hi ha res més enllà

No sóc gens amant de l'ús més o menys indiscriminat de l'apel·latiu "imprescindible" que s'acostuma a utilitzar per reivindicar referents; sobretot quan aquests referents són de carn i os, perquè, d'alguna manera, es considera, de forma implícita, que quan hi ha "persones imprescindibles", també n'hi ha de "prescindibles". I a mi, ves, em fa certa angúnia, això.

Ara, si parlem d'altres coses, d'artefactes culturals o artístics, de caràcter més o menys intel·lectual, ja és una altra cosa.

Sempre de forma subjectiva, esclar, de discs, llibres o pel·lícules, per posar tres exemples de consum de masses (el segon, no tant), n'hi ha que són absolutament necessaris per entendre'ns com a societat i n'hi ha d'altres sense els quals hauríem viscut igual de bé. O fins i tot millor. Del segon grup, podria pensar en els films d'Isabel Coixet, els llibres d'Albert Espinosa o els discs d'Els Amics de les Arts, però no us diré en qui penso.

De llibre imprescindible sí que penso en un de concret, d'aparició recent. És, no fem més preàmbuls, Plus Ultra. Una crònica gràfica de l'espanyolisme a Catalunya, del fotoperiodista i il·lustrador Jordi Borràs.

El treball, fruit de l'audàcia, el rigor i (en Jordi mateix ho confessa) la curiositat, i de la voluntat d'un independentista per entendre l'altra banda, és un recull d'imatges de les mobilitzacions al carrer del nacionalisme espanyol al Principat en aquest darrer cicle d'indignació nacional que va del referèndum d'Arenys de Munt (13 de setembre de 2009) fins a la consulta del 9 de novembre de 2014.

Al llarg dels centenars de pàgines, les fotografies (degudament introduïdes amb textos que les contextualitzen) ens passegen per tot el paisatge antropològic i sociològic (i de vegades també zoològic) de l'espanyolisme d'ultradreta, del nacionalisme civil espanyol, de les forces parlamentàries que connecten amb aquest món o del microcosmos futboler. Tot degudament documentat, puntualitzat, matisat i contextualitzat. Conscient que es movia en un terreny relliscós, en Jordi Borràs s'ha guardat prou de difondre intoxicacions, informació poc contrastada o de generar gratuïtament cap pamflet antiespanyolista. No es tractava d'això. I no ho és.

Una de les fotos del llibre, amb tot de jovent sa que s'implica en política

En el llibre hi ha rigor i seriositat, i constitueix un document excepcional per comprendre millor l'univers de l'espanyolisme mobilitzat, l'avantguarda del nacionalisme espanyol a casa nostra, la seva interrelació entre algunes de les seves famílies polítiques, els seus noms i les seves cares, i de com la idea més militant de la unitat d'Espanya continua en gran part segrestada per les expressions més antidemocràtiques (o directament feixistes, vaja).

El llibre és molest. Bàsicament, per dues raons: primer que el que s'hi explica és lleig; segon, que el que s'explica és cert. Això, afecta directament a la presumpta respectabilitat dels més conspicus representants de l'espanyolisme "democràtic". Hi ha un magma de fons que va de l'espai físic i públic compartit als préstecs ideològics (passant directament per persones) que des de l'extrema dreta (nazi, racista) es transfereix cap a l'espanyolisme més oficialista. I demostra que l'espanyolisme, el nacionalisme espanyol, encara és lluny d'estar "sanejat", amb un cos central inapelablement democràtic, amb expressions progressistes i integradores lluny del substrat imperial hegemònic que l'ha caracteritzat, fonamentalment, des de la Restauració i el replegament intern del 1898.

Una obra imprescindible, doncs, que retrata (mai millor dit) la Nèmesi del procés sobiranista, i el pòsit antidemocràtic del nacionalisme d'estat a Espanya, en moltes coses hereu (tornem-hi) d'una Transició cosmètica i lampedusiana. 

Aquest sí, l'heu de tenir.