Mort d'un fatxa

Juan Antonio Bardem va escriure i dirigir una gran pel·lícula titulada “Muerte de un ciclista” (1955). En aquest film, perseguit per la censura franquista, s'hi retratava de forma fina la hipocresia d'una burgesia que preferia sacrificar la vida d'una persona (el ciclista atropellat del títol, a qui una parella d'amants infidels abandonen moribund a la carretera) que no pas renunciar al seu estatus.

Metafòricament, això és el que passa a nivell social en la comunitat autònoma catalana com ha vingut a demostrar la mort d'un dels feixistes més pinxos que ha conegut aquest tros de país nostre. Em refereixo, esclar, al falangista reciclat, corrupte i autoritari Juan Antonio Samaranch (pronuncieu-ho amb tx final). El paper del nostre establishment, aquí en el seu conjunt (polítics, empresaris, esportistes, monarquia, periodistes, etc.), ha exemplificat de forma ben lluminosa el segrest caspós que patim arran de la consolidació del model de transacció triomfant iniciat amb la mort al llit del dictador. El currículum d'aquest fosc personatge que era Samaranch, a qui se suposa hem d'agrair que portés els Jocs Olímpics a Barcelona, no ha quedat del tot en l'oblit a què ens han intentat sotmetre els mitjans oficials (La Vanguardia española d'avui feia feredat: segons sembla Samaranch va néixer el 1975, perquè abans d'aquest moment no té història) gràcies per exemple a aquest reportatge de Vilaweb en què se'ns informa que la premsa internacional es fa ressò tant de la tèrbola gestió al capdavant del COI com del seu passat falangista a diferència de la d'"aquí", a l'article que li van censurar a Josep Mª Huertas que ha difós Vicent Partal al seu blog, o a les paraules de Juli Cuéllar. També la Comissió de la Dignitat ha fet honor al seu nom i ha clamat al cel quan s'ha dipositat el feixista de cos present al Palau de la Generalitat; no es pot dir el mateix per part del Memorial Democràtic, que assisteix a homenatges al braç repressor de Samaranch al 92, però que li deuen semblar bé els honors a aquest oportunista impresentable i admirador de Franco. Almenys jo no els he sentit obrir la boca (potser em fico de peus a la galleda).

Així que, com sempre, com ja ha passat en d'altres ocasions, la nostra dirigència política, social i econòmica, calla de forma vergonyosa. Ja ha passat amb Sentís o amb Pablo Porta, un espècimen menyspreable com Samaranch, que va arribar a president de la Federación Española de Fútbol tot i haver estat un torturador del SEU (era qui estomacava a les txeques de l'UB). Uns callen i els altres no només no passen comptes pels seus actes criminals, sinó que acaben essent premiats per l'aristocràcia de l'anomenada Transició: bé, de fet, uns i altres es van posar d'acord en aquells dies, no veig perquè no s'ha de notar això ara. És per això que com a “Muerte de un ciclista”, la nostra dirigència atropella la democràcia i marxa sense atendre-la, perquè l'amant que anava al cotxe era Samaranch i els feixistes reciclats, i la por és que si es coneixen les circumstàncies de l'incident es pot enfonsar el model de país que van construir tots junts. I això és irrenunciable.

S'ha mort un fatxa, un fatxa català. Des d'ahir estem més amples.

Egunkaria, llums i ombres

Altra gent n'ha parlat i a mi em passa el mateix, el que transmet el cas Egunkaria és una doble sensació d'alleujament i de ràbia: per una banda hi ha l'alegria que suposa que s'hagi absolt els cinc acusats, i, per l'altra, la indignació que provoca que l'evidència trigui set anys a imposar-se. Set anys per decidir que el tancament d'un diari és inconstitucional i que les presumptes vinculacions amb banda armada es van construir sense proves, amb guàrdies civils declarant que reconeixien que no s'havia investigat si la línia del diari era de suport a ETA o no, cosa que fa incomprensible la imputació. Això què és?

I, a més, s'ha d'aguantar el cinisme sense límits dels partits nacionalistes (PSOE i PP, esclar) dient que es congratulen perquè tot plegat demostra que la justícia espanyola funciona i que estem en un estat garantista. Després d'un calvari com aquest, amb el tancament d'un diari que és, només per començar, un atac a la llibertat d'expressió; amb treballadors que se'ls fa fora de la feina per ordre judicial; amb els processats patint tortures; amb els 1500 accionistes amb un pam de nas; amb set anys d'espera per determinar no només que tot és mentida sinó que no es va aportar res perquè semblés que era veritat; amb tot això podem parlar alegrement i infantil d'un estat garantista?

La veritat ha esclatat als nassos de l'estat, aquesta vegada, però quantes vegades succeeix això mateix? El cas d'Egunkaria no és un cas aïllat, n'hi ha que ho sabem prou bé. A casa nostra el record del 92 n'és l'exemple més esgarrifós, per molt que ara un dels màxims responsables d'aquell disbarat repressiu sigui elevat a la categoria de màrtir de la democràcia. No tenim sort de tenir un sistema garantista; el sistema és el problema, perquè el més greu és que no hi va haver cap error quan es va decidir processar aquests cinc ciutadans, sinó que hi havia plena consciència del per què es feia.

I ara caldra veure què passa: com i qui assumeix la reparació de tot aquest despropòsit, perquè si de debò hi ha justícia, les associacions fanàtiques, retrògrades, feixistitzants, que van emetre la fatwa contra Egunkaria haurien de carregar amb les conseqüències de la ceguesa que els impedeix percebre la seva radicalitat antidemocràtica. I tot amb tot, hi ha mals que s'han fet que ja són irreparables.