Ganxons

Una altra d'aquestes ocioses jornades vam aprofitar-la per endinsar-nos pels dominis ganxons, allà on fa una mica més de cent anys va néixer el terme que va fer fortuna per designar aquest tros de litoral del país de la mà de Ferran Agulló.
Si bé Sant Feliu de Guíxols té un passeig de mar agradable, fet amb gust i que convida a estirar-hi les cames, la primera línia pateix del mateix mal que moltes de les poblacions de la Costa Brava: una avantguarda d'apartaments en franca competició per mostrar la seva manca de gràcia, quan no directament la seva lletjor. Un recordatori dels desastres de l'urbanisme perpetrats arreu i a la costa en particular, que bé prou té les seves característiques específiques. Un dels pocs que se salva d'aquest tram és el Casino “La Constancia”, conegut localment com a Casino dels Nois, en contraposició al que fou conegut com a Casino dels Senyors, una divisió social de l'oci força estesa arreu del país (a Parets mateix teníem el Cafè de Dalt i el Cafè de Baix que es diferenciaven per la mateixa raó que els dos locals ganxons). El fum, les cartes i la parròquia habitual i jovenassa conviuen a “La Constancia” encara avui amb els qui, estiuejants, passavolants, s'hi apropen per dinar per quatre rals.
Més endins hi ha el patrimoni més granat de la vila, capitanejat pel Monestir i la seva Porta Ferrada (ss. IX-X), un dels emblemes de la vila. A tocar de l'edifici, i aprofitant una de les múltiples fires artesanes que se celebren en dies festius a tota una tirallonga de viles de la costa (i de l'interior), els abnegats voluntaris de Guíxols Decideix recullen vot anticipat per a la convocatòria del 25 d'abril (la de Parets i Lliçà). Una de les coses més interessants de tota aquesta història, dels referèndums populars, vull dir, és la solidaritat immediata que hom experimenta amb les plataformes d'altres viles, l'intercanvi d'impressions, d'idees i recomanacions; poder parlar amb gent a qui no coneixes de res, engrescada, que esdevé còmplice tot d'una. I t'acabes desitjant sort.
Pels carrers del centre hi ha algunes cases de ganxons il·lustres: la d'Agustí Calvet “Gaziel”, on una placa testimonial certifica que allí va arribar al món el cèlebre periodista de La Vanguardia. Encara més enmig, gairebé al mateix dret del Casino dels Nois caminant d'esquena al mar i en un carrer costerut hi ha els fruits de la flamant restauració de la Casa o Museu Irla, la que fou casa del president de la Generalitat a l'exili. Una exposició permanent en fa un repàs de la vida i trajectòria política a la primera planta. A baix, la cosa s'ha reconvertit en un deliciós espai per a concerts. No cal dir que el retrat és hagiogràfic, només faltaria; tampoc me l'esperava d'una altra manera. A mi el personatge sempre m'ha semblat un titella d'en Tarradellas en la seva etapa a l'exili, una època en què es va veure superat per les circumstàncies, que el van empènyer a exercir un paper que potser ell mateix no va voler ni cercar. Bé la història és així, i de vegades situa els homes i els fets més enllà de previsions o anhels personals.

Martinet i les guerres dels altres dies

Durant aquests dies de desconnexió de la quotidianitat més feixuga m'he permès el luxe de trepitjar diferents racons d'aquest país nostre d'esperit estiregassat i rostre malmès.

Un d'aquests racons, un d'especialment malmès m'atreviria a dir, és la vall pirinenca de la Cerdanya. Com bé sabem la comarca ceretana està trossejada entre dos estats (francès i espanyol) i dues províncies d'un d'ells (les províncies espanyoles de Lleida i Girona), amanit tot plegat amb la cirereta de l'oblit clamorós de Llívia a l'altra banda de la ratlla de França. Ja és curiós que un dels elements gastronòmics més emblemàtics d'aquesta terra sigui precisament el trinxat...

I és justament gràcies a aquesta condició fronterera a la qual ha quedat condemnada la comarca que avui podem passejar entre el Parc dels Búnquers de Martinet i Montellà, un bocí de la paranoica línia defensiva que es va construir al llarg dels Pirineus (des d'Hendaia fins a Portbou, coneguda com a línia P o línia Pirineus) als anys quaranta per tal prevenir, per part del règim franquista, una invasió militar aliada provinent de l'Hexàgon.

Bé, avui ens pot semblar paranoica aquesta infraestructura (la Línia Maginot no era paranoica, era imperfecta), però, com s'ha de fer sempre, vist des del seu just context, no ho és tant, ni de bon tros. Justament quan explico, a aquells qui em volen escoltar, la lluita del FNC contra la flamant dictadura que estrenava Espanya i com es va enfocar als anys quaranta (també, esclar, per part d'Estat Català, el POUM, etc.), el que cal entendre és això: la resistència d'aquells anys va fonamentar els seus esforços immensos (hi va haver cost humà, hi va haver sang) en la solució aliada, en la vinculació del règim de Franco a la resta de col·legues feixistes europeus i en la necessària intervenció a l'estat espanyol una vegada s'haguessin liquidat del tot les forces de l'Eix. És prou conegut com els militants del Front, malgrat les penúries econòmiques que passaven, rebutjaren totes les gratificacions ofertes pels serveis aliats pels qui es jugaven el coll en pro d'uns compromisos (intervenció contra Franco, reconeixement del “problema català”) que salta a la vista que no es feren efectius ni pel Deuxième Bureau, ni per l'Intelligence Service, ni per cap oficina diplomàtica, ni per ningú. I de la mateixa manera que els resistents catalanistes, i altres, empenyien en aquesta direcció, els franquistes temien un desallotjament armat provinent de fora i és per això que d'una banda es va procedir a la fortificació i, hàbilment, de l'altra a jugar la carta anticomunista que tant de rendiment havia de donar (fins el 1975 i més enllà, de fet).

Així que, amb previsió, mirant horaris i telèfons abans d'atansar-se a l'espai museïtzat, no com el qui signa, per cert, hom podrà gaudir a l'aire lliure d'aquests vestigis recuperats que mica en mica van esquerdant el mur d'amnèsia que es va construir quan aquell dictador amb veu de canari flauta però amb urpes letals, va treure, per fi, el bitllet per a l'altre barri.

I ja que estem immersos en recomanacions i que el Parc dels Búnquers està vinculat al Memorial Democràtic llegiu els que ens en diu, d'això darrer, en Joan Pérez aquí.