Alícia a la Catalunya de les meravelles

Alícia Sánchez-Camacho, conspícua líder del nacionalisme espanyol de dreta a Catalunya (amb permís d'Albert Rivera), deu haver estat traïda avui pel seu subconscient al Parlament de la Ciutadella de Barcelona quan, davant de la terrible amenaça (allò que el nacionalisme espanyol en diu "órdago", "desafío", etc.) d'haver-se d'enfrontar a una urna, ha fet aflorar una regressió personal, un retorn a "la Catalunya de la infantesa", on, esclar, cap president de Catalunya enfrontava ni separava. 

Imagino que haver-se deixat d'esmentar que dels darrers presidents de la Generalitat un havia estat afusellat, un havia mort a l'exili i el que exercia, encara hi era (i el que ho seria a partir de 1980 ja havia estat empresonat i torturat), és un detall sense importància. Una infantesa de pena de mort, boca cosida i cotilla estreta.

Seré, encara, una mica més gràfic (sense ser exhaustiu) i donaré quatre dades de l'Arcàdia infantívola enyorada per la senyora Sánchez-Camacho per poder acabar de perfilar la idea; per imaginar què deu trobar a faltar la (co)princesa de la Camarga. Centrant el focus, només, en el període qualificable de "tendra infantesa", és a dir dels 0 a 8 anys, aquesta era la Catalunya que conegué (o potser no?) la líder del Partido Popular a Catalunya. Són els anys que van de 1967 a 1975:

Foto: lavanguardia.com

1967

Febrer - Es tanquen les Universitats de Madrid i Barcelona durant deu dies.

Març - Comissions Obreres és declarat il·legal. Es detenen 17 persones durant un homenatge a Jordi Rubió a la Universitat de Barcelona (Facultat de Dret).

Abril - Detingudes 40 persones a la parròquia de l’Almeda per ordre del TOP; eren sospitoses de pertànyer a CCOO.

Maig - 52 detinguts a Torre Baró en la celebració del Primer de Maig.

1968

Març - Es prohibeix a Joan Manuel Serrat cantar en català a Eurovisió. El cantant estaria vetat a ràdio i televisió fins el 1974.

Agost - Es restableix la Llei de bandidatge i terrorisme.

1969

Gener - S'instaura l'estat d'excepció durant tres mesos per tal de combatre (segons paraules de Manuel Fraga, fundador del partit d'Alícia Sánchez-Camacho) la subversió estudiantil i "la orgía de nihilismo, de anarquismo y desobediencia". A Catalunya això es traduí en detencions (unes 100) i tortures de militants del PSUC, d'estudiants, advocats, i personalitats com Jordi Solé-Tura o Jordi Carbonell. Es reinstaura la censura prèvia de premsa.

Novembre - 2.000 persones del barri de la Trinitat de Barcelona es manifesten, tallant el trànsit de l'autopista, per demanar un semàfor.

1970

Abril - Detencions en l'acte proamnistia a la parròquia de Sant Ildefons.

Desembre - Consell de guerra a Burgos contra sis militants d'ETA. Grans protestes i assemblea d'intel·lectuals a Montserrat el dia 12.

1971

Gener - Jordi Carbonell és arrestat i torturat per parlar en català.

Octubre - L'obrer de SEAT, Antonio Ruiz Villalba és assassinat per la policia en una concentració que demanava la readmissió dels treballadors acomiadats. Hi hagué nombrosos ferits.

1972

Les males condicions en les conduccions de gas a Barcelona provoquen 18 morts al març i 14 a l'octubre.

Novembre - Xirinacs comença una vaga de fam després de ser detingut.

1973

Abril - El 3 d'abril és assassinat per la policia l'obrer Manuel Fernández Márquez a la Central Tèrmica del Besòs.

Agost - Assalt de l'extrema dreta als locals d'Enciclopèdia Catalana.

Octubre - 113 detinguts en una reunió de l'Assemblea de Catalunya a l'església de Santa Maria Mitjancera (Barcelona).

1974

Gener - Manifestació a Barcelona (presidida pel governador civil) en què es demanen més execucions.

Març - El dia 2, a la presó Model de Barcelona, és executat a garrot vil Salvador Puig Antich. El mateix dia, a Tarragona, és executat l'alemany Heinz Chez.

Setembre - 67 membres de l'Assemblea de Catalunya detinguts a Sabadell. 

Octubre - Dissolució de l'acte de presentació (detencions incloses) de la Junta democràtica de SEAT.

1975

Març - Regidors de Barcelona i de Girona es neguen a concedir ajuts econòmics per a l'ensenyament del català.

Juliol - Josep Maria Huertas Claveria és detingut i empresonat (condemnat a dos anys) per un article a Tele/eXpres.

Doncs res, quatre notes sobre un país que en aquella època vivia culturalment de forma subterrània, on les condicions de vida per a la majoria de la classe treballadora eren indignes i les condicions laborals mantenien a la gent sota sospita, amb abusos i cap tipus de defensa. Tampoc llibertat política, ni moral, ni religiosa, ni sexual, amb un confinament de la dona a la minoria d'edat i a la inferioritat més explícita.  

Però potser l'Alícia, filla del número de la Guardia Civil Francisco Sánchez-Camacho, com qui insulta, no enyora el que vol, sinó el que pot. 

Una Diada massiva? Sí, sisplau

"Amb la creació de nous petits Estats se satisfan les aspiracions de les nacions, i esdevé, per tant, possible el progrés i l'enfortiment de la solidaritat internacional. (...) Les dificultats que s'han de vèncer per realitzar-la no vénen dels nous i petits Estats nacionals, sinó dels vells Estats, dels Estats imperialistes que s'anomenen a si mateixos grans...". Podria estar-ho dient qualsevol líder o militant d'alguna de les moltes causes per l'alliberament nacional que esquitxen els planisferis d'aquest convuls segle XXI, però no. Ho deia Tomáš Masaryk, pare i primer president de la Txecoslovàquia independent a partir de 1918 i fins 1935, a Eugeni Xammar l'agost de 1924 (ara fa tot just noranta anys, doncs), en una trobada inclosa en el recull d'articles del periodista català L'ou de la serp.

Som en un moment decisiu: un recorregut potser no final, però sí determinant, que s'enceta entorn dels actes de l'11 de setembre i tindrà com a primera fita (per ara) el 9 de novembre. Enmig, poc temps i moltes coses, dins i fora del país; fins i tot, si voleu, el referèndum escocès (aquest sí, referèndum). Se succeiran les decisions que es prendran des d'aquí i que s'impugnaran des d'allà. Impugnacions que van des de la utilització de les institucions que funcionen a la llum del dia (els tribunals, per exemple), fins a la utilització d'institucions que també treballen a les fosques (com els elements de la Benemérita que furten estelades... i qui sap si serren branques), passant per les que, com la premsa més marhuendament servil, no semblen gaire il·luminades en la sinapsi neuronal. Qualitativament tot això va en augment; la tensió anirà creixent, i les proves d'estrès a què ens sotmeten seran més exigents (vegeu el que ha passat a Granollers durant la Festa Major).

I justament pensava en l'exigència: ha estat gaire l'exigència a què s'ha sotmès a la societat civil? No m'atreveixo a dir-ho del cert, però aquest darrer cicle polític que s'inicia amb la constitució del tripartit ("perpetració" per a convergents) i el procés estatutari i arriba fins la data de la consulta, ho hem resolt tot, majoritàriament i per ara, de forma festiva: alegrament i massiva ens hem manifestat, agafats o no de les mans; hem fet arrossades, concerts, xerrades i hem esgotat totes variants possibles de les performances que es porten ara (Flaix-Mob, Lip-Dub,...); hem organitzat consultes amb una paciència i una voluntat pedagògica, només comparable a l'optimisme que les empenyia; hem fet estelades humanes, estelades amb espelmes; i ens hem llançat a la carretera per fer el #novullpagar, un activisme sobiranista "bo, bonic i barat" com va dir en Carles Foguet al Cercle Gerrymandering. Això no és dolent, naturalment. Tant de bo la canalització de la indignació nacional es resolgués sempre d'aquesta manera, amb el colofó d'una votació final. Tampoc vull banalitzar els esforços realitzats (dels quals he participat), perquè d'hores i suor n'hi ha que se n'hi han (ens n'hem) deixat una pila.

Però, per ara, els costos socials són escassos. Josep Fontana recordava que cap independència s'ha aconseguit, al llarg de la història, sense enormes patiments, comptant, pel que fa al cas, amb guerres de pel mig (una apreciació que ràpidament va ser tergiversada per l'inconfusible estil xavacà i intel·lectualment indigent d'Alícia Sánchez-Camacho). El mestre d'historiadors no desitjava ni vaticinava cap conflicte bèl·lic, sinó que, senzillament, i com és obvi, no tot són flors i violes. Per ara això (encara) no succeeix. O bé l'èxit de determinats discursos de la por atiats des de Madrit (no es pot descartar mai res, encara que crec que predomina l'efecte contrari) o bé la fatiga (sí, n'hi ha que amb un parell d'anys n'han tingut prou per cansar-se), podrien ser les úniques variables que, de moment, inciten a la marxa enrere. 

Per això cal tenir-ho present: fins on serem capaços de resistir, de ser audaços i rebels. Els costos reals poden venir (haurien de venir) amb més intensitat a partir d'ara: intensificació de la violència espanyolista (grups d'aquells d'incontrolats que estan perfectament controlat com els de Blanquerna), il·legalització de la consulta un cop es convoqui, suspensió de l'autonomia... El ventall és molt ampli. Per no parlar, esclar, de les dimissions internes o dels intents desesperats (també "des de dins") d'alguna barata de cromos competencials o qualsevol altra giragonsa que dugui la vella llavor pansida de l'autonomisme.

O sigui que, insisteixo, cal ser-ne conscient. Ara, la primera jugada de la partida, a nivell popular, almenys, és clara i senzilla: és l'Onze de Setembre. I cal saber com jugar-la. Des del meu punt de vista, això també és senzill: passa per una mobilització massiva, que certifiqui (perquè de visualitzar-se, ja s'ha visualitzat), un cop més, la voluntat del poble català de decidir què vol. Una mobilització massiva que indiqui un missatge clar: que s'és aquí perquè, malgrat possibles/probables prohibicions, el 9N es vol votar. I això ha de voler implicar que s'està disposat a desobeir, és a dir, a jugar-se-la en favor d'un dret insistentment reclamat al llarg dels darrers dos anys, a enfrontar-se a les conseqüències. I, de pas, per recordar (a dins i a fora, a dreta i a esquerra) que és a través de la mobilització popular que hem arribat on som (a aquest procés, ara destituent) i que és la mobilització popular la que ha de decidir fins on arribem.